Mizuno Wave Ronin 2, divagant

Va ser fàcil canviar a les Mizuno però que difícil ha estat deixar-les.

De sempre he tingut tendència a tenir problemes als bessons i potser amb les Ronin les molèsties algun dia han sigut superiors a les habituals però no han creat cap nova lesió, com dic augmentar la simptomatologia d’una ja existent.

Decideixo tornar a unes sabatilles tradicionals, lesSalomon Pro Trail, va ser lligar-me els cordons i tenir una forta sensació d’anti-naturalitat. El peu entra en una estructura rígida i dura que no s’adapta al peu (si la forma s’adapta el tipus de peu, doncs bé, sinó ja pots canviar les sabatilles). Em fico de peu i sento que el contacte amb els keds no és homogeni, hi han 4 o 5 punts de contacte on noto pressió, no forta però sí contacte, i penso en les futures butllofes que segurament tindre (al final no he tingut cap butllofa) la resta del peu balla dintre sense sentir-se subjecte (mentres corria no he tingut cap problema però les sensacions venint de les Ronin son aquestes) .Corrent tinc que lluita perquè la sabatilla faci lo que el meu voldria fer, tot i no aconseguir-lo i sentir una batalla constant no tinc problemes.
De fet les Salomon son unes bones sabatilles però la naturalitat, lleugeresa, adaptabilitat i sensació de córrer lliure que tenia amb les Ronin aquí ha desaparegut.

Havia decidit abandonar temporalment les Ronin fins curar els bessons però vist lo vist (amb qualsevol sabatilla tinc problemes en aquesta zona, amb major o menor mesura) doncs penso combinar totes les sabatilles que tinc: Pegasus, XA pro, Pro Trail, XT Wings i Ronin.

Com aviat tinc que mirar sabatilles per córrer per muntanya intentaré buscar un model barreja de Ronin i uns tradicionals, es a dir, lleugeres, baixetes, poca amortiguació, sola de muntanya i un desnivell entre taló i dits intermedi, ni els 9mm de les Ronin, ni els 23-25mm de les tradicionals. Per ara les Mizuno Wave Harrier m’agraden, les New Balance MT101 també però aquestes tenen molt poc desnivell i son més planes que les Ronin.

Roninnenjant

Com la gent (ara no us penseu que tinc una multitud a la porta de casa jajaja) em reclama més freqüència en les actualitzacions del blog doncs jo l’intento ficar remei. I parlant d’això del blog, em fa molta gràcia quan parlo amb gent i m’expliquen el fart de riure que es foten, i jo content perquè si per una estona la gent riu doncs més feliços que serem tots plegats.

Una vegada acabada l’introducció (desprès us quexeu però la qualitat literaria d’aquest racó és acollonant.... introduccions, etc i fins i tot moralejes.

Ara toca aclarir el títol, i es que Roninnejant no surt al diccionari, ja us ho dic jo abans que vosaltres ho mireu, per lo tant es obligatori que us expliqui la definició que hi ha d’aquesta paraula al meu diccionari.

Roninnejant verb relatiu a tota activitat que es realitzi corrent sempre que als peus és porti unes Nizuno Wave Ronin 2 (a poder ser el model de color taronja que és més fashion). L’activitat es pot realitzar a qualsevol terreny, només estarà limitat per la resistència musculo-esquelètica del individu que llueixi tan llampants espardenyes.

Ara que ja sabeu una paraula més que només podreu utilitzar en aquest blog, i sempre que supereu la vergonya de dir-la en veu alta....a mi m’ha costat uns dies, doncs us explicaré les sensacions viscudes diumenge.

Pel matí vam anar a Ivars d’Urgell a córrer la II volta a l’estany. Molt sorprès de la gentada que allí havia...això del córrer està de moda. La cursa molt recomanable per recorregut i organització i personalment per poder compartir 10300m amb la millor companyia. Vaig disfrutar molt de l’ambient durant la cursa, cosa que costa molt si es va a gas a fondo, però era dia de rodar a 5’05’’/km i córrer al costat de l’Anna que tornava a una cursa desprès de molts anys.
Vaig tenir unes molèsties als bessons de les dos cames, no se si perquè la primera meitat era per asfalt o perquè a estones em despistava i canviava la manera de trepitja.
Per la tarda vaig sortir a reconèixer el nou sender obert gràcies Constructrails SL, una empresa noguerenca que de manera altruista s’està currant una xarxa de senders bestials i des d'aquí faig pública la meva gratitud a tan poc reconeguda tasca. El sender crec que té el nom de el sender 127. Lo millor de la sortida va ser descobrir que tinc un circuit de muntanya a cinc minuts de la porta de casa, amb 360 metres positius i 14.5kms amb un percentatge de senderillos molt gran... lo millor de tot és que a poc que uneixi aquesta ruta amb els altres senders de la zona tinc una mitja de muntanya durilla, entretinguda i divertida.....ja semblo el Xavi Fané fent enveja sana jajaja.
Les sensacions van ser entre boníssimes i una mica dolentes, anem per parts. Lo dolent va ser que els bessons anaven queixant-se tot i que a la que vaig entrar en calor el mal era molt petit. La part bona és que tot i fer pujades molt dretes, baixades amb terraeny molt tendre, passar per llocs amb pendents laterals, pedres grans ,pedres petites, doncs tot i això les sabatilles son més segures que les Salomon, ni intents d’esquinços ni relliscades ni res.

