Boira, neu...BLANC!!!!

Feia dies que no agafava la bici de carretera, suposo que el mal temps en forma de boira, fred, pluja i carreteres plenes de fang feien que trobes més ganes per córrer i per la mountain bike.

Però avui he trobat un bon motiu, tot i els 6º C i el cel tapat. I que millor que sortir a passejar una estoneta amb les noves sabates de la bici....que blanquetes i que boniquetes que son. Desprès d'uns pocs quilòmetres per veure que tot estava bé he tornat a casa feliç per haver tret més de mig kilo a la bici. Però per una vegada lo més destacat no és lo fi que roden, la bona frenada, lo ràpid que s'accelera la bici, sinó lo guapes que son...per què ja estic enamorat que sinó queia rendit als seus encants. Quan tinguin uns quants kms més ja explicaré que tal van, per ara diré que a la bàscula han donat un pes de 590 grams davant i 743 grams darrera.

I com els dies cada vegada son més curts unes webs per entretindres.

La primera és molt interessant, http://well.blogs.nytimes.com/2012/10/15/myths-of-running-forefoot-barefoot-and-otherwise/?ref=nutrition és un estudi sobre quina trepitjada és més eficient, la de dits, metatars o taló. Lo millor és que té un munt d'enllaços a altres estudis anteriors i relacionats amb el tema. Crec que desprès de llegir bastants estudis i opinions aquesta la trobo molt encertada i ben fonamentada.

Per motivar-se un parell de videos, un del Xterra 2012 de Maui on Javier Gomez Noya es va proclamar campió del món de duatló cross.

Aquest tio és un crack com a triatleta i com a persona, ens aniria molt millor si enlloc de veure els nens imitant a Ronaldos i messis intentessin seguir els passos del Javier.

I per últim una curiositat que vaig trobar. Una web on es pot veure els aterraments i enlairaments del aeroport del Prat. Amb un estil google maps pots veure el ritme frenètic i la precisió que requereixen. Curiositat per dies avorrits. http://ems02.bksv.com/webtrak/bcn3



Marxa cicloturista del Somontano de Barbastro 2012

La competició diuen que va bé per fer tocar de peus a terra i no viure amb el món imaginari que un vol.

Ahir ( la crònica la vaig escriure fa dies però no l'havia publicat per falta de temps), a Barbastro, vaig rebre una gran cura d’humilitat. Arribava amb ganes de passar-m’ho bé descobrint un racó preciós i amb cap altre expectativa més, però quan estàs allí amb xip i dorsal, tot i ser una cicloturista, per un moment deixes volar l’imaginació i penses que pots fer algo.

Recullo el dorsal, preparo la bici i mentres faig tot això estic molt tranquil, però el cap va barrinant i decideixo lluitar a tope per arribar a la línia de meta amb el sentiment d’haver-ho donat tot, amb les cames tovetes i sense un gram de forces....i perquè no dir-ho, amb una bona classificació.

Com no estic acostumat a rodar en grup amb la bici de carretera els primers quilometres son agobiants....frenades, crits, bandes rugoses, badens, més crits, accelerades, frenades i el cor a mil per hora....no vull sapiguer lo que deu ser la primera setmana del Tour.

De cop i sense avis hi ha un canvi de velocitat, estampida per davant i tots apretant les dents. Intento ficar-me a roda però hi han massa nervis dins meu i m’estimo més no anar a roda. Quan la cosa està més espaiada decideixo anar a la recerca del “meu grup”...vamos un grup que em portin una mica collat però no amb el ganxo. Vaig tirant endavant i em costa d’agafar els grupets, però quan arribo sembla que vagin “parats” i vaig fotent calentons per saltar al grup de davant. Al principi els grupets estan poc separats però cada vegada el calentón entre grup és més gran i més llarg.

