Cursa de la Faiada i més Ribagorça

Diumenge feien la mitja de muntanya de la Faiada a Pont de Suert, i com tenia un molt bon record de l’última vegada que l’havia corregut i a sobre la Fisio, que m’està curant la sobrecarrega de la zona de la inserció del tendó d’Aquil·les i els bessons, m’havia proposat fer una cursa per veure com evolucionava doncs vaig decidir apuntar-me.  L’Anna sense apretar-la gaire també es va apuntat, ella al quart de marató.

 

Difícil de veure però hi ha una parella de trencalós 

Divendres decidim aprofitar i fer uns dies per la Ribagorça, comarca entre l’Aragó i Catalunya. Sortim amb direcció al Turbón, i al poble de Serrate fem una ruta que passa per uns quants poblets de la zona: Pueyo, Torre la Ribera, Vilas del Turbón.

La ruta no té massa desnivell ni grans pujades, només camins antics empedrats amb l’encant que tan m’agrada d’aquestos camins plens d’histories que a l’Aragó tan ben conserven, mentres aquí ens capfiquem a colgar-los sota camins aptes per maquinaria agrícola propia de les planures del Mississipi.

El dia es va presentar tapat, molt tapat, fins i tot tenia clar que ens mullariem que així va ser, però no per aigua caiguda del cel, sino la que mantenien les plantes i la que duien els camins amerats d’aigua al igual que els barrancs que en altres èpoques estan secs, però nosaltres fins i tot ens vam tenir que treure les sabatilles per creuar-ne algun. Lo millor de la ruta va ser quan aprop d’arribar a Vilas del Turbón un Milà reial ens va anunciar l’arribada d’una parella de Trencalós amb un dels seus individus amb una pota de corder, suposem, entre les urpes.........aquell parell de minuts no va tenir preu. Poc desprès el cel es va obrir tímidament per deixar-nos veure les pales pedregoses del Turbón on encara hi ha neu. Dinaret al mig del poble fantasma i desprès fem via direcció Bonansa. La carretera té una paisatge espectacular, sort que la vam fer sols i podiem anar disfrutant de les vistes. Al final decidim anar a Barruera a passar la nit.

Dissabte desprès d'al·lucinar amb com baixa la Noguera de Tor decidim fer una ruteta que pasa per Erill la Vall, un poble que no coneixia i em va sembla idílic, desprès vam anar a Boi i d’allí a Barruera.

Per la tarda recollir dorsals i briefing. Aquest any la cursa manté el recorregut clàssic però el fem en sentit contrari, suposadament amb una pujada més corredora i una baixada més fàcil...paraules del David Gensana capo d’aquesta cursa.....la teoria semblava bonica la realitat pels mortals igual de dura o pitjor però com més dur més divertit.

Preparats i amb ganes...i nervis

L'sprint dels coixos

Diumenge ens aixequem i fa una fresca important...sense sortir de la camper decideixo sortir amb màniga llarga i perquè no tenia més. Al final recollim el poc valor que teniem i obrim la porta...al solet s’estava molt bé..canvi de plans surto amb màniga curta a escalfar i l’Anna també es treu roba. Escalfem junts i saludem i xarrem amb els compis.

A la sortida ens desitjem sort i cadascú a lo seu.

Aquesta cursa bàsicament consta d’un primer tram de tobogans, desprès la pujada llarga, llavors toca baixar per un altre lloc els mateixos metres pujats i al final toca tornar a fer els tobogans que ara son més drets i més llargs, o com a mínim a mi sempre m’ho semblen.

Decideixo mantenir la tàctica de les últimes curses, córrer en positiu, sortir controlant als tobogans sense quedar-me molt al darrera, a la pujada llarga agafa bon ritme però sense petar i la baixada anar un punt per sota del mode Kilian i als tobogans a fuego fins a meta.

