El petit món del Santi

Guants Under Armour Extreme ColdGear

2012-01-16T23:26:00.002+01:00

Des de que pedalo sempre he tingut la mania de tenir un tacte directe sobre el manillar, maneta de fre i polsadors de canvi, no m’agrada portar guants gruixuts que no em permetin sentir amb tota claredat el que estic tocant. Lo curiós és que el guants curts d’estiu mai m’han agradat, raro que és un desprès de lo que acabo d’explicar, i des de que es van començar a fabricar guants llargs d’estiu, sempre els he portar tot i que al estiu a la meva zona es fàcil pedalar a més de 35º, però jo amb guants llargs!!!

Amb aquestos guants finets i transpirables però amb tots els dits coberts em sento protegit en cas de caiguda i tampoc em donen tanta calor. I al hivern? doncs amb els mateixos guants, que passo un fred important però no era capaç de trobar un guant prou calent i prou fins per tenir un tacte com a mi m’agrada.

Fins l’altre dia que vaig trobar uns guants que son increïbles, calents a més no poder, paren el vent i l’aigua (això últim no l’he comprovat encara i és que al hivern i plovent, a més de difícil és per talibans de l’entrenament) i sobretot tenen un tacte prou directe i agradable.

Son els Under Armour Extreme ColdGear, una passada i mira que quan els vaig comprar estava pensant que allò seria com portar guants d’esquiar, però NO. Son tremendament calents i ens sortides amb la mtb amb temperatures entre 2 i 5º amb humitat de més del 85% i amb boira baixa o alta no he passat gens de fred i quan he fet pujades una mica llargues, de més de 15 minuts, he notat com començava a suar, i al fer cim m’ha tocat parar una mica per treure’m els guants i arrofredar una mica la mà. Al tornar a ficar-la tenia por de que entre l’humitat i el fred la mà es quedes gelada, però no, sents la mà una mica humida però calenta.

En sortides amb la bici de carretera amb temperatures de 9º i el cel cobert de núvols no he passat fred, tot el contrari, les mans ben calentetes.

El tacte sempre és boníssim i la pressió sobre els manetes de fre és clara i precisa així com amb els canvis.

Son tan calents que només en dies de fred intens son bons, ja que crec que amb temperatures per sobre de 10º i solet segurament deuen donar tanta escalfor que suarien massa les mans. Potser amb sortides de carretera de ritme suau i unes quantes hores on sempre és va a còmode potser llavors també son bona opció.

De totes maneres jo estic encantat amb ells per els dies d’hivern de veritat.

I parlant de nou material, us he d'avançar que aviat fare una entrada de les Asics Trabucco 14 que aviat tindran 300 kms i ja les he pogut provar prou bé per tenir conclusions interessants.

Sant Joan de les Abadesses

2011-12-18T23:51:00.001+01:00

Fa un parell de dies vam rebre la trucada de Autosuministres Vic, lloc on vam comprar la camper, dient que ja tenien els papers de la furgo arreglats i que ja podíem passar a recollir-los. Aprofitant, els hi vam dir que ens semblava que la bateria del habitacle no està massa fina i ens vam dir que li farien una ullada per veure com carregava, aguantava la carrega i com es descarregava.

Dimecres pleguem de treballar a les 18 i a les 20:30 ja estàvem a la carretera.

Vam dormi al polígon on està la tenda ja que està quasi buit i és molt tranquil, i així al dia següent només ens calia esperar a que obrissin i ja podiem recollir els papers i mirar-nos la bateria.

Desprès de mirar i comprovar ens van dir –Us hem canviat la bateria i així ens estalviem problemes- jo desconfiat de mena, vaig pensar, -ens acaben de ficar una bateria made in china que tindrà menys capacitat que el meu mòbil-, però estava equivocat, ens han ficat una bateria de qualitat, marca Exide. Dona gust veure que hi ha llocs on el servei postvenda és té molt en compte i a Autosuministres Vic es preocupen per tenir content els clients tot i ja haver deixat els calers a la seva caixa, un deu per ells.

Desprès de fer els recados, a aprofitar el dia. Ens fiquem a la carretera i passem per Ripoll i acabem a Sant Joan de les Abadesses on dinem i desprès fem una excursioneta fins a l’ermita de San Antoni de Pàdua, la pujada és ben dreta però sempre molt agraïda per transcorre per un bosc ben bonic i sempre per corriol. A dalt veiem que l’ermita té poc d’atractiu doncs té els contenidors de reciclar empegats i al teulat una antena de telefonia mòbil, sort que les vistes del Taga i de la vall de Malatosca que son molt boniques. Intentem trobar un camí per fer ruta circular i acabem al patí d’una casa...no anem bé, però continuem que som exploradors experimentats jajaja....al final ens toca NOretirar-nos sinó girar mitja volta i continuar avançant, que es noti que som Florestals. Tornem per on veníem i fem visita immobiliària a una urbanització superpija de la muerte que amb la crisis s’ha quedat a mig construir i ara son conjunts de formigó i poca cosa més.

Vistes de la vall i el Taga dintre la boira

Ermita de Sant Joan de Padua, amb els contenidors i l'antena...TOMA CAGADA!!

Tornem a la furgo, ens abriguem que fot un fred considerable i amb el vent ens estem quedan pajarito. Fem volta pel poble que es bonic i acollidor i acabem fen una infusió al bar.

Pont vell amb il·luminació....vale la foto està cremada

Al dia següent desprès de fer fora als pingüins....collons quin fred que feia... ens preparem per fer la via verda que puja a Ogassa, molt bonica i agradable de fer. Ens passem tota l’estona mirant els diferents corriols que surten i veient el potencial de la zona per tornar amb menys fred. Una vegada a Ogassa fem un corriol que ens costa una mica de trobar i empalmem amb la ruta que puja al Taga. Enlloc de pujar al cim nosaltres ja baixem i mentres l’Anna va recollint fredolics jo vaig analitzant traçades per fer el corriol amb la mountainbike i es que és bestial i ja tinc ganes de tornar per fer-lo sobre la bici. Arribem a la furgo i preparem un superdinar amb els fredolics d’acompanyament...això no té preu, jo vull ser nòmada amb camper. Desprès de rentar els plats acabem de recollir i cap a casa que dissabte treballem. De tornada teníem intenció de parar en una àrea d'autocaravanes de Ripoll, però resulta que només és un parking i ens toca replantejar la ruta. Al final baixem a la nova àrea d'autocaravanes de Lleida, al antic Ribes Camping, on buidem grises i negres i deixem la caseta mòbil per tornar a la fixa.

Gorg de Malatosca

Boletaire amb bossa de plàstic, que poc glamour

Estació de Sant Joan de els Abadesses on passa la Via Verda

Dos dies genials, molt ben aprofitats i disfrutant al nostre rollo....filosofia camperil.

SOL i neu

2011-11-30T19:29:00.001+01:00

Feia dies que a Balaguer tenim boira i una sargantana com jo necessita el sol per viure, així que avui que tenia festa he anat a buscar el sol i de pas veure si podia trepitjar algo de neu.

Decideixo pujar a Caldes de Boi i pujar al refugi Ventoses i Calvell si la neu m’ho permet.

A les 9:30 surto de Balaguer amb 6º i boira, passat Castillonroy ja començo a disfrutar de l’escalfor del sol. Quan fa dies que no rebo l’escalfor del sol la veritat que ho noto però també ho aprecio més quan torno a rebre la seva força. Al parking de Caldes no hi ha ni cotxes, ni gent, ni neu. Em canvio i tot i la fresca, estem a 1º, el solet, quan no queda amagat darrera les muntanyes, fa que no tingui fred. Ja de sortida veig que si vull trepitjar neu igual em toca fer un 3000m i es que la neu està a tomar pel cul. Arribo a l’embassament de Cavallers i passa un airet que gela en viu, i a sobre si la ruta ja em té entretingut amb el pedregal del terra a més tinc que afegir algo amb lo que no comptava, el glaç que hi ha per tot arreu. Patinar al gel i relliscar a les pedres.....avui classe de tècnica, però les Asics gel Trabucco 14 van prou bé i no pateixo massa i a estones inclús és divertit.

Travesso Riumalo i amunt a buscar l’estany Negre, i la neu està molt amunt. Després de la pujada fins l’estany veig que ja esta glaçat, encara no es pot patinar a sobre però ja té tota la crosta de gel. Tiro fins al Refugi on no hi ha ningú i allí aprofito per menjar i disfrutar de les vistes a més de trepitjar una clapa de neu de 20 metres quadrats, no hi ha res més. A partir d’uns 2200m hi ha algo de neu i a 2400m ja son poquetes les zones sense neu, sempre a les vessants orientades al nord.... per ser quasi desembre els esquiadors deuen estar contents.

Feu zoom perquè aquí hi ha un ERMINI

Ara toca desfer el camí i no trencar-se les dents ni cap os amb el glaç. Tot i la feinada que tinc concentrar-me a mirar on fico el peu de cop i volta em sembla veure en una zona perifèrica del meu camp de visió una taca blanca petita i que s’esmuny veloç. Freno i miro amb detall però no hi ha res, però estic convençut que he vist un ERMINI blanquet i elèctric com son. Agafo la càmera de fotos i començo a caminar lent i en direcció a la zona en està el mustèlid. No m’apropo més perquè no el vull molestar massa, però llavors d’un forat surt l’ERMINI, blanc com la neu que tindria que haver al terra i que li permetria passar totalment desapercebut però ara destaca com un far en mig del foscor de la nit.

Aquestos moments m’encanten i el cor em va a mil disfrutant del moment curt i passatger però que per sempre més queda gravat al meu cap. El bitxo va allunyant-se però amb parades per veure que faig, em mira es gira i marxa uns centímetres i torna a girar-se. Per aquests moments m’agrada sortir a córrer per la muntanya son coses que no tenen preu i que em fan sentir part de la natura.

Desprès he continuat baixant i he arribat a la furgo amb quasi 3 horetes de trailrunnig del guapo.

Al parking amb 1º i el sol esperant-me

El camí estava complicat: glaç, pedres...

Estil Xavi Fane amb temportizador

La neu està adalt de tot

Tornant a la boira...adeu Solet!!!

----------------------EDITO----------------------------

Us deixo una ampliació de la primera foto perquè els que no teniu gaire imaginació o moltes dioptries (i aixó ho diu un miop que sense ulleres no veu res) pugueu veure l'ermini.

Teruel - Sierra de Albarracín

2011-11-20T20:58:00.001+01:00

Pintura representado a los enamorados deTeruel

Ahora que ya tenemos casa con ruedas, nos tocaba estrenarla y aprovechando que teníamos unos días de fiesta pues estuvimos pensado en visitar la zona volcánica de la Garrotxa y acabar en el Cap de Creus pero como pintaba lluvia por la zona decidimos mirar las previsiones y decidimos que ya que Teruel existe la tendríamos que visitar para ver que tal.

Cargamos la furgo a tope y a la carretera. Ahora que tenemos gps nos dedicamos a volver loca a la señorita que dentro se aloja y la hicimos recalcular la ruta más veces de las imaginables, pero llegamos por donde nosotros quisimos y no por donde ella nos quería llevar. De noche llegamos a Teruel, así que de cabeza al parking del Dinopolis y a cenar.

Al día siguiente visita a la capital y disfrutando de lo bonita que es la ciudad, eso sí, hacia una fresca considerable. Estuvimos por todo el casco antiguo viendo las torres mudéjares y la iglesias así como el museo de los enamorados. Nos sorprendió, y mucho, la visita pues es una ciudad llena de rincones y de tranquilidad, pero después de comer nos trasladamos a la Sierra de Albarracín y en concreto al pueblo que le da nombre. Como la tarde es breve hicimos una corta visita sin luz natural que ya nos dejo ver un pueblo que da gusto ver como han sabido mantener la arquitectura tradicional sin dejar de lado el aprovechar el potencial turístico.

Sarcofago de los enamorados, no se llegan a tocar las manos

Torre mudejar

Albarracím en el crepusculo

Nuevo día y con nubes y sombras nos decidimos a visitar el paraje protegido de los Pinares de Rodeno y sus pinturas rupestres. Estuvimos casi cinco horas de excursión disfrutando de unas vistas preciosas con tonalidades ocres de los árboles caducifolios, verdes de los pinos rodenos y rojizos de las rocas. También hicimos la ruta de las pinturas rupestres y fue muy divertido intentar reconocer los dibujos en las rocas así como imaginar el día a día de los homínidos en aquella época…. Creo que lo único que compartimos con ellos fue la tranquilidad y el vivir a un ritmo más pausado que el que nos toca vivir en esta sociedad. Después de comer visitamos el pueblo de Albarracín y la muralla, todo el conjunto es espectacular.

Pinturas rupestres, en este caso un arquero

Paraje protegido de los Pinares de Rodeno

La chica de los gatos

Albarracín desde su muralla

Albarracín iluminado

Arquitectura caracteristica de esta zona

Para el nuevo día nos tocaba visitar el nacimiento del rio Guadalaviar con una excursión que empezó con unas nubes que presagiaban lluvia y un final de ruta estrenando el chubasquero de Anna. Pinares y más pinares fue lo que vimos a cada paso. Por la tarde cambio de zona y nos fuimos a las cascadas de Calomarde donde dormimos en un lugar idílico.

Nacimiento del rio Guadalaviar

Al día siguiente a las cascadas del molino viejo y al nacimiento del rio Tajo. Y como el tema del día estaba relacionado con el agua pues como no se puso a llover y parte del viaje de vuelta fue con lluvia.

Cascada del Molino viejo

Nacimiento del rio Tajo

Ha sido una experiencia bestial el descubrir el nomadismo furgonetil en unos parajes tan adecuados. Podíamos hacer horas de caminata y no ver a nadie, podíamos hacer 50 kms por carretera y no cruzarnos con nadie, podíamos visitar pueblos con algún lugareño para dar fe de que no era un pueblo fantasma, podíamos vivir a nuestro ritmo y no el del reloj. Resumiría todo lo vivido como una nueva manera de vivir, en paz, sin prisas y felizmente.

Nuestra casa con ruedas en un lugar precioso

Disfrutando del momento comodamente

Millà - Puig de Millà

2011-10-21T22:58:00.008+02:00

Millà en primer terme i de fons Montsec d'Ares

les Asics Trabucco 14 vistes des de darrera

Feia temps que havia llegit que no_se_qui havia netejat un sender que sortint de poble de Millà arribava fins al Puig de Millà, i com és un racó molt oblidat per la civilització doncs tenia ganes d’anar a veure que oferia aquella zona. Em recorda al Copper cannyon dels Tarahumaras.
La veritat que estava convençut de que trobaria un paisatge peculiar i amb un encant difícil de descriure, només qui hagi visitat el pla de les bruixes pot fer-se una idea doncs té un cert regust a aquest paratge tot i tenir coses que el fan diferent.
Desprès d’una petita conversa amb un veí del poble d’Agulló, en lligo els cordons de les sabatilles noves i a córrer suaument.
Fins Millà per pista asfaltada i allí ja agafo el sender que va guanyant desnivell a base de revolts de ferradura. A cada revolt estic més amunt i puc disfrutar de vistes més paronímiques, amb el Montsec d’Ares al nord com a punt de referència.
Els colors ocres de la tardor ho tenyeixen tot i sort que per aquesta zona no és fa molt evident la sequera que patim, tot i que els garrics i argelagues punxen amb ganes.
Desprès d’una petita exploració fora del sender afitat arribo al punt geodèsic del Puig de Millà. Les vistes son diferent doncs es poden veure molts llocs però des de una perspectiva diferent a l’habitual i això fa que un Montsec que estic fart (és una manera de parlar, mai m’avorrirà una serra com aquesta) de veure tingui una frescura i unes formes mai vistes que arriben al punt que em tinc que aturar uns moments per situar els punts que des de qualsevol altre lloc de la comarca identifico molt ràpid.
De tornada respecto el recorregut del sender sense exploracions i disfruto del terreny, el paisatge i les sensacions de les noves Asics Trabucco 14.
De Millà fins Agulló agafo un bonic sender que a cada visita que l’hi faig està més perdut i costa més de seguir fidelment sense perdre-li el rastre, és una llàstima doncs és ben bonic.
Al final amb 2h40’ per fer 19kms i un munt de fotos en format autosuficiència, és a dir planta el trípode, enquadrà, prova, rectifica i tornar a provar...hi han moment que em sento ridícul pensant en si hi ha algú mirant deu pensar que estic boig, però quan surt una foto curiosa val la pena....sí, sí ja he demanat hora al metge perquè aixó no és normal, però ja aviso que tal com està la sanitat pública millor aneu-vos acostumant a aquestos reportatges fotogràfics.

Tardor

Córrer per muntanya o trailrunning

Si voleu comprovar lo fort que son els vostres turmells a la Noguera teniu un bon lloc on comprovar-ho...pedres de totes les mides

Salomon XT Wings

2011-10-19T18:45:00.006+02:00

805kms 108 hores i 26800m+. Això és lo que han durat aquestes sabatilles, tot i que crec que podré fer quasi 100kms més, això sí, sapiguent que la sola ja no està per massa alegries i a les zones tècniques patiré.

Com a dada curiosa dir que en tot aquest temps no he patit cap esquinç de turmell, i tot i que no sigui conseqüència directa de portar aquests keds segur que ha ajudat la seguretat que se sent amb ells.
Pesen 400 grs que és bastant però les sensacions son molt bones, potser només en tram d’asfalt o pistes molt bones és noten algo lentes.
Per senders i llocs complicats l’estabilitat és molt gran i l’amortiguació a la part posterior és perfecta, mentres que a la part davant és més escassa i quan trepitges una pedra punxeguda la notes massa però per contrapartida dona un tacte genial i sempre saps com son les pedres que tens sota i dona una gran seguretat per traccionar o corretgir posició.
Veient lo que m’havien durat les anteriors Salomon (XA Pro 3D) pensava que aquestes no arribarien ni als 500kms, però la sorpresa ha sigut positiva i molt gran. La sola s’ha gastat molt bé sense arrencar-se tacos ni coses rares.
La part de sobre tenia molta reixeta per ajudar a transpirar i això em feia patir per veure com aguantarien les trobades amb les argelagues i demes plantes de la zona per habitualment surto a córrer. La veritat és que cap estrip ni rascada ni desgast estrany.
En definitiva que he quedat molt content i si no he tornat a comprar les mateixes és perquè volia buscar unes sabatilles amb més protecció a la sola per no sentir tant les pedres.... i no perquè aquestes fos molest sino perquè últimament tinc la planta més sensible de lo habitual i volia guanyar amortiguació i perdre sensació de tacte als peus. Així que després de passar per el Dani Querol de Balaguer m’he comprat les Asics trabucco 14 i desprès de la primera prova crec que he encertat ja que tenen més protecció de les pedres però a falta de més kms crec que les Salomon son millors, no per molt.

Ha per cert si aneu a comprar les Salomon trobareu la versió 2 d’aquestes sabatilles i jo he estat provant la versió 1 però no sembla que hagi gaires canvis.

800kms desprès

Furgo, estiu i Pirineu

2011-09-01T17:38:00.005+02:00

Tres ingredients per una recepta ideal.
Aquest estiu ha sigut una costum molt agradable. Més d'un dia de festa i amunt que falta gent. Carregar la furgo, agafa el mapa de qualsevol lloc i passar un parell de dies sense recordar la calor de Balaguer i disfrutant de la natura i el seu clima privilegiat.
Per fer dentetes i motivar al personal per no quedar-se a casa fico algunes fotos d’aquest estiu. Qualsevol excusa és bona i de qualsevol manera també.

Sant i Sant... Sant Joan de l'Erm

2011-07-26T20:44:00.007+02:00

Cap de setmana treballant i s’ha fet molt llarg, massa. Com dilluns era el meu sant i dimarts el de l’Anna doncs algo teníem que fer.
Dilluns tarda agafem la flagoneta carregada i a Sant Joan de l’Erm.

Arribem quan la foscor està guanyant la partida al sol, aparquem fàcil ja que el pàrking està bastant buit i anem al refugi a registrar-nos. Amb 4,5 euros el dia tenim lloc per aparcar la furgo i accés a lavabos i dutxes, jo que soc de l’escola del puny tancat crec que està prou bé.
Sopem coca de recapte que està boníssima i anem a veure els estels però el vent i el fred, estàvem a 14º, ens fa desistir i anem a dormir.
Amb la calma esmorzem com a reis envoltats per pins i olor a natura, amb la fresca que continua i un sol que intenta guanyar la partida als núvols.

Allí al mig, a la clarina il·lumanada pel sol, el Refugi de Comes de Rubió

Ara vist d'aprop amb l'Anna lluint sabatilles noves

Gos d'atura que estava al cim de la Torreta de l'Orri...peazo rastes!!!!

Tritó Pirinenc...encara queden racons

ummmm maduixes bonisssssimes

Hem fet una ruta barreja de corriols preciosos i pistes molt tranquil•les passant per el Coll de Culla fins arribar a la Torreta de l’Orri i llavors fent una mica el cabra i sentint-nos part de la natura més savatge hem arribat al bónic refugi de Comes de Rubió, i llavors tornar a Sant Joan de l’Erm. Hem tingut un dia molt agradable per caminar, amb temperatures fins als 20º, núvols, sol i airet, però lo millor ha sigut veure com queia un ruixat davant nostre i quan hem arribat només ens ha calgut disfrutar de l’humitat i les gotetes que les plantes tenien encara.
Al arribar a la furgo hem tingut el temps just de obrir i veure com començava a caure un altre ruixat....avui l’hem clavat.
Demà a currar amb les piles a tope.

Refugi de la Basseta a Sant Joan de l'Erm

Baronia de Rialb

2011-07-21T20:20:00.004+02:00

Diuen que hi han 19.000 hectàrees de continuïtat forestal, amb una densitat de població més pròpia de les muntanyes dels Estats Units i amb un laberint de pistes, pistes de desembosc i pistes fantasmes que només conec un parell o tres de persones no oriündes d’aquestes terres que no es perdrien.
Aquesta setmana tocava immersió professional-esportiva, una barreja de refrescar pistes i masies i aprofitar per córrer per llocs poc transitats lluny de la gentada (escaladors i caminadors) que últimament em trobava per Camarasa.

Dos dies fent el jabalí han donat per refermar lo que ja sabia; els mapes en aquest “país” només son una aproximació a la realitat, i on se suposa que hi ha una pista en plan autopista realment hi ha una pista mig perduda i plena d’esbarzers assassins que es tiren a la jugular sense compassió. En total han sigut 5 hores i l’únic rastre de vida ha estat un jabalí que no era jo, un esquirol, un cabirol que no vaig veure però em va bordar a pocs metres darrera els matolls d’un bosc molt brut....ah sí i un padrí amb un tractor. La sensació d’immensitat és bestial, i això a estones et fa sentir vulnerable perquè si necessites ajuda més val comptar amb tu mateix, però la sensació de natura en estat pur és bestial....ja pots aixecar la vista buscant rastre humà que només hi ha barrancs, boscos i el silenci de la natura.

A vegades sembla que si no vas córrer al Pirineu no es pot disfrutar de veritat, però sàpiguen que aquí no trobaré domingueros ni parkings plens, i tot i no tenir alçades de més de 2000m, m’estimo més la tranquil•litat d’aquest raconet, i tenir un riuet transparent on poder refrescar-me al acabar on només els peixos em fan companyia..... estar amb aigua fresqueta fins al coll, relaxant el cos i la ment mentres veus al teu voltant alevins de truita.....que més es pot demanar.

Per últim i perquè es de ben nascuts ser agraït, donar les gràcies a Mariano i els seus companys de Ponts per la netejar i condicionament del GR1, una feina poc agraïda però que ha deixat el tram de Pallerols al riu Rialb net i impecable.

Ultra Trail Sobrarbe 2011

2011-06-30T11:48:00.011+02:00

Salida con Luis en primera fila

Corazón o cabeza, frío o caliente, raciocinio o pasión, toda la semana fue un cúmulo de cambios de estrategia de carrera.
Con el cuento de estar parado para quemar la verruga del pie y con la “tirada larga” de 1h20’ lo inteligente era no ir a Aínsa el sábado, pero en todo estos días solo hubo un momento en que me pudo el corazón, y fue cuando decidí que los amigos de Aínsa se merecían un esfuerzo por mi parte y tenia que asistir para recompensar, con mi presencia de escaso nivel sea dicho, su esfuerzo por organizarnos un evento que esta por encima de una carrera, aquello es una demostración de la filosofía del corredor de montaña y de la buena gente.

Mi salida, de los últimos

Viernes, después de trabajar nos plantamos Anna y yo en Aínsa en 1h 40’. Saludo y charlamos con Alberto y Jose Luis que estaban puliendo detalles pero sobretodo muy agobiados porque todo saliese bien, recojo la bolsa del corredor y el dorsal. En el parking del Castillo de Aínsa cenamos mientras corredor y entrenadora-manager-chofer-MOTIVADORA nos organizamos para mañana. La idea encontrarnos en Lafortunada (km24) y allí decidir si continuo hasta el Dolmen de Tella (km30). Después de la charla técnica toca dormir.