En una de les primeres zones de pujada en un seguit de revolts veig un grup d’uns quinze a més d’un minut – Uff aquestos estan molt lluny ,com no foti una bona apretada no els agafo, i com no els agafi haure gastat molt cartutxos en l’intent- minimonent d’indecisió i com a bon esser de sang calenta de cap a per ells. Quan acaba la pujada no els he agafat i tot i semblar-me que els he retallat continuen a quasi 40 segons. Baixada a tope, baixant com mai ho havia fet amb rodes tan finetes, això sí mantenint un coixí de seguretat i sense entrar mai en el carril contrari, i la cosa dona resultat. En els primers metres de la nova pujada els agafo i allí em quedo, que ja està bé de portar les pulsacions adalt de tot, 190 he agafat en aquesta persecució.

En quant arriba el pla, un del grup amb complexe de director d’equip pro-tour ens dona una reprimenda i ens diu que tots a relleus....jo al•lucino de lo sobrat que val el pobret. I més he al•lucinant quan els seus companys d’equip l’han felicitat “por ponerlos en vereda”. Total que a relleus quasi ens fem mal perquè uns tiraven massa, els altres no tiraven i blablabla. Total que jo fart decideixo anar al meu rollo i vaig fent, la gent es queda i quan ha vingut la pujada llarga m’he girat per veure perquè no passava ningú i he vist que no tenia ningú darrera. Jo a lo meu a ritme alegre i anar fent. Els quilometres han anat passant així fins arriba al segon avituallament on he parat i quan arrancava han arribat alguns del “meu grup”. Llavors venia baixada molt ràpida per carretera bona i m’he ficat a cua del grup perquè baixaven a mil per hora. En el pla, la cosa ha tornat a parar-se i jo a lo meu, ritmet i poc a poc a començat les dos últimes pujades. La calor ja és deixava notar però res extraordinari. Ens hem quedat uns 6 o 7 pujant i anàvem fent, i poc a poc les cames m’han anat donant avisos de rampes. Tocava anar dolç i no fer apretades perquè la rampa podia aparèixer en qualsevol moment.

En la següent baixadeta, curteta, he aprofitat per relaxar les cames i no donar pedals. En l’ultima pujada he anat bé de forces però amb por de que acabessin apareixent les rampes. Al final, tot bé adalt de tot, i al avituallament he parat per agafar aigua i Coca-cola. Quan he engegat uns quants ja havien marxat i els altres es quedaven allí, total que fins a Barbastro solet. En principi era tot baixada amb algun repecho...i aquestos repechos del final ja els conec, que amb les forces justes semblen ports de primera. Començo a baixar bé fins quan ha tocat pedalar per donar-li velocitat a la bici, i pitjor ha sigut quan han arribat els curts repechos....allò semblava el Tourmalet o el Galibier, però com tot lo dolent s’acabava acabant, i ja es veia el poble. I quan ja veia el cartell de Barbastro m’ha passat una moto de la guardia chivil que anava precedint un grupet que venia qual peloton en persecució del escapat del dia. Total que just al arribar al primer carrer del poble m’han passat com míssils i jo que no sabia que venien m’he quedat amb cara de TONTO.

Al arribar a meta em sentia molt content per estar buit de forces i amb les cames estovades. Aquesta felicitat m’ha durat fins avui que s’ha publicat les classificacions i he vist que havia fet 4h18’06’’ i 72 de 125. Ja se que això no és una cursa però m’havia fet una idea infundada d’haver estat més al davant i no més enllà de la meitat. Total que m’ho vaig passar molt bé, però la posició em deixa decebut....de totes maneres em quedo amb lo bé que m’ho vaig passar i ja vindran els entrenos i millors resultats.

La ruta té 130kms i és molt recomanable.

Retorn a lo grande

Com sempre he dit jo -marikonades les justes- i a poder ser llançar-se de cap i que sigui lo que tingui que ser.
Doncs desprès de quinze setmanes de poca activitat esportiva en la meva vida, on no he superat les deu hores setmanals, teníem que ficar-hi remei.
I el remei ha estat una mica de solet, una mica de motivació negativa i sobretot tornar a sentir la suor al front, les cames cremant, la respiració accelerada i el cor bategant com un boig.....quin plaer tan simple i alhora tan gratificant.
Aquesta setmana passada han caigut 12h 40’ de bici de carretera, de mtb, de caminar per muntanya i córrer pel pla, acompanyat de la millor companyia que la vida em pot oferir, i per muntanya....al·lucinant.

