World Cup MTB Offenburg Alemanya

Com aquesta setmana ha sigut de recuperació del esquinç de turmell i no he fet gairebé res (un dia de piscina amb 1750m, una sortideta amb la flaca fins Borges, una caminada a l’ermita de Sant Salvador del Bosc i 20’ de córrer per veure com evoluciona el turmell) excepte una visita a la family TerriBble per conèixer al petit Aran i lo de petit per dir algo perquè sembla un homenet. Doncs fico unes fotos d’una web canadian cyclist molt recomanable per seguir l’actualitat de les competicions de nivell internacional de mountain bike.

Aquest diumenge és disputava la segona prova de la Copa del Món de mountain bike i els guanyadors han sigut la China, de nom impronunciable, Chengyuan Ren amb la Irina Kalentieva ummmmmm, sobren els qualificatius, en quarta posició.

Aquesta va dedicada al CurtimentBiker

Emily Batty, sub23 i ja fa top10 a la copa del món. És molt maca però pedala ho fa potser millor i tot. Caldra vigilar-la d'aprop per veure com madura.

En mascles el tot poderos, delicatessen, superclasse Julien Absalon ha guanyat, amb un sorprenent teutó en segona posició, Wolfram Kurschat, que ja a la prova inaugural, va fer una cursa molt bona entrant al top10. Mister Pistoles, Jose Hermida, ha plegat (per problemes físics.... eperem que no sigui la grip porcina jejeje) i la resta de espanyols ho han fet molt bé.

Per cert us heu fixat amb la pinta de haver sortit a estirar cames que té el francés....... qui diria que acabava de estar dos hores anant a mil per hora..... somrient, net i content.

No em puc estar de destacar aquesta bestia parda que amb un plat ja té prou per fer un circuit güolcap on els mortals amb tres no en tindriem prou.....aquestos americans son molt especials; dobles, manillar de dos altures i ara un plat.

Per últim una foto del nostre Deu de la mtb.... fins i tot li perdono que no porti casc. Quanta classe que té aquest home.

Quines ganes tinc de poder pedalar sobre senders i pistes de terra i oblidar la fractura del dit de la mà i els seus danys col·laterals.

III Cursa de muntanya Alta Segarra

Fotos robades del http://www.altasegarra.ces.cat/

Deien que havien allargat un parell de kms el recorregut, passant dels 22 als 24, però jo al km 4 i pico he trencat el meu turmell dret i m’ha tocat plegar. Des de el 23 d’abril del 1995 que no plegava en una cursa, va ser a una Copa Catalana de mtb a Tartareu, i si avui he plegat ha sigut perquè era impossible continuar. Si hagués girat cua 500m hauria trobat l’avituallament que acabava de passar però he intentat caminar uns metres per veure si podia continuar. Era impossible però he continuat per veure si amb una estona més podia reprendre la cursa, fins que mentres deixava passar la gent que anava corrent m’he mirat el turmell i he vist....lo que no he vist ha sigut el turmell, enlloc seu havia una pilota gegant vermella i l’inflamació pujava per la tíbia. Total catorze anys desprès tornava a abandonar, a fracasar.

Els tres kms i algo que he tingut que fer fins al poble han sigut els més durs que crec haver fet mai, i no pas per les pujades, les baixades, les pedres, els marges o el mal del turmell, ha sigut dur per la barreja de sensacions que he tingut, sensació de ridícul, de ser un inútil, de creure’m una cabra i no ser-ho, d’impotència, en definitiva que al arribar al poble hauria venut les sabatilles, la mtb per dedicar-me a córrer per asfalt i pedalar amb la flaca i gràcies.

Respecte a la cursa només felicitar al Xavi Espiña per la gran cursa que ha fet i sobretot pel tracte que dispensa als corredors. Tambe un plaer xerrar amb Josep Maria, Luigi, els Pontsicans, el Kek i els d'Alpicat.