Sábado, despertador a las 5:00, desayuno y me estiro un rato que ya calentaré bastante después. A las 6:00 salida del sol y nuestra en el patio de caballerizas y primeros metros por las calles antiguas….que más se puede pedir.
Salgo de los últimos y voy muy suave para ir cogiendo ritmo percherón. Los kms pasan con el fresco del amanecer, da gusto correr con este tiempo y más sabiendo que en unas horas el sol castigara con fuerza.
En el primer avituallamiento de Pueyo de Araguás bebo poquito y continuo a lo mío, disfrutar del paisaje y de poder correr, que ya es mucho.
En el segundo punto de repostaje, Araguás, vuelvo a beber pero no como sabiendo que no voy a por la ultra ni el maratón. En mi interior las buenas sensaciones me hacen comenzar a pensar en que viendo lo bien que voy podría probar con la maratón, a fin de cuentas a lo previsto hay que añadir 4kms de subida hasta el Portiello de Tella y luego todo bajada hasta Bielsa. La cosa va tomando color y analizando todo bajo el efecto de las endorfinas me hace pensar que esta chupao, pero entonces pienso que estoy hablando de una MARATÓN y yo con una tirada larga de 14kms escasos….me pongo a reír de lo poderosas que son las hormonas segregadas mientras uno corre. Definitivo el corazón claudica y la cabeza se impone, en el Dolmen de Tella me paro.
En Laspuña bebo más y como un poco de naranja. A los pocos minutos me doy cuenta que tendría que haber comido algo porque ya llevo 1h30’ y Lafortunada esta lejos….pero como siempre, parar para coger la comida que llevo en la mochila es un gesto que me cuesta tanto que casi nunca lo hago y creo que este es un gran error que debo aprender a solucionar, más vale perder 40’’ que pillar un globo por no alimentarse cuando toca.
Vamos a la búsqueda del río y allí me encuentro con Luis, una de esas personas que por su mirada y sin conocerlo te transmiten lo buena gente que es y que después te lo demuestran a cada palabra y gesto. El primer año nos conocimos y cada año uno de los motivos de venir al Sobrarbe es poder compartir una rato con el. Nos ponemos al día de lo nuestro y me explica lo mal que va de respiración por un constipado que lo ha tenido con fiebre y esta destrozado, pero las piernas y el corazón le hacen continuar. Tiene que parar para recuperarse y ya hasta Plan no lo vuelvo a ver, pero allí, con su sonrisa eterna, me explica que se ha quedado en Bielsa….toma ya, una maratón y en su estado…vaya bestia pirenaica!!!
Después de más de una hora corriendo dentro del bosque de ribera del río Cinca, precioso y muy recomendable, llego a Lafortunada donde bebo y me como tres gominolas de PowerBar para afrontar la subida a Tella. Mientras hago todo esto busco a Anna, ya que habíamos quedado que allí nos veríamos, pero no la veo por ninguna parte. Cojo el móvil y casualidades de la vida no tengo cobertura, es Murphy, condenado Murphy y su ley, me muevo con el móvil en alto buscando la cobertura como si tuviese que caer del cielo y me doy cuenta de lo ridículo que debe ser verme jajaja. Decido tirar para arriba y a ver si saliendo del fondo del valle tengo más suerte. La subida al principio da para correr pero aprovechando que voy con un grupo y caminan aprovecho para enviar un mensaje a Anna diciéndole que nos vemos arriba, y como no Murphy vuelve a aparecer después de redactar toooodooooo el mensaje, y entonces ya tengo cobertura para llamar a Anna. Quedamos arriba y me hecha la bronca por ir tan rápido y no poderme ver abajo….(nota mental, la próxima vez tengo que ir más lento, que es eso de ir rápido en las carreras). Cuando acabo paso a el grupo y me pongo a correr hasta que llego a la pista donde la pendiente me impide correr y camino. Me pregunto quien fue el bruto que hizo una pista con esta pendiente, que solo se puede subir caminando y pienso que seguramente los primeros han pasado por aquí hace mucho rato y corriendo. Las cosas siempre son relativas.
Cuando vuelvo a entrar en el sendero me da motivación pues se que me acerco a Tella y de repente cual felina buscando su depredador veo a Anna. Que alegría da ver a esta chica, después de las fotos se pone a correr a mi lado hasta que llegamos a los alrededores del pueblo y caminamos.

Llegando a Tella

Unos gatitos fotogenicos

Decido oficializar la idea de abandonar en el Dolmen de Tella y lo comunico al control y a Jose Luis. Hablamos un rato del curro que implica todo el montaje y me como un donuts…no se si había quemado tantas calorías pero están tan buenos, y uno al año no hace daño.
Volvemos a Tella caminando, donde tenemos la flago, mientras pienso lo mal que sienta abandonar sin ninguna problema físico más bien al contrario sintiendo muy bien, pero la cabeza se tiene para algo y me quito el dorsal mientras miro el Portiello, allí en lo alto, y creando una foto mental de mi objetivo no conseguido….tengo cosas pendientes en Sobrarbe.

Decidimos ir a Plan a ver que hacemos y vemos una ruta guapa que sale de San Juan de Plan y sube hasta San Mames PR-HU-87, una lugar precioso. La subida es por camino antiguo empedrado y suerte de los árboles que nos protegen del sol porque pica con ganas y pienso en los valientes que hacen la Ultra. Volvemos deshaciendo el camino y ha comer.

San Mames, con su ermita, fuente, sauco y la princesa

Por la tarde estirados en el prado donde llegaban los corredores vamos aplaudiendo a todos los allegadores y después cena en el pabellón del pueblo con regalos para casi todos y digo casi porque regalos había un montón pero a mi….nada.
A dormir contentos a la flago, suerte que no estaba la guardia chivil en el paseo hasta la flago porque seguro que doy positivo jijiji

Anochecer en Plan

Domingo, decidimos hacer una ruta circular siguiendo el PR-HU-37 que sale de Plan y sube mucho hasta Gistaín, luego ya planeando llegamos a Serveto y bajamos hasta el río Cinqueta y llegada a la flago. Nos refrescamos-bañamos en la fuente del pueblo que la calor ya apreta y bajamos a Aínsa a comer muy bien y a un precio que ya quisiéramos encontrar aquí en Catalunya.

Fuente en Plan delante de la iglesia

Cursa de Templers 2011

2011-06-22T13:43:00.001+02:00

La cinquena edició d’aquest 10.000 havia arribat i per fi la feina em permetia participar. D’una vegada per totes podria disfrutar d’una gran cursa, per participació i per tracte al corredor per part de l’organització.

La preparació no existia, dos mesos sense córrer per culpa d’una berruga a la planta del peu i només quinze dies per intentar ensenyar de nou a les meves cames a córrer no és pot considerar preparació de cara a cap cursa. De totes maneres em vaig inscriure per recolzar la gran tasca feta des de Km0 Ponent.

Les expectatives per la cursa eren només dos, no fer-me agulletes ni lesions i disfrutar del ambient i els coneguts amb l’Anna. Puc dir que disfrutar vaig disfrutar molt, córrer envoltat de 1550 corredors a Lleida capital per un circuit urbá amb un munt de coneguts és un privilegi i veure a l’arribada la cara de cansada i satisfeta de l’Anna va ser un plaer, per ella no ho tinc clar que ho fos tant.

La cursa, com a cursa multitudinària que considero que és, fa que a la sortida ho et fiques a primera fila i d’aquesta manera pots córrer al teu ritme i optar a fer marca personal o si no sigui anguniós córrer durant els primers kms per la grna densitat de corredors per mm quadrat. Com no estava per rebentar crono em vaig ficar amb Anna una mica més endavant de la meitat. Sortida i ens uns segons passàvem per sota de l’arc de sortida i vaig fent fins quasi acabant la baixada de Gardeny em trobo al Jordi Molins, salutacions i xerrem una mica, els dos anem sense expectatives amb el crono així que un amb la samarreta vella del Km0 Ponent i l’altre amb la nova fem equip i anem junts passant kms. Al arribar al km 6 jo noto que s’ha acabat el disfrutar del córrer sense patiment i toca començar a lluitar per mantindré el ritme que fins llavors era de 4’/km. Jordi no em deixa sol i m’estira amb una corda invisible. Al km 8 em recupero una mica i guardo forces per la pujada final, no per esprintar sino per no tenir que caminar. Entrada darrera del Jordi amb 40’45’’ i 149 de la general. Al veure el crono em fa una mica de ràbia no haver estat per sota de 40’....que hi farem...potser entrenar seria una bona idea.
Uns minuts més tard entra l’Anna acalorada i cansada però amb un altre 10.000 a la butxaca i amb una preparació molt semblant a la meva, es a dir inexistent.

Al avituallament de l’arribada fruita que entra de meravella, beure i una coca amb xocolata que baixava sola. Fart com un tucinet cap a casa.

Per la tarda ja començava la tornada a normalitat esportiva estirant cames amb la bici. Ara l’únic objectiu que tinc es poder tornar a córrer sense patir i podent fer lo que em vingui de gust.

Resultats

Entre Kilian Jornet i Tarahumares

2011-05-08T18:08:00.007+02:00

Fa vint-i-cinc dies, que com una revelació nocturna presagiava lo que em venia damunt i vaig decidir que al dia següent m’aixecaria aviat per poder córrer disfrutant com no podria fer durant una bona temporada. Només van ser trenta-vuit minuts veient com el dia començava a despertar-se però vaig intentar carregar piles per lo que unes hores més tard em dirien.
A les sis tenia hora a la podòloga per veure que tenia a la planta del peu dret. -Això és una berruga- em diu la podòloga. Jo al•lucinat perquè era l’últim que m’esperava, tot i que ben mirat lo que menys m’esperava es que segons deia el tractament era lent, molt lent.
Durant aquest temps he substituït el córrer de manera física per fer-ho de manera intel•lectual. Suposo que us preguntareu com es fa això? Doncs llegint els llibres que parlen d’aquesta activitat física.

Primer va ser el llibre “Córrer” de Jean Echenoz de l’editorial Anagrama. Llibre que explica la vida del mite del atletisme Emil Zàtopek. La veritat és que enganxa, i molt, la lectura d’aquest llibre per la peculiar manera de pensar d’aquest corredor i com el règim comunista pot marcar la vida d’una persona que només intenta sentir-se feliç amb lo que l’agrada fer.

Segon va ser el llibre “Córrer o morir” del Kilian Jornet de l’editorial Ara llibres. Molt intens i ple de sensacions d’un corredor qualsevol (ho dic perquè la seva humilitat el fa ser un corredor més) que ha portat els límits del córrer per muntanya fins on només ell podia fer-ho. Ha portat tan lluny els límits que ni els que som corredors ens podem imaginar que és lo que fa aquest noi. Llegint aquest llibre he trobat solució a la tan típica pregunta que et fa la gent que no sap que es el córrer –Perquè et canses, pateixes, fereixes, i tot i això disfruteu?- Amb la lectura d'aquest llibre la gent que no ha experimentat mai les sensacions que es viuen corrent per muntanya entendrà el perquè ho fem i repetim dia sí, dia també.

Tercer llibre, “Nascuts per córrer” de Chirstopher McDougall de l’editorial La Campana. Estic a mig llibre i trobo que és el més complert, ja que parla d'história, de mística, de passat, present i futur. Com a fil conductor té una tribu mexicana, els Tarahumares, que l’eix bàsic de la seva cultura era el córrer, i tot el llibre està al voltant d’aquesta idea. Parla de les ultra-maratons per muntanya, del córrer quasi descalç, de l’alimentació sana, del esperit autèntic del córrer, d'un munt de principis bàsics que la nostra societat ha desterrat i arraconat per avocar-nos a la autodestrucció.

Per últim tinc a la recambra un altre llibre “De qué hablo cunado hablo de correr” del Haruki Murakami. D’aquest havia sentit parlar perquè és un gran novelista que en aquest llibre parlar de la seva vessant corredora.

Doncs espero que quan acabi tots els llibres ja pugui tornar a córrer sense estar pensant en els mals que sento a cada pas. Qualsevol corredor, amb una mica d’experiència en aquest món, sap que de tant en quant ens toca sortir a córrer patint d’inici a fi, i crec que tot i patir ho acceptem inclús d’una manera molt rara ens agrada sentir el plaer dolorós, però quan es supera el llindar que un pot similar la cosa es fa molt difícil de suportar i més quan saps que va per a llarg. Mentrestant aniré pedalant amb la bici de carretera que cada dia més es converteix en el meu racó on poder disfrutar sense patir, bé patir pateixo però fins o jo vull.

Per cert, gràcies Anna pels llibres.

Hipocondríac??

2011-04-04T18:02:00.008+02:00

Dies de “descans actiu” i sembla que el cos aprofita per fer-se notar. Quinze dies fins a la propera cursa i el cos ha decidit que o es manifestava o això no anava per bon camí. Desprès de les curses de llarga distancia venien les “curtes”, 20 i pocs kms per muntanya que aviat està dit, doncs l’idea era aprofitar aquestos dies per introduir qualitat i ritmes intensos, però el cos no estava per la feina i ha decidit fer-me sentir cansat i amb sensacions properes a quan vaig tenir l’anèmia de ferro. Total que l’experiència és un grau i per una vegada he fet cas al cos i he afluixat aquesta setmana passada per recuperar, i si no s’arriba tan fi a les curses properes doncs cap problema, total els sponsors no es queixen jajaja

Diumenge que ve, Sanaüja, Cursa Alta Segarra amb 24,3kms, cursa molt guapa amb una organització que tenen un recorregut espectacular i currat metre a metre. Encara recordo quan en la primera edició vaig pensar que seria una cursa per pistes semi-planes i quan em vaig passar tota la cursa entre senders, torrents i boscos vaig al•lucinar per lo guapa i dura que va ser. Aquest any només vull acabar-la i treure’m el mal sabor de boca de l’última vegada que vaig anar al 2009, quan estava sortint de la meva fractura de dit i en aquesta cursa em vaig fer un esquinç que em va fer abandonar i lo que va ser pitjor, tornar a pensar en negatiu. Aquest any, patir patiré, però vull acabar i disfrutar.

Per cert, diumenge vaig sortir a pedalar amb la bici de carretera....... i ja recordo perquè m’agrada tant. Volta al Doll amb ànsia de kms i més kms.... bé al final ja anava tocadet però content. La llàstima del tema bici és que amb la de muntanya tinc molts problemes amb la mà esquerra, que s’adorm, i sense voler l’estic agafant una mica de mania. Tinc pensat algun canvis en la geometria de la bici per alliberar pes de les mans, però això fa que no porti la posició que m’agrada, i a les baixades em sento insegur...collons semblo el Pedrosa parlant dels reglatges de la moto jajaja. L’últim recurs es operar i mirar d’alliberar el nerví però ja sabem que a un quiròfan se sap com s’entra però no com es surt.

Sortint del Forat o Cova de Gel

Espero que la primavera m’ompli les piles i amb aquestos dies de descans torni a sentir-me amb moltes ganes i forces de sortir a gastar keds i rodes.

Marxa de les Muntanyes de Prades

2011-03-29T20:41:00.006+02:00

Equipo KM0 PONENT

Sábado a las 3:45 suena el despertador y no es para ir a trabajar y lo más curioso es que salto de la cama. No me entra pero desayuno que me espera un día potente. A las 5, comienza la recogida de compañeros del super-equipo KM0 PONENT por las calles de Lleida, los Marcs, realmente recogía zombis con zapatillas de correr. Ponemos dirección a la Selva del Camp y en un plis-plas estamos recogiendo los dorsales en forma de pulsera de plástico (buen invento para no tener que destrozar con los imperdibles nuestras camisetas) junto a Roger que seria el cuarto componente del equipo. Nos vestimos y comenzamos a soltar los nervios con el cachondeo típico y previo a las grandes citas. Visitas al lavabo…que os voy a explicar jajaja. Salida y delante tenemos 67,5kms y +2645m pero lo que no se puede cuantificar es lo bonito del paisaje, montañas, barrancos, bosques de pino, de robles y alzinas, refugios y pueblecitos. Los primeros kilómetros sirven para que la gente se vaya colocando en su lugar y nosotros nos vamos explicando batallitas anteriores y riendo, sobretodo riendo hasta dolerme más los abdominales que las piernas…. El humor escatológico triunfo y ahora me miro de otra manera los chándals y las moscas. Nos despojamos de las camisetas de manga larga y corta-vientos que el sol ya esta haciendo de las suyas. Marc nos explica sus sensaciones en el estreno de la mochila Ultra-light Olmo de 5l, para los amigos Pamela, parece pequeña pero es matona porque cada milímetro de superficie esta muy bien estudiado y pensado, bolsillos para lo necesario y imprescindible, y los dos bidones para disfrutar, relamer y succionar. La conclusión es que es perfecta para días de buen tiempo donde no sea necesario un forro polar o similar ya que a la que haya que guardarlo no cabra dentro de la mochila, pero para un impermeable o cortavientos, comida, agua y el material de emergencia es ideal. Entre risas, subidas en silencio donde solo se nos oye respirar como jabalís, bajadas a lo loco y llanos trotando a ritmo percheron vamos digiriendo en mejor o peor medida los kms. En el último avituallamiento y cuando quedan 10 kms a meta, hacemos reunión y el único punto del día es – Marika el último!!!- asin que cada uno a su ritmo nos tiramos como locos. Lo de menos es quien entra primero y cuanto tiempo nos sacamos entre nosotros, lo mejor es las felicitaciones y las caras de felicidad y cansancio a partes iguales….Lo hemos conseguido, un reto más al bolsillo y lo que es mejor, en compañía y disfrutando cada metro.

Ahora después de dos fines de semana de carreras y 172kms y +7700m toca dar descanso a los pies y disfrutar de los recuerdos y pensar en nuevos retos.

Marc enseñando el estado en que quedo su pulgar despues de enviar infinitos mensajes de movil...poco pofesionales que somos!!!

Pamela dejo en este estado semi-catatonico a Marc...Ya te lo decia yo, demasiado bidon para ti

Uno de tantos lugares preciosos que recorrimos

UT Les Fonts a Xerta

2011-03-23T00:09:00.003+01:00

Ultra trail de les Fonts al poble de Xerta, o lo que és lo mateix, finde córrent per muntanya en un lloc preciós i on l’organització ens van fer sentir com a casa amb tot de detalls i atencions. Només puc dir que qui li agradi córrer per muntanya no es pot perdre una cita com aquesta. Per només 50€ et donen la possibilitat de disfrutar d’un racó de natura quasi verge i desconegut per la majoria, d’un repte de superació personal, de compartir sofriment i riures a parts iguals amb gent que li agrada lo mateix i de veure que el cos humà només es un contenidor de transport que et du fins on el cap vulgui.

La prova son 105kms i +5000m que es dividia en tres etapes:
Divendres una cursa nocturna de 23kms i +350m
Dissabte 55kms i +3000m
Diumenge 27kms i +1650m

Però anem per parts, divendres recullo el dorsal, el xip, la botella de vi i la samarreta tècnica de màniga llarga, sense cues i amb gent molt agradable i preocupada per les necessitats dels corredors.
Aparco la fragoneta a un bon pàrking habilitat per l’organització, i allí amb vistes del campanar de l’esglesia de Xerta i de la LLUNA, amb majúscules perquè semblava gegant i amb l’ambient tan net de nuvols i poca humitat es veia espectacular...semblava que ella també volia ajudar a que la cursa nocturna fos encara més espectacular.
Em canvio i afegeixo a l’equipatge habitual el frontal, un Black Diamond amb un led i una bombeta halògena de 10w. El fet que no només participessin corredors de la Ultra sino que es podien fer les etapes independentment, i no totes, feia que tingués clar que de sortida no podia deixar-me anar pel ritme general perquè podia caure en l’error de seguir gent que només feia una etapa i per lo tant portarien un ritme molt alt.

Sortida a les 21:00, i primer pels carrers del poble amb la llum dels fanals però poc a poc només queden els frontals i la lluna....espectacular. A la primera pujada al aixecar la vista es veu tot el recorregut marcat amb petites llumetes en moviment. Vaig molt bé i tranquil disfrutant del senderet i del bon rollo de la gent, desprès passem a una pista una mica més ampla on es pot avançar i vaig fent al meu ritme fins arribar al punt més alt de la cursa i ja tot, més o menys, baixada. Si fins ara els frontals ajudaven, ara son tan bàsics com el cor, pulmons i músculs. Ara es veuen les diferencies entre els típics i nombrosos Petzl’s estil Tikka de 3 i 4 leds, que es fan del tot insuficients per deixar-se anar a les baixades, i els frontals més pesats però amb més potencial lumínic que deixen disfrutar de la baixada. Hi ha gent que es la primera vegada que corren amb frontal i van parats però la convivència excepte casos comptats és bona, en el meu cas només vaig tenir 5 incidents amb gent que no entén que si un arriba per darrera no té cap sentit no facilitar l’avançament, perquè al final la situació acaba amb el mateix resultat, un avançament perillós per tothom.
Al arribar a Aldover em vaig quedar al•lucinant, en qüestió de segons passaves del absolut silenci natural a una plaça plena de gent animant amb música i avituallament....semblava que fossis el Kilian jornet entrant a Chamonix desprès de fer la volta al Montblanc....impressionant. Amb la recarregada de piles experimentada, anar menjant kms fins a arribar molt content a la meta. Les sensacions eren genials, gens de cansament i més aviat tenia la sensació d’haver fet una sortideta nocturna, crec que el cervell estava tan feliç que es va oblidar d'analitzar l’estat muscular que al dia següent al aixecar-me ja no em semblava tan idíl•lic. 2h07’21’’ i el 68 de 182. Dutxes amb aigua calenta, sopar molt bo i a dormir que eren les 00:30 i a les 5 tocava aixecar-se.

Dissabte a les 5 despertador i tot i haver dormit acompanyat per les campanes de l’església ( per mi que cada 5 minuts tocaven) no estava molt trinxat, em vesteixo sense frontal però amb motxilla i tot lo necessari per passar tot el dia corrent (Paravent, barretes, gels, compeeds, esparadrap, manta tèrmica, xiulet, bena elàstica, aigua i mòbil). Esmorzar de l’organització i a les 6 amb les estrelles tacant la foscor, sortida. La gent surt a un ritme molt alegre i fins a Pauls trobo que vaig massa ràpid però com es pla doncs vaig fent. A Pauls (km 10) comença la muntanya de veritat i córrer pensant en mil coses passa a l’historia, i ara cada pas ha de ser conscient i precís perquè sino vas a terra i allí el terra es dur. La pujada al principi entre bosc, desprès tartera de pedra, més endavant prat i llavors amb un vent duríssim i fred anar buscant el punt més alt que semblava que mai arribaria. El fred al final feia que les meves mans estiguessin congelades i sense sensibilitat però només em volia concentrar a cercar l’inici del descens, que quan per fi el vaig començar de seguida vaig veure que el fred minvava però el vent feia encara més difícil el de per si tècnic descens. Al final tot té la seva recompensa i en una font amb zona recreativa havia un avituallament que semblava una aplec per l’ambient i la teca que hi havia....alimentació esportiva (beguda isotonica Powerbar, barretes i fruits secs) i menja del bo (entrepans de xoriço, formatge, pernil, cervesa, gominoles, codony i de tot) menjo però no em vull parar massa perquè llavors no arrenco. Un altra pujada tan dura com bonica i una última pujada més light però que amb els 35kms que portaven ja no ho era tan assequible i cada metre es va tenir que lluitar. Al final t’adones que les baixades en aquestes muntanyes no es sinònim de descans, sino de continuar patint i fins que no vaig veure el meu estimat campanar no vaig veure clar que el patiment s’havia acabat. Creuo la meta amb 8h09’25’’ i 45 de 147, però sobretot tinc al cap i al cor un sentiment de superació personal bestial, feia molt temps que no patia tant per aconseguir un repte. Quin plaer, asseure’s a terra amb l’esquena arropenjada a la furgo i tancar els ulls i sentir-se destrossat físicament però ple de orgull i de pau al cor. Dutxa i dinar al moment, arribessis quan arribessis sempre tenies menjar calent, i a descansar. Per la tarda tres xerrades sobre curses d’aquelles que semblen fetes per super-homes però que quan veus que son gent com tu et fan somiar, i just acabar a sopar un super-plat de macarrons amb un xampú que em van entrar de meravella. A les 23 ja estava al sac preparat per dormir i fins a les 7 vaig dormir com un sinyor.

Diumenge, al aixecar-me els dubtes de la tarda respecte a les meves possibilitats, no d’acabar la tercer etapa, sino de poder començar-la eren molt grans. El mal de quàdriceps era MOLT important i lo pitjor eren un parell de dits del peu dret, però em vaig vestir i vaig sortir. Que dur va ser, primer arrossegava els peus i em preguntava com podia pensar en fer una cursa de 27kms i +1650m, mentres pensava aixo vaig començar a trotar escombrant el terra amb els peus i desprès de 10 minuts vaig dir-me a mi mateix. -Si ja no arrossego els peus!!! ves que no sigui possible fer-ho-. Sortida i veient-me allí em vaig animar i vaig pensar que amb arribar ja n’hi havia prou. Poc a poc la musculatura agafa temperatura i fa mal però no tant i excepte a les baixades no pateixo en excés. La primera pujadeta la faig molt tranquil però com havia sortit lent vaig passant gent i això em fa pensar que no estic tan malament. Com més dreta es la pujada millor em trobo i més gent paso, la baixada ja es un altre tema i nomes em concentro a vigilar on trepitjo i no fer cas al mal de quàdriceps que tinc. La segona pujada es dura i llarga i camino molt però tampoc dona per més i a sobre vaig passant més gent. La Coscollosa és l’inici del descens que em fara veure que no tinc cames sino pals d’escombra a punt de petar, em passa gent que podria seguir però el mal de cames em fa impossible fer-ho avui. Avituallament on menjo i deixo de patir una estoneta però ara al cap ja només tinc al cap la meta, així que a per la feina, 8 kms i la UT Les Fonts serà meva. Poc a poc el mal de cames es dilueix entre les sensacions de tenir a tocar l’objectiu i sense ser conscient vaig apretant a la zona plana del final. Els 2 últims kms els faig per sota de 5’/km i l’últim a 4’30’’/km, ara el mal de cames no té cabuda al meu cos, només hi ha lloc per la felicitat i la pau que tres de dies de córrer per muntanya m’han donat. 3h54’46’’ i 120 de 239.

Total 14h11’37’’ i 45 de 123. Com sempre al creuar la meta tot s’acaba i sembla que una vegada aconseguit el repte les sensacions més potents es dil•lueixin molt ràpid i només quedi el record de lo viscut. És més enriquidor lluitar per l’objectiu que una vegada s’ha aconseguit, llavors només és una samarreta amb la paraula finisher o un bonic record de fang de la cursa, això sí, per temps que passi sempre podré tancar els ulls i recordar el mal de cames baixant la Coscollosa el segon dia, o els ànims amb els companys, o el mal del dit del peu, o el tracte rebut de la gent dels avituallaments, o l’entrada a Aldover, o obrir els ulls a les 5 del matí i adonar-me que m’esperen més de 8 hores corrent, o els dos últims kms de la cursa, i així tots i cadascun del moment viscuts que per sempre quedaran gravats al meu cap.

Montseny

2011-03-13T18:09:00.005+01:00

Feia temps que volia visitar aquella zona però fins aquesta setmana passada no ha arribat el moment.
L’excusa participar en la nostra primera Rogaine de 6 hores a Sant Feliu de Buixalleu. De la cursa em va quedar un gust agredolç, barreja de bones sensacions viscudes a la recerca de les fites tot decidint nosaltres l’ordre i quines faríem, i de dolentes tot lluitant de no perdre més sang amb les esgarrapades dels esbarzers que trobaves a quasi tot arreu...però segur que hi tornaré.
La resta de dies turisme actiu disfrutant d’uns llocs molt bonics però on les senyals d’humanitzacions son constants i fa difícil sentir que estàs en mig de la natura. En qualsevol moment sents veus o pitjor encara crits, sempre veus una carretera o un pàrking ple de cotxes i ja no parlo d’arribar a un cim i trobar-te més de 30 persones allí cadascú al seu rollo. Potser kamakulandia és això, doncs a mi que em busquin poc i entre setmana, que la cosa estarà més tranqui-la.
Per cert i a tall informatiu: l’Eix, carretera C25, des de Vic direcció Girona està en obres, i si sou de fàcil estrès al volant millor buscar alternatives. Nosaltres com no teníem presa doncs varem fer record de consum mig de la Kangoo 5’9l/100km.