El cap de setmana ha sigut bicicletil total. Dissabte em vaig adormir i no vaig poder assistir a la ruta handmade by Mariano per les carreteres del Solsonès, una llàstima però això de sortir a les 8:30 ho trobo més que una obligació familiar un càstig. Total que em va tocar sortir solet per la Noguera, Urgell i Segarra....vaig arribar fins Hostafrancs un poblet en mig dels secans contradictòriament verds com una prat alpí.

Diumenge més bici, aquesta vegada acompanyat per molt bona gent que em van fer riure quasi tan com pedalar....4h15’ i 1800 positius amb el Port de Comiols, les rampes de Torrec, el portet de Lluçars i per deixar les cames ben tovetes el Port de Rúbies. La veritat és que la ruta és va fer curta perquè hi ha qui enlloc de esbufegar quan puja els ports lo que fa es xerrar sense parar, no tinc clar si era la seva bici metro-sexual o les seves cames, però l’Erik està fort tot i que no va fer cap demostració dels seus super-poders. La Mireia i jo ens vam limitar a pedalar i no parar de pensar en els macarrons amb trossets de tofu, sobretot al port de Rúbies.

Ruta amb companyia de part del èquip Àgencia Rius Pinya

Coll de Comiols, vistes guapes del Piri

El volant del meu F1...res a envejar al del Alonso

Port de Rúbies i encara tenien forces per anar somrient i rient

Crec que aquesta setmana passada serà la del canvi, ara toca disfrutar i patir per poder sentir-me fi.

La insoportable levedad del globero

Ahir desprès de molt temps sense veure a la Maria vaig poder compartir una bona estona de xerrera mentre feiem una pseudo-tirada llarga. Ens vam sortir 20 kms, volíem fer una trentena, però amb un vent que a estones ens feia deixar de parlar i concentrar-nos en lluitar contra ell ens vam donar per satisfets. Tanta estona parlant va donar per a molt, per ficar-nos al dia de les nostres vides, per parlar de trivialitats i marujeos varis, per disfrutar del nostres humor poc comprès i per mirar al futur en busca de nous reptes.

Ja se que no es tan preciosa com la de l'Erik però a mi m'agrada moooolt

Avui amb tanta motivació i veient que feia un bon dia he decidit treure a passejar a la flaca.....l’últim dia va ser a mitjans de gener i només recordo al Mariano destrossant-nos, a base de pestositats, al Josep Miquel, Mireia i a mi.
Feia dies que tenia ganes de recórrer les tranquil·les carreteres de les Garrigues així que la ruta escollida seria la de Lleida- Alfes- Alcanó- Granyena- Soleràs- Torms- Albagés- Castelldans- Puigverd. És una ruta molt tranquil·la, amb poques rectes,bon asfalt i unes quantes pujadetes o millor dit repechets. De sortida m’he mentalitzat d’anar suau per anar agafant ritme de pedalar, perquè pensava que, amb els entrenos de córrer per la marató, de fons aniria servit....ufff que enganyat anava.
Surto i amb plat petit porto bona cadència i pulsacions baixes, de la velocitat m’oblido. Passen els kms i em començo a trobar amb la bici i la seva posició. Passo Granyena i tot va bé (1h de ruta).
Abans d’arribar a Torms la carretera comença a pica cap amunt però vaig bé, al arribar a Torms comença una pujadeta més maja, que avui semblava que tenia més percentatge del habitual. Quan porto un parell de minuts trobo en falta la mtb i el platillo, el desarrollo s’ha acabat i això no para de pujar, penso en ficar el peu a terra aprofitant que no hi ha ningú però em nego a fer el ridícul d’aquesta manera. A una velocitat més pròpia dels caragols que d’un suposat ciclista arribo al cim(1h30’ de ruta). Les cames quasi em tremolen, la respiració es agònica i no veig com podré arribar a casa. Em deixo caure a la baixada buscant una miraculosa recuperació que no arribar.
Comencen els tobogans que hi ha abans d’Albagés i poc a poc em trobo algo millor, però al arribar al poble busco la font i em foto una barreta i quasi un bidó d’aigua (1h40’ de ruta).
Continuo i sembla que algo millor, però dubto de si dintre meu tinc energies per arribar a casa.
Com sempre al arribar a Castelldans s’acaba el desnivell positiu d’aquesta ruta i en suau baixada s’arriba a Lleida, però tot i que sempre que arribo a aquest poble ja se que arribaré tot i anar tocat, aquesta vegada continuo dubtant. Fa molta estona que he petat i tot i haver millorat algo, en el meu estat no em sento preparat per rodar 20kms amb vent de cara i lateral. Busco al maillot i apareix un gel que tot i estar caducat de fa molt temps me’l foto. Com l’efecte placebo del PowerGel el tinc calculat que dura uns 40 minuts, decideixo apretar una mica per no quedar-me sense la cafeïna abans de veure el rètol de Lleida.
Acoplat tot i que el triceps del braç esquerra i les lumbars es queixen vaig fent via i al arribar a l’entrada a Lleida, i en un moment de bogeria globeril, decideixo allargar la ruta fins Alcoletge i així passar de les 3h.
Amb 3h 16’ arribo a la porta de casa content per estar tanta estona a sobre de la bici desprès de tant temps, però al·lucinat del monumental globo que porto a sobre, mentre que corrent puc estar 3h sense cap problema.

