Valle de Añisclo – Ordesa

El cap de setmana passat vam decidir fugir de l’onada de calor que a Balaguer teníem, 41º va ser la màxima.

No sabíem ben bé on anar i al final com als dos ens agradava el Parc Nacional de Ordesa i Monte Perdido doncs cap allà vam fer cap.

Al poble de Puyarruego vam arribar el dijous per la nit i ens instal•larem a la seva àrea recreativa on s’estava molt bé.

Al dia següent ruta pel valle de Añisclo fins una mica abans de Fuen Blanca. La ruta primer va per dintre del bosc de ribera tupit i fresquet on el sol s’intueix a trobes de les fulles dels arbres. Poc a poc i a mesura que guanyem alçada apareixen els fajos, que primer son testimonials i poc a poc es converteix en una fageda amb alguns exemplars més propis del Ax Leñadores. Quan ja estàvem ben extasiats amb els colors, contrastos i llums de la fageda es va passant a una vegetació més baixeta, que deixa que el sol escalfi la pell i davant nostre s’obre uns paisatges típics d’Ordesa que ens han deixat al•lucinants. Quins paredons i quins prats per sobre.

Al final mentres ens intentàvem remullar els peus en les gèlides aigües del riu Bellos ens vam cruspir les barretes com si res i vam tornar per on havíem vingut tot disfrutant un altra vegada de la natura.

Per la tarda bany per refrescar-nos en el mateix riu amb unes tolles impresionants.

Al dia següent vam fer ruta per Lafortunada seguint el PR-HU-138 fins al canyet de Laspuñas on no vam veure cap ocell carronyaire i per no perdre la costum, al acabar la ruta, ens refresquem al riu Irués.

Per la tarda ens instal•lem al camping Peña Montañesa, que pel preu que té està bastant bé. Tenen piscina i allí passem la tarda.

Diumenge com el dia estava una mica rúfol decidim fer visita turística pel casc antic de Ainsa i comprem mapa per anar planejant futures rutes per parc entrant per Torla i per la part francesa.

Cap de setmana amb records que quedaran de per vida.

Furgo, estiu i Pirineu

Tres ingredients per una recepta ideal.
Aquest estiu ha sigut una costum molt agradable. Més d'un dia de festa i amunt que falta gent. Carregar la furgo, agafa el mapa de qualsevol lloc i passar un parell de dies sense recordar la calor de Balaguer i disfrutant de la natura i el seu clima privilegiat.
Per fer dentetes i motivar al personal per no quedar-se a casa fico algunes fotos d’aquest estiu. Qualsevol excusa és bona i de qualsevol manera també.

Ultra Trail Sobrarbe 2011

Salida con Luis en primera fila

Corazón o cabeza, frío o caliente, raciocinio o pasión, toda la semana fue un cúmulo de cambios de estrategia de carrera.
Con el cuento de estar parado para quemar la verruga del pie y con la “tirada larga” de 1h20’ lo inteligente era no ir a Aínsa el sábado, pero en todo estos días solo hubo un momento en que me pudo el corazón, y fue cuando decidí que los amigos de Aínsa se merecían un esfuerzo por mi parte y tenia que asistir para recompensar, con mi presencia de escaso nivel sea dicho, su esfuerzo por organizarnos un evento que esta por encima de una carrera, aquello es una demostración de la filosofía del corredor de montaña y de la buena gente.

Mi salida, de los últimos

Viernes, después de trabajar nos plantamos Anna y yo en Aínsa en 1h 40’. Saludo y charlamos con Alberto y Jose Luis que estaban puliendo detalles pero sobretodo muy agobiados porque todo saliese bien, recojo la bolsa del corredor y el dorsal. En el parking del Castillo de Aínsa cenamos mientras corredor y entrenadora-manager-chofer-MOTIVADORA nos organizamos para mañana. La idea encontrarnos en Lafortunada (km24) y allí decidir si continuo hasta el Dolmen de Tella (km30). Después de la charla técnica toca dormir.