Ja tenim el mapa...i ara cap a on??

El refugi cutre cutre que l'Anna va buscar

Un faig, dos faigs, tres faigs...una fageda

Matagalls

Font dels Mosquits...doncs no varem veure cap

Boix grevól

Un bitxu molt raru que sembava un pal

Estanys de Sils

Fageda de les Agudes

Font Vella...sí, sí la de veritat

Alimentació esportiva Infisport

2011-03-01T23:20:00.008+01:00

Dissabte l’Erik em passava barretes i gels de la marca Infisport, i com fins avui no tenia festa doncs tocava esperar per poder provar el pruductu i veure com funciona una marca diferent a PowerBar, que es la que utilitzo normalment perquè em funciona molt bé, efecte placebo? potser sí però com em va bé doncs endavant.

Per veure si funcionava vaig pensar que tenia que buscar una ruta durilla i que estigués aprop del meu límit per ficar el cos a prova i veure com reaccionava amb l’ajuda de les “barretes”.

Ruta corrent pel Montsec de Rubies, sortint de Vilanova de Meià (610m), escalfar per la carretera que puja al Pas Nou per agafar el desvio que porta al Cogulló (1002m), desprès pista passant pel coll de Cabeces i passant per la Font Blanca. Un trosset més de baixada per carretera i pujar per la pista direcció Rubiés, pujar al Pas de les Eugues, crestejar fins Mirapallars (1668m), baixar pel Grau Ample, pujar el Pas del Camí Ramader (1610m) i des d'aquí tot avall fins Santa Maria de Meià. Total 33 kms i 1864m+.
La ruta molt guapa i encara més dura. Les pujades molt dures, unes per guarres, Pas de les Eugues, altres pels pendents, Pas Camí Ramader i Cogulló. La baixada final llarga i amb pedres que m’han deixat els quàdriceps ben tous.

Així he acabat...faig mala cara jajaja

Per provar avui, he decidit que portaria una ND3SOLIDO, que està pensada per ser una barreta de molt fàcil menjar, i que aporta energia de manera sostinguda, però més rapida a l’hora d’assimilar que les barretes tradicionals com la Energy Bar de la mateixa Infisport o la Perfomance de PowerBar. L’he pres quan portava 2h i aprofitant que tenia que fer la cresta del Montsec on tenia que anar més lent perquè no hi ha camí i es va camp a traves, com no podia anar ràpid, i per lo tant la respiració era tranquil•la, podia empassar fàcilment. Al treure-la del embolcall m’ha sorprès que semblava un tros de codony però gens pringós, consistent (no he patit per si em queia a terra) i de molt fàcil mastegar i empassar...no m’ha calgut beure aigua suposo que amb més calor ajudarà a no tenir la boca pastosa. El gust, tot i ser cítric, jo la veritat es que no l’he trobat i m’ha recordat, i molt al codony, potser per algú diria que és massa dolç però per mi es genial. Als 10 minuts ja em notava menys emboirat i es que tindria que haver-la pres abans. I lo millor es que he fet la cresta amb tobogans, una baixada, un pla per sota de 5’/km, una pujada i la baixada final i he arribat bé d’energia, es a dir, que una barreta dona per 1h45’ potser això seria el màxim doncs els últims metres ja notava que anava un altra vegada justet, potser per falta de forces o per estar trinxat de tant baixar, si la ruta hagués durat més hauria pres el gel però no ha calgut.

Aquesta barreta trobo que és molt bona per lo poc que ocupa, per lo fàcil que es menjar-la, per lo bona que està, per lo molt que duren els seus efectes i perquè entrega l’energia bastant ràpid però no en plan subidon dels gels sino d’una manera més progressiva. En definitiva una barreta a mig camí entre les barretes classiques i els gels. Comparant-la amb PowerBar diria que és algo semblant a els Ride-shots però amb l'avantatja que en una dosis tens lo mateix que amb les 9 gominoles, estalviant-te estar pensant en anar prenent cada poc una gominola.

Cada vegada veig més clar que les barretes tradicionals no em fan gaire servei, excepte si vaig en bici en una tirada molt llarga on puc anar menjant trossets. Ara per ara estic decantant-me per gels en cas de globo o per aconseguir un subidon curt (45’) i sense importar-me el baixon de desprès i barretes de fàcil empassar i relativament ràpides de donar l’energia.

Preus productes Infisport

Barreta Energy Bar 1.5€
Barreta ND3 2€
Barreta Faster Bar 1€
Gel 1.15€

EDITO

Amb calma he estat analitzant un tram en pujada que vaig repetir dos vegades, la primera sense barreta i la segona amb ND3SOLIDO. El tram tenia una llargada de 0.6kms i 145m+, es a dir un 24%.

La primera vegada, sense barreta, portava 1h39'16'' de ruta i vaig trigar 9'41''.

La segona vegada , amb barreta, portava 2h49'47'' de ruta i vaig trigar 8'45''.

En definitiva, gràcies a la barreta vaig pujar amb millors sensacions i millorant el temps en 56''. FUNCIONA o això diuen les dades.

Mitja Marató de Balaguer 2011

2011-02-22T20:14:00.003+01:00

Una cursa a la que puc assistir sense agafar el cotxe no me la puc perdre, així que allí vam anar l’Anna i jo.

Al anar a recollir els dorsals ja vam veure que hi hauria molta gent, l’organització havia tancat inscripcions feia dies perquè s’havia arribat al límit de 600, feia goig la gentada de corredors i moltes corredores . Sense gens de cua recollim el dorsal i comencem a saludar i xerrar amb companys, aquestos moments previs a la cursa se’m fan difícils doncs m’agradaria poder xerrar més estona però el meu cap necessita tranquil•litat i soledat per activar el mode cursa. Ens fiquem de curt, uns més que altres, i es que feia un dia rúfol (aquesta paraula sempre m’ha fet gràcia i encara no l’havia escrit al blog jajaja), jo decideixo sortir amb pantaló curt i samarreta curta crec que la vaig encerta doncs mentres esperava donessin la sortida tenia fresca, però una vegada donada la sortida no vaig patir calor.

L’Anna feia el 10.000m i jo la mitja així que ens desitgem sort i em col•loco a la part de davant. Sortida i marika l’últim. Trigo uns 10 segons en creuar la línia de sortida i veig que no hi ha catifa dels xips, jo engego llavors el crono i a intentar córrer. Fins que no vaig creaur el riu Segre més que córrer feia sprints i frenades intentant avançar a gent i no menjar-me ningú. Tot sovint em passa que per no voler molestar als que van ràpid em fico més enrere a la sortida i desprès em toca avançar gent que ben bé es mereixen una clatellada per no dir una empenta per ficar-se al davant quan van a ritmes molt més lents. Diumenge vaig passar una dona, grandeta però sense gaire seny, que anava a més de 5’/km quan la majoria anàvem a 3’45’’/km...entre petita que era i que no t’esperes algú tan lent casi me la menjo...arghhhh em va costar però al final em vaig esforçar per esquivar-la i no tirar per la via fàcil.
Passat el tràmit de trobar un lloc on poder córrer a gust, vaig passar al següent, no fer cas a la gent que al avançar-la es piken aprofitant que al estar als primers kms de la cursa tenen forces per canviar el seu ritme més lent i intentar seguir-te i inclús avançar-te. Molt al meu rollo vaig anar fent. A 4’05’’/km un ritme més alt de lo que jo havia previst, però ja se sap el plus que dona el dorsal i el xip. Entrant a Gerb veig al meu davant el Josep Miquel i el Ricard, penso que si els agafo podem fer grupetta Pedala.cat Power!!! Metre a metre els agafo i desprès de xerrar una mica ens fiquem a per feina. Em trobo molt a gust em ells i Ricard davant, jo al mig i Josep Miquel darrera anem fent. Ens passa en Pico del Km0 com una tradició que últimament sempre es repeteix a un ritme i una facilitat que em fan disfrutar del seu córrer, desapareix per davant. Nosaltres a lo nostre, passem gent i altres ens passen. Poc abans d’arribar a Sant Llonrenç de Montgai, la meitat de la cursa, ens comencem a separar i ja cadascú va fent al seu ritme. Intento accelerar el ritme una miqueta, vamos que més aviat intento no afluixar. Les cames comencen a fer-se notar i sento que si afluixes una mica podria córrer molta estona però al ritme que m’imposo tinc dubtes si podré arribar. El primer tram de tornada vaig saludant, que per una banda va bé perquè t’oblides del patiment però per altra es fàcil afluixar i baixar la velocitat, així que em concentro. Trobo al Dani i fem un parell de kms junts però continuo endavant. Al arribar a la pujada d’entrada a Gerb veig que puc agafar gent i no em trobo molt apurat. Al avituallament recullo molts ànims i intento patir fins a meta. El ritme es manté just per sota de 4’/km. Arriben als tobogans i allí pensava agafar el grupet de davant però ni a la baixada d’entrada a Balaguer els agafo, així que canvi a lo loco i a muerte fins a meta, només és un km però que llarg que es fa. Passo a un parell però davant està la primera noia i tres nois més i es converteixen en els meus objectius ...sento l’instint animal i em converteixo en depredador i ells en presses. Entrant al camp de futbol, on està la meta, es materialitza l’sprint final per la plaça 44....i entrem tres en el mateix segon....ehhhh però JO el primer, soc el DEPREDADOR!!!!

1h23’36’’ segons el meu crono i 1h23’46’’ oficial, content perquè havia previst 1h26’ i he estat per sota però soc conscient que no és un bon temps. S’ha d’entrenar per tenir bons resultats no hi ha més, es lo bónic de l'esport.

A l’arribada ja estava l’Anna amb el seu paravent i molt contenta amb el seu crono que desprès li va servir per pujar al podium com a primera noia local al 10.000m Quina CRACK!!! Segona cursa d’asfalt i ja portar a casa chatarra i regalets.

Vam tornar a casa estirant cames i disfrutant d’un dia genial. Sort que no es va aixecar el vent que fa avui perquè sinó amb els paravents hauríem acabat volant fins al mar...com una marca d’esport pot fer un tallatge tan gran? senyors de Elements, que som esportistes no membres d'una associació de gordos. Una noia de 177 la talla S li va tirant a gran i un mitja-merda com jo amb la talla M sembla que hagi robat la vela major del vaixell de la Copa Amèrica.

Pre-cursa, Mitja Marató de Balaguer

2011-02-19T21:22:00.002+01:00

Un any més, i ja van onze, tornarem a córrer a Balaguer. Els bons temps semblen molt llunyans on baixar de 1h20’ tot i el vent i els metres de més va ser possible, els mals temps, que em van fer canviar la mitja pels 10kms degut al guix que portava al braç, també sembla que ja han passat, total que sembla que aquesta edició serà una més que no passarà a l’historia pel crono.

Dos mesos entrenant amb constància i regularitat, que fàcil és dir-ho i quin esforç s’ha de fer per complir-lo. Durant aquestes 8 setmanes i 99 hores tot, i quan dic tot em refereixo al 100%, han sigut entrenos per assimilar kms a baixa intensitat i sempre pensant en curses de llarga distancia. Ahir sortia a fer l’ÚNIC entreno a ritme exigent, aproximadament just per sota del llindar anaeròbic, i tot i estar rodant durant 40’ la veritat es que em vaig trobar prou bé....Al loro, que no estamos tan mal!!!

La cursa de demà serà un dia de festa, com quan anavem a escola i sortiem al patí a jugar per divertir-nos amb els companys i sense preocupacions de cap mena. Demà sortiré amb l’únic objectiu de no trencar-me però disfrutant, així si en el km 0 em dona una sobredosis de adrenalina i surto a tope i en el km 4 peto doncs content, i si em dona per sortir a no patir doncs també content. Només tinc un límit, sub1h27’.

Però com tota cursa d’asfalt té que tenir un estudi minuciós dels ritmes i de parcials doncs jo he previst que la cursa tipus serà:

Sortida amb la calma, es a dir no deixar-me emportar pels corredors més ràpids i controlar el meu ritme a 4’05’’ o 4’10’’/km.
Fins a la meitat (10,5km) mantenint i allí, si estic MOLT bé, començar un progressiu fins a meta. Però si a la meitat la cosa va normaleta, doncs mantenir ritme i al 15 fer un nou estudi de forces.
Al km 19 vagi com vagi faré el meu canvi de ritme tan temut pels meus adversaris ...els riures van aquí... i que ja no pararà fins a la línia de meta.

Resumint, si la cosa va molt bé el crono que em faria molt content seria 1h24’ (4’/km). Si tinc un dia normalet el crono estarà al voltant de 1h26’ (4’05’’/km).

Vinga la part fàcil ja està feta....blablabla, ara toca lluitar i patir demà.

Cursa Lo Frare, Ginestar

2011-02-14T22:50:00.009+01:00

Aquest any he descobert que a les Terres de l’Ebre hi ha una gran inquietud per les curses de muntanya, hi ha 19 inquietuds materialitzades en 19 curses en un marc incomparable i que és molt desconegut per gran part de la gent, m’incloc però li estic ficant remei.

Diumenge feien la tercera cursa del Circuit de les Terres de l’Ebre. En un principi ens feia una mica de pal anar allí abaix, quan parlés dels Ports sembla que estan a tomar pel cul, però desprès no es per a tant i com sempre és un plaer passejar per allí, doncs ens vam decidir.
Aquesta cursa obria la meva temporada de curses de muntanya i també era l’estrena d’Anna en les curses de fer el jabalí.

De la porta de casa fins l’arc de sortida a Ginestar vam trigar 1h 20’ per carretera bona i tranquil•la. Recollida de dorsal sense cues i a un preu molt bo (17 euros) per 22kms i 850m+ , a mi m’han sortit algún més. L’organització immillorable, tot controlat i amb ganes de fer les coses bé. Lo que més em va cridar l’atenció va ser veure a totes les cruïlles gent de l’organització, sobretot canalla del poble fent molt bé la seva feina. Avituallaments per donar i per vendre i a sobre amb gominoles....que més es pot demanar.
De la cursa comentar que el recorregut va ser molt bonic, barrejant pistes divertides i amb paisatges molt bonics, amb senders tècnics i entretinguts on qui podia aixecar la vista disfrutava d’unes vistes al•lucinants i feréstegues. Això sí, no vull imaginar l’estress dels de davant per anar ràpid i sense trencar-se el cap amb el terreny que era guarro i cabro....vamos com ens agrada als de muntanya.

Vaig disfrutar molt de veient patir i superar-se a l’Anna, però més vaig disfrutar de lo bé que es va sentir al veure l’arribada, la primera ja la té al sarró, OLE!!!
La nota molt positiva és per l’organització de la cursa i la molt negativa per tots els participants que van tirar vasos fora de la zona d’avituallament i els envasos de gels.....vull pensar que ahir vaig veure molta merda perquè no anàvem davant però jo vaig acabar escandalitzat de que gent que suposadament disfruten de la muntanya la puguin embrutar tant. Espero que l’organització fiqui remei, ja que al reglament diu clarament que aquestes actituds son sancionables.....i ho digui el reglament o no, el respecte per la natura està per davant de tot.

Foto robada a Ramon Ferrer Monrasin

Utilitats i com va la cosa

2011-02-07T13:53:00.003+01:00

Aplicacions útils, o com a mínim per mi, que penso us poden interessar.

Senderos de Aragon. Link dels senders molt ben conservats i marcats dels veïns aragonesos. Mapa, desnivell i explicació de la ruta amb un aspecte semblant al Wikiloc però menys bonic. Algú d'aquí podria prendre nota de com fer les coses.

Slooping.net Blog amb actualitzacions diàries, quasi sempre molt interessants. En la seva última entrada ens informen de la traducció al castellà del llibre La dieta Paleolítica, és la bíblia d’aquesta corrent alimentaria i de filosofia de vida diria.

I respecte a la meva vida esportiva, doncs content perquè dilluns passat em vaig fer un esquinç al turmell esquerra i en tres dies estava corrent de nou.
Per ara, bàsicament, només em dedico a acumular totes les hores que puc a ritmes còmodes, mitja de pulsacions de 142, i amb una mitja setmanal de 12 h30’ que pel temps que esta fent ja em sembla prou bona perquè més de la meitat estan fetes corrent, ja arribarà el bon temps i les sortides amb bici.
Aquest diumenge tenim la cursa de muntanya Lo Frare a Ginestar, la faré acompanyat per l’Anna que s’estrena. El cap de setmana següent serà la mitja marató de Balaguer, suposo que entre el mal de potes de córrer per asfalt i l’intent d’anar a buscar un crono de 1h25’ segur que serà una bona manera de patir i morir en l’intent.

Calendari 2011

2011-01-25T22:22:00.007+01:00

Diuen que les preses son males conselleres, altres vegades diuen que no cal pensar-se tant les coses.
Amb la calma i sense obligacions, he ficat una mica d’ordre al meu calendari per poder participar en algunes curses, marxes o com se diguin, que semblen interessants per diferents motius.

FEBRER
13/02/2011 Cursa Lo Frare , Ginestar 22kms +815m
20/02/2011 Mitja marató de Balaguer 21kms

MARÇ
13/03/2011 Marxa dels Castells de la Segarra, Guissona 70kms +1938m
18-20/03/2011 UT Les Fonts , Xerta 102kms +5000m
26/03/2011 Marxa Muntanyes de Prades, La Selva del Camp 67.5kms, +2450m
ABRIL

10/04/2011 Alta Segarra, Sanaüja 23.8kms +1200m
17/04/2011 Rogaine Serra de Coguls, Santa Coloma
MAIG

08/05/2011 La Faiada, Pont de Suert, marató o mitja de muntanya
21/05/2011 UT Barcelona, Sitges, 106kms +4000m
29/05/2011 Cursa de Pauls, 23kms +2000m
JUNY

04/06/2011 UT Coll de Nargó, 95kms +4000m

Ufff potser que pari perquè només porto mig any i això sembla que serà massa per les meves cames, el temps dira.
Cal aclarir que aixó és una previsió, amb algunes inscripcions pagades, però altres cites poden caure del calendari o ser substituïdes per altres.

Bé avui poca cosa més que de cop veig que se m'ha girat moooooolta feina.

Borreguero Training Camp

2011-01-14T19:46:00.006+01:00

-Ja està el Santi dient tonteries-. Suposo que és lo que esteu pensant la majoria, i no aneu desencaminats però amb moltes explicacions potser, i només potser, entendreu lo que passa pel meu cap.

Entre els yonquis de l’esport es conegut que tenim un vocabulari especial i que només nosaltres entenem. Per no dir, que un dia surts a fer un ritme aeròbic utilitzem, i depenen de a quin sector es sigui més proper, ja sigui el sector oví o porcí, la paraula borreguero o cochinero. Ara ja sabeu quin ritme he portat durant aquest període de temps.
Lo de training camp, o lo que és lo mateix campament d’entrenament, només té l’explicació que queda molt pro i ja que no ho soc, com a mínim que ho sembli.

Set dies de festa, que he aprofitat per agafar una mica d’embranzida en els entrenos. D’aquesta manera poder estar en disposició de tenir una base per afrontar els reptes que em passin pel cap, sense estar cometen un delicte de auto-suïcidi.

Hi ha hagut de tot: córrer per muntanya, bici de muntanya, bici de carretera, caminades i gimnàs. El ritme sempre tranquilet i anar controlant de no emocionar-me i pujar de pulsacions. El temps ha anat des de pluja, boira, solet, i nuvols, de tot una mica però sobretot bon temps.

Destacar la ruta que vam fer amb l’Anna per Corça que va ser preciosa i on vam descobrir que a la Noguera tenim un artista al estil Chillida.

També molt guapa, però molt, la ruta córrent des de Castillonroi, passant per les coves de Salgar.

I destacable, però no divertit, el globo quasi èpic que vaig pillar fent la volta per les carreteres de La Noguera, Pla d’Urgell i Garrigues, tot visitant les tres capitals de comarca. En aquesta ruta, a l’entrada de Mollerussa, el paradís és va materialitzar en forma de benzinera on vaig poder comprar una Coca-Cola i un Snickers que em van retornar una miqueteta a la vida, perquè portava un globo que només feia que pensar en plats de spaghettis carbonara i arròs a la cubana.

Només la meva ombra em va donar relleus... és lo que té anar sol

Un petit tros de cel, en forma de beguda i menja

I encara no es pot dir, però amb quatre dies més de curro de veritat el nostre creador de senderos, Mariano el Curtit, ens presentarà un nou corriol XTR. Jo aquesta tarda he fet tasques voluntàries per acondicionar-lo acompanyat i supervisat pel mestre-creador.

Per qui vulgui la versió reduïda i de butxaca d’aquesta entrada, aquí va.
Setmana festiva aprofitada per continuar creant base aeròbica amb 19 hores i +3600m.

Fotos 2010

2011-01-09T19:16:00.007+01:00

De Películas

Mizuno Wave Ronin 2, divagant

2011-01-03T20:16:00.003+01:00

Va ser fàcil canviar a les Mizuno però que difícil ha estat deixar-les.

De sempre he tingut tendència a tenir problemes als bessons i potser amb les Ronin les molèsties algun dia han sigut superiors a les habituals però no han creat cap nova lesió, com dic augmentar la simptomatologia d’una ja existent.

Decideixo tornar a unes sabatilles tradicionals, lesSalomon Pro Trail, va ser lligar-me els cordons i tenir una forta sensació d’anti-naturalitat. El peu entra en una estructura rígida i dura que no s’adapta al peu (si la forma s’adapta el tipus de peu, doncs bé, sinó ja pots canviar les sabatilles). Em fico de peu i sento que el contacte amb els keds no és homogeni, hi han 4 o 5 punts de contacte on noto pressió, no forta però sí contacte, i penso en les futures butllofes que segurament tindre (al final no he tingut cap butllofa) la resta del peu balla dintre sense sentir-se subjecte (mentres corria no he tingut cap problema però les sensacions venint de les Ronin son aquestes) .Corrent tinc que lluita perquè la sabatilla faci lo que el meu voldria fer, tot i no aconseguir-lo i sentir una batalla constant no tinc problemes.
De fet les Salomon son unes bones sabatilles però la naturalitat, lleugeresa, adaptabilitat i sensació de córrer lliure que tenia amb les Ronin aquí ha desaparegut.

Havia decidit abandonar temporalment les Ronin fins curar els bessons però vist lo vist (amb qualsevol sabatilla tinc problemes en aquesta zona, amb major o menor mesura) doncs penso combinar totes les sabatilles que tinc: Pegasus, XA pro, Pro Trail, XT Wings i Ronin.

Com aviat tinc que mirar sabatilles per córrer per muntanya intentaré buscar un model barreja de Ronin i uns tradicionals, es a dir, lleugeres, baixetes, poca amortiguació, sola de muntanya i un desnivell entre taló i dits intermedi, ni els 9mm de les Ronin, ni els 23-25mm de les tradicionals. Per ara les Mizuno Wave Harrier m’agraden, les New Balance MT101 també però aquestes tenen molt poc desnivell i son més planes que les Ronin.

GR1 Àger, una mica peculiar

2010-12-28T19:49:00.004+01:00

Avui desprès de currar tot el finde tocava disfrutar corrent. Primer tenia al cap un Mont-Roig però al final he volgut anar a Àger a aclarir-me amb el GR1.
Aquest sender travessa la serra del Montsec d’est a oest o al inrevés, lo que sempre m’ha passat és que s’em fa molt difícil seguir-lo, trams sense senyalització, trams amb senyals molt velles i que amb prou feines és veuen, variants, zones on s’ha perdut el camí, modificacions del recorregut i un munt més d’històries. Avui volia aclarir per on anava de l’Ametlla del Montsec fins Àger...ja us aviso que no he aclarit rés, bé, sí, una cosa està clara, hi ha una nou recorregut molt ben marcat aprop del refugi-ermita de Colobó, concretament passa per davant de la Cova-casa d'en Rosell.

Cova-casa d'en Rosell

Lo curiós és que mirant els mapes on es suposo passa el GR no hi ha cap senyal i on es suposa que no hi passa, apareixen senyals....jo no ho entenc, i mira que m’esforço.
D’avui lo millor ha sigut l’entreno, el paisatge, el suar, la desconnexió de la civilització, la guineu que ha vingut a veure’m (de lluny) i les ride shots de PowerBar o com jo les he batejat les gominoles viciosilles i lo pitjor la educada propietària de quatre gossos que m’he trobat i les sabatilles Salomon Pro Trail.
La ruta per qui l'interesi ha sortit del centre btt d'Àger, visita al cementiri, font de Pedra, ermita de Pedra, font de Gabrielo, ermita-refugi Colobó, Àger i bucle direcció Ametlla fins al barranc de Colobó. Total 2h42’20’’ per 25.62kms i +1025m....estovades han quedat les cametes, demà ja intueixo una bona quantitat d'agulletes als quadriceps, que divertit!!!! Yuhu!!!

Passat ermita de Pedra a la busqueda de Gabrielo

Arrossegant els peus de tornada

PowerBar Ride Shots aviat explicare més

Test de Conconi

2010-12-20T20:21:00.006+01:00

copiar-pegar dinternet.

Objetivo:
Determinación a través de método indirecto o prueba de campo del umbral anaeróbico a través de los cambios de la frecuencia cardiaca para valorar la capacidad de rendimiento aeróbico con el propósito de determinar la intensidad de entrenamiento.

Ejecución:
Se desarrollará en cinta, se comienza la prueba a una velocidad de 10 km/h, cada 200 mts se aumenta la velocidad en 0,5 km/h, el mismo es notificado a los atletas mediante un silbido, la prueba finaliza cuando los atletas no pueden mantener la velocidad establecida.

Según el Dr Conconi la frecuencia cardiaca aumenta a medida que aumenta la intensidad del ejercicio, hasta llegar un momento en que la frecuencia cardiaca se estabiliza a pesar de incrementar aun mas la intensidad del ejercicio. Este punto de inflexión se corresponde con el umbral anaeróbico.
Fi del copiar-pegar d'internet

Molt recomanable aquest document per veure que lo que fa anys era dogma ara sembla que no esta tan clar. Si temps enrere el llindar anaeròbic semblava que estava en el punt on el cos generava més de 4 mMol/l , ara sembla que la cosa no és tan quadrada i pot variar i bastant depenent del individu i esport que practiqui.

De totes maneres, com sempre m’agrada provar coses noves doncs avui m’he decidit a fer-la a la cinta del gimnàs.
Només començar a escalfar ja he vist que les pulsacions anaven pels núvols, suposo que pel fet de no tenir “aire fresc”. 10 minuts per agafar ritme i llavors he començat a 9km/h i cada 200 metres anar pujant 0,5km/h....fàcil,no?
Al principi anava còmode i estava més al cas de la cotorra que tenia al costat que del córrer....per cert, tinc poca experiència als gimnasos però hi ha una fauna de lo més divertida i perillosa.