Les dos últimes sortides amb la bici de carretera han tingut un denominador comú, el patiment i la sensació d’estar molt fluix. Tot això, faria pensar que començo a estar fart de pedalar..........doncs NO, estic més motivat que mai per poder començar a esparrekar carreteres i senderos. Marató de Barcelona i a començar la temporada de muntanya i de bici...ja estic desitjant que arribi.

Exploració Carreteril

Dissabte em van ensenyar una zona molt profitosa per fer rutes amb la flaca per carreteres molt tranquil·les i com la guia la va clavar doncs em vaig quedar amb ganes de més i més.

Avui com plegava de currar a les 14 m’he canviat ràpid i desprès de carregar tot els trastos he ficat rumb a Verdú.
Arribo, i a les 15:23 amb el menjar a les butxaques (una barreta i un gel), el kit de supervivència (la targeta, el dni i 20 euros), la cutre-fotocopia del mapa, el pepe-ese i el T6c.... sí, sí, el meu manillar sembla el lloc de comandament del Falcó Mil·lenari jajaja

Doncs surto direcció Sant Martí de Riucorb, al arribar a Maldà faig un bucle que em portarà als Omellons tot fent un portet de 6kms molt progressius amb candecia entre 90 i 95.... m’he sentit genial pujant a aquell ritme tan constant. Desprès m’he alegrat de pujar per on ho he fet perquè per baixar a Vallbona de les Monges he trobat unes pendents bastant fortes.
Passo pel balneari de Rocallaura.... llàstima que està en obres perquè fa una pinta. Continuo pujant molt suau fins a la Serra del Tallat on desprès de creuar la C-14 baixo per una carretera preciosa amb corbes i més corbes on disfruto del descens a bona velocitat i sense repós començo l’ascens a Forès, no s’empega però és durillo i com vaig d’exploració no puc passar-me doncs desprès ho puc pagar molt car. Al arribar al poble tenia que agafar una “carretera” que em portava a Conesa però em trobo una furgo parada a la cuneta i li pregunto si vaig bé i em diu que sí, però que ell ha punxat una roda de la furgo perquè estan d’obres i hi ha grava molt gorda........a la merda la ruta.