La tàctica era aquesta i quasi la compleixo al peu de la lletra excepte pel fet que la baixada llarga, es va fer llarga, i als tobogans del final vaig arribar en un grup de tres i no vaig poder deixar-los. Com no soc un gran depredador més aviat un carronyaire de llarg recorregut doncs tenia clar que entrar a Pont de Suert amb ells suposava ser l’últim del grupet. Total que als toobogans decideixo que com a mínim patiran un ritme pestós i ho vaig donant tot per a veure si algu peta. Sento el seu aler al meu clatell però jo a cada revolt intento donar-ho tot, a cada part tècnica intento apurar. Al sortir del corriol un fa un canvi de ritme i em passa, decideixo passar la responsabilitat de anar a per ell al altre corredor però no està massa per la labor, passa al davant però sense ganes. Em fico darrera seu i veig clar que l’altre està més fort que nosaltres. Entrem als últims 500 metres en línia recta però amb els últims metres amb suau pujada. Concentro la vista amb el meu rival i pateixo, i sento els batecs del meu cor com si fos dolby surround pum ,pum, pum, el pulsòmetre marca 200, no penso només esbufego. Llavors la meva vista es desvia de la meva presa i veig a l’Anna animant i fent fotos. -Estas bé? –Sí –Com a anat? –Tercera. Ole que a més de guapa és una bestia. I amb aquest subidón em veig tornant a centrar la vista a la pressa i busco adrenalina d’on no hi ha i el passo a 20 metres de meta per entrar el 18 de la general. Intento agafar aire i gaudir de la sensació de cremor muscular i del esgotament. Crec que per aquestes sensacions m’agrada competir.

Celebrem la tercera posició de l’Anna i ens anem a dutxar. Entrega de medalles al podium. I a dinar amb un grupet molt majo que també em fa recordar perquè m’agraden les curses, bon rollo, converses agradables, amistat i histories diverses i divertides.

La sobrecarrega del bessons sembla que va per molt bon camí i només una cremor als metatars del peu esquerra (que podria ser una fractura per stress) em fa recordar que córrer no es saludable, o com a mínim pel meu cos poc biomecànicament privilegiat.

L'Anna tercera del quart de marató de la Faiada OLE!!!!

Joan Farnós un alpinista transformat a crack de l'alta muntanya

La Carme Millan com sempre al podium

Iniciació al esqui de muntanya

Dimarts dia de Sant Jordi l’Anna em va regalar el llibre del Scott Jurek, Córrer menjar viure. No soc un gran expert en narració ni literatura però aquest llibre m’està agradant molt, es fàcil de llegir però no només per un corredor sino per qualsevol persona. A traves de la seva vida des de petit ens va explicant el seu bagatge com a esportista de ultra-fons i amb petites pinzellades dona consells i receptes vegetarianes per millorar en el rendiment esportiu. Es una barreja de filosofia de vida, experiències personals, sentiments a flor de pell produïts per l’esport i rendiment físic.

Un dels seus consells era sortir de la nostra zona de comfort per assolir noves fites, i fa uns mesos, amb la millor companyia del món, vaig decidir sortir de la meva zona de comfort i intentar fer realitat un somni que feia molt de temps que rodava pel meu cap. Volia foquejar en l’immensitat d’un llençol blanc anomenat Pirineu, volia sentir sota el meus peus el soroll dels esquis fent-se lloc a traves de  la neu pols, sentint el flow d’enllaçar viratges en una baixada per obrir, sense traces ni camins establerts. Volia fer esqui de muntanya i tornar a sentir sensacions noves en forma de repte.

El 30 de gener d’aquest any estàvem ficant remei al tema, amb uns esquis finíssim a Sant Joan de l’Erm. Es tractava de sortir de la zona de comfort ningú diu que s’hagi de fer a lo boig, nosaltres ho faríem a la nostra manera. L’esqui de fons ens va agradar però vam veure que alló no era per nosaltres tot i ser un pas, un esglaó en el nostre camí. 

Dies desprès estàvem a Boi Taull, a les pistes d’esqui, amb unes botes que pesaven tones i amb un monitor que ens guiaria i ens donaria les bases per començar sense cometre els errors d’anar per lliure, i pas ens estalviaríem perdre el temps. Desprès de tres dies estavem baixant blaves. Uns quants dies més de pistes i les vermelles començaven a estar, d’alguna manera, sota control.

Astún va ser on vam decidir fer un curs d’iniciació al esqui de muntanya. Amb l'Alfredo de Pirineosur.es ens ho va ficar molt fàcil, es va adaptar a nosaltres i vam disfrutar molt. Bufff això sí que sí. Bestial. Vam veure que això era lo nostre, també ens falta molt i molt però millor així disfrutarem més fins sentir-nos amb la calma del esquiador experimentat i durant aquest temps les sensacions seran intenses i fortes....com el primer moment en que t’encares a la canal per baixar per un lloc verge sense trepitjar sense sapiguer si es vermella, negra o blava, sense trepitjar, sense res més que la natura i un mateix.