Cotorra: Espècie en perill d’extinció que dona voltes pel gimnàs buscant la seva víctima, una vegada trobada s’apropa sigil•losament i comença a xerrar sense parar, no cal donar-li conversa ell/ella sola s’ho fa tot. Habitualment està a la zona de les bicis, el•líptiques i cinta on una vegada localitzi una persona que no sembli gaire xerraire (la cotorra evita a tota costa individus de la seva espècie, llavors tindria que callar i escoltar lo que diu l’altre i aquesta espècie no escolta nomes parla i parla). Doncs una vegada esta ben apalancat al costat de la víctima comença el seu atac despietat, aquest atac és materialitzat en un monòleg amb tot de temes que a ningú importa. La víctima pot fugir però durant tot el temps que estigui a la sala tindrà que extremar les precaucions per no creuar-se amb la cotorra perquè tornarà a atacar-li.
La cotorra es reconeix perquè tot i passar més hores al gimnàs que els monitors, mai els veuràs utilitzant una màquina, tot i que sempre ocupen una o més. Un altra dada impactant es que desprès de moltes recerques científiques encara no hi ha constància d’haver vist un individu d’aquest suant.
No cal perdre el temps dient-lis que portés auriculars, ells/es continuen xerrant igual i la barreja de la música i la seva veu és un de les principals causes de càncer de oïda. Tampoc cal mirar-los amb aquella mirada assassina que tots podem ficar quan estem a punt d’explotar, ells continuaran a lo seu ...blablabla.

Quan la cosa ha començat a picar una mica ja he pogut oblidar els comentaris graciosos de la cotorra “collons xiquet que t’empaita algú?” Jajaja era ell adonant-se del bon xist que havia fet tractan-se de una cinta on per més que corris sempre estas al mateix lloc.

Al final quan he arribat als 17km/h he acabat els 200metres i ho he deixat estar perquè no em sentia segur corrent ràpid a la cinta, tot i que podria haver intentat el 17,5km/h. D’aquesta manera he acabat el test sencer i no pel terra, i es que parar en sec a la cinta té la seva tècnica i jo no la domino.

Desprès del analisis de les dades, només tinc clar, que no tinc clar res. Suposo que el fet de no tenir un assistent que en pugués pujar la velocitat i ho tingués que fer jo, i que també tenia que pitjar el botó del Suunto per fer el parcial, i sobretot que no soc un expert, fa que dir que el meu llindar anaerobic esta a les 178ppm sigui si més no agossarat. De totes maneres m’ho puc creure bastant perquè quan estic més fi esta entre 181 i 183.

Us deixo la gràfica i si algú vol preguntar, comentar o rectificar serà benvingut.

Integral a la Serra Blanca i Serra Negra

2010-12-07T18:41:00.007+01:00

Soc persona de molta paciència i sang freda, però tot té un límit i si em busquen al final surt la bestia (bé millor deixar-lo amb animal de companyia) impacient i frenètica que porto dintre.
Si em passo un dia sencer parlant d'un racó de natura, parlant de la seva fauna, de la seva flora i del seu encant més enllà de lo material, doncs el resultat és que el primer dia de festa no em puc estar d’anar a trepitjar aquesta zona i de sentir-me part d’ella.

Avui he estrenat senders nous, he inaugurat l’acondicionament d’un sender ja mític, i sí, també he acabat ben estovat, i es que encara no estic per córrer 2h. Però com ja sabia, ha valgut la pena, i molt. Senders estretets però acollidors, pistes sense activitat humana i el temps tot i ennuvolat i amb alguna gota ha sigut benèvolent amb mi i la temperatura ha estat al voltant dels 14º.

La ruta és molt guapa perquè hi ha zones amb vistes del Mont-Roig, de la Plana, de la Serra de Bellmunt i zones on tot el que és veu està a tocar de la mà i on només la fugida elèctrica d’algun animal pot alterar la pau que és viu.

Al fons Cubells, en primer pla un arbre dormint

Mont-Roig des de la Serra Blanca

Dades de la ruta circular: 23.9kms amb +517.

Som competitius?

2010-11-28T19:07:00.005+01:00

És una pregunta per vosaltres, a veure que en penseu, però per mi és una afirmació.

El ésser humà és competitiu per naturalesa. Jo no entenc competitiu com a relatiu a competició amb dorsal o similar, sinó com a competició amb un mateix o amb un repte a superar.
Quan fem qualsevol cosa ho fem pensant a fer-ho lo millor possible, es a dir estem competint contra nosaltres mateixos i les nostres expectatives.

En el meu cas sempre he sigut més competitiu amb mi mateix que amb els altres. M’omple més que un dia qualsevol em reti a mi mateix a pujar més ràpid que l’ultima vegada, a arribar més lluny, a baixar més fi que mai, que anar a una cursa i quedar davant de nosequi, per mi el crono i el lloc en la classificació son més els meus objectius a la competició.

Vist que últimament no estic gaire motivat per competir amb dorsal i davant de gent, doncs m’he montat un circuit aprop de casa pels dies que tingui ganes de cremar carbonilla i de pas veure si estic pitjor o molt pitjor jajaja.

El circuit és de córrer a peu per muntanya, no alta muntanya amb pujades de 1h però si un circuit amb una mica de tot.
La sortida esta a menys de 10 minuts de casa, es a dir el temps just per escalfar i sortir a tope. Hi han pujades de pista, per sender, pla per córrer ràpid i senders de baixada per dins de barranc amb terra tou, baixades d’herba, amb pedres....això sí, ni un metre de asfalt. GENIAL.

Com la majoria ja estareu pensant que soc un exagerat, que ja aviso que ho soc, doncs us deixo el mapa i per qui tingui un Garmin amb Virtual Partner doncs pot fer una competició virtual i ja em direu qui guanya. Espero les vostres opinions i comentaris.

Roninnenjant

2010-11-23T17:41:00.004+01:00

Com la gent (ara no us penseu que tinc una multitud a la porta de casa jajaja) em reclama més freqüència en les actualitzacions del blog doncs jo l’intento ficar remei. I parlant d’això del blog, em fa molta gràcia quan parlo amb gent i m’expliquen el fart de riure que es foten, i jo content perquè si per una estona la gent riu doncs més feliços que serem tots plegats.

Una vegada acabada l’introducció (desprès us quexeu però la qualitat literaria d’aquest racó és acollonant.... introduccions, etc i fins i tot moralejes.

Ara toca aclarir el títol, i es que Roninnejant no surt al diccionari, ja us ho dic jo abans que vosaltres ho mireu, per lo tant es obligatori que us expliqui la definició que hi ha d’aquesta paraula al meu diccionari.

Roninnejant verb relatiu a tota activitat que es realitzi corrent sempre que als peus és porti unes Nizuno Wave Ronin 2 (a poder ser el model de color taronja que és més fashion). L’activitat es pot realitzar a qualsevol terreny, només estarà limitat per la resistència musculo-esquelètica del individu que llueixi tan llampants espardenyes.

Ara que ja sabeu una paraula més que només podreu utilitzar en aquest blog, i sempre que supereu la vergonya de dir-la en veu alta....a mi m’ha costat uns dies, doncs us explicaré les sensacions viscudes diumenge.

Pel matí vam anar a Ivars d’Urgell a córrer la II volta a l’estany. Molt sorprès de la gentada que allí havia...això del córrer està de moda. La cursa molt recomanable per recorregut i organització i personalment per poder compartir 10300m amb la millor companyia. Vaig disfrutar molt de l’ambient durant la cursa, cosa que costa molt si es va a gas a fondo, però era dia de rodar a 5’05’’/km i córrer al costat de l’Anna que tornava a una cursa desprès de molts anys.
Vaig tenir unes molèsties als bessons de les dos cames, no se si perquè la primera meitat era per asfalt o perquè a estones em despistava i canviava la manera de trepitja.
Per la tarda vaig sortir a reconèixer el nou sender obert gràcies Constructrails SL, una empresa noguerenca que de manera altruista s’està currant una xarxa de senders bestials i des d'aquí faig pública la meva gratitud a tan poc reconeguda tasca. El sender crec que té el nom de el sender 127. Lo millor de la sortida va ser descobrir que tinc un circuit de muntanya a cinc minuts de la porta de casa, amb 360 metres positius i 14.5kms amb un percentatge de senderillos molt gran... lo millor de tot és que a poc que uneixi aquesta ruta amb els altres senders de la zona tinc una mitja de muntanya durilla, entretinguda i divertida.....ja semblo el Xavi Fané fent enveja sana jajaja.
Les sensacions van ser entre boníssimes i una mica dolentes, anem per parts. Lo dolent va ser que els bessons anaven queixant-se tot i que a la que vaig entrar en calor el mal era molt petit. La part bona és que tot i fer pujades molt dretes, baixades amb terraeny molt tendre, passar per llocs amb pendents laterals, pedres grans ,pedres petites, doncs tot i això les sabatilles son més segures que les Salomon, ni intents d’esquinços ni relliscades ni res.

Resumint, cal aclarir d’on venen els problemes dels bessons, tinc dos teories:
- Les cames no estan prou fortes per aguantar tants kms corrent amb la part central i davantera del peu.
- Les meves cames necessiten més amortiguació.

Ahir vaig descansar per veure com van els bessons i avui he fet un simulacre del Test de Conconi a la cinta del gimnàs. Al començar mentres escalfava pensava que la cosa tenia mala pinta, doncs semblava que estava igual o una mica millor que ahir, però quan he agafat temperatura i la màquina s’ha afinat tot a anat molt bé i he pogut arribar a córrer a ritme de 3’25’’/km.
Aviat intentaré fer una entrada parlant del Test de Conconi.

Poc a poc les Ronin m'estan convencent de que lo que sempre ens han dit del córrer no és tan cert com pensàvem.

Continuaré informant.

Mizuno Wave Ronin 2

2010-11-16T20:43:00.006+01:00

Feia molt temps que anava darrera d’una idea, reduir el córrer a la mínima expressió, on només el cos i el terreny fossin els protagonistes, i aquestes sabatilles sembla que son la porta a un nou món de sensacions.

El procés no ha sigut simplement lligar-me els cordons i sortir a córrer.
Primer va venir el període de llegir i llegir a internet buscant opinions, estudis, experiències i consells.
Desprès va venir la part de sessions progressivament més llargues de “tècnica de carrera”, es a dir, anar introduint exercicis que em fessin tenir una percepció molt clara de com i amb quina part trepitjava el terra.
Més endavant anar fent fort els bessons per suportar el aterrar amb la part central i frontal del peu enlloc de amb el taló, de manera que pogués córrer així de forma natural i sense tenir sobrecàrregues als bessons i inserció amb el tendó d’aquiles.
Finalment adaptar-me a les noves sabatilles amb menys amortiguació, menys control d’estabilitat, menys suport al taló, més baixetes i infinitament més lleugeres. Aquest últim pas ha sigut el més fàcil, encara al•lucino de lo facil que ha sigut adaptar-me a aquestes sabatilles, quan tenia seriosos dubtes de si podria suportar-les.

Resumint que he passat de unes Nike Pegasus Trail 26+ amb 1077kms i 96hores d’us, de les quals estic molt content i si no fos pel canvi de filosofia tornaria a repetir. D’elles destacaria que serveixen per tot, menys per els extremismes, es a dir, si es vol entrenar còmode, fer entrenos ràpids, córrer per pistes, muntanya i inclús competir en distancies superiors als 10.000m son molt bones, si es vol córrer per muntanya tècnica, si es vol volar si és vol volar competint hi han coses millors.
Ara les Mizuno Wave Ronin 2 seran les meves sabatilles per tot, amb un 56% menys de pes als peus, ara podre volar, rodar còmode, fer entrenos ràpids.... només tinc el dubte de com respondran en zones molt tècniques i en tirades llargues.

A data d’avui porto 5 sessions amb 3h42’14’’ i 50kms a mitja de 4’26’’/km, amb asfalt, pista d’atletisme, pistes fàcils i senders des de molt fàcils fins a tècnics. I el resum és GENIAL, BESTIAL!!!

La sensació de llibertat és total. Abans tenia que mirar quin terreny trepitjava, ara el sento amb els peus. Abans anava amb la sensació d’anar elevat amb el perill en cas d'esquinç de turmell ja que el terra estava lluny, ara estic pegat al terra (fent un simil amb l'automobilisme, és la mateixa sensació d'anar amb un tot terreny o amb un esportiu). Abans el tacte d’adherència no existia només sabia que estava relliscant o no, ara els dits i la planta del peu sent quin tipus d’adherència té el terreny que trepitjo i puc preveure les relliscades que son menys freqüents i més previsibles.

Només em falta comprovar unes poques coses: fer alguna ruta de 3h o més, poder provar-les al Pirineu i veure quan temps i kms duren.

Comença una nova era de córrer amb els sentits i de manera natural.

Shimano M161W

2010-10-14T21:43:00.005+02:00

Avui toca explicar la meva experiència amb les sabatilles de la bici. Venia d’unes Specialized mtb Sport, còmodes i robustes, que han aguantat un munt d’anys i kms. Amb el body geometry, una tecnologia que utilitza Specialized per maximitzar el rendiment tot escoltant la biomecànica, al principi les sensacions eren rares però amb pocs kms em vaig acostumar, no he notat cap benefici però tampoc cap molèstia. L’únic punt negatiu d’aquesta sabatilla ha estat la sola, que amb relativament poc temps es va desintegrar, cosa que amb el temps no ha sigut gaire maldecap perquè cada vegada camino menys amb la rígida.

Però anem a parlar del regal pels meus peus, les Shimano M161W. Des d’un principi tot ha estat normal, sense novetats, sense maldecaps....vamos lo que passa amb Shimano, tot perfecte i sense cridar l’atenció en cap apartat. 90€ a ChainReactionCycles, el mateix preu que al Unipreus però en aquest últim no tenien el meu número. Respecte a la talla, doncs el 42 m’anava un pel just amb mitjons d’estiu però els velcros i carraca anava perfecte. Em va fer por que m’anés petit i vaig agafar el 43, de llargada genial i els velcros i carraca les porto bastant apretades però cap problema...sempre em passo això, i es que tenir el peu ample i amb l’empeine (algú sap com es diu amb català) baix es lo que té.
Les he utilitzat a la bici de carretera però utilitzant les cales i pedals de muntanya, i desprès de 351kms amb elles lo millor que puc dir és que m’he oblidat d’elles totalment. Tot genial, el sistema de subjecció (dos velcros i carraca) sense fallar, la sola, amb dos tacs a la punta, fa molt bona pinta però a la carretera poc es camina, però de totes maneres no son sabates per caminar massa, la subjecció del peu és molt bona i la transpiració és bona tot i que cal provar-les amb dies de més de 30º.

Per la meva part totalment aconsellables tant per funcionament com per estètica (cosa molt personal). Us deixo unes fotos de les sabatilles perquè veieu lo boniques que son.............sí,sí, ja ho se, però no us penseu que son pels lo que tinc a les cames,no, és un nou teixit super-revolucionari que estic provant, és el material que Gore-pel treure al 2015 però jo estic fent de provador.

Pluja i mtb

2010-10-11T20:20:00.004+02:00

No és d'avui però per fer ambientillo fa l'efecte, no!!

Sortir a pedalar quan plou és una experiència diferent a la resta de dies que un pot sortir amb la bici, tots tenen algo que els fa diferents, però el dia que plou hi ha tantes sensacions poc habituals que és fantàstic.
El problema és que amb el pensament d’adult que tinc començo a valorar les despeses de pastilles de frens, la cadena, el cassette, la neteja a fons que s’ha de fer desprès, les possibles o quasi segures caigudes, la roba bruta, son un munt més de motius adults per no sortir i esperar que el terra s’assequi, que fan que em quedi a casa.

Tampoc és d'avui però torna a fer l'efecte, no!!

Però avui sense un motiu concret, sense una explicació raonable, sense pensar-m’ho gaire m’he vestit mentres escoltava música de la bona i he sortit com un nen entremaliat que va a fer una de grossa però que intenta estar calladet per no ser descobert.

El cel era preciós, barreja de clarianes que deixaven veure el sol, núvols amenaçadors i cortines de pluja....un espectacle natural.
Quan portava deu minutets, apareix l’arc de Sant Martí, les primeres gotetes sobre la pell, i es que anava amb màniga curta, i llavors festival de sensacions. He oblidat mirar el pulsòmetre que ja no marcava les pulsacions, no he mirat ni el temps ni els kms tot i que també era impossible per el fang que cobria la pantalla, només he pedalat sota pla pluja i sobre un fang molt líquid que feia que no s’empegués a la bici i només m’anés esquitxant. El soroll de la pluja donant cops al casc, l’humitat plena d’olor a terra i herba, el joc de traçar les corbes sense sapiguer on patinaràs, els trossos de fang que aleatòriament salten a la cara i que com pots intentes esquivar, la boca plena de barreja d’aigua i sorra, que més es pot demanar.
Doncs l’únic que queda és arribar a casa, trobar-te un somriure i una dutxa d’aigua calenteta.
Un pedalada per emmarcar i recorda durant temps.

Cursa del Torró, Agramunt

2010-10-10T18:47:00.002+02:00

Quatre mesos i mig sense ficar-me un dorsal per fer una cursa a peu i no ho trobava en falta fins que un dia sense pensar vaig veure aquesta cursa i em vaig inscriure.
Suposo que tenia ganes d’estrenar les Mizuno wave ronin 2 en un 10.000m, i jo pensava que aquesta seria una cursa ràpida.
La cosa no ha sigut tan ràpida, i mentre jo pensava que el recorregut seria pla i majoritàriament per asfalt, ha resultat ser tot lo contrari, pista de terra amb fang i tolls d’aigua com per ficar-se ulleres i nedar..... d’acord, una mica exagerat sí que soc, però anava amb l’idea de trobar una cursa per intentar fer marca.

De la cursa destacar el trobar gent amb qui es un plaer compartir una estoneta. A la sortida com feia abans mal col•locat i durant els dos primers kms calenton per trobar el meu lloc, aquets tram l’he fet colze a colze amb el Manu, desprès ell ha anat tirant endavant com si res....que fort està el condenado. Poc després trobo al Sergi Farre del Km0 Ponent, quasi em fico a la seva par però poc a poc ha tornat a marxar i durant gran part de la cursa l’anava veient marxar...un altre que no se que menja però va com una moto. A la part central de la cursa, sense novetats, anar patint i sense guanyar posicions ni perdre. I llavors les pistes han anat passant de molt bones a més i més fangoses, amb tolls-piscines i alguna zona de patinatge on la feina no era córrer ràpid sinó no caure....divertit? SÍ, ideal per fer marca? NOooooo. L’última part, tot i anar pensant que tindria que afluixar i perdre el grup de quatre que tenia a la vista, no ha estat així però tampoc he pogut agafar-lo, només mantindre la distancia.
Al arribar tenia la sensació de que la cursa s’havia fet molt llarga, i no sabia si era per la falta de forces, o perquè, però semblava que els kms haguessin passat lents. I només arribar el Sergi em diu que hem fet un 10.500 o 10.700....ahhh ja deia jo, a mi m’han sortit 11km i 40’54’’ que si la distancia hagués estat de 10km hauria fet 37’10’’ que per no ser una cursa molt ràpida esta bé... que divertit és divagar tot utilitzant la famosa teoria de: i si.....

Total que molt content de tornar a competir, i molt més encara de no haver pensat en res que no fos patir, ni un segon pensant en el genoll, així dona gust. Per cert a falta de fer un tocho monotemàtic dels keds nous, només diré que si un té cames per portar el ritme que elles demanen, elles son un guant, un plaer als peus.
Per últim no tinc fotos, que sempre ajuden a pair els meus tochos, però la culpa ha estat de l’Anna que a la que olora dolços per de vista el món i fins que no ha tingut un pastisset de coco a les mans no ha descansat....aiii canalla!!!

Keds i metafísica

2010-09-26T18:01:00.008+02:00

Ja fa més d’un any que vaig començar a obrir un debat interior al voltant de les sabatilles de córrer, bé el debat va més enllà d’elles i arriba a una divagació metafísica del fet de desplaçar-nos utilitzant els peus.

Vaig començar a pensar que totes les sabatilles tenien hiper-control de amortiguació, hiper-control de pronació, hiper-control d’estabilitat, hiper-control de no-se-que. Al final vaig acabar pensant que l’espècie humana érem imbécils i no sabíem caminar ni córrer i per això necessitàvem de tot aquest seguit d’ajudes per poder-nos desplaçar.

Llegint i mirant vaig comprovar que els professionals corrien amb sabatilles sense RES, simplicitat i deixant que el peu treballes de manera natural....simple però semblava raonable. Naufragant per internet vaig descobrir una paraula que darrera d’ella hi ha un món i una filosofia que sota el meu parer sembla molt lògica, la paraula és barefoot running (córrer descalç).

Anton Krupicka és un ultra trail runner nord-americà, que si no arriba al extrem de córrer descalç, sí busca el minimalisme en la sabatilla. Si us he parlat d’aquest tio és perquè crec que és molt recomanable llegir el seu blog tan per aquest motiu que us explico, com per la seva manera de sentir el córrer AMB la natura, formant part d’ella i no utilitzant-la com una simple pista d’atletisme amb pedres i pujades.

Doncs desprès de tot aquest rollo, vaig decidir deixar de tenir uns peus atrofiats gràcies a les ajudes de la tecnologia, per recuperar la saviesa natural que a base de milers d’anys d’evolució natural havia creat unes extremitats complexament perfectes destinades per caminar i córrer darrera de preses o davant de depredadors.

El primer pas ha estat durant quasi un parell de mesos anar introduint progressivament més minuts de tècnica de córrer per anar passant d’una recepció basada en amortiguar amb el taló a una recepció més localitzada en la zona mitja del peu....vamos com corrent els que surten a la tele que sembla que enlloc d’intentar trencar el terra com fem els mortals ells sembla que levitin i només acaricien el terra.

El segon pas ha sigut passar d’unes Nike Pegasus o Salomon Xt Wings amb tot de sistemes d’ajuda a unes sabatilles sense control de res i amb una mini amortiguació al darrera, unes Mizuno wave ronin 2. En el camí m’he deixat uns 170gr a cada peu, o lo que és lo mateix, he reduït el pes un 56% aprox. Ara toca el període d’aclimatació, poc a poc aniré passant de tenir com a sabatilla habitual unes hiper protectores a unes que em deixaran llibertat perquè el meu peu em demostri lo perfecte que és sense ajudes.

I desprès de tot això que vindrà? Doncs trobar unes sabatilles que em permetin portar aquesta nova filosofia de córrer a la muntanya, es a dir, unes sabatilles amb una sola que em doni tracció i protecció i res més. Les candidates son poquetes perquè no hi ha gaire oferta al mercat, però per ara les New Balance mt 101 son les candidates número u.

Quan porti unes poques sortides ja explicaré les sensacions viscudes, amb aquestes noves bambes que son tan estridents i galàctiques com comodes.

19 dies

2010-09-19T18:01:00.011+02:00

Si cada dia s’aprofita amb ganes, i sense voler-ho fet tot amb l’estrès i angoixa que provoca, al final unes vacances poden donar per fer-ho tot. I que és tot? Doncs lo que teníem ganes i ens venia de gust. Aquest és el millor resum de les vacances, però com suposo que us ve més de gust unes fotos doncs aquí venen.

Una mica de TT (Típic Turisme) per adonar-nos de lo "especials" que son els francesos....barreja de mediterranis i centre-europeus....raros com ells sols!!! Només diré que et cobren per tot, fins i tot per pujar a una pedra....sí, sí, tal i com sentiu per pujar a un pedra....de locos!!!!

Nimes, els jardins de la Fontaine

Avignon, el palau dels Papes

Pont du Gard, Ja podem anar dient del nostre canal Segarra-Garrigues

Les Fonts de la Vauclusses, al·lucinant el lloc, si no fos perquè s'han carregat l'esència natural a canvi d'un lloc idíl·lic turísticament parlant

GORGES DEL RIU TARN

Per poder tenir aquestos paisatges tan verds i fluvials és necessari que plogui. Dit i fet.

Una de les conseqüencies és que els arbres son peludets

L'altra conseqüencia és que o et deixes portar pel riu (amb kayak millor) o.....

et toca atravesar-lo cada dia per poder sortir del camping

Com a bon biciclista algún dia vaig treure a passejar la bici (mtb+slicks) els gavatxos amb lo glamurosos que son em miraven malament

I per acabar, una mica de relax a casa nostra, L'Escala i voltants

Vall de Riqüerna

2010-08-11T22:09:00.007+02:00

Dissabte tocava caminar pel Pirineu. Varem decidir pujar a la Vall Fosca seguint la multitud de cotxes que havia a la carretera, però a última hora els van donar esquinazo i enlloc d’anar a Sallente, com la majoria, nosaltres ens quedaríem a Cabdella.
Desprès de tots els preparatius enfilem els costeruts carrers del poble i mentres deixàvem el poble, entravem en un bosquet d’avellaners d’un verd lluent, una mica més endavant sortim als prats farcits de flors de totes els colors inimaginables. En aquest punt amb la vegetació més baixeta podem disfrutar de unes vistes increïbles de la vall de Riqüerna, mentres deixem el bosc al nostre darrera per davant tenim una catifa verda que dona pas a les parts més altes amb el terra nu i on només les pedres donen color i forma a les crestes. Nosaltres desprès de recórrer tota la vall sempre guanyant alçada i com a objectiu el Port de Rus, on obtindrem unes precioses vistes de les valls de Boí. Com amb el port no teníem prou i volíem continuar disfrutant d’un dia genial sense ni un ànima al nostre camí decidim continuar afegint metres positius a la ruta.
De tot plegat em quedo amb lo tranquil•la que és la vall i més sapiguent que un parell de valls més al est està tot plagat de domingueros pujant amb el telefèric a fer el vermut al estany Gento.......per mi això és vergonyós i una manera molt turística de destruir la natura.
Per acabar la ruta i refrescar-nos una mica varem baixar al riu remullar els peus. Freda, molt freda estava l’aigua però ens va deixar com a nous.

Quines vistes més boniques....ah sí darrera es veu el un tros del Triador, Montsent, Montorroio etc

Ultim esforç i el Port de Rus és nostre

Per la cara de concentració sembla que estigui fent algo més complicat que treure'm els mtijons jajaja

El nord on cau???

2010-07-25T18:52:00.012+02:00

Fa unes setmanes, l’Anneta enlloc d’estar amb les seus llibres estava llegint una revista. La revista era la Trail, de esport de muntanya, poc desprès va encendre l’ordinador i tota concentrada va estar buscant informació. Al final i sense més preàmbuls em va dir –Has fet mai una cursa d’orientació?- Li vaig contestar que si anar amb el Terrano conduint a fondo, mentres consultava el mapa i intentant arribar a un foc contava com cursa d’orientació, doncs llavors sí, però si es referia a una cursa d’orientació de les dels escandinaus, doncs que no. Durant uns dies de tant en quant treia el tema i molt sutilment, com a bona femella, anava deixant caure cosetes.