Sábado, despertador a las 5:00, desayuno y me estiro un rato que ya calentaré bastante después. A las 6:00 salida del sol y nuestra en el patio de caballerizas y primeros metros por las calles antiguas….que más se puede pedir.
Salgo de los últimos y voy muy suave para ir cogiendo ritmo percherón. Los kms pasan con el fresco del amanecer, da gusto correr con este tiempo y más sabiendo que en unas horas el sol castigara con fuerza.
En el primer avituallamiento de Pueyo de Araguás bebo poquito y continuo a lo mío, disfrutar del paisaje y de poder correr, que ya es mucho.
En el segundo punto de repostaje, Araguás, vuelvo a beber pero no como sabiendo que no voy a por la ultra ni el maratón. En mi interior las buenas sensaciones me hacen comenzar a pensar en que viendo lo bien que voy podría probar con la maratón, a fin de cuentas a lo previsto hay que añadir 4kms de subida hasta el Portiello de Tella y luego todo bajada hasta Bielsa. La cosa va tomando color y analizando todo bajo el efecto de las endorfinas me hace pensar que esta chupao, pero entonces pienso que estoy hablando de una MARATÓN y yo con una tirada larga de 14kms escasos….me pongo a reír de lo poderosas que son las hormonas segregadas mientras uno corre. Definitivo el corazón claudica y la cabeza se impone, en el Dolmen de Tella me paro.
En Laspuña bebo más y como un poco de naranja. A los pocos minutos me doy cuenta que tendría que haber comido algo porque ya llevo 1h30’ y Lafortunada esta lejos….pero como siempre, parar para coger la comida que llevo en la mochila es un gesto que me cuesta tanto que casi nunca lo hago y creo que este es un gran error que debo aprender a solucionar, más vale perder 40’’ que pillar un globo por no alimentarse cuando toca.
Vamos a la búsqueda del río y allí me encuentro con Luis, una de esas personas que por su mirada y sin conocerlo te transmiten lo buena gente que es y que después te lo demuestran a cada palabra y gesto. El primer año nos conocimos y cada año uno de los motivos de venir al Sobrarbe es poder compartir una rato con el. Nos ponemos al día de lo nuestro y me explica lo mal que va de respiración por un constipado que lo ha tenido con fiebre y esta destrozado, pero las piernas y el corazón le hacen continuar. Tiene que parar para recuperarse y ya hasta Plan no lo vuelvo a ver, pero allí, con su sonrisa eterna, me explica que se ha quedado en Bielsa….toma ya, una maratón y en su estado…vaya bestia pirenaica!!!
Después de más de una hora corriendo dentro del bosque de ribera del río Cinca, precioso y muy recomendable, llego a Lafortunada donde bebo y me como tres gominolas de PowerBar para afrontar la subida a Tella. Mientras hago todo esto busco a Anna, ya que habíamos quedado que allí nos veríamos, pero no la veo por ninguna parte. Cojo el móvil y casualidades de la vida no tengo cobertura, es Murphy, condenado Murphy y su ley, me muevo con el móvil en alto buscando la cobertura como si tuviese que caer del cielo y me doy cuenta de lo ridículo que debe ser verme jajaja. Decido tirar para arriba y a ver si saliendo del fondo del valle tengo más suerte. La subida al principio da para correr pero aprovechando que voy con un grupo y caminan aprovecho para enviar un mensaje a Anna diciéndole que nos vemos arriba, y como no Murphy vuelve a aparecer después de redactar toooodooooo el mensaje, y entonces ya tengo cobertura para llamar a Anna. Quedamos arriba y me hecha la bronca por ir tan rápido y no poderme ver abajo….(nota mental, la próxima vez tengo que ir más lento, que es eso de ir rápido en las carreras). Cuando acabo paso a el grupo y me pongo a correr hasta que llego a la pista donde la pendiente me impide correr y camino. Me pregunto quien fue el bruto que hizo una pista con esta pendiente, que solo se puede subir caminando y pienso que seguramente los primeros han pasado por aquí hace mucho rato y corriendo. Las cosas siempre son relativas.
Cuando vuelvo a entrar en el sendero me da motivación pues se que me acerco a Tella y de repente cual felina buscando su depredador veo a Anna. Que alegría da ver a esta chica, después de las fotos se pone a correr a mi lado hasta que llegamos a los alrededores del pueblo y caminamos.