El següent pas era anar sols a veure com ens anava sense la tranquil·litat de tenir algú al costat que saps que et corregirà els errors o en cas de perill et pararà. Dilluns, amb la camper a tope per quatre dies, sortíem de Balaguer amb la brúixola marcant el Nord, objectiu trobar neu. Com a més del esperit aventurer també teníem ganes d’anar de tendes, doncs vam acabar a Andorra, on si no. Desprès de buscar i re-buscar a les tendes de lloguer esquis amb fixació dynafit vam acabar a Sornàs a la tenda Esport Les Planes, molt bé, el tio ens va assessora molt bé i els preus genials. Anem amb tot el material al Tarter on hem decidit que plantarem el campament gitano. Dos dies de matinar però disfrutar molt tot i que a primera hora la neu era dura, molt dura i amb una crosta que inclús amb les pells es relliscava a la que em descuidava. Lo “pitjor” i alhora encisador era començar a baixar, sense haver “escalfat” en pistes blaves com fèiem quan anàvem a Boi, i directament tirar-te per una vermella amb una crosta que semblava que estiguéssim al Pol Nord, els primers girs eren cardíacs però poc a poc trobàvem el ritmet i es disfrutava a tope i al baixar de cota la neu millorava tan ràpidament que en poca estona estava tan primavera que en poc metres quasi calia remar en aquella sopa. Al final de cada dia cansats? sí, però amb aquell somriure tonto que son els símptomes externs de la sobredosis d’endorfines, serotonina i demes drogues dures que el cos segrega quan se sent feliç i ple de vida.

Per acabar d’arrodinor la visita al país dels Pirineus vam anar de tendes a veure que quedava als prestatges de material d’esqui de muntanya i desprès de molt rumiar i analitzar quan ja quasi ho donàvem per perdut vam acabar amb unes taules dynafit seven summits per 259 eurets a Alpesport i jo unes botes Garmont Orbit, per cert comodíssimes als meus amples i prims peus i cames i a 275 eurets.....un chollo segons el meu parer.

Contents si es l’última esquiada de la temporada, tot i que no la donem per tancada ja que ara mateix la webcam ens dona aquesta foto de la nevada que cau. 

IV Trail Montroig 2013

Una mica tard la crònica de la cursa però crec que igualment val la pena perquè la gent conegui aquesta cursa que val molt la pena.

Un parell de setmanes abans m’havia fet la prova d’esforç i ja tenia el OK d’un bon metge per continuar fotent canya i obrir el gas a fons, però pocs dies desprès el mal que arrossegava a l’inserció dels bessons amb el tendó d’aquil·les des de ja ni m’enrecordo em feia definitivament decidir ficar-li remei. Resum de la visita a la fisio, reduir el volum i intensitat i començar a tractar-ho.

Amb aquest plan el dilema esta servit, que fer amb la cursa del Trail del Montroig. Una opció era anar de passeig i disfrutar del ambient...em conec i aquesta no era una opció que contemples tot i ser la més assenyada, un altra opció anar a tope i si petava el tendó doncs mala sort i llavors parat totalment per temps indefinit i la tercera opció era sortir amb cap fins Montalegre, punt més alt de la cursa i llavors anar augmentat el patiment i només en l’última baixada, la nova de la Garriga, obrir el gas a fons.

Total que com sempre vaig fer una barreja de totes però sempre sent fidel a la meva manera de ser, sobre la marxa i lo que em vingui de gust en el moment.

 A la sortida amb el Joan Prats un crack de l'asfalt, reunió pedala.cat 

 A Montalegre degustant Powerbar Rideshots de coca-cola

 Foto del ramon fargues a la baixada de la Garriga, treient el suc a les Salomon Mantra

Diumenge i desprès d’esmorzar enfilem l’Anna i jo cap a Sant Llorenç de Montgai, les sensacions son de .....relativa calma i pocs nervis i cada vegada tinc més clar que a la sortida l’únic objectiu es evitar el possible tap de l’entrada al primer sender i desprès ja veure. Salutacions amb tothom, escollir la roba va ser difícil perquè feia fresca, molta fresca, el termòmetre marcava 2º i per ganes hauria sortit amb goretex però la gent anava amb tirants, al final malles pirates i samarreta fineta i de màniga llarga. Bona decisió i només en algún moment hauria anat millor amb màniga curta.