Un company de la feina, Josep Maria, em va dir que era molt divertit ja que ell havia fet una i s’ho va passar de conya i a sobre com a premi per fer-ho tan bé li van fer Forestal, i si un home de pau i seny com ell diu que s’ha de provar doncs ha ficar-li remei. Al final decidim tirar-nos a la piscina i anar a provar això de l’orientació a Sant Martí de Centelles.

L’Anna durant aquestos dies ha estat mirant la simbologia que en aquest tipus de mapes surt i fent exercicis, jo per la meva part practicava trucar al 112 perquè em vinguessin a buscar quan em perdés, perquè estava convençut que trobar una fita seria impossible, ara no tornar a la civilització ho faria de conya.

5:45 del diumenge i sona el despertador, el gran dia ha arribat. Jo he dormit com un nen petit que no sap on està a punt de ficar-se, l’Anna com s’havia preparat doncs ha dormit pitjor amb els nervis pre-cursa.
A les 9:34 sortíem nosaltres. Ens criden i ens donen les instruccions i acte seguit ens donen els mapes......amb la meva vida havia vist tanta tinta en un mapa....per mi que els corriols de les formigues també estaven dibuixats. Miro a l’Anna que està estudiant el mapa i jo només em preguntava si tan els hauria costat de ficar un simple-vostè està aquí-. Jo amb la cara de bitxo a l’entrada del escorxador que devia fer suposo que he fet llàstima a l’Anna i m’ha dit lacònicament –Nosaltres estem aquí- uffff s’ha fet la llum momentàniament perquè ja sabia on estava però no tenia ni idea de que collons tenia que buscar o fer.....una mica més i surto corrent a amagar-me darrera un arbre. –Sortida- diu el tio de l’organització, i veig l’Anna que surt tota decidida, jo darrera d’ella com a gosset que no sap on va.
Passat els primers segons de cangüelis i cremant els nervis tot corrent, les coses comencen a ser més clares, el mapa comença a tenir una lògica. Mentre recordo lo fàcil que es competir en les curses “meves”, on només cal tancar les connexions amb el cervell i patir fins a la mort, sento a la Jefa dir –la fita està al costat d’aquesta construcció- mentres em senyala un lloc al mapa. -Sembla una església, és aquella d’alla!!- LA NOSTRA PRIMERA FITA. Jo com a bon dominguero busco la càmara per immortalitzar aquest moment, però l’Anna està competint i no està per marikonades. A partir d’aquí ha sigut 1h08’40’’ de disfrutar com a nens petits amb cada fita trobada, corrent i saltant en mig del boscs com dos cabirolets.

L’Anna ha fet tercera fèmina en el recorregut mig i jo he tornat a veure la civilització, que ja es molt.

Desprès hem estat comentant la cursa i analitzant la nostra petita desorientació de 5 minuts....un forestal mai es perd només és desorienta momentàniament (Josep Maria dIxit).

De tornada visita a la vila de Vic amb dinaret i cap a casa a descansar.

Resumint que a més de descobrir una nova espècie, gateta de sang freda, hem descobert que això de l’orientació és el màxim exponent d’aquella frase de "ment sana in corpore sana".

Algú sap de curses d’orientació aconsellables? Gràcies

Per una vegada SENY!!!!

2010-07-21T13:27:00.005+02:00

Segurament la gent no em veu així però soc espontani i passional en el tema més personal i sempre que de mi depenen les coses, lo meu no és analitzar i reflexionar amb el cap fred, lo meu és calentón i reacció, desprès ja em menjaré les conseqüències de la meva decisió.
Aquesta manera de fer comporta coses bones i coses dolentes, i quan de lesions parlem es tradueix en anar mal curant lesions i arrossegar seqüeles.

El 5 de juny notava una punxada al genoll dret, decidia abandonar com un covard en la Cursa dels amics del Sobrarbe.
Durant 13 dies repòs i paciència. El dia 12 más uno (Estil Angel Nieto) treballant a la feina i volent pujar una pedra d’uns 70cms el genoll em fa una punxada que quasi em plego allí mateix. Prenc la decisió de més repòs i no visitar els meus amics metges .... per escoltar la conversa protocol•lària.

Metge – Bon dia, vostè dirà?
Jo – Doncs que em fa mal el genoll i bla,bla, bla
Metge – Doncs deu dies de repòs absolut, prenguis antiinflamatoris i una radiografia, que tot i que no és veurà res, perquè sembla que té algo al menisc, doncs per protocol s’ha de fer.
Jo – Moltes gràcies Doctor, però jo de medicaments no en prenc i la radiografia si no es té que veure res m’estimo passar de acumular gratuïtament radiacions.
Metge – Vostè mateix però sense això no el puc derivar al especialista.
Jo – Gràcies i bona dia.

Desprès de 29 dies de repòs la cosa sembla que ja no fa tan mal i començo a fer algo. La companyia de l’Anna fa que deixi de pensar en el genoll i em limiti a disfrutar de fer coses junts i de veure, que tot i patir, ella també disfruta. Una injecció de somriures i el genoll va prou bé, sento que estic lluny de poder apretar-lo però podem sortir a fer cosetes.

Per ara no passo de 2 horetes però tampoc m’importa, ja arribarà, o no. Com diu el filosof Xavi Fané “el que las cosas no salgan como queremos no es necesariamente malo. Es simplemente diferente. Y mas vale que aceptes el resultado porqué sino... te jodes.”

Foto amb declaració d'intencions: a última hora de la tarda i agafat adalt

II UltraTrail Sobrarbe

2010-06-06T23:55:00.020+02:00

Pues esta vez la cosa no fue un jardín de rosas que digamos, o sí…..yo creo que sí.

Este año subí el viernes para ahorrarme sustos de última hora en forma de rebaño de ovejas cortando la carretera durante un buen rato, que casi hace que no llegase a tiempo a la salida el año pasado. A eso de las 21 estaba recogiendo el dorsal y saludando a mis amigos de la organización, gente muy maja. La bolsa del corredor? Pues más y mejor, guía de rutas de la zona con mapas de Prames, camiseta técnica y bonita, chubasquero de plástico (para casos de emergencia), botella de vino de la zona, guías de visita de la comarca y más cosas que ahora no recuerdo.

Me instalo en el parking del polideportivo y a cenar que mañana gastaremos muchas calorías….luego visto lo visto igual gaste más litros de agua que kilos de grasa. A las 23 a dormir.

Toca diana a las 7, me visto preparo todo y voy al pabellón al desayuno gentileza de la organización. Allí encuentro a alguien que se hace difícil decir porque es especial para mi, pero lo considero un gran amigo todo y que no hemos compartido muchas horas, Luis. Estaba preocupado porque su zagal estaba con fiebre y desde aquí espero y deseo que ya este dando guerra, señal que ya esta recuperado. Charlamos y me transmite con esa mirada paz, candidez y energía positiva a raudales…..disfrutaremos y haremos lo que se pueda. También hay un montón de gente de les Terres de l’Ebre, de Alpicat i el Xavi de Mollerussa.
Nos subimos al autocar, gentileza de la organización, que nos lleva a Abizanda, donde esta la salida. Después de los consejos, de los parlamentos y de la salida protagonizada por unos títeres gigantes empieza la primera etapa.

Salida preciosa con una plaza llena de corredores de montaña. Por los primeros caminos da gusto ver la fila de hormiguitas en busca de su “nido” llamado Aínsa y situado a 42kms y 1400m+. Poco a poco nos vamos estirando y entre conversaciones y risas los kms van avanzando. Este año los kms pasan volando y los pueblos se suceden como si los hubiesen puesto uno al ladito del otro. Voy haciendo memoria de lo que viene y de las cosas que el año pasado me parecieron preciosas y este las quiero disfrutar sin prisas.
Hasta el control de La Corona todo va bien, pero después de beber y comer el enésimo trozo de plátano, a los pocos minutos y bajando por una pista buenísima y sin una pendiente pronunciada, noto un pinchazo en el tendón rotuliano…..malo, muuuu malo…camino un trozo y luego intento volver a correr pero duele y no puedo dejarme ir, tengo que pisar suave con la pierna derecha y controlar la velocidad con la izquierda. Pasan el rato y deseo con todas mis fuerzas encontrar subida o como mínimo plano, pero tengo más de 5kms de bajada. Como puedo y intentado pensar en gente positiva…..uff que habría hecho sin Anna… los malos ratos pasan y después de cruzar un rio, donde me refresco los pinrreles, comienza una zona de toboganes y pequeños pueblecitos. En esta zona el calor se deja notar y el sol parece que caiga con más fuerza sobre mis espaldas, que añadido al malestar de la rodilla me hace tener más ganas de llegar a la meta. Centrándome en las señales del G.R. y disfrutando de las empedradas y estrechas calles que atravesamos a cada pueblo me encuentro en Aínsa, solo quedan las escaleras que dan acceso a la zona antigua y plaza mayor que es preciosa, pero coño con las escaleras!!! En un tramo de escaleras decido ayudarme cogiéndome de la barandilla, coger y soltarla es la acción-reacción mas rápida del día, como quema la condenada barandilla de hierro. Comienzo a oír la megafonía, ya estoy! ya veo el arco de meta! ya oigo los aplausos! y eso que no era el primero…creo que oí decir que alrededor del 20.

El primero que me viene a ver, como no es Luis. Luego todo son cuidados, melón, sandia, agua, aquarius, frutos secos…
Los últimos kms con el calor han sido duros y parezco un esquimal que ha cruzado el desierto. Bebo y como sandia. Estiro piernas bajando a las duchas y despues semi-siesta hasta la hora de la cena, gentileza de la organización. Lo de semi-siesta es debido al calor que hace y que me estoy continuamente preguntado si mañana la rodilla habrá mejorado y podré salir.
Ceno y comentamos la jugada con Xavi, un pedalaire de Mollerussa, y después de a dormir. Me pongo el despertador a las 5:30 porque la salida es a la 6, pero a las 4:55 los truenos y relámpagos me despiertan y unos minutos más tarde llueve…..genial y encima mi rodilla me duele incluso con solo levantarme para vaciar mi bufeta.

Mal, muy mal pinta todo.

Sabado 18:00, 33º i alguna nube

Domingo 6:30, 14º i lloviendo con relampagos y truenos

Lo que viene a continuación no tengo claro si es un razonamiento fruto de la experiencia adquirida, que me hace valorar las cosas mejor o fruto del cangüelis por la dureza de la etapa que tenia delante.
Por el lado positivo estoy sorprendido de lo bien que me encuentro de piernas, he recuperado mejor que el año pasado y eso me motiva a salir.
Por otro lado, el negativo, la rodilla me duele en el km 0 y me quedan 60 por delante. Además si quiero abandonar el tema regresar a Aínsa es un lio porque la bolsa con la ropa de recambio la tendré el la meta, Refugio de Viados y no bajara hasta bien entrada la tarde. No tengo ganas de hacerme daño en medio de la montaña y complicar la vida a la buena gente de la organización. Siendo incluso optimista y calculando que la rodilla aguante hasta el km 30,no me veo luchando mentalmente y físicamente durante 30kms contra el cansancio, el dolor de rodilla y probablemente contra el frío y lluvia.

Resumiendo gana el lado cobarde y decido no salir. Dicen que una retirada a tiempo es una victoria…..y una mierda, ahora me siento fatal, y todo y repetirme, que si mañana quiero puedo salir a hacer bici y si hubiese intentado salir seguramente tendría que estar pidiendo hora en el fisio y traumatólogo y haciendo reposo una buena temporada, pues no me sirve de consuelo para no sentirme decepcionado conmigo mismo…. Mañana y con el tiempo se que lo veré de otra manera más positiva pero hoy me siento así.

Conclusión, me he perdido una segunda etapa preciosa, que si les ha hecho el tiempo que me imagino, habrá sido épica, y que quedara grabada en la memoria de cada allegador, paso a paso hasta ver el refugio de Viados. Pero la vida continua y de mi depende encontrar sensaciones y experiencias nuevas, o no, que me llenen de pies a cabeza de sentimientos que me hagan sentir feliz y lleno de vida.

Por último y a riesgo de ser pesado. Gracias a toda la gente que hace posible una prueba como esta, con toda su ilusión y esfuerzo hacen que como mínimo yo me sienta como en casa. Gracias a todos y espero que la gente sepa apreciar y dar continuidad a una experiencia turístico-lúdica-deportiva llamada ULTRATRAIL DE SOBRARBE.

Cangüelis previ al Ultra Trail Sobrarbe

2010-06-01T20:55:00.007+02:00

Avui tocava aprofitar el dia de festa, i que millor que fer un test de material i forces de cara a l’Ultra Trail de Sobrarbe.

El pla era provar els keds nous.... bambes per la Maria i Erik i per la gent de Barna, i també trobar d’una vegada els ajustaments a la motxilla per no tenir problemes de ferides. Aprofitant que semblava que avui seria una dia de caloreta he sortit tard i així vaig acostumant al cos a suar a lo bestia.

He deixat la frago a Sant Llorenç de Montgai, he anat escalfant remuntant el riu Segre fins a l’entrada del corriol de la Petrocat, l’he seguit fins arribar al refugi del Buho. La pujada l’he fet a ritme alegre però lluny d’anar a tope, al final han sigut 8’10’’ més lent que el meu record del món mundial. Desprès per pista he passat pel Coll de Porta i pujat a Montalegre, per baixar a la frago seguint el camí vell i el corriol dels Corralets.
Me gusta que los planes salgan bien
Sensacions bones tot i no estar a tope, i això ja comença a ser una frase típica en mi, sembla que qualsevol temps passat va ser millor.

Del test de material he de dir que estic meravellat amb les Salomon Xt Wings.

Per ficar-vos en situació us diré que no porto plantilles i el meu peu és ample. Fins ahir portava les Nike Pegasus Trail 26 amb 637kms i ja bastant atrotinades tot i que per córrer per camins i senders fàcils encara donaran molta guerra. Cal dir que si a les Nike utilitzo una talla 42.5 però a les Salomon faig anar un 44.
La sensació al ficar-se les Xt Wings és la que sempre tinc al ficar-me unes Salomon....el Sr Salomon fa els keds pensant en el meu peu, son un guant.
Em fico a córrer i lo primer que noto és que son molt més toves a l’hora de doblegar el peu que les XA PRO 3D, inciten a córrer ràpid pel pla i per asfalt tot i que no arriben a la suavitat de les Pegasus. Passen els kms i sembla que no estigui estrenant keds, continuen sent un guant, sense butllofes ni punts de pressió. Quan el terreny es complica encara em sento més còmode, el turmell queda molt protegit i amb molta confiança degut a la gran estabilitat que se sent en aquesta zona. A la part davantera el peus van amples però sense ballar i es té molta sensibilitat per sentir que trepitges tot i això si trepitges pedres punxegudes no arriba a fer mal tot i que les XAPRO protegeixen més.
La tracció és excel·lent però venint de les Pegasus doncs es normal, i no perquè les Pegasus siguin dolentes en aquest apartat sinó perquè ja tenen bastant kms i la sola ja està molt perjudicada.
Respecte a la transpiració doncs diria que bona, no tenen aire acondicionat però en unes sabatilles de muntanya si tens molta ventilació llavors tens poca protecció amb punxes, espigues i demes objectes que volen creuar la malla de la sabatilla. Avui he fet algun corriol brut de vegetació i cap problema.

En definitiva que les XT Wings per córrer per muntanya son les millors sabatilles que he provat, les XAPRO 3D les deixaria per caminar ja que son més lentes i les Pegasus tenen menys protecció de turmell i quan passen dels 350-400 kms ja no donen confiança per córrer per terrenys complicats.

Tot té el preu que volem pagar

2010-05-06T17:20:00.006+02:00

Ja us aviso que el titol de l’entrada d’avui no tindrà sentit fins ben al final.....intriga!!! aquest blog està a un nivell que fa por juas juas

Ahir per la nit m’esbarallo amb el compegps, amb els mapes del exercit i amb el mapmyride, de tot plegat trec una ruta CIRCULAR toma nivell!!! d’uns 30kms i +630m, volia algo més de desnivell però la neurona ja treia fum.
La ruta seria deixar la furgo a Castillonroy, pujar a la Serra de Bardella per un corriol preciós, baixar direcció Baldellou per un corriol millor encara, llavors pel camí vell de Peralta de la Sal passar aprop del Congost de Baldellou i anar pujant fins a l’Ermita dels Martirs, una vegada allí un petit bucle per Camporells i tornar per la cabanera reial.
Aquesta era la teoria i la realitat ha sigut que el bucle de Camporells l’he deixat per un altre dia perquè ja portava les cames molt estovades i no tenia ganes de ser el dinar dels voltors que m’anaven controlant. Un altra cosa que m’ha quedat claríssima és que un mapa editat al 1991 pot ser una aproximació gens real de lo que avui hi ha al terreny, he tingut que parar tres o quatre vegades a mirar el mapa i fer-me una barreja entre el que deia el mapa i lo que jo veia, tot i això en un parell de vegades m’ha tocat desfer el camí per agafar la bona senda....quina gràcia fa pujar un muro, i desprès veure que el camí que tens que seguir no va per allí jajajaja reia per no plorar....però un bon montañero té que disfrutar de totes aquestes coses, així que al final he arribat tan content com destrossat.

Total han sortit 33kms 3h10’ i +1070m.....Missatge pel senyor mapmyride -Que sapigui que m’he cagat en la seva família perquè segons vostè la ruta tenia +630 i jo he tingut que fer +1070- Fi del missatge.

Una vegada a Castillonroy i amb el bon rollo que et queda desprès de suar una llarga estona m’he adonat que pel meu cap només tenia un pensament...ficar el cap sota l’aigua de la font, però resulta que al poble no hi ha font. He baixat al restaurant que hi ha a la carretera, al costat de la benzinera, i he comprat un aigua que pel preu que m’han fet pagar estic convençut que deu fer el mateix efecte que les mongetes màgiques del Som Woku. Senyores i senyors, per una botella de 1,5 litres de Viladrau m’han fet pagar 1,5 euros....és o no un robatori legal? A mi ja em poden buscar que no em trobaran.

Bé per acabar amb energia positiva unes fotos d’avui.

Castillonroy....mistic i preciós a parts iguals

Primer corriol del dia..ummmm

Baixant a Baldellou

Passant per davant de l'entrada al Congost de Baldellou

Arribant a l'Ermita dels Martirs...una mica més i em menjo l'esgraó

Camporells abaix i de fons el Pirineu...queda pendent

Vistes de l'embassament de Santa Anna i Baldellou

OJU PELIGRU 1,5 euros...per cert Maria no és verd pistacho és verd Picos d'Europa

Montsec de l’Estall

2010-05-02T23:55:00.009+02:00

Nou territori per descobrir se’m presenta amb el Montsec de l’Estall. Alguna incursió ja havia fet, la més reveladora una gran Jam Session. Per ficar remei lo millor és ficar-se de quatre potes. Dijous vaig anar a comprar el mapa de la zona i dissabte a fer d’explorador juntament amb l’Anna, que això de embarcar-se en un bon envolao li agrada més de lo que m’esperava.

Sobre el mapa semblava una ruta a mig camí entre pistes dolentes i corriols, tot seguint PR’s de la zona. Sortiem d'Entensa per pujar fins la Masia de Quintillà i desprès baixariem a Siscar per tornar a Entensa. Al final han sortit 17kms i 3h37’ amb +629m. Esperava, com deia, més pista en mal estat i corriols però la veritat és que excepte el tram de creuar el Barranco de los Pasos, que està bastant malament per la gran pedent tan de pujada com de baixada i per lo erosionat del terreny, la resta és pista tremendament bona. Aquest fet m’ha fet pensar, al principi, que la ruta seria avorrida però el paisatge, la meteorologia i sobretot la millor companyia possible han fet que la ruta fos immillorable. Només diré que fins i tot hem tingut la sort de poder disfrutar d’un ruixat primaveral que ens ha deixat tan mullats com feliços.

Ara queden molts dies d’explorar caminant, corrent i pedalant per la zona. Segur que cada pas i pedalada valdrà la pena per disfrutar i conèixer aquest racó allunyat de la massificació dels llocs turístics i amb l’encant d’un lloc on la gent encara t’acull amb hospitalitat i un cor alegre.

zona 20.- El Montsec I ( Montsec de L'Estall o de Aragón y Montsec d'Ares) Escala 1:40.000 Autor: PRAMES I.S.B.N: 978-84-8321-282-0 Formato: Guía 11,5 x 22 cm / rústica / 36 pág. Cartografía: Mapa de 100 x 70 cm

Retorn a lo grande

2010-04-26T16:39:00.006+02:00

Com sempre he dit jo -marikonades les justes- i a poder ser llançar-se de cap i que sigui lo que tingui que ser.
Doncs desprès de quinze setmanes de poca activitat esportiva en la meva vida, on no he superat les deu hores setmanals, teníem que ficar-hi remei.
I el remei ha estat una mica de solet, una mica de motivació negativa i sobretot tornar a sentir la suor al front, les cames cremant, la respiració accelerada i el cor bategant com un boig.....quin plaer tan simple i alhora tan gratificant.
Aquesta setmana passada han caigut 12h 40’ de bici de carretera, de mtb, de caminar per muntanya i córrer pel pla, acompanyat de la millor companyia que la vida em pot oferir, i per muntanya....al·lucinant.

El cap de setmana ha sigut bicicletil total. Dissabte em vaig adormir i no vaig poder assistir a la ruta handmade by Mariano per les carreteres del Solsonès, una llàstima però això de sortir a les 8:30 ho trobo més que una obligació familiar un càstig. Total que em va tocar sortir solet per la Noguera, Urgell i Segarra....vaig arribar fins Hostafrancs un poblet en mig dels secans contradictòriament verds com una prat alpí.

Diumenge més bici, aquesta vegada acompanyat per molt bona gent que em van fer riure quasi tan com pedalar....4h15’ i 1800 positius amb el Port de Comiols, les rampes de Torrec, el portet de Lluçars i per deixar les cames ben tovetes el Port de Rúbies. La veritat és que la ruta és va fer curta perquè hi ha qui enlloc de esbufegar quan puja els ports lo que fa es xerrar sense parar, no tinc clar si era la seva bici metro-sexual o les seves cames, però l’Erik està fort tot i que no va fer cap demostració dels seus super-poders. La Mireia i jo ens vam limitar a pedalar i no parar de pensar en els macarrons amb trossets de tofu, sobretot al port de Rúbies.

Ruta amb companyia de part del èquip Àgencia Rius Pinya

Coll de Comiols, vistes guapes del Piri

El volant del meu F1...res a envejar al del Alonso

Port de Rúbies i encara tenien forces per anar somrient i rient

Crec que aquesta setmana passada serà la del canvi, ara toca disfrutar i patir per poder sentir-me fi.

Fora de servei...temporalment

2010-04-13T18:49:00.003+02:00

Suposo que ja us haureu adonat del extremadament llarg silenci en aquest blog, i demano disculpes per no avorrir-vos amb les meves parres mentals.

Resulta que estic fent un canvi al pis, i canviar les vistes és una tasca dura, feixuga, lenta i poc agraïda fins que no s’ha acabat totalment. Encara queden cosetes per fer però lo gros ja està fet i sembla que haurà valgut, i molt, la pena.
Us deixo unes fotos del canvis a veure que us sembla.

El abans

El desprès

Ben aviat quan ja tingui tot sota control tornaré a la nova normalitat.

Per cert, i com a moraleja de l’entrada d’avui, us diré que si teniu pensat fer un canvi de domicili us ho penseu bé, perquè la feinada és pitjor que una setmana d’entrenos de series.....això sí, jo amb la nova normalitat que tinc ara us puc ben assegurar que tornaria a fer-ho amb els ulls tancats.

La versió esportiva de la SGAE

2010-03-21T20:37:00.014+01:00

Sento tenir el blog tan abandonat, però tinc molta feina i poc temps per avorrir-vos amb les meves histories així que disfruteu de la temporal reducció d’activitat, de totes maneres us vull donar un tema de conversa.

No parlaré de l’SGAE perquè l’únic que es pot dir d’aquestos lladres amb amics al govern, que els permeten crear una màfia en tota regla que es dedica a recaptar diners per qualsevol soroll que en el món és produeixi és per agafar-los a tots plegats i fer una falla i cremar-la a Valencia....escandalós que això és permeti. Però com hi ha més gent que té amics al govern, doncs han pensat en crear un altra família de la màfia al més pur estil napolitana, aquesta encarada als negocis esportius. Sabeu a qui li tocarà ara abaixar-se els pantalons i pagar el cànon.....doncs als corredors populars!!!!

Us deixo l'enllaç a la noticia que publicava el diari Mundo Deportivo.

Resulta que la Real Federació Espanyola d’Atletisme, presidida per un personatge lluny de poder ser qualificat com a persona anomenat Odriozola, ha decidit que, aquell grupet de domingueros que surten a córrer i participen en curses populars arribant a participacions de fins a 10.000 persones, podien ser qui li arreglessin les seves malmeses arques monetàries.....com diu al forum de km0 Ponent l’Alvarfanyez:

El raonament de l'Odriozola és molt senzill. El podríem dir el "raonament 1,2,3 responda otra vez" (poseu la cara de la Victòria Abril de joveneta, amb les ulleres rodones): tants milers de corredors populars, a tants euros per corredor, surt un total de tants milers d'euros (aquí poseu els aplaudiments del públic del plató).

Amb mi que no comptin.....passo a ser corredor al seu rollo.

Marató de Barcelona 2010

2010-03-08T22:02:00.005+01:00

Per fi ja forma part del meu passat. Potser dient això sona massa a que estava fart de la cursa, i tot i que una mica si desitjava que passes, tampoc m’he capficat molt. Suposo que a ajudat a sentir-me així no estar centrat en una cursa tan exigent i que requereix destinar moltes hores i esforç per assolir el repte de sub3h.

Em presentava a Barcelona sense l’entreno que JO considero mínim i imprescindible per estar a la línia de sortida tranquil i convençut que els deures estaven fets, es a dir que aquesta vegada no havia fet cap arctos (del diccionari dels Km0's -entreno que simula quasi en la seva totalitat el dia de la prova-, es a dir fer 37kms al ritme de la cursa). A més el cap estava dividit entre els mals de cap propis d’un pis nou, una oposició que tinc el dia 13 i la marató....i fico la marató l’ultima perquè era la que menys m’importava.
D’aquesta marató em quedo amb la gran idea del autobús KM0 Ponent....fora mal de cap de conduir, fora mal de cap d’aparcar, fora mal de cap i cames de tornar a casa i únicament xerrar amb els companys i relaxar-me podent tenir les cames estirades....un luxe. També em quedo amb les cares de satisfacció de la majoria dels companys de KM0 Ponent que van fer uns temps molt bons i a sobre ho van poder disfrutar.....però sobretot em quedo amb el somriure entre nerviós i de ganes d’afrontar una marató que tenia la Maria abans de la cursa i sobretot amb el somriure de satisfacció barrejat amb el patiment sofert per estrenar-se en la distancia i fer 3h32’ OLE MARIA, OLE!!!!!