Hi ha l’opció d’anar a Sarral i arribar a Conesa però això suposa fer un munt de kms i no soc prou valent i decideixo passar per lo conegut, es a dir per Passanant i arribar a Ciutadilla. Al arribar a aquest últim poble tinc l’opció marikilla de fer 6kms i arribar al cotxe o l’opció intentar_aprofitar_el_dia que és remuntar el riu Corb passant Guimerà i Vallfogona de Riucorb (aquest tram és espectacularment bonic), desprès pujar, per una carretereta amb mil corbes, a la Guardia Lada i explorar camins rurals asfaltats però amb una mica de gravilla (gens perillós i amb molt de encant) que em portin a Verdú passant per Montoliu de Segarra i Montornès de Segarra.

Diuen que lo dolent de les persones s’empega, doncs jo crec que lo bo algunes vegades també, doncs avui l’he clavat al igual que el dissabte la Mireia la va clavar.
94kms, 3h23’, 1200m+ i sobretot un bon rollo increïble.........això d’estar 1h17’23’’ sense que un cotxe m’avanci o se’m creui és genial, i quan ha aparegut un cotxe era un padrinet a 40km/h que m’ha saludat i tot...que més es pot demanar.

Per últim i per arrodonir el dia, hidratació immmmmpecable.
Mariano tenim una ruta pendent per aquesta zona i als xampus convido jo, això sí, on tu vulguis jajaja ;-)

iai que bé!!!

Ahir tot dinant el Xavi i jo som convocats per la Mireia a una ruta de bici de carretera de les seves, d’aquelles de desplegar el mapa i buscar carreteretes amagades i boniques.
La convocatòria seria a la benzinera de Castillonroy i aquella zona té molt potencial així que la cosa feia molt bona pinta, però les expectatives han sigut sobrepassades i amb escreix.
La ruta comença amb els preparatius on ja és nota el nerviosisme amb petites coses, el triatleta carretero ens fa una demostració d’optimització de material ficant al davant una roda de perfil de com a mínim 90 i darrera una sense perfil, la Curtida no és fica crema de protecció però a les ulleres sí i jo m’oblido la camara de fotos a més d’anar amb dejú per arribar tard.



La guia ens informa que el tram d’escalfament el guardem pel final i passarem a fer una pujadeta de 6kms i 200 positius per començar -Hay va la ostia pero si esto es una falso llano– Aquesta noia des de que ha tornat de Navarra no va amb tonteries.
Fem el portet de Baldellou, el congost de Baldellou està com mai l’havia vist amb l’aigua corrent pel torrent, camps de cereal verd adornats amb mil flors d’infinits colors, Camporells, Estopiñan, Purroy, un pobler preciós de veritat i amb diferencia el que més m’ha agradat que és diu Gabasa, Peralta, San Esteban on s’acabava el paradís de carreteres sense cotxes, però si dic sense cotxes vol dir que potser ens han passat 7 cotxes..... per mi ha sigut genial, impecable i mil adjectius més. Si tingués que donar una nota de 1 a 10 seria de 12 i a la guia un 19.

Al arribar a Binefar ens ha tocat tornar a les carreteres convencionals amb trànsit. La guia, passat Tamarit, ens ha regalat un kit-kat en forma de bucle a Albelda, on tornàvem a tenir tota la carretera per nosaltres, la putada és que el poble enlloc de fer-lo al peu de la serra el fan adalt i ens ha tocat apretar les dents, però el bucle ha sigut deliciós. I l’últim regalet ha sigut un atajo que ens estalviava passar per Alfarras i gràcies a un camí asfaltat hem arribat a les furgos amb la calma i sense l'agobio dels cotxes, això sí, el Xavi jo al últim repecho hem ficat els nostres cors a mil per hora i no per fer un ridícul pike per veure qui arribava abans adalt sinó pel susto que ens hem fotut amb una serp que estava prenent el sol al mig del camí.....també he de dir que per a susto el de la serp....vaya bot que ha fotut.
Arribem a la furgo feliços i contents i sapiguent que l'hem clavat amb un dia perfecte. Només ens quedava fer l'obligatoria rehidratació a base amb xampus i ració doble de patatetes ummmmm. Al sortir del bar em sentia com ple de vida i ganes de pedalar i mentres la Mireia i el Xavi anaven a dinar jo només tenia ganes de pedalar i pedalar..........