Desprès del monòleg més llarg del món per part del president del club organitzador, amb un centenar de espectadors-corredors, es dona la sortida. Sense massa problemes em fico a cua del grup de davant i així m’estalvio embussos a l’entrada del primer sender. Per ara tot com lo previst. Creuem el Segre i la família Viola fent claca, com s’agraeix que et facin somriure mentres un apretar les dents. Comença la pujada que sense gaire descans ens porta fins al refugi del buho. El Francesc Pont em passa i m’agafo al seu ritme que es molt bo i de pas xerrem una estona de natura i esport, els metres passen i ens plantem al refugi havent fet una pujada dintre de límits raonables i sense cap calentón important. Llavors comença la carena del Montroig....les vistes ja me les conec i em dedico a no perdre la roda del Francesc i no menjar-me cap pedra. La cosa va bé tot i que un blue motors se’ns ha escapat. Arribem a Montalegre i em menjo tres gominoles Rideshots de Powerbar....ummm que bones i amb gust a Coca-cola. Comença la baixada i el Francesc va per feina i jo darrera, ritme disfrutón i sense anar a límit i de pas amb marge de seguretat per no tastar el terra. Arribem a Fontanelles i veiem al Jové gran al cotxe dels bombers on l’estan intentant immobilitzar el turmell perquè s’ha fet unes quantes torçades de turmell....llàstima perquè anava sobrat al primer lloc. Parlo amb Francesc i li dic que ara ve una zona de tobogans i em diu que no porta massa bon entreno per lesions últimament i que comença a estar amb la reserva engegada. Just en aquest moment veiem algú al davant i per la forma de volar en els trams plans fa pita que es el Joan Prats. Total que faig un canvi de company i deixo al Francesc i vaig amb el Joan. Quasi ens fem petons amb el Joan i comentem la jugada, li ofereixo una tàctica d’equip Pedala.cat,  fer-li de guia al tram de senders i al tram pla que ell faci un bon ritme etíop i vagi a pel sisè i cinquè que estan aprop. Les negociacions no fructifiquen i decidim anar fent.

Fem els senders de la devesa a ritme killer i agafem just a la sortida amb sisè, jo li comento al Joan que apreti al pla perquè jo vaig justet i el que acabem d’agafar tampoc fa massa bona cara. El ritme se'm fa molt desagradable, hem passat de baixar durant molta estona a ara tenir que còrrer ràpid i es fa difícil però desprès he vist que anàvem a 4’10’’/km vaya bestia el Joan i jo amb el ganxo però ja estem sols. Li dic que marxi que jo no puc més però el Joan no vol marxar u em porta collat però volant. A l’entrada de l’últim sender em deixa passar i decidim que cadascú al seu ritme. Jo recordo la tàctica que deia i al sender de la Garriga....gas a fons i així ha sigut, he agafat totes les forces i que em quedaven i m’he tirat. S’ha notat que les cames ja estaven toves perquè el sender es feia estret i costava traçar fi però amb els ànims del Ramón Fargues a la part més heavy he disfrutat i a sobre anava veient cada vegada més aprop al cinquè però m’ha faltat una mica i al final de la baixada em treia 30 segons. Tot i haver fet un esforç bestial al últim km que era per pista plana amb tendència a baixar no he pogut agafar-lo això sí els ànims de la gent a l’arribada s’han agraït molt i sobretot els de l’Anna. No hi ha res millor que desprès de patir dos hores llargues veure el seu somriure.

Arribada cansat però molt content

Desprès xerrar i riure amb tothom i de regal no ha pogut ser el buho (només pels primers) que era molt guapo però m’he emportat cap a casa un assortit de productes de mel molt bons. Sisè de la general i per fi acabava una cursa, a veure si ja no perdó aquesta bona costum, disfrutar i acabar.

Per últim agrair a l’organització el treball fet amb carinyo i molta il·lusió i felicitar a tothom que ha col·laborat perquè els corredors poguessin disfrutar d’un dia genial de córrer per muntanya o com diem ara trailrunning.