La meva cursa? Sortida a intentar anar una mica per sota de 4’15’’/km i poder tenir una mica de marge per fer sub3.....sabia que no tenia kms a les cames per fer la marató, així que la tàctica era suïcida. Com petar tenia que petar es tractava d’aconseguir tenir un coixí, perquè quan arribes el globo poder gestionar una minsa avantatge. Fins al km 24 anava seguint la tàctica, però llavors les forces es van acabar i va tocar patir i concentrar-se en sapiguer patir i lluitar per intentar arribar a meta. A cada km el ritme anava baixant i vaig tocar fons al 32 on vaig estar aprop dels 5’/km, amb un powergel vaig poder augmentar una miqueteta el ritme i arribar a meta amb 3h06’30’’. Mirant els parcials que l’organització facilita, surt que fins al km30 estava dintre del sub3, i que al final el ritme de tota la cursa va ser de 4’25’’/km.
A l’arribada estava Flo (-Això no és saludable- eren les seves primeres paraules jajaja) que m’havia passat tot animant-me però a un ritme que per mi era imposible. Per a ritme keniata el del Bru que amb el seu 2h58’45’’ és de chapeau....al km18 m’ha passat amb un ritme poderós però amb una cara de no anar forçant que m’ha fet il·lusionar-me perquè he tingut clar que només un gran contratemps podia privar-lo de no fer sub3.
Donar les gràcies a tothom que m’ha animat tot i que avui no estava ni per fer un mínim somriure per agrair els ànims.....però per a destacar els de la Silvia i Lluis....km40 i allí estava ella cridant i fent que tot i estar mort pogués riure uns segons i el Lluis allí animant i fent fotos....gràcies.

Avui ja estic desitjant pujar a la bici i poder variar una mica la rutina esportiva....mountainbike, carretera, córrer per muntanya, asfalt i lo que convingui.

Per recuperar-me abans, avui he provat això de la crioteràpia sostenible i natural.....si us pregunteu que coi és això, doncs us diré que és tracta d’aplicar fred als músculs per ajudar-los a desinflamar-se i a regenerar-se abans. Com tinc tot el cos tocadet, tot i que avui podia baixar escales dignament, només cal una nevadeta generosa, un arbre ben carregat de neu humida i sobretot poc coneixement. Et situes sota l'arbre i només cal tocar suaument una branca i la dutxa de gel està assegurada.

espatllat que està un jijjiji.

Mitja Marató de Balaguer 2010

2010-02-28T13:13:00.008+01:00

Les tradicions no s’han de perdre i si no recordo malament ja van nou edicions d’aquesta cursa. Les expectatives eren poc optimistes i em conformava amb fer una prova per veure on estava de cara a la marató, tenia clar (tot lo clar que és poden tenir les coses quan no s’entrena com un vol) que per sota de 1h25’ estava clar que ho faria però volia sapiguer si m’aproparia gaire a 1h 20’. Els del temps deien que ens mullaríem sí o sí, i el dia tot just aixecar-me ja feia pintar de mullar-nos.

Sense gaires nervis cap a Balaguer, recollida de dorsals en família, anar saludant a tothom i ficant-nos al dia de tot plegat.
Escalfo amb Maria tot intentant decidir quina roba ficar-me, al final pantalonet curt, samarreta màniga llarga i a sobre la de màniga curta del KM0 Ponent i uns guants que al principi m’han anat bé però que desprès no sabia que fer d’ells.
Tan escalfar acabem anant a la sortida amb tothom col·locat però amb bones maneres em fico bastant davant....ostia si la Mireia també correra!!!
Sortida i abans de sortir de Balaguer ja estic col·locat sense gaires calentons, vaig bé. A la pujada de la sortida del poble la gent del davant apreta i jo amb la poca confiança que tinc en les meves cames decideixo no seguir aquell ritme, i el grup del Adan i Murci de Ponts marxa una mica.
Passat Gerb continuo tenint el grup a aquella distancia que és –Aquí mateix- però que mai arribo. Més o menys sol vaig regulant el ritme entre lo que em dia el pulsómetre i la distancia amb el grup.
Em creuo amb els primers i allí tivant del grup està l’Erik....sense paraules un CRACK! la seva primera mitja i 1h13’....fas ràbia però de la d’amics, ja ho saps.
Al arribar a Sant Llorenç giro amb la sensació d’anar bé però també sapiguent que em tindria que exigir una mica més però a la que començo a apretar el meu cap es repeteix que petaré. Tot just gira comença lo bonic d’aquesta mitja....salutacions crits d’ànims i cachondeo que em descentren del meu esforç però que em fan córrer una bona estona mig ofegat però content. Veig a qui em salvarà en aquesta mitja, un tal Flo que amb un ritme constant i impressionant arriba per darrera i és queda al meu costat animant-me per tirar endavant, intento fer-li cas però el meu cap està tremendament conservador i té poca confiança amb els entrenos fets com per seguir el ritme d’un sub3 sí o sí.
Continuo corrent sense patir massa però esperant el moment de petar i tot i veure que no vaig ràpid no sento l’arribada del globo. Tinc de referència al Oscar que marxa a cada pas més i més. Estem tres KM0 allí, jo darrera, al mig el Pico i davant l’Oscar. Arribant a Gerb decideixo fer la pujada lo millor possible per no perdre’ls i passada la pujada apretar una mica per recollir al Pico i anar junts a pel Oscar. Fins Balaguer vaig amb un mini puntet més que al arribar al poble decideixo cremar tots els cartutxos a la recta del carrer Urgell, però no puc augmentar gaire el ritme, es com si dintre meu tingués més energia de la que el cap em deixa cremar. Arribo amb 1h23’11’’ i 29 de la general que no està mal però fa dos anys amb més vent que aquest any vaig fer 3 minuts i algo menys.

Foto d'en Marrako

La cursa bé però el post-cursa i sobretot el dinar lo millor del dia. Riure, xerrar i compartir una taula amb gent tan maja fa que em senti feliç.

Em sap greu no haver pogut poder parlar més estona amb molta gent que he vist i que tenia moltes ganes de veure....Bykeds jo hauria parat a xerrar però la gent no m'hauria esperat, Arnau lo del genoll és una mariconada ja ho veuras tu pensa en positiu i aviat tornaràs a fotre canya, Marc felicitats a la family, Kaiser tu sembla que disfrutes corrent, abans que feies cara de patir i ara sempre somrient, Vicenç de la Duatlo d'Alpicat, sempre agrait ets bona gent, Marrako gràcies per les fotazos que has fet....i no continuo que seria interminable.

Ara ja només queda Barcelona i la veritat que veient lo que tinc que fer en aquestes dues setmanes no soc gaire optimista amb la marató, però lo que segur fare és disfrutar d’aquell dia i ajudar en poca cosa a la futura maraton-woman....perquè lo de la excusa filipides sembla que t’ho has repensat jujuju

11429 euros el kg.....CERVELO

2010-02-18T11:01:00.008+01:00

Project California Version 1

Dia a dia, paset a paset, el pis de Balaguer comença a agafar forma, poc a poc però la cosa avança. De tot plegat he après, entre altres coses, que la gent pot ser molt guarra i conviure amb molta merda i també que per desenganxar algo que està empegat amb silicona cal invertir molta energia, i fins i tot és pot arribar al punt de quasi desistir, però al final sent molt cabeçut s'aconsegueix.

Del tema esportiu poca cosa a dir, que es resumeix en una paraula: no-continuitat. No se si soc jo, o la posició dels planetes, o el pis de balaguer, o el temps, o una suma de tot plegat però en aquesta marató de Barcelona no puc pensar en el crono, només en disfrutar de la cursa i que salgo el sol por donde quiera!

Diumenge aniré a la mitja de Balaguer per complir amb la tradició. Si fa un bon dia i sobretot tinc un bon dia, intentaré treure el fetge i veure on estic.....ja se on soc, però necessito que un crono em digui un seguit de numerets que em certifiquin les meves sensacions.....crec que no estic malament però no per marcar-me objectius que fa un temps podien ser realistes però ara mateix son somnis, i ja sabem que los sueños, sueños son (la vida és sueño).

Doncs aprofitant que avui la dinàmica meteorològica s'ha trencat OEOEOEOeeeeee, i és que ja no recordo quan va començar el seguit de dies de pluges que quan para és per fer vent i tot seguit donar a pas a temperatures sota zero per tornar a començar....i tot plegat ja començar a cansar, lo qual no és novetat en el meu cas que soc al·lèrgic al fred, però ja he sentit queixar-se a suposats amants del fred. Total que avui que no plou (ho va fer ahir), i que tampoc fa vent, ni tenim temperatures sota zero sortirè a disfrutar de la BOIRA..........ja la trobava a faltar.

Si el cos està per fotre-li canya faré unes series de 2000, i si el peu diu que avui no és el dia doncs rodaré al meu còmode ritme cochinero.....això és un pla d'entrenament per fer record del món a la marató i lo demes son tonteries jajaja

Per últim i per aclarir el títol d’avui diré que el món s’està tornant boig....i això ho dic jo que estic per tancar.

Resulta que Cervelo, una marca de bicis de carretera amb molt de marketing i glamour al darrera, ha creat el nou California project. Bàsicament han creat un nou quadre de carbono amb un pes de 700 grams i 8000 euros, que se suposa que millora en tot lo que es pot millorar...a aquest preu només faltaria. Ja se que tot té el preu que un esta disposat i pot pagar però a mi que no em busquin....d’acord si em toca l’euromillones ja se que em compraré una bici d’aquestes per anar a comprar el pa, però mentrestant jo penso que és una bogeria que fa que de retruc tots els preus relacionats amb la bici pugin.

Per cert sense mirar en detall el nou projecte de Cervelo s'assembla i molt a la meva bici china......serà que marco tendencies biciclistes jijiji

Disfrutem de lo que realment ens omple de satisfacció....la superació personal i disfrutar dels nostres.

Mola el Seat Makinero!!!!

2010-02-11T18:54:00.002+01:00

Segurament ja l'haureu vist fa dies, però jo que vaig una mica retrasat l'he vist fa poquet, i no he pogut evitar la tentació de compartir-lo amb vosaltres.

Ja he ficat a la venta la furgo per pillar-me el seat Makinero

La insoportable levedad del globero

2010-02-08T19:03:00.005+01:00

Ahir desprès de molt temps sense veure a la Maria vaig poder compartir una bona estona de xerrera mentre feiem una pseudo-tirada llarga. Ens vam sortir 20 kms, volíem fer una trentena, però amb un vent que a estones ens feia deixar de parlar i concentrar-nos en lluitar contra ell ens vam donar per satisfets. Tanta estona parlant va donar per a molt, per ficar-nos al dia de les nostres vides, per parlar de trivialitats i marujeos varis, per disfrutar del nostres humor poc comprès i per mirar al futur en busca de nous reptes.

Ja se que no es tan preciosa com la de l'Erik però a mi m'agrada moooolt

Avui amb tanta motivació i veient que feia un bon dia he decidit treure a passejar a la flaca.....l’últim dia va ser a mitjans de gener i només recordo al Mariano destrossant-nos, a base de pestositats, al Josep Miquel, Mireia i a mi.
Feia dies que tenia ganes de recórrer les tranquil·les carreteres de les Garrigues així que la ruta escollida seria la de Lleida- Alfes- Alcanó- Granyena- Soleràs- Torms- Albagés- Castelldans- Puigverd. És una ruta molt tranquil·la, amb poques rectes,bon asfalt i unes quantes pujadetes o millor dit repechets. De sortida m’he mentalitzat d’anar suau per anar agafant ritme de pedalar, perquè pensava que, amb els entrenos de córrer per la marató, de fons aniria servit....ufff que enganyat anava.
Surto i amb plat petit porto bona cadència i pulsacions baixes, de la velocitat m’oblido. Passen els kms i em començo a trobar amb la bici i la seva posició. Passo Granyena i tot va bé (1h de ruta).
Abans d’arribar a Torms la carretera comença a pica cap amunt però vaig bé, al arribar a Torms comença una pujadeta més maja, que avui semblava que tenia més percentatge del habitual. Quan porto un parell de minuts trobo en falta la mtb i el platillo, el desarrollo s’ha acabat i això no para de pujar, penso en ficar el peu a terra aprofitant que no hi ha ningú però em nego a fer el ridícul d’aquesta manera. A una velocitat més pròpia dels caragols que d’un suposat ciclista arribo al cim(1h30’ de ruta). Les cames quasi em tremolen, la respiració es agònica i no veig com podré arribar a casa. Em deixo caure a la baixada buscant una miraculosa recuperació que no arribar.
Comencen els tobogans que hi ha abans d’Albagés i poc a poc em trobo algo millor, però al arribar al poble busco la font i em foto una barreta i quasi un bidó d’aigua (1h40’ de ruta).
Continuo i sembla que algo millor, però dubto de si dintre meu tinc energies per arribar a casa.
Com sempre al arribar a Castelldans s’acaba el desnivell positiu d’aquesta ruta i en suau baixada s’arriba a Lleida, però tot i que sempre que arribo a aquest poble ja se que arribaré tot i anar tocat, aquesta vegada continuo dubtant. Fa molta estona que he petat i tot i haver millorat algo, en el meu estat no em sento preparat per rodar 20kms amb vent de cara i lateral. Busco al maillot i apareix un gel que tot i estar caducat de fa molt temps me’l foto. Com l’efecte placebo del PowerGel el tinc calculat que dura uns 40 minuts, decideixo apretar una mica per no quedar-me sense la cafeïna abans de veure el rètol de Lleida.
Acoplat tot i que el triceps del braç esquerra i les lumbars es queixen vaig fent via i al arribar a l’entrada a Lleida, i en un moment de bogeria globeril, decideixo allargar la ruta fins Alcoletge i així passar de les 3h.
Amb 3h 16’ arribo a la porta de casa content per estar tanta estona a sobre de la bici desprès de tant temps, però al·lucinat del monumental globo que porto a sobre, mentre que corrent puc estar 3h sense cap problema.

Les dos últimes sortides amb la bici de carretera han tingut un denominador comú, el patiment i la sensació d’estar molt fluix. Tot això, faria pensar que començo a estar fart de pedalar..........doncs NO, estic més motivat que mai per poder començar a esparrekar carreteres i senderos. Marató de Barcelona i a començar la temporada de muntanya i de bici...ja estic desitjant que arribi.

A falta de pedalar "parres biciclistes"

2010-01-29T21:29:00.006+01:00

Fa tant temps que no pedalo amb assiduïtat que a vegades penso que això potser és una senyal de que un cicle s’ha acabat, però dintre meu sento la necessitat de tornar a la costum de pedalar amb qualsevol de les bicis dia sí dia no.

Doncs com no tinc rutes, entrenos ni caigudes que explicar doncs em dedicaré a divagar gratuïtament sobre temes de les dos rodes.

Fa temps que en el món de la competició (i aquesta gent son els encarregats de crear tendència i modes en l’esport) s’està passant del típic 3x9 al 2x9 i ja fa menys al 2x10. Si us pregunteu que diantres son aquestos números, doncs us he de dir que no esteu a la moda en lo que a mountainbike és refereix. Aquestos números fan referència al tipus de transmissió que porten les bicis, 3 plats i 9 corones, que fins fa un temps era l’únic que existia però que poc a poc en la competició s’està substituint per dos plats i 9 o 10 corones.
Segur que molts us pregunteu el motiu d’aquesta variació, la resposta està a mig camí entre lo comercial i la millora de rendiment. Per una part l’industria necessita fer-nos creure que han descobert com fer-nos anar més ràpid i millor, i que si continuem amb l’arcaic sistema de 3x9 som uns antics i tenim una bici que no val ni un cèntim, d’aquesta manera ja tenim una nova excusa per canviar la bici sense necessitat, per un altra banda la millora del rendiment en competició és evident, els pros el platillo no el fan anar gaire (avantatges de tenir molts watts a les cames i de sapiguer patir molt) així que amb dos plats ja tenen prou i si a sobre enlloc de portar 9 corones porten 10 doncs el salt entre corones és ben petit.

Bé aquest escrit no venia a ser una critica o defensa de la nova tendència, més aviat és un intent de fer veure als bikers la meva opinió sobre aquesta novetat.

Parlant amb la gent molts em comenten que tenen por a ficar dos plats i desprès tenir que fer moltes pujades a peu per falta de desarrollo. Jo pensava lo mateix fins que un dia em vaig ficar a mirar totes les possibilitats i ara penso que tampoc hi ha tanta diferencia entre portar 2 o 3 plats, potser els extrems és queden una mica curts però es tan poquet que crec que la diferencia potser no és apreciable una vegada estem pedalant.

Combinació plats 40-27 i corones 9v 11-32
40*11=7.622m
27*32=1.769m

piñon plato G plato M
11 7.622 5.145
12 6.987 4.716
14 5.989 4.042
16 5.240 3.537
18 4.658 3.144
21 3.992 2.695
24 3.493 2.358
28 2.994 2.021
32 2.620 1.769

Combinació plats 40-27 i corones 9v 11-34
40*11=7.622m
27*34=1.664m

piñon plato G plato M
11 7.622 5.145
13 6.449 4.353
15 5.589 3.773
17 4.932 3.329
20 4.192 2.830
23 3.645 2.461
26 3.225 2.177
30 2.795 1.886
34 2.466 1.664

Combinació plats 40-27 i corones 10v 11-36 l’única opció és el cassette XX de Sram
40*11=7.622m
27*36=1.572m

piñon plato G plato M
11 7.622 5.145
12 6.987 4.716
14 5.989 4.042
16 5.240 3.537
18 4.658 3.144
21 3.992 2.695
24 3.493 2.358
28 2.994 2.021
32 2.620 1.769
36 2.329 1.572

Combinació clàssica de 3 plats 44-32-22 i corones 9v 11-32
44*11=8.384m
22*32=1.441m

piñon plato G plato M plato P
11 8.384 6.097 4.192
12 7.685 5.589 3.843
14 6.587 4.791 3.294
16 5.764 4.192 2.882
18 5.124 3.726 2.562
21 4.392 3.194 2.196
24 3.843 2.795 1.921
28 3.294 2.395 1.647
32 2.882 2.096 1.441

Prenent com a l’estàndard la combinació clàssica de 3 plats (44-32-22) i 9 corones (11-32) cal dir:

Amb plat gran i corona petita les diferencies son de -0.762m a cada pedalada amb el 40*11, un 9.1% de pèrdua de metres avançats

Amb plat petit i corona gran les diferencies son de +0.328m +22.76% més dur pel 27*32, +0.223m +15.47% més dur pel 27*34, +0.131m 9% més dur pel 27*36.

Veient aquestes dades crec que la diferencia anant amb tota la traca és petita, i si tinc en compte que el 44*11 no el fico gaire per pistes ni que siguin de baixada i sempre em quedo amb el 44*12=7.685m pels 40*11=7.622m, la cosa em sembla que queda igualada.
I per les pujades fortes em passa quasi bé lo mateix, ara amb el cassette de 11-32 l’últim no el fico mai perquè vaig massa revolucionat i em quedo amb el 28...22*28=1.647 pels 27*34=1.664, la cosa torna a quedar igualada.

Resumint canviant la meva combinació actual 44-32-22 i 11-32 per 40-27 i 11-34 estic convençut que no hi hauria canvis substancials.
L’estalvi de pes seria:

34gr del plat petit, ja no el tindria

Passar del 44 al 40 i del 32 al 27, estalvi 20gr

Passar el cassette de 11-32 a 11-34 guanyaria 38gr.

-34gr-20gr+38gr= 16 grams d’estalvi total, però deixaria de tenir la desagradable sensació de molinillo quan baixes al plat petit i també el perill de chupada de cadena o caiguda de la cadena entre el plat petit i beina.

No ho faré però el dia que tingui que canviar cadena i cassette segur que m’ho plantejo seriament. L'opció de Sram XX no la contemplo perquè em sembla desorbitat el preu i a més jo soc shimanista. I parlant de Shimano sembla que per fi l'any vinent és decideix a treure un 2*9.

Que penseu vosaltres?

Mitja Marató de Terrassa

2010-01-18T11:39:00.007+01:00

Sortida amb castellers i tot

Objectius per la cursa:

Amb sabatilles de trail....però son tan boniques

Feia que no corria una mitja des de Tàrrega (10/05/09) així que ficar en una mateixa frase les paraules córrer i ràpid per mi era una quimera. De totes maneres tenia el objectiu poc realista de fer aquesta cursa a tot lo que dones el motor, però tenint al cap que aquest diumenge només era un test i que el dia D i hora H és el primer diumenge de març.
L’objectiu en números era simple, fer la mitja a 4’/km i arribar amb el crono amb 1h 25’00’’, tot lo que no fos aixó FRACÀS!!! Tinc certa tendencia a simplificar-ho tot, un segon amunt es fracàs i un segon avall és no-fracàs jijijiji la vida és simple, no cal complicar-la. Eren unes dades una mica aleatòries, però jo creia que per arribar al meu objectiu maratonià tenia que estar en aquestos números a falta de set setmanes.
La veritat és que entrenant al meu ritme cochinero em sentia còmode però quan intentava apropar-me als 4’/km em sentia forçat, incòmode i amb sensació de no poder aguantar aquestos ritmes massa estona.
Veient les meves sensacions vaig decidir intentar fer la meitat de la cursa al ritme pre-establert i llavors veure com estava i actuar en conseqüència..........la veritat tot massa ben programat sapiguent que soc de sang calenta i una vegada donen la sortida només ser que donar-ho tot i morir com un valent.....lo típic de marika l'últim.

Cursa:

Tranquil, molt tranquil estava per aquesta cursa, però no m’ha sobtat gens. Tot bé, viatge, recollida de dorsal sense ningú al davant, logística de roba, nervis pre-cursa el justos per activar-me, escalfament amb Maria que tot i viure al costat quasi arriba tard...asihhh. Col·locació a la sortida massa enrere però si estava el senyor Bru doncs allí em quedava que la bona companyia sempre és agradable. Parlant amb el Joan em diu que va a fer 4’/km o una mica més........ja tinc llebre!!!
Sortida i allò semblava el carrer Major en plenes rebaixes, anàvem esquivant gent, frenant i accelerant tot sortejant gent que em pregunto que collons feien allí davant...tothom és lliure de fer lo que vulgui, però ficar en perill l’integritat d’ells i sobretot la dels altres no ho acabo d’entendre, sort que el temps fica a tothom al seu lloc. Passat el tram perillós continuo tenint al Joan davant meu, perfecte. El Francesc Pont em ve per darrera tot comentant la cagada de sortir tan enrere quan volia fer 1h23’ marxa com un coet....qui pogués seguir la seva roda. Sense adonar-me i en plena exaltació vaig apretant i no torno a veure a la meva llebre, no tinc remei no puc portar un ritme inferior al que en aquell moment puc donar.

Km0 Ponent en mig de la la riuada de corredors

La cursa la descriuria com un continu pujar-baixa sense grans desnivells però que no permet descansar mai. La veritat la pujada del km 7 i pico fins al 10 m’ha fet mal, però en alguna baixada he decidit descansar per guardar energia per la pujada del 18. M’ha agradat veure que veient que la gent amb qui anava al començar la pujada ha començat a afluixar m’ha donat ales per fer un progressiu de 3kms fins a meta passant uns 15 corredors. He acabat fos però crec que he fet una cursa ni en positiu però tampoc en negatiu, diria que constant a ritme per sobre de 4 però no gaire, la mitja diu 4’05’’/km.

Arribant.....sí, sí i amb cara de perjudicat

Resultat final:

1h25’55’’ de la general 127. Al acabar xerrar amb els companys de Km0 Ponent (Bru, Baldato, Alexvica, Kaiser), que sempre és un plaer, dutxeta una mica guarra i a dinar tot buscant excuses per justificar el mau fracàs i buscant excuses per excusar-se de fer la marató......Maria si ho vols intentar d'acord però com a mínim li ficaras Filipides jujuju

Futura Maraton-Woman

Content per poder tenir motius per somriure just al arribar. Motivat per entrenar fort aquestes 7 setmanes.........qualitat i més qualitat d’aquí fins al març. Retrobament amb un entreno que crec em dona bons resultats però que no he fet encara, córrer 40-45’ a ritme d’anar amb el ganxo, a ritme de treure àcid làctic per les orelles, tempo pace o com li vulgueu dir. També hi haura temps per series de 6000 de 2000 i sobretot trobaré temps per anar a córrer per muntanya amb pujades i recorregut trencacames.

Per últim gràcies a qui avui ha fet de fotografa.......entre altres moltes coses però sobretot per fer-me arribar a la meta amb un somriure i felicitat mai experimentades.

Collons amb el Filipides!!!!

2010-01-12T20:48:00.005+01:00

Qualsevol corredor que porti un temps corrent tard o d’hora comença a donar voltes a l’idea d’emular la llegenda del Filípides, córrer 42195 metres, nosaltres per gust, ell per imposició.
Fins i tot el més agosarat corredor, quan realment es planteja aquesta fita comença a dubtar de les seves forces i de la seva capacitat de patiment per arribar a la meta. Temps i sobretot kms fan que, poc a poc, l’èpica distancia es vegi un repte esportiu però sobretot personal, que només en el dia de la batalla sabrà si pot realitzar aquest somni. Tot l’entrenament complert no assegura l’èxit en tan dur objectiu, i només una alineació d’astres i la millor versió del atleta que portem dins permetrà arribar a la nostra Atenes.
Bé doncs això més o menys és la marató.......... vale amb una mica, o molta, salsa per adobar que sinó el llegir és fa molt avorrit.

Doncs aquesta tarda el pla era sortir a córrer o pedalar una estoneta però la pluja ha suspès la sessió, i assegut al ordinador mentre naufragava per internet he començat a llegir coses de la batalla de marató, de Filípides i d’un dels historiadors i/o narrador de la civilització grega, Herodoto.