Desprès de canviar-me la veritat que tenia ganes de tallar-me el peu per oblidar el mal que em feia i asseure’m a la pedra més allunyada de qualsevol rastre de civilització i no pensa en res, només mirar al infinit i oblidar el rellotge, al final no ho he fet i he anat a Cervera on estaven fent la marxa cicloturista.
Tots han arribat a la meta, uns amb més cansament i altres amb menys, uns amb bones sensacions i altres mullats i més cansats.....tot i que alguns besties han decidit fer un duatló extrem.........de locos!!! no diré noms perquè si la gent sàpigues lo que han fet aquest parell els farien tancar al manicomi

Nosaltres hem anat a dinar i em acabat empalmant amb una xocolata que per majoria absoluta ha sigut qualificada com a ummmmmmmmmm!!!
Desprès d’una tarda tan bona la veritat és que les coses es veuen d’un altre color. el secret? bona gent, bons consells, uns quants riures, un somriure, sapiguer que hi ha gent que t’aprecia i un “aniversari” amb regalets i tot.
Demà a urgències a veure que no hi ha res trencat i disposat recuperar-me ben aviat per a fotre més canya....... la mala sort no existeix així que la bona tampoc.

La Palillera

Segurament us preguntareu a que respon el títol de l’entrada d’avui, doncs ara mateix ho sabreu.
Tinc bici de carretera nova!!! i el seu nom és Fàbrica de Palos de Calderilla, però els amics la coneixem com Palillera. Ara us preguntareu, de on li ve el nom? doncs amb el relat del parell de dies que ha tingut d’estrena ja ho entendreu.

Ahir sortida amb Xavi, Maria, Mireia i jo mateix a estrenar la bici. La ruta escollida: Balaguer, Port de Vilanova de la Sal, Avellanes, Vilamajor, Tartareu, Alberola, Os, Vilanova de la Sal, Sant Llorenç de Montgai i Sentiu. 78kms de puja baixa continu. De sortida i fent el Port de Vilanova mentre la Maria i Xavi anaven per davant explicant-se la vida jo anava arrossegant-me com un cuc mentre la Mireia anava al meu costat xerrant pel mòbil com si allò fes baixada. Desprès sessió de mecànica i ritme més suportable fins a Tartareu on les alarmes de globo imminent és van engegar, a cada repecho les cames bullien. Al final les sensacions van millorar però ja anava tremendament perjudicat degut als 1100 m+.

Avui Xavi Bosch, Silvia, Lluis, Maria i jo em contractat els serveis del bon amic Mariano perquè ens dissenyés un ruta de les seves. Pensareu que era una aposta arriscada per no dir suïcida, doncs us diré que no. Vale que quedar amb el Curtit significa pedalar per sobre del l’estret fil del plaer-dolor, però la ruta first class i la diversió estan assegurades.
Sortim de Balaguer per passar per el test de flexibilitat i resistència del carbono que és la carretera vella de la Sentiu de Sió (senyor titular de la carretera-camí de cabres, si cal engego una recol·lecta, però sisplau una reasfaltada aniria que ni pintada), desprès direcció a Agramunt veient com el cel amenaçador anava deixant caure gotetes. La Maria ficant el seu ritme destructor, el Mariano controlant la gent, el Lluis somrient i com si estigués al sofa de casa, la Silvia pillant rodes, el Xavi marujeant amb tots i jo intentant doblegar els dos pals d'escombra que tenia per potes. Al girar direcció Mafet s’han sentit els tambors de guerra.... carreteros a la vista!, i ha sigut un marikilla l’últim. S’han fet dos grups, uns que anaven a mil per hora i els altres que anàvem com podíem. De tornada doble encerrona classica del Mariano, primer passar per tots els poblets amb els seus repechos infernals al estil Kapelmuur, i segon visita al infern de Flix.
Segurament sabreu que els ciclistes quan ens quedem sense forces diem que em pillat una pajara, globo, petat etc doncs lo meu ha sigut una mascletà que riu-te’n tu de les de les falles de Valencia. Això sí, la meva màxima és “Si has de petar que sigui a lo grande” i així ha estat, a cada repecho em ficava la disfressa de PaloCalderilla man i vinga a fer riure a la gent. La tàctica, simple alhora que suïcida, era fica plat gran tot i que era evident que no podia amb ell i morir ridículament a mitja pujadeta i desprès riure amb els que m’anaven passant tan tranquil·lament.
Però com tot patiment té la seva fi....tot i que sigui tan dura com l’últim repecho d’entrada a Balaguer, ens em canviat i em anat a fer la reunió post-cursa. Cadascú davant de la seva beguda, unes amb més calories que altres, em rigut, comentat la jugada, explicat batalletes passades i futurs objectius.
Avui han sigut 62kms a mitja de 27,4.....amb lo qual Mariano es com si no hagués sortit....”si no faig mitja de 30 em quedo a casa”.