Resumint, cal aclarir d’on venen els problemes dels bessons, tinc dos teories:
- Les cames no estan prou fortes per aguantar tants kms corrent amb la part central i davantera del peu.
- Les meves cames necessiten més amortiguació.

Ahir vaig descansar per veure com van els bessons i avui he fet un simulacre del Test de Conconi a la cinta del gimnàs. Al començar mentres escalfava pensava que la cosa tenia mala pinta, doncs semblava que estava igual o una mica millor que ahir, però quan he agafat temperatura i la màquina s’ha afinat tot a anat molt bé i he pogut arribar a córrer a ritme de 3’25’’/km.
Aviat intentaré fer una entrada parlant del Test de Conconi.

Poc a poc les Ronin m'estan convencent de que lo que sempre ens han dit del córrer no és tan cert com pensàvem.

Continuaré informant.

Mizuno Wave Ronin 2

Feia molt temps que anava darrera d’una idea, reduir el córrer a la mínima expressió, on només el cos i el terreny fossin els protagonistes, i aquestes sabatilles sembla que son la porta a un nou món de sensacions.

El procés no ha sigut simplement lligar-me els cordons i sortir a córrer.
Primer va venir el període de llegir i llegir a internet buscant opinions, estudis, experiències i consells.
Desprès va venir la part de sessions progressivament més llargues de “tècnica de carrera”, es a dir, anar introduint exercicis que em fessin tenir una percepció molt clara de com i amb quina part trepitjava el terra.
Més endavant anar fent fort els bessons per suportar el aterrar amb la part central i frontal del peu enlloc de amb el taló, de manera que pogués córrer així de forma natural i sense tenir sobrecàrregues als bessons i inserció amb el tendó d’aquiles.
Finalment adaptar-me a les noves sabatilles amb menys amortiguació, menys control d’estabilitat, menys suport al taló, més baixetes i infinitament més lleugeres. Aquest últim pas ha sigut el més fàcil, encara al•lucino de lo facil que ha sigut adaptar-me a aquestes sabatilles, quan tenia seriosos dubtes de si podria suportar-les.

Resumint que he passat de unes Nike Pegasus Trail 26+ amb 1077kms i 96hores d’us, de les quals estic molt content i si no fos pel canvi de filosofia tornaria a repetir. D’elles destacaria que serveixen per tot, menys per els extremismes, es a dir, si es vol entrenar còmode, fer entrenos ràpids, córrer per pistes, muntanya i inclús competir en distancies superiors als 10.000m son molt bones, si es vol córrer per muntanya tècnica, si es vol volar si és vol volar competint hi han coses millors.
Ara les Mizuno Wave Ronin 2 seran les meves sabatilles per tot, amb un 56% menys de pes als peus, ara podre volar, rodar còmode, fer entrenos ràpids.... només tinc el dubte de com respondran en zones molt tècniques i en tirades llargues.

A data d’avui porto 5 sessions amb 3h42’14’’ i 50kms a mitja de 4’26’’/km, amb asfalt, pista d’atletisme, pistes fàcils i senders des de molt fàcils fins a tècnics. I el resum és GENIAL, BESTIAL!!!

La sensació de llibertat és total. Abans tenia que mirar quin terreny trepitjava, ara el sento amb els peus. Abans anava amb la sensació d’anar elevat amb el perill en cas d'esquinç de turmell ja que el terra estava lluny, ara estic pegat al terra (fent un simil amb l'automobilisme, és la mateixa sensació d'anar amb un tot terreny o amb un esportiu). Abans el tacte d’adherència no existia només sabia que estava relliscant o no, ara els dits i la planta del peu sent quin tipus d’adherència té el terreny que trepitjo i puc preveure les relliscades que son menys freqüents i més previsibles.

Només em falta comprovar unes poques coses: fer alguna ruta de 3h o més, poder provar-les al Pirineu i veure quan temps i kms duren.

Comença una nova era de córrer amb els sentits i de manera natural.