Doncs resulta que segons aquest senyor, i que quedi clar que cada historiador diu una cosa diferent i explica uns fets segons li sembla i condimentant amb més o menys additius segons el seu gust, o el gust de qui li encomanava la feina. Doncs Herodoto diu que quan els perses van arribar al golf de Marató per desembarca i lluitar contra els grecs, al 490 a.c., els comandaments grecs van veure que la cosa pintava xunga i van decidir enviar un soldat a buscar ajuda als espartans. De Marató a Esparta hi han 240kms , per qui no ho conegui. Com es veu que l’exèrcit grec estava ple d'atletes van decidir que el passeig el faria un tal Filípides, i aquest precursor dels ultra-trail runners ho va fer en 48 hores. El van enviar a tot gas!!! a Esparta a reclamar ajuda i aliança per lluitar contra els perses. Com els espartans estaven de festa religiosa i no podien lluitar li van dir que anes tiran que ells ja aniren anant......Toma rajada dels espartans.
El Filipídes va torna a Marató i els hi va dir que millor sols que mal acompanyats. Els grecs, entre ells el forrest gump grec, van lluitar contra els perses i van guanyar. Com algú tenia que anar a Atenes a informar de la victòria sobre els perses és veu que li va tocar.....a veure si ho endevineu?.....doncs sí, al Filipídes, això és un curtit i lo demes son tonteries. Total que desprès de la batalla li va tocar cascar-se un passeig d'uns aproximadament 42kms, i al arribar només va poder exhalar unes paraules –Nenikékamen- “Hem vençut” , altres diuen que només va dir una paraula –Niké- a la mitologia grega nom de la deessa de la victòria..........ara ja sabeu d’on ve el nom de la marca esportiva Nike. Desprès de donar la noticia va morir, uns diuen que pel cansament del recorregut, altres que per les ferides de la batalla............jo crec que és va suïcidar veient que algú li venia a demanar si podia tornar a Marató a felicitar als soldats.

En resum i com a moraleja (qui sapigui la traducció al català doncs que ho comenti):

- Quan ens expliquen uns fets que no hem vist sempre és millor intentar aconseguir més d’una versió i filtra l’informació depenent del interlocutor.
- No crear mites que marquin massa la nostra vida perquè potser un dia ens adonem que aquella historia que haviem sentit i que donava sentit al nostre repte, ara resulta que no era ben bé així.
- El filipides aquest estava molt fort el cabró.........llàstima de no estar viu perquè un pike entre Filipides & Killian jornet seria de lo més interessant que el trail-running pot donar.
- Al final el Filipides aquest que va fer 42kms i com diu el Herodoto va fer 240 i 42 sumant 282kms i de regal una batalla amb els perses.
- Volia emular al guerrer grec, però ara que veig que tindria que fer quasi 300kms......em sembla que va a ser que NO, o sí.
- Com potser que aquest any és commemori oficialment i per part de l’IAAF el 2500 aniversari de la matada del Filipídes. Aquestos de l'Associació Internacional d’Atletes Federats (IAAF) no s’han adonat que aquest aniversari no serà fins al 2011. Algú s’ha colat al calcular l’efemèride i no ha pensat que en el calendari no existeix el any 0, del 1a.c. és passa al 1 d.c. Toma cagada!!!!

Doncs com veieu la pluja m'ha fet canviar una estoneta d'esport per una parra mental del quinze. Lo positiu, doncs que ja portem 6,1 litres d'aigua caiguts.

Test de 20’ i sensacions

2010-01-05T19:08:00.004+01:00

Avui aprofitant que la canalla (no la meva sinó la que va a escola) tenia festa i la pista del Camp Escolar estaria buida, he anat a fer un test per veure com estan les cames de cara a anar introduint sessions de qualitat a l’entreno.

El test tracta de fer 20’ a muerte mantenint un ritme constant al llarg de tota la prova. Se suposa que les pulsacions mitges son aproximadament l’umbral anaeròbic (UA), és a dir el punt on el cos ja no pot digerir tant àcid làctic com generen els músculs i en poca estona es té que afluixar amb aquella sensació tan agradable de cames bullint.
Aquest límit és un dels que més indica la progressió en l’entrenament, i que de fet més varia a mesura que avancem en la preparació.
Hi ha un altre test, test de Balke, que calcula el VO2 max en funció de la distancia recorreguda en 15’. Jo per aprofitar les dades també calculo el VO2max.

Avui la pista estava buida, només sis nois jugant a futbol de manera civilitzada, i sense molestar-nos mútuament hem anat fent, ells a la zona interior i jo a la pista......un plaer córrer relaxadament i només preocupat d'anar a muerte.
La pista estava humida però no ha sigut un obstacle per la prova, el cel estava totalment tapat i semblava que havia tanta humitat que caiguessin minúscules gotetes, la temperatura de 9º era quasi perfecta. Amb aquestes condicions....... a la guerra!!!

De sortida potser m’he marcat un ritme massa fort però sense passar-me i molt progressivament he afluixat (quina ironia quan m’estava morint per anar ràpid) i mantingut fins als 16’, on he tingut que esforçar-me per no afluixar i ho he aconseguit, però les pulsacions s’han disparat passant de 180-183 a anar ben aprop del 190, les màximes han sigut de 188. Al final rebentat però content perquè no pensava aguantar el ritme de 3’50’’/km tot el test.

Les dades del Test de 20’ son:

Distancia 5220m
Pulsacions mitges 181
Pulsacions màximes 188
Ritme 3’49’’/km

Les dades del Test de Balke son:

Distancia 3920m
VO2 màx 55,4 ml/kg/min

Resumint el UA està a 181, ara a començar a fer pujades, series de 6000m, de 2000m i a disfrutar del patiment.....GUAY!!!

Un dia d'aquestos tinc que fer una entrada amb els entrenos secrets jajaja que he anat recopilant per intentar córrer com una gasela. N'hi han que son divertits, quasi tant com durs.

Dies de motivació

2009-12-27T22:10:00.005+01:00

En aquesta època de l’any amb poques hores de llum solar, fred, humitat, boira, i aquest any pluges, se’m fa difícil sortir a fer coses al aire lliure. Els que em coneixen ja saben de la meva predisposició a hibernar i desaparèixer fins que tornin a donar senyals de vida els arbres.
Amb aquest panorama només em queda anar fent lo que puc per mantindré la forma i fer un digne paper a la Marató de Barcelona........sí, sí, m'he inscrit juntament amb la Maria...con un par, clar que sí!!!
En aquesta època en que em dedico a pensar en futurs reptes i objectius, em passo hores i hores buscant en el meu cap alguna imatge, paraula o lo que sigui que em faci motivar-me per quan vingui el bon temps. Internet és una pou sense fons per alimentar el meu desig de fer coses noves i ja tinc unes quantes idees en que anar treballant.
Però diuen que no hi ha millor motivació que estrenar material. En l’apartat de la bici estic totalment d’acord, perquè que millor motivació que estrenar una bici nova o una suspensió o unes rodes o uns frens. En l’apartat running mai m’havia motivat amb unes sabatilles noves, però aquesta vegada ha sigut diferent, estic desitjant que pari de ploure i poder estrenar les meves Salomon XT Wings, estic somiant despert amb rutes d’infinit desnivell amb pujades aptes per rebentar el pulsòmetre, baixades infernals i un munt d’hores de disfrutar de la muntanya.....vamos que jo mateix m’adono que estic una mica boig, però es que amb aquest color tan passional qui no deixaria volar l’imaginació. I a sobre a un preu mooooolt bo 59 €.....ja no recordo quan va ser l’última vegada que vaig poder comprar unes sabatilles de córrer per menys de 60 €.

I com sembla que encara ens queden uns quants dies de pluges us deixo un enllaç a una e-revista, Internacional Mountainbike Magazine, que està molt bé per passar les estones en que el temps no ens deixa sortir a entrenar, no és el típic pdf que només és una digitalització de la versió en paper, aquesta és una revista digital en tota regla.

Experiència globeril

2009-12-18T19:39:00.009+01:00

El títol d’avui pot donar a entendre a priori moltes coses però com que últimament està de moda lo dels preàmbuls doncs faré el meu que no vull ser menys i de pas aclareixo alguns conceptes, o no!

Preàmbul

La paraula globero, pel món mountainbiker, té diferents significats, sempre des d’una vessant despectiva tan pot ser una manera d’identifica un biker neòfit, com un que passa de portar una bici de tropecientos euros i porta una bici normaleta però que ja em té prou, com el cregut prepotent que és pensa que com més euros es gasti en bici i complement més pro és, quan en realitat només es un esclau de la moda i no sap que les cames son el secret per ser un pro i que per davant de tot sempre està la persona.
Una vegada definit globero des d’un punt de vista biker us diré que avui no parlaré de res de tot això sinó dels globos, també coneguts com pajaras, hombre del mazo, petar etc accepto a traves dels comentaris les vostres maneres d'anomenar a aquest estat que tots hem patit.
Amb això dono per acabat el meu primer preàmbul.........perquè ara que ho penso, els jocs preliminars no compten com a preàmbuls, o sí???

Fi del preàmbul

Des de fa uns dies estic començant a fer tiradetes progressivament més llargues, tot preparant una primavera i estiu molt atapeïda de coses a fer. Avui aprofitant que el fred era intens però que feia sol, i com crec que tinc avantpassats rèptils doncs si el sol escalfa la meva pell el fred no és cap problema, he sortit a fer un intent de tirada llarga corrent.
Sortint del cementiri de Gerb, per mi que ja sabia en quin estat arribaria i he pensat que seria un lloc molt adequat, doncs he pujat tot seguint els senders del Toll del Jabalí, el Cadaver, la Cadira, el Perdedor i el d’Ermitanyos i llavors per pista fins Vilanova de la Sal, on no he pogut beure a la font del poble perquè la canonada estava congelada. En aquest punt i desprès de fer un càlcul de cartutxos o també conegut com a càlcul de les forces que em quedaven i del recorregut que em quedava per davant, ja he pronosticat una petada important. Amb aquest pensament donant voltes per meu cap he continuat tot baixant a buscar els senders del Triatló i arribar a la pista de la pared de l’Os i allí l’ultima pujada del dia per arribar al sender de Sant Cristofól i baixar a Sant Llorenç de Montgai, on el pronòstic s’ha complert i amb escreix, GLOBO com feia temps que no patia. Amb aquest panorama he fet un bon glop a la font del poble per empassar-me la noticia, i amb més pena que gloria intentar arribar a la furgo. Per pista plana, i sort d’això, he anat fent cada vegada més emboirat i no meteorològicament parlant sinó que el meu cap i cos estaven emboirats, tot era difús i poc clar, trepitjava amb compte perquè no sentia bé el terreny, respirava buscant oxigen perquè les meves cames cremaven, he buscat a qualsevol racó del meu cos per trobar un gram de forces però feia temps que progressivament s’havien acabat i amb aquest percal i els abductors queixant-se de mala manera he pogut arribar al meu cementiri, la furgo.
Quan a falta de pocs metres he vist la furgo, allí al solet, per fi he pogut deixar de patir i deixar de lluitar per fer una passa més que m’aproximes a la meva meta. Feia molta estona que no somreia, més a menys des de quan he passat de riure pensant en el globo que estava apunt de pillar, a quan l’he pillat de veritat i ja no tenia ni forces per riurem de mi mateix per fer el capullo de mala manera.

Amb el temps lo que si he après és a conèixer millor el meu cos, que no els meus límits. Ara els globos no son d’aquells que et tens que parar i és literalment impossible continuar, com per exemple a Sant Alís fent la TransMontsec. Ara son també antològics però son menys aguts, vull dir que els veig venir i tot el cos comença a estalviar energia per poder arribar, com sigui però arribar. Suposo que l’experiència és un grau i com diuen la letra con sangre entra....i amb unes quantes sagnades s’aprèn a dosificar tot i que els globos quan es busquen els límits tard o d’hora apareixen.

Continuaré disfrutant dels globos que aquestos dies tinc que pillar....quines ganes tinc de tornar a pillar un altre. Com diu algú estem ben bojos.

Per últim i si encara hi ha algú llegint i que no l'ha quedat clar que és un GLOBO doncs qui millor que un Crack com el Julien Absolon per fer una demostració bestial.

Ha nevat, ha nevat, HA NEVAT!!!!

2009-12-14T22:28:00.007+01:00

Avui, i desprès d’un cap de setmana d’hibernació a casa, he sortit.
M’he aixecat amb l’idea de sortir a córrer, d’acord que potser l’empenteta que m’han donat m’ha ajudat a treure’m la mandra de sobre, però el fet és que al final he sortit a córrer.
Surto de casa i sorpresa en forma de flocs de neu.....vale, potser encara era aiguaneu però desprès ha passat a ser flocs guapos guapos.
ESTÀ NEVANT!!!!! Ja podeu apreciar que soc molt de ciutat i el fet que nevi és una cosa que em desperta el nen petit que tots tenim dintre. A jugar!!!!!
He passat per la feina per informar-los de la novetat i desprès amb la Mireia i la Isis hem anat a córrer sota la neu.

La veritat és que mirat objectivament no feia massa bon dia per córrer, nevava i estàvem a 1º, però estava nevant!!!!!

Una horeta corrent arrebossat a la neu, un plaer.....que per cert i a mode de nota informativa, la punyetera neu és molt bucòlica però esta freda a collons i desprès es converteix amb aigua que et deixa xop fins al moll del os, i tot i lo que pugui semblar increïblement amb un somriure de nen feliç.

Per acabar d' arrodonir el dia, un dinar de reis al Pere de Camarasa a base de caragols, civet de porc senglar i un pastisset i amb un regal de la casa amb forma de navalles..........que és pot demanar més, doncs tenir al costat a qui tenia.

Per cert, avui, i tot i portar quasi deu anys dedicat professionalment a aquestos temes, he pogut descobrir un secret.........que hi ha dins d'una caixa-niu???

A comprar la coca

2009-12-10T17:44:00.003+01:00

A veure que un pensa un títol de l’entrada d’avui diferent i vosaltres ja pensant en coses que no son.....espereu un moment, llegiu i desprès ja malpensareu lo que vulgueu.

Avui, dia no laborable al meu petit món, he optat per anar a Camarasa a comprar coca..... de recapte ummmm.... a prendre pel cul la dieta!!

Com el dia era espectacular i no havia boira però per ben poquet, he decidit aprofitar per veure si el podòmetre que havia arribat de la garantia de Suunto anava bé (per cert desprès parlaré de Suunto perquè sapigueu com treballa aquesta gent, però ja us avanço que per mi 10 sobre 10).
Fico a les pegasus noves el podòmetre, em fico les malles, la samarreta, la cinta del pulsòmetre i a tirar milles. He pensat que feia dies que no sortia per muntanya a disfrutar de les sensacions de córrer i oblidar ritmes i histories varies. Així que he fet una volteta per la ribera del riu Segre, desprès he pujat pel barranc de la Passada arribant aprop de la Masia Pedrolet on he planejat una mica, llavors pujant progressivament he anat a buscar el corriol de la Serra Negra i continuar passant per la cabana del Fatxenda, he baixat pel barranc de Saborell i a la meitat tornar a pujar pel barranc de Carbonera fins al coll, i en aquest punt amb les cames ja una mica tovetes tot baixada fins a Camarasa.
Total quasi dos horetes de fresca, rosada, vistes de la boira des de sobre, solet i suor....una matinal de trail-running bona bona.
Llavors amb menys sensació de culpa he anat al forn de Camarasa i he comprat la coca de recapte més bona de la comarca i part de l’estranger.

Poc a poc, més ben dit, moooolt a poc a poc vaig recuperant aquella sensació de poder córrer per muntanya a un ritme cochinero però que em pot portar fins a l’infinit.

Tema garantia Suunto

Fa uns dies, desprès de la cursa del sant Crist de Balaguer, el podòmetre del T6c és va morir, un dia em marca perfectament i al dia següent estava mort. Vaig pensar que seria la pila, la vaig canviar i res de res. Busco als forums informació i no trobo resposta. Busco la web de Suunto i trobo el senzill sistema d’enviar a la fàbrica els productes que no funcionen.
Imprimeixo uns documents, truco a una empresa de missatgeria, al dia següent em recullen el podòmetre i la cinta del pulsòmetre que feia molt que havia deixat de funcionar, espero vuit dies laborables i via mail em diuen que entra en garantia i que pagant 16 euros de despeses d’enviament ho tindré a casa dos dies més tard. Total que en deu dies laborables he passat de tenir dos trastos espatllats a tenir-los a casa nous, amb precinte, i amb un usuari de Suunto que a poc que pugui ho serà vitalíciament.
Potser Polar és algo més barata de sortida, però entre que un simple canvi de pila té que passar per el seu servei tècnic (famós per la seva absència de velocitat) i que la garantia és d’aquelles de trobar perós a tot i de tranquil·litat i bons aliments a mi que no em busquin amb els seus rellotges. Jo, Suunto for ever. Tracte directe amb fàbrica estalviant passar per ditribuidors oficials, servei tècnic d’Espanya i el de la fàbrica.
Ara em direu que potser no serà tan bon Suunto quan he tingut que utilitzar la seva garantia, doncs la meva resposta és que tot és pot espatllar i lo més important és sapiguer que darrera d’una marca hi ha bona predisposició, professionals i sobretot diligencia per solucionar problemes. Ara per ara, el meu Suunto Advizor té uns dotze o tretze anys i està com a nou estèticament i el seu funcionament continua sent perfecte i el T6c aviat tindrà un any i per mi 100% recomanable.

Un altre tema....

El club de la comedia arriba a Copenhague

Aquestos dies estan reunint una panda de personatges que pretenen que ens creguem que estan lluitant pel nostre planeta, quan l’únic que fan és passar uns dies en una bonica ciutat explicant acudits que no fan gens de gràcia.Potser el nou premi nobel de la pau...........té collons que un tio que l’únic que ha fet és vendre paraules i pocs fets, sigui premiat amb un munt de dolars per fer de charlatan....doncs això, que potser l’Obama és passa per la capital de Dinamarca per dir que ell solet arreglarà tots els problemes de la nostra malmesa natura. Jo m’estimava més la claredat del Bush -Jo no compliré el protocol de Kyoto, així que passo de signar algo que no compliré- Podria aprendre Zetape d’ell i no omplir-se la boca dient que és molt ecologista i signa el protocol, si desprès enlloc de reduir un 20% les emissions lo que fa és augmentar-les més d’un 40%.

Nike Pegasus Trail 25 esc

2009-12-04T21:39:00.006+01:00

Doncs aquí teniu la meva opinió i experiència sobre aquestes sabatilles:

Suposadament estan pensades per córrer per pistes i camins fàcils. Per poder sobreviure a la muntanya disposen d’amortiguació tan al davant com al darrera, es a dir, el peu està totalment protegit per la seva Air-Sole, a més la sola a la zona del taló està fabricada amb una goma més resistent a l’abrasió BRS1000. Per cuidar encara més els peus tenen un seguit de sistemes i materials com el Rideliner que intenten donar estabilitat i protegir-nos dels obstacles que trepitgem. La part de sobre està molt ventilada però realitzada amb un material que suporta les abrasions i permet transpirar.
Més o menys això és lo que diu el fabricant però ara diré lo que jo he experimentat i sentit.

La meva experiència amb Nike sempre ha sigut molt bona, mai he tingut que arraconar unes sabatilles d’aquesta marca per no ser compatibles amb els meus peus, és més, normalment la sensació és de comoditat. Això ho comento perquè cada peu és un món i lo que per mi és un guant per un algú altre potser una tortura.
El terreny que aquestes sabatilles ha trepitjat ha sigut molt variat, des de curses d’asfalt de 10kms, series a la pista, tirades per mitja muntanya fins a rutes pel Pirineu arribant a 2630m d’’alçada. El percentatge vindria a ser un 40% terreny molt dur, típic Pirinenc, amb pedra molt abrasiva, 50% muntanya fàcil i 10% asfalt.
A dia d’avui tenen 783kms i la sola està molt llisa, ja no és apta per fer muntanya tècnica tot i que per pista encara podran fer uns cent kilòmetres més. Normalment les altres pegasus que he utilitzat arribaven als 1000 kms de vida útil però també he de dir que aquestes sabatilles han patit un estiu de rutes pirinenques, i qui hagi tastat el granit ja sap lo abrasiu que és per qualsevol material. Lo que menys m’ha agradat d’aquest dibuix de sola és que amb 400kms la punta ja quasi estava llisa mentre que la resta encara estava prou bé.
La transpiració és molt bona i això que jo tinc tendència a tenir els peus bullint a la que em fico a córrer, però amb aquest model la ventilació era perfecta. Normalment si una sabatilla és transpirable vol dir que el teixit no és massa amic de rebre rascades amb pedres o vegetació i a la més mínima és produeixen enganxades i inclús algun forat, doncs cap problema. En alguna ocasió desprès de creuar algun garrigar o coscollar havia baixat la vista esperant trobar algun forat però el teixit ha aguantat com un campió.
La protecció del turmell, en les sabatilles de muntanya és molt important, és bona i sempre tenint en compte que no és un model dissenyat per fer muntanya de veritat sinó pista i coses fàcils. Si la comparo amb les Salomon XA-PRO 3D la protecció és pobre, però també he de dir que les Salomon son sota el meu punt de vista de lo milloret......aviat provarè les Salomon XT WINGS (que per fi aconseguirè a un preu molt raonable) que diuen son més ràpides, lleugeres però amb la mateixa protecció que les XA PRO i llavors podre dir quines son millors...... Sempre dic lo mateix, si amb les pegasus entrenes s’aconsegueix uns turmells poderosos, i quan et fiques les Salomon ja pot haver la baixada més tècnica que cap pedra podrà amb mi jajaja

Resumint, si busqueu unes sabatilles per poder fer de TOT, però conscient de que no son les més ràpides per fer asfalt ni les més segures per fer muntanya, doncs aquesta és una opció molt bona.Només us diré que ja tinc les sabatilles que substituiran a aquest pobretes , i son les Nike pegasus trail 26 amb això queda tot dit, i a sobre sense tenir que pagar una fortuna.

Perquè menjar pot esdevenir un plaer

2009-11-29T18:32:00.005+01:00

Com la gent diu que soc raret i inclús tontet, doncs avui toca entrada al blog d’aquelles que no s’esperen, però com m’encanta sorprendre doncs aquí la teniu.
La cuina no és una de les meves passions, menjar SÍ. Tot i això el fet d’alimentar-se segons el dia és un pur fet d’ingerir aliments per viure i altres dies és un plaer vital tot i que per assolir aquest adjectiu necessito tenir algú al davant i és que soc un fetitxista de veure menjar.......això sí, a segons qui, perquè generalment veure menjar a la gent no em dona bon rollo.
Doncs la recepta és simple però per algú com jo, que he tingut que sentir –Tu no cuines- doncs és una recepta simple però rica rica y con fundamento per el meu sentit del gust i crec que molt equilibrada doncs combina els hidrats de carboni de la pasta, amb els minerals de les verdures i la proteïna de la tonyina.
El tema és agafa a poder ser productes de l’horta dels pares (un que té sort i sense tenir-se que esllomar pot gaudir del gust de hortalisses de veritat), en aquest cas una ceba, albergínia, pebrot i pastanaga.És talla tot ben finet i es fica amb una paella amb oli. Aquí bé el secret de fer una bon sofregit:

- Primer estar sol perquè si tens algú voltant per la cuina et despista i s’acaba cremant o algo pitjor.

- Segon no tenir pressa, les presses son sempre males conselleres.

- Tercer algo de musica per ajudar a remenar els ingredients amb alegria i ritme. Jack Johnson és la meva recomanació, i no només per cuinar sinó per disfrutar del sentit de l’oïda.

Una vegada els verdures comencen a estar tendretes i dauradetes cal afegir tonyina, la de llauna fa la feina però si teniu d’aquella de pot de vidre val la pena perquè la diferencia és nota. Quan ja estigui s’apaga el foc i és reserva.

Mentrestant cal bullir la pasta, espaguetis, macarrons o la que vulgueu.
Quan la pasta està al punt, això del punt va a gustos perquè lo que per mi és dur per algú altre és al punt.
Una vegada hem escorregut la pasta l’afegim a la paella amb les verdures i amb un foc molt fluixet remenem perquè tots els ingredients és coneguin i tot agafi el mateix gust, la pasta a les verdures i les verdures a la pasta, la tonyina només regala el seu gust intens i suau.
Quan ho fiquem al plat aprofitem per ficar una mica d’orenga. I parlant d’orenga seria imperdonable utilitzar la de les tendes, tant córrer per muntanya, caminar i anar amb bici i no som capaços d’un dia sortir a passejar i recollir orenga i altres plantes aromàtiques, o perquè no, qualsevol del munt de fruits que la natura té per nosaltres.
Per últim només cal obrir un bon vi i cridar a algú especial perquè vingui a taula.

Els de Lleida som ben xulos

2009-11-29T18:21:00.008+01:00

Havia vist coses rares i no penseu que aquesta és la més rara que he vist mai, que ja tinc una edat i començo a tenir una mica món a les meves esquenes. Però es que això només podia passar a Lleida, fer coincidir el dia sense alcohol i la fira de la cervesa el mateix dia.........-manda güevos- com diria Trillo.
Ja veig el dilema espiritual de la gent. -Que fem anem a tajar-nos primer a la fira i desprès ens passem pel stand dels ex-alcoholics per veure com podem deixar la dependència-, i en un dia hem passat de tajeras a ex-tajeras.........doncs al final no era tan mala idea...de locos!!

Per cert qui m'ha fet adonar d'aquesta coincidencia ha estat el Josep Huguet a qui per cert desitjo que ara estigui recuperant-se de la Marató de Donosti amb un somriure d'orella a orella per haver disfrutat de 42,195kms.

Duatló de Balaguer

2009-11-23T21:41:00.006+01:00

Aquí teniu unes fotos de la duatló. Jo no vaig participar, vaig estar fent de control en una cruïlla però vaig tenir el privilegi de comptar amb la companyia de la Eli.

Les fotos son del primer sector de córrer pel convent de les Avellanes i del podium on la Mireia, amb un parcial amb bici impresionant que per suposat va ser el millor en femines, va fer segona per darrera de la Merçè Tusell, i per davant de la Nuria Lauco.....tres bikers arrassant a les duatlons de muntanya.
En masculí l'Erik Diaz va donar un recital controlant la cursa i guanyant a lo campió. Vaig tenir el plaer de poder compartir un dia amb ell i m'ha impresionat com a persona perquè com a esportista ja ho havia fet. Per cert part de la victoria seva va ser gràcies a mi, doncs el vaig pujar fins a la sortida, li vaig deixar el bidó, la bombona d'aire comprimit i la bomba de peu per unflar les rodes.........doncs al final em va anar prou bé la cursa, primer masculí jajaja

http://picasaweb.google.es/SantiMillanM/DuatloBalaguer221109#slideshow/5407394621879526658

Del dinar de desprès millor no parlar perquè la gent de Ponts son molt mofetotes. Vaya parella el Bernaus i el Murci per destacar els més afectats pel vi caducat....a la botella ficava 2007.