Llegando a Tella

Unos gatitos fotogenicos

Decido oficializar la idea de abandonar en el Dolmen de Tella y lo comunico al control y a Jose Luis. Hablamos un rato del curro que implica todo el montaje y me como un donuts…no se si había quemado tantas calorías pero están tan buenos, y uno al año no hace daño.
Volvemos a Tella caminando, donde tenemos la flago, mientras pienso lo mal que sienta abandonar sin ninguna problema físico más bien al contrario sintiendo muy bien, pero la cabeza se tiene para algo y me quito el dorsal mientras miro el Portiello, allí en lo alto, y creando una foto mental de mi objetivo no conseguido….tengo cosas pendientes en Sobrarbe.

Decidimos ir a Plan a ver que hacemos y vemos una ruta guapa que sale de San Juan de Plan y sube hasta San Mames PR-HU-87, una lugar precioso. La subida es por camino antiguo empedrado y suerte de los árboles que nos protegen del sol porque pica con ganas y pienso en los valientes que hacen la Ultra. Volvemos deshaciendo el camino y ha comer.

San Mames, con su ermita, fuente, sauco y la princesa

Por la tarde estirados en el prado donde llegaban los corredores vamos aplaudiendo a todos los allegadores y después cena en el pabellón del pueblo con regalos para casi todos y digo casi porque regalos había un montón pero a mi….nada.
A dormir contentos a la flago, suerte que no estaba la guardia chivil en el paseo hasta la flago porque seguro que doy positivo jijiji

Anochecer en Plan

Domingo, decidimos hacer una ruta circular siguiendo el PR-HU-37 que sale de Plan y sube mucho hasta Gistaín, luego ya planeando llegamos a Serveto y bajamos hasta el río Cinqueta y llegada a la flago. Nos refrescamos-bañamos en la fuente del pueblo que la calor ya apreta y bajamos a Aínsa a comer muy bien y a un precio que ya quisiéramos encontrar aquí en Catalunya.

Fuente en Plan delante de la iglesia

UT Les Fonts a Xerta

Ultra trail de les Fonts al poble de Xerta, o lo que és lo mateix, finde córrent per muntanya en un lloc preciós i on l’organització ens van fer sentir com a casa amb tot de detalls i atencions. Només puc dir que qui li agradi córrer per muntanya no es pot perdre una cita com aquesta. Per només 50€ et donen la possibilitat de disfrutar d’un racó de natura quasi verge i desconegut per la majoria, d’un repte de superació personal, de compartir sofriment i riures a parts iguals amb gent que li agrada lo mateix i de veure que el cos humà només es un contenidor de transport que et du fins on el cap vulgui.

La prova son 105kms i +5000m que es dividia en tres etapes:
Divendres una cursa nocturna de 23kms i +350m
Dissabte 55kms i +3000m
Diumenge 27kms i +1650m

Però anem per parts, divendres recullo el dorsal, el xip, la botella de vi i la samarreta tècnica de màniga llarga, sense cues i amb gent molt agradable i preocupada per les necessitats dels corredors.
Aparco la fragoneta a un bon pàrking habilitat per l’organització, i allí amb vistes del campanar de l’esglesia de Xerta i de la LLUNA, amb majúscules perquè semblava gegant i amb l’ambient tan net de nuvols i poca humitat es veia espectacular...semblava que ella també volia ajudar a que la cursa nocturna fos encara més espectacular.
Em canvio i afegeixo a l’equipatge habitual el frontal, un Black Diamond amb un led i una bombeta halògena de 10w. El fet que no només participessin corredors de la Ultra sino que es podien fer les etapes independentment, i no totes, feia que tingués clar que de sortida no podia deixar-me anar pel ritme general perquè podia caure en l’error de seguir gent que només feia una etapa i per lo tant portarien un ritme molt alt.