Resumint l’estrena doble de la flaca, això de la carretera és tremendament divertit i adictiu, però sempre amb la bona companyia d’aquestos dos dies, els palillos de bon rollo amb gent així son la salsa de la vida. Gent moltes gràcies per fer-me riure.

Per cert si voleu sapiguer de que s'alimenta PaloCalderilla Man passeu-vos per la recepta del Pollo....vaya Pollo!!!!

I Love This Game

Doncs sí, estimo el joc en que treballo. Portava una temporada massa llarga sense anar a treballar i per fi vaig tornar. La veritat és que tenia certa por, doncs passar d’una rutina sense horaris i fent més o menys lo que volia, passava a la rutina laboral. Doncs va ser ficar-me l’uniforme i entre els companys i la feina tot va ser flors i violes. Primer dia i un niu de Falcó Pelegrí a la butxaca.....veure aparèixer un individu volant, fer un parell de passades a la paret, començar la “rutina” d’aproximació al niu, veure el relleu entre la parella, veure com el que es queda recol·loca els ous i s’ajoca a covar-los............això no té preu, com tampoc va tenir preu veure el primer poll de Àliga Cuabarrada.

Quan porto uns dies com els que he tingut m’adono que soc un privilegiat, tot i que algun dia preferiria quedar-me a casa, la majoria i no una simple sinó una quasi absoluta, em sento feliç d’haver decidit treballar a la meva feina..... tot i treballar per l’administració pública que per mlta gent sembla que som els culpables de tots els mals..........potser és enveja, o no?

Ara que comença a arribar el bon temps (el bon temps no solament és el sol, que quedi clar) estic disfrutant de la incipient explosió reproductiva de la fauna i flora. Mascles amb sobredosis d’hormones, femelles fent-se les dures però tothom ficant-se les seves millors disfresses per aconseguir perpetuar la seva individualitat.
Quin plaer veure les flors més cridaneres quin goig veure els vols nupcials dels mascles per impressionar les femelles.
Si un dia aconseguiu una estoneta de temps lliure, sortiu a la natura a disfrutar-la no cal pujar a la muntanya més alta fent marca personal, no cal comptabilitzar els metres ascendits, no cal ficar les alarmes per mantindré el rang de pulsacions ideal per rendir millor, no cal apurar cada corba per millorar el temps en aquell descens, només cal asseure’s en un racó que us desperti l’instint animal però que no pugueu justificar d’una manera racional i esperar a sintonitzar amb el ritme que la natura porta i veureu que allí on només veieu un camp d’entrenament hi ha un món natural immens i del qual podem forma part però mai ser propietaris.

Us deixo alguns moments que he pogut gaudir però això només és una incitació a que sortiu a sentir-vos part de la natura així que penseu en algun lloc i sortiu a ser un més del sistema natural.

FOTOS

Març

Ja fa un mes que vaig tornar a fer algo una mica amb cara i ulls. La bici millor no parlar que podria dir que encara no em sento part d’ella i només he fet uns quants passejos amb ella, res seriós. La natació he decidit que ara mateix serà secundaria, per relaxar i desconnectar de la resta, però no penso intentar agafar un mínim ritme, continuaré amb el meu ritme “deriva”.
Corrent ja és un altre tema, els primers dies vaig sentir la gran llosa que m’havia caigut amb el mes i mig de parada, però amb progressivitat, constància i mentalitat positiva he aconseguit els objectius previstos. He baixat casi 2 kilets, he agafat el fondo per rodar 1h 50’ i arribar a casa amb ganes de més kms, he aconseguit despertar les cames i poder fer canvis de ritme que ja son “interessants”...... Vamos calderilla de la dolenta, però jo ja estic content. Ara tocarà fer sessions de fons a muntanya....quines ganes!, fer rodatges a ritmes d’anar amb el ganxo i si tot va bé començar a competir per acabar d’afinar.

Els números del mes de març son:

- Corrent 15 sessions amb 160.47km, 13h 55’
- Caminades 3 sessions amb 8h 36’
- Bici 4 sessions amb 150 kms, 5h02’
- Nedar 4 sessions amb 6.3kms, 2h50’