La Palillera

Segurament us preguntareu a que respon el títol de l’entrada d’avui, doncs ara mateix ho sabreu.
Tinc bici de carretera nova!!! i el seu nom és Fàbrica de Palos de Calderilla, però els amics la coneixem com Palillera. Ara us preguntareu, de on li ve el nom? doncs amb el relat del parell de dies que ha tingut d’estrena ja ho entendreu.

Ahir sortida amb Xavi, Maria, Mireia i jo mateix a estrenar la bici. La ruta escollida: Balaguer, Port de Vilanova de la Sal, Avellanes, Vilamajor, Tartareu, Alberola, Os, Vilanova de la Sal, Sant Llorenç de Montgai i Sentiu. 78kms de puja baixa continu. De sortida i fent el Port de Vilanova mentre la Maria i Xavi anaven per davant explicant-se la vida jo anava arrossegant-me com un cuc mentre la Mireia anava al meu costat xerrant pel mòbil com si allò fes baixada. Desprès sessió de mecànica i ritme més suportable fins a Tartareu on les alarmes de globo imminent és van engegar, a cada repecho les cames bullien. Al final les sensacions van millorar però ja anava tremendament perjudicat degut als 1100 m+.

Avui Xavi Bosch, Silvia, Lluis, Maria i jo em contractat els serveis del bon amic Mariano perquè ens dissenyés un ruta de les seves. Pensareu que era una aposta arriscada per no dir suïcida, doncs us diré que no. Vale que quedar amb el Curtit significa pedalar per sobre del l’estret fil del plaer-dolor, però la ruta first class i la diversió estan assegurades.
Sortim de Balaguer per passar per el test de flexibilitat i resistència del carbono que és la carretera vella de la Sentiu de Sió (senyor titular de la carretera-camí de cabres, si cal engego una recol·lecta, però sisplau una reasfaltada aniria que ni pintada), desprès direcció a Agramunt veient com el cel amenaçador anava deixant caure gotetes. La Maria ficant el seu ritme destructor, el Mariano controlant la gent, el Lluis somrient i com si estigués al sofa de casa, la Silvia pillant rodes, el Xavi marujeant amb tots i jo intentant doblegar els dos pals d'escombra que tenia per potes. Al girar direcció Mafet s’han sentit els tambors de guerra.... carreteros a la vista!, i ha sigut un marikilla l’últim. S’han fet dos grups, uns que anaven a mil per hora i els altres que anàvem com podíem. De tornada doble encerrona classica del Mariano, primer passar per tots els poblets amb els seus repechos infernals al estil Kapelmuur, i segon visita al infern de Flix.
Segurament sabreu que els ciclistes quan ens quedem sense forces diem que em pillat una pajara, globo, petat etc doncs lo meu ha sigut una mascletà que riu-te’n tu de les de les falles de Valencia. Això sí, la meva màxima és “Si has de petar que sigui a lo grande” i així ha estat, a cada repecho em ficava la disfressa de PaloCalderilla man i vinga a fer riure a la gent. La tàctica, simple alhora que suïcida, era fica plat gran tot i que era evident que no podia amb ell i morir ridículament a mitja pujadeta i desprès riure amb els que m’anaven passant tan tranquil·lament.
Però com tot patiment té la seva fi....tot i que sigui tan dura com l’últim repecho d’entrada a Balaguer, ens em canviat i em anat a fer la reunió post-cursa. Cadascú davant de la seva beguda, unes amb més calories que altres, em rigut, comentat la jugada, explicat batalletes passades i futurs objectius.
Avui han sigut 62kms a mitja de 27,4.....amb lo qual Mariano es com si no hagués sortit....”si no faig mitja de 30 em quedo a casa”.

Resumint l’estrena doble de la flaca, això de la carretera és tremendament divertit i adictiu, però sempre amb la bona companyia d’aquestos dos dies, els palillos de bon rollo amb gent així son la salsa de la vida. Gent moltes gràcies per fer-me riure.

Per cert si voleu sapiguer de que s'alimenta PaloCalderilla Man passeu-vos per la recepta del Pollo....vaya Pollo!!!!