Sortida a les 21:00, i primer pels carrers del poble amb la llum dels fanals però poc a poc només queden els frontals i la lluna....espectacular. A la primera pujada al aixecar la vista es veu tot el recorregut marcat amb petites llumetes en moviment. Vaig molt bé i tranquil disfrutant del senderet i del bon rollo de la gent, desprès passem a una pista una mica més ampla on es pot avançar i vaig fent al meu ritme fins arribar al punt més alt de la cursa i ja tot, més o menys, baixada. Si fins ara els frontals ajudaven, ara son tan bàsics com el cor, pulmons i músculs. Ara es veuen les diferencies entre els típics i nombrosos Petzl’s estil Tikka de 3 i 4 leds, que es fan del tot insuficients per deixar-se anar a les baixades, i els frontals més pesats però amb més potencial lumínic que deixen disfrutar de la baixada. Hi ha gent que es la primera vegada que corren amb frontal i van parats però la convivència excepte casos comptats és bona, en el meu cas només vaig tenir 5 incidents amb gent que no entén que si un arriba per darrera no té cap sentit no facilitar l’avançament, perquè al final la situació acaba amb el mateix resultat, un avançament perillós per tothom.
Al arribar a Aldover em vaig quedar al•lucinant, en qüestió de segons passaves del absolut silenci natural a una plaça plena de gent animant amb música i avituallament....semblava que fossis el Kilian jornet entrant a Chamonix desprès de fer la volta al Montblanc....impressionant. Amb la recarregada de piles experimentada, anar menjant kms fins a arribar molt content a la meta. Les sensacions eren genials, gens de cansament i més aviat tenia la sensació d’haver fet una sortideta nocturna, crec que el cervell estava tan feliç que es va oblidar d'analitzar l’estat muscular que al dia següent al aixecar-me ja no em semblava tan idíl•lic. 2h07’21’’ i el 68 de 182. Dutxes amb aigua calenta, sopar molt bo i a dormir que eren les 00:30 i a les 5 tocava aixecar-se.

Dissabte a les 5 despertador i tot i haver dormit acompanyat per les campanes de l’església ( per mi que cada 5 minuts tocaven) no estava molt trinxat, em vesteixo sense frontal però amb motxilla i tot lo necessari per passar tot el dia corrent (Paravent, barretes, gels, compeeds, esparadrap, manta tèrmica, xiulet, bena elàstica, aigua i mòbil). Esmorzar de l’organització i a les 6 amb les estrelles tacant la foscor, sortida. La gent surt a un ritme molt alegre i fins a Pauls trobo que vaig massa ràpid però com es pla doncs vaig fent. A Pauls (km 10) comença la muntanya de veritat i córrer pensant en mil coses passa a l’historia, i ara cada pas ha de ser conscient i precís perquè sino vas a terra i allí el terra es dur. La pujada al principi entre bosc, desprès tartera de pedra, més endavant prat i llavors amb un vent duríssim i fred anar buscant el punt més alt que semblava que mai arribaria. El fred al final feia que les meves mans estiguessin congelades i sense sensibilitat però només em volia concentrar a cercar l’inici del descens, que quan per fi el vaig començar de seguida vaig veure que el fred minvava però el vent feia encara més difícil el de per si tècnic descens. Al final tot té la seva recompensa i en una font amb zona recreativa havia un avituallament que semblava una aplec per l’ambient i la teca que hi havia....alimentació esportiva (beguda isotonica Powerbar, barretes i fruits secs) i menja del bo (entrepans de xoriço, formatge, pernil, cervesa, gominoles, codony i de tot) menjo però no em vull parar massa perquè llavors no arrenco. Un altra pujada tan dura com bonica i una última pujada més light però que amb els 35kms que portaven ja no ho era tan assequible i cada metre es va tenir que lluitar. Al final t’adones que les baixades en aquestes muntanyes no es sinònim de descans, sino de continuar patint i fins que no vaig veure el meu estimat campanar no vaig veure clar que el patiment s’havia acabat. Creuo la meta amb 8h09’25’’ i 45 de 147, però sobretot tinc al cap i al cor un sentiment de superació personal bestial, feia molt temps que no patia tant per aconseguir un repte. Quin plaer, asseure’s a terra amb l’esquena arropenjada a la furgo i tancar els ulls i sentir-se destrossat físicament però ple de orgull i de pau al cor. Dutxa i dinar al moment, arribessis quan arribessis sempre tenies menjar calent, i a descansar. Per la tarda tres xerrades sobre curses d’aquelles que semblen fetes per super-homes però que quan veus que son gent com tu et fan somiar, i just acabar a sopar un super-plat de macarrons amb un xampú que em van entrar de meravella. A les 23 ja estava al sac preparat per dormir i fins a les 7 vaig dormir com un sinyor.

Diumenge, al aixecar-me els dubtes de la tarda respecte a les meves possibilitats, no d’acabar la tercer etapa, sino de poder començar-la