Alakrana: Un fet, diferents punts de vista

2009-11-19T18:15:00.001+01:00

A vegades a simple vista i sense aprofundir m’emporto una idea errònia o tergiversada de la realitat. No es bo creure’s tot lo que ens diuen i sempre s’hauria de comprovar i analitzar la informació rebuda. Això ho vaig aprendre a l’escola i tot i que quedi una mica pedant no m’ho va explicar cap professor, ho vaig descobrir jo......això de raonar és un passada.

Això del Alakrana és una de tantes noticies que rebem i que segons qui ho expliqui sembla que el mateix fet sigui totalment diferent. Jo no se qui té raó, però hi ha un seguit de fets que no em queden clars i segons qui els explica encara menys.........cada dia és més difícil sapiguer la veritat en aquesta societat de la desinformació.

Lo que em queda clar és que aquesta pel·lícula ens ha costat i ens costara un munt de diners, que pagarem entre tots perquè uns empresaris, que no tenen cap consideració amb el medi ambient marí, continuïn emplenant-se les butxaques de calerons fins que els peixos només els puguem veure al oceanogràfic o siguin un records del passat.

Fotos del 10000m del St Crist de Balaguer

2009-11-14T12:28:00.010+01:00

Perquè és de ben agraït donar les gràcies a la gent que dedica el seu temps als altres, doncs penjo aquí unes fotos del Mariano que va fer a la cursa i unes altres del Joan Casals que son una passada, peaso’ fotografo.

Fotografia feta pel Mariano Ortiz - Curtimentbiker

Fotografia feta pel Joan Casals

Aquesta foto m'encanta, els nuvols, els colors, les ombres....Fotografia del Joan Casals

Totes les fotos del Joan les podeu veure al següent enllaç.

Per cert aquest diumenge marxem al Parc Natural dels Ports a fer la marxa del Port. Visitarem les terres on es curteix el Joan Farnós.

10.000m del Sant Crist de Balaguer

2009-11-09T09:53:00.008+01:00

La sortida

Un any més he anat a donar suport a l’iniciativa dels maratonians del Segre de fer un 10.000m ben fet, amb poca gent organitzant però amb moltes ganes de fer-ho bé, i com és un plaer anar-hi doncs allí estava jo.

Però començo pel principi. Lo que realment m’atreu del córrer és el desnivell i sobretot el avançar kms i més kms a la busqueda de les sensacions de plaer i de buscar els límits al cos, però la veritat és que les distancies curtes també m’atreuen per l’explosivitat d’un esforç curt però a muerte des de la sortida i fins l’arribada, i tenen l’avantatge que amb dos setmanetes especifiques d’entrenos a base de series que fan cremar les cames i arrossegar un cansament perenne doncs et fiques a un nivell relativament bo (i per bo vull dir bo per mi, que per algú altre potser molt bo i per altre potser ritme borreguero o cochinero).
Així que amb menys sessions de les desitjades em presentava a la línia de sortida. Això sempre em passa, arriba el dia de la cursa i sento que no he entrenat lo mínim i indispensable per sentir-me confiat i amb ganes de donar-ho tot. Aquesta vegada era veritat, pintar el pis, tenir temps per l’amistat i disfrutar de la vida han fet que m’hagi faltat algun entreno més, però arribava desbordant de felicitat i això val més que quatre dies fent 7 de 2000m a 3’30’’.

Com ja es tradició en les curses de tarda passo de dinar i tenir problemes de digestió, no se on vaig llegir “El tigre caza mejor si esta hambriento” que espatllat que estic. Amb temps suficient arribo a la nova passarel·la de Balaguer on està l’entrega de dorsal i sortida. Sense fer cues busco la llista d’inscrits i no em trobo fins que començo pel principi i quan arribo al dorsal 3 veig el meu nom........quina vergonya porta aquest dorsal. Saludo a Mariano i m’explica que està preparant com pot la marató de Lisboa com uns quants Maratonians del Segre. Recullo el xip, el dorsal de la vergonya, la samarreta de màniga llarga que està molt guapa i la botella de vi.......ja tenim vi per fer un sopar especial. Em trobo al Josep Antoni Gardeñes i xarrem una estona, desprès seriem inseparables companys de cursa i quin plaer córrer al costat d’ell. Desprès vaig saludant a tots els amics i coneguts. Em canvio aprop del cachondeo perpetu dels Pontsicans, que tot i ser unes besties porten una festa a sobre de les bones, això sí pestosos i mofestes ho son una estona llarga jajaja.
Escalfament bo però sense fer els quatre sprints necessaris per despertar el cor i cames. A la sortida teníem la famosa Curtida de Balaguer, la Mireia, fent els honors d’animar-nos i tallar la cinta.

Les curses dels petits i espero que el futur del atletisme popular

Sortida i marica el últim, no em trobo gens a gust amb tanta gent aprop i menys amb el ritme que marca l’Elèctric. Em menys d’un km els tres primers van al seu rollo, es a dir, volar molt baixet i per darrera ens quedem un grup d’uns sis o set, amb el Gardeñes i la mofetota del Coixeto entre ells.
Fins a la pujada forta tot va més o menys a ritme, llavors alguna apretada però som quatre que anem ben juntets i per darrera alguns fan la goma. Al arribar adalt i sapiguent que faria vent intento no afluixar i trencar algo el grup però algú pensa lo mateix i feina tinc per no despenjar-me. Al passar pel cementiri de Santa Maria penso en recuperar una mica perquè estic convençut que a la recta de la Creu Trencada el vent serà de cara i farà molt mal. Just agafar la recta el vent ens frena com si ens haguessin lligat una corda i tiressin des de darrera, de totes maneres se que tinc que intentar-ho allí i ho faig......entre el patiment torno a sentir el Hooligan-resacos del Mariano que sembla estar a tot arreu..... i entre això i que el Gardeñes just comença la baixada es deixar anar aconseguim obrir un petit forat. Baixada a tot lo que puc i en les escales del Sant Crist intento guarda una mica per a la baixada apretar però arribem al pont vell i anem junts i inclús se’m fa difícil seguir el ritme. Intento no donar-li més de 10 metres i a l’alçada del pont nou em giro i veig que per darrera no és donen per vençuts i faig un progressiu a muerte i agafo al Josep i li comento que per darrera tenen ganes de festa i continuo amb el meu progressiu que al entrar a la passarel·la (i recta de meta) és transforma, més per ganes que per velocitat, en el sprint final i entro quart (36'58'') i a un munt de segons del tercer, l'Elèctric.

Veus ja tenia jo raó, el rellotge diu que estic moooooort uffff

Fa sentir bé veure la cara d’alegria i l’abraçada rebuda quan el cor encara està a 190. Salutacions i felicitacions entre els companys-rivals de cursa i a tapar-se i donar les gràcies per ser Dolenta.

Com sempre disfrutar a parts iguals de la cursa que del post-cursa, on vaig conèixer al Toni Canals de Tremp, un xaval molt majo que no li té por a l’aigua i fa tris, bici, córrer i tot lo que li vingui de gust, també estava per allí el Pepe Capella perquè desprès diguin que els Agents Rurals sempre anem amb lo cotxe empegat al cul, doncs aquest corre com un dimoni, tota la gent de Balaguer i molts més amb qui va ser un plaer compartir una estoneta que m’hauria agradat fos més llarga. Per últim voldria donar les gràcies a molta gent que em va animar quan ens creuàvem però que, o no podia retornar la salutació per anar mig mort o perquè quan reaccionava era massa tard, de totes maneres moltes gràcies.

La tardor ja és aquí

2009-11-02T20:09:00.005+01:00

Fa quatre dies estava suant a raig corrent pel Mont-Roig, i aquest cap de setmana m’he adonat que l'imparable rellotge de la natura ha continuat marcant el temps i una invasió de colors rovellats i ocres ha envaït el medi.
Ara toca recol·lectar els fruits del bosc per poder passar el llarg hivern que tenim més aprop de lo que sembla, i mentres alguns bitxos comencen a buscar amb qui compartir l’escalfor generada per la salvatge crida de perpetuar la seva espècie.

Detall fulla Roure a l'obaga de Confós

Fruit i flors de l'Arboç

Parella de Aguiles daurades

Montsec d'Ares

Per la meva part continuo veient que la bàscula em va confirmant que la felicitat pesa. De tota manera vaig progressant, adequadament però alhora lentament, en el meu intent de sentir-me ràpid per fer la cursa del Sant Crist de Balaguer.

Córrer lliure per la muntanya

2009-10-24T19:51:00.007+02:00

Feia molt temps que no podia fer una sortideta corrent per muntanya i sobretot no-circular, és a dir, sortida del punt A i arribada al punt B.
Divendres amb el suport de dos companys de feina que son molt més que això, vaig poder fer una ruta sortint de Balaguer i arribant a Montalegre. Va ser genial sortir des d’un polígon industrial ple de civilització i, pas a pas, metre a metre, i sempre amb la visió del meu objectiu, l’ermita de Montalegre al ben mig de la Serra del Mont-Roig, anar deixant darrera el soroll i la vida controlada i esclavitzada pel rellotge per anar entrant en un món de natura on el rellotge és més elàstic però més implacable.
L’idea era arribar a Montalegre intentant agafar el mínim de metres asfaltats i la veritat que vaig quedar molt satisfet, només dos trams als pobles de La Sentiu de Sió i Camarasa em van fer recordar que l’asfalt només es bo per fer marques i sentir-se veloç.
El dia va ser genial, solet, bona temperatura i vent suau favorable que em va fer suar bastant però millor això que tenir-lo de cara.
Les sensacions van ser molt bones, passar per una zona estèpica que em transmet un bon rollo bestial sigui quina sigui l’època de l’any, desprès córrer per conreus de secà amb enclavaments de bosquet d’alzina, per més endavant passar per una zona de reg amb quantitats d’ocells fringíl·lids, desprès arribar al bosc de ribera del riu Segre amb els seus bernats pescaires, corb-marins entre altres i acabar entrant en un bosc d'alzina i pi amb el seus cabirols per allí disfrutant de la tranquil·litat només alterada per la meva presencia.......ufff que més es pot demanar? doncs arribar al objectiu content, cansat, alegre, motivat i amb tenir allí dalt gent que m’ha donat tant i que a canvi de veure’m feliç fan qualsevol cosa.......tot i que jo no em vaig menjar els postres que ells em van explicar havien dinat mentres jo dinava un trist plàtan jajaja.

Us recomano provar això de fer rutes en línia, suposa recórrer a transport o amics que vulguin ajudar però les sensacions d’anar avançant i a cada pas estar més aprop del objectiu és una sensació fantàstica. Tot plegat és un cúmul de sentiments que no tenim habitualment.
Jo penso tornar a fer-ho ben aviat, a més la gent de la meva zona sempre poden ser autosuficients i preparar rutes amb el tren de Lleida - La Pobla com a mitjà de retorn...........ja em venen al cap unes quantes rutes que em motiven molt de fer. Espero que les pròximes rutes pugui portar la motxilla i així poder fer fotos per que pugueu disfrutar una mica dels paratges per on passaré.

Les fotos que a continuació us fico son dels llocs per on vaig passar però d'altres epoques de l'any.

Badalls ummmm!!!!

2009-10-12T20:18:00.005+02:00

Últimament no se que em passa que badallo moooolt, no cal que siguin les tantes de la nit, que va, a mig matí ja puc portar una bona estona de badalls. Potser és algo seriós i que em pot fer mal més endavant, però ara per ara el plaer que em dona és immens i disfrutaré del moment i lo que sigui ja vindrà i ja ho superaré o com a mínim aprendre a carregar-lo a l'esquena.

Els genolls, i concretament el tendó rotulià, sembla que amb els AUTO-massatges i l’oli d’hipericum, miraculosament han passat de fer molt mal, quan estava en repòs, a estar perfectes, i que duri. Qui ho entengui que m’ho expliqui, jo només tinc una teoria que diu que si penses en positiu, tens gent que et fa somriure i fas quatre sessions de córrer en un dia, SEGUR que el genoll és cura. Ara que ja tinc bé els genolls ja puc fer –A güana güana kin kon, Una pataika!?!?!

I aprofitant la motivació que està pels núvols i que sembla que com diu el president de Catalunya, el Sr Laporta,-“ Me estan envaucando alguno de ustedes y eso no me gusta nada....Osea que al loro, Que no estamos tan mal, hombre!!!”- doncs a entrenar bé i a tornar a sentir-me potent, fluid, ràpid i sobretot molt content.
Ja aviso que no tinc cap objectiu en forma de cursa, però si sortiu a entrenar i sentiu de lluny una cançó de Metallica, Sweet Amber, ja podeu anar apretant el cul i anar amb compte perquè penso pikarme amb tot esser vivent que trobi a cada sortida que faci.....el pestos palillero ha tornat, i aquesta vegada amb més pestositat que mai!!!!

I per acabar l’entrada d’avui us deixo al llistat de Marujeo blogger un nou enllaç, La vida secreta de Truman (el rumbero solitario). No es pot catalogar aquest blog ni el seu autor, així que no perdeu el temps intentant buscar un adjectiu que s’escaigui per tan especial esser, només puc dir que a més de riure fa pensar en el fons de les coses que diu.

Final Gore-Tex Series, Torre de Collserola

2009-10-06T17:53:00.004+02:00

Tercer any que puc anar a pujar escales.....estic content però no crec que sigui per estar content perquè és una matada. Però aquest any, a diferencia dels altres, he tornat amb la panxa plena i algun regalet.

Ahir quan el sol s’anava a dormir i sortia la lluna vaig agafar la furgo per poder disfruta del nostre satèl·lit en fase plena i estalviar-me l’agonia de l’any passat patint de mala manera embussos i transit caòtic. Arribada i ohhh sorpresa, el parking de la torre de Collserola està tancat, desprès d’un passeig per una urbanització tètrica truco a la family de l’Aran per veure on paren i si em poden dir on puc dormir....jo ja em veia dormint al costat de la carretera. Explicacions del guia Terribble i puc saludar en persona la family, l’Aran com no va parar de moure’s va ser més difícil.....ja se a qui ha sortit, als pares. Vaya energia que té el punyetero.

Ànims molt importants per viure via móbil-pijo i a dormir. Avui m’aixeco i com hi ha una cursa paral·lela a l’oficial, la nostra cursa és per veure qui quedarà primer en menjar crosanets........vaya pallissa que ens ha fotut, no té rival jajaja, doncs no he esmorzat gaire, a més si tinc que fer una cursa de menys de quatre minuts dubto molt que pilli una pajara.....que equivocat estava.

Entrega de dorsal i d’una mega-fashion jaqueta chofchell i güinstope... -quasi que ja podria marxar cap a casa- he pensat.
Escalfament i lliçó de com fer el revolt per part de Terri mentres l’Anna i jo no ens creiem massa la tàctica, l’Aran estava al·lucinant literalment amb les vistes, de la lliçó del seu pare ni cas.

Em criden per anar a patir i desprès del pertinent comentari, al qual ja estic acostumat, de –Santi Millán! com el de la tele!!!- llavors em toca a mi riure la gràcia i desprès a la línia de sortida a veure el compte enrere...5, 4, 3, 2, 1, a muerte.
Mentres veia el compte enrere, el pulsòmetre ja marcava 150ppm, de locos!!!!
Surto conscient de que això és farà molt llarg tot i que intenti dosificar, així que a morir com els valents, donant-ho tot i quan peti arrossegar-me com un cuc fins a dalt.
No se ben bé en quina planta he petat per primera vegada però calculo que sobre la 28, llavors cada planta és comptava per petada, una planta una petada i així anar fent. Aquest any no he notat el canvi de les primeres 20 plantes obertes i amb corrent d’aire a les 20 últimes tancades i sense aire, suposo que el cervell només feia cas al cor, pulmons i músculs i no feia gaire cas a si les vistes eren boniques o feia molta calor. Quan quedaven unes 10 plantes he pensat en intentar no fer el ridícul i enlloc de fer cas al cap que deia –Tampoc és un fracàs arribar a dalt caminant- he fet cas al cor que deia –Piltrafilla, com caminis seràs un marikilla- i sapiguent que dalt estava la Stephanie Jimenez, no podia quedar malament davant d’ella. De patiment extrem qualificaria els últims segons, tot i sentir que l’Aran gatejant m’hauria avançat, però he arribat a dalt corrent molt lent o caminant suau no ho tinc clar cal revisar la foto-finish.

Al final entre una desesperada recerca d’oxigen i un intent de donar les gràcies a qui m’aplaudia he pogut deixar de morir. Per cert entre qui aplaudia estava la Stephanie....una crack i tan humil aplaudint a tothom.

3’20’’ per pujar la torre dels collons, he fet vuitè de nois i m’han regalat un rellotge. Resumint que he fet un crono 6’’ pitjor que l’any passat i he baixat una posició, i segurament he engreixat un kilet a bas ede crosanets de xocolata, crema i mini-entrepans de carn roja. Content perquè sense haver entrenat tant com l’any passat, per problemes amb els genolls, he disfrutat més tot i no haver competit com m’agrada, es a dir, sapiguent que estic al “100%” de les meves possibilitats.
La cursa perfecta seria l’entrenament, motivació i salut de l’any passat i la tranquil·litat i confiança d’aquest.... però la perfecció diuen NO que existeix, però jo se que SÍ i ho se perquè l'he vist.

Revisant les dades del rellotge suunto T6c, per dir algo perquè amb la de dades que dona el condenado per mi que és una nau extraterrestre disfressada de rellotge a l’espera de l’arribada dels seus amics. Doncs això que el màxim de pulsacions ha sigut, !!!ojo al dato!!!, 197.......segons diuen la formula per sapiguer les màximes és 220-l’edat, total que tinc 23 anyets, Un xaval!!!! jajaja La mitja de pulsacions ha sigut de 189, a veure qui és el que em diu que no he patit prou si he anat a 95.9%. I per acabar i sempre tenint en compte que aquesta és una dada orientativa, m’ha donat un consum d’oxigen màxim de 68ml/kg/min quan entrenant no havia vist superar els 49 qui em torna a dir que no he patit, ehhh, qui??!!!

Volia fer fotos pujant per que puguessiu veure les vistes però sapiguent que darrera venien el Just Sociats, primer, i el Agustí Roc, segon, doncs he pensat que millor anar tirant i no fer embús.

L'any vinent voldria poder repetir experiencia.........hi ha algo que no s'enten, si em passo tot la crónica explicant que he patit com mai i que es agonia pura i dura com potser que ja estigui pensant en l'any vinent.....Soc esclau de la gravetat, de la meva manera de ser i del patiment, raro que és un.

Ens veiem a les escales, l'ascensor no és una opció valida.

Que miiiiiiiiiiierda!!!

2009-10-03T21:11:00.011+02:00

Això és lo que dic quan arribo a dalt de les escales de Santa Maria i sempre que els meus pulmons han pogut recuperar l’aire perdut a la pujada. Bé, també tinc un altre frase –A prendre pel cul les putes escales, jo vaig a fer muntanya- però la disciplina esportiva creada a base de molts anys fa que encara sense acabar la frase ja estigui baixant a fer la següent pujada, creant un cercle viciós infinit..... i lo d’infinit ho dic perquè sembla que les repeticions no arribin mai al número prèviament establert

La veritat és que puc entendre i quasi compartir els pensaments d’alguns que creuen una tonteria lo que faig, però que fa un tontet sinó tonteries. Potser el fet de que la meva primera participació fos un gran regal per mi, tot envoltat de cracks de la muntanya, potser que la segona participació tingués el regal de compartir una pujada amb el tot poderós Kilian Jornet amb la seva humilitat parlant amb tot un globero com jo, potser que sempre he estat acompanyat d’amics i amigues.... potser tot plegat fa que poder anar a la Final de les Gore-Tex Series sigui algo que em motiva molt per durant un parell de setmanes destini una part important del meu “entreno” a preparar aquesta cita.

Aquesta vegada està sent diferent doncs enlloc de preocupar-me de l’evolució del "entreno" estic més pendent d’escoltar i cuidar els meus genolls i bessons que últimament semblen de vidre....tot i que ja tinc la meva medicina en forma d’oli de hipericum perforatum.....que consti que no és doping....gràcies.

Aquest any si puc igualar el crono de l’any passat ja serà un miracle doncs ara per ara totes les dades diuen que estic pitjor. Les dades objectives com temps per fer cada repetició, temps per recuperar, consum d’oxigen i altres paràmetres quantificables diuen que si aconsegueixo pujar els 40 pisos i no trencar-me les dents amb algun dels 712 esglaons, al crono no veure els 3’14’’ de l’any passat.....impossible!!! i si per alguna cosa m’agrada l’esport és perquè tant treballes i t’esforces tant reps a canvi....ja podria ser així a la vida social.
Aquest any han porto 11488 esglaons pujats.....vaya matada!!! amb aquestos números segur que estic al top10 de la UPI (Unió de Pestosos Internacional).

Aprofitant que els bambis estan de berrea i que l’altre dia vaig poder fer una foto a un d’aquest cornuts la fico perquè, tot i que no és veu gens bé, a mi em porta un bon rollo bestial..........natura en estat salvatge i jo sentint l’esperit dels depredadors amb els primers raigs de llum acostant-me sigil·losament a la presa, llàstima que desprès d’una estona de jugar amb ell al final és va cansar i fa fotre el camp. Lo bonic de la natura és que un dia ets depredador i tres dies desprès canviaven els papers i erem nosaltres el sopar d’un bicho que rondava aprop amagat a la foscor.

93 dies sense la "cua dura"

2009-09-27T18:50:00.014+02:00

Entrada marcada pel divertit humor verd que m’ha ajudat i m’ajuda tant a assimilar la nova situació. Procuraré no estar contínuament justificant les paraules utilitzades jajaja

Els Yankees, creadors de la mountain bike (mtb), des del moment de l’aparició de les suspensions en les bicis van diferencia les rígides, hard tail (cua dura), de les dobles soft tail (cua tova).... ara ja podeu deixar de malpensar respecte al títol de l’entrada al blog d’avui.

24 de juny del 2009, dia de la meva estrena en les curses de 24hores en versió solo. A les poques hores tenia que ficar el peu a terra i abandonar per culpa de les putes pastilles de fre de davant. No va ser un pal molt gran, m’ho vaig prendre prou bé però els dies han anat passant i entre unes coses i altres fins avui no he tornat a pujar a la meva estimada rígida.
La veritat és que no sabria dir el motiu d’aquest període tan llarg sense pujar-me a la mtb, no va ser que em rallés, no va ser problema de falta de temps perquè amb la de carretera i la doble he anat fent coses, no ha sigut els problemes mecànics perquè a la que el millor mecànic de mtb de Lleida, el Franky de l’Unipreus, l’ha acariciat tot ha tornat a anar com la seda, però l’únic que estar clar és que he estat 93 dies sense sentir la velocitat, la precisió, el terreny, la potencia i el plaer de fluir pels senders.

Avui he sortit a pedalar sol perquè el cos em demanava fer-ho així i gràcies a tenir amigues que son les millors que puc trobar i que no mereixo ho he pogut fer, gràcies.

Sortint de la City aprop del riu Segre

Sender del riu Set des de Alfes a Aspa

Les primeres sensacions han sigut de satisfacció al veure que el fre de davant va millor que quan va sortir de fàbrica, els canvis sembla que em llegeixin el pensament i tot just fico el dit al polsador la cadena busca el plat o pinyo que desitjo....els japonesos de shimano ens fan pagar la pijeria però l’xtr és orgàsmic, la forquilla dibuixa el terreny sense perdre eficiència en avançar el màxim amb la força que aplico als pedals, la posició a sobre la bici em recorda que la meva estimada i jo som un sol........tot i que passats els 100 minuts de ruta les lumbars em recorden que potser seria hora de anar tirant cap a casa.
En definitiva que avui he recordat perquè l’únic esport que no he deixat de fer des de el 1992 és el mountain bike i no vull pensar en el futur, però em veig 17 anys més sobre la bici.

Sender riu Set aprop d'Aspa

Perquè ja estem a la tardor i cal adaptar-se al clima, Gore-Pèl !!!

La ruta d’avui doncs no penseu que ha sigut impecable, sortint de lleida city poca cosa es pot demanar. He anat a buscar el sender del riu Set des de Alfés fins a Aspa, i tot i lo torpe que estic tècnicament parlant la veritat és que he disfrutat i per moments m’he sentit com el Nino Schurter en les dos últimes voltes de la cursa del campionat del món........si no l’heu vist aquí teniu unes fotos, llastima que ja han retirat el video, era espectacular veure com flueix pels senders hiper-tècnics el suís successor del Deu del mountain bike Frischie.

El plaer de ficar-se a sobre dels pedals i apretar i veure que la bici només fa que avançar i accelerar és increïble, llastima que el mal de cames i el cor intentant sortir per la boca em facin parar de sentir aquest plaer. Estar en mig d’un sender de pujada i ficar el cul a la punteta del sillin i sentir com de davant s’intenta aixecar però aconsegueixes superar aquell obstacle sense possar el peu a terra...........a veure no sigueu malpensats/des que tenir la punteta del sillin al cul no és l’important, com tampoc si de davant s’aixeca o no, lo realment important és arribar al final amb un somriure i sensació de plaer immens.....jajaja

Per últim i sense tenir relació amb tot lo anterior explicat, o sí. He descobert que anar a fer la compra un dissabte pot ser un plaer i pel qual dono les gràcies tot i que no ho puc fer, o sí.

Vacances

2009-09-17T12:51:00.009+02:00

Tot lo bo és fa esperar però al final sigui quin sigui el resultat val la pena. Perquè com deia el meu avi no hi ha res pitjor per l’esperit d’una persona que anar-se'n a dormir cada dia preguntant-se que hauria passat si hagués intentat fer allò que el cor et diu de fer. Potser no sempre surten les coses com un voldria però l’esperit descansa més tranquil tot i que és dur molt dur.

Ha hagut temps per caminar per la plana i per alçades properes als 3000m, córrer a ritme cochinero pel pla o per treure lo fetge tot pujant fins a 2700m, pedalar per ports i carreteres de muntanya noves per mi, fer mountain bike a 2000m per pistes i per senders, però també ha hagut temps per riure, menjar, relaxar-me o beure sempre en bona companyia i si amb algo de tot plegat em tinc que quedar és amb la felicitat de sapiguer que tinc gent molt especial aprop meu per lo que sigui.

I com tampoc és plan d’avorrir al personal amb detalls de cada activitat realitzada us fico algunes fotos.

Aquí em vaig quedar amb el meu intent de fer el Posets corrent

Al riu Llardaneta vaig remullar els peus.....tampoc estava tan freda jijiji

Ja comença a demanar pas les tonalitats propies de la tardor

Ibon gran de Batisielles

Les vacances ja son passat, ara fins l’any vinent..............aishhh no que encara em queden uns vint-i-quatre dies de festa, ummmm que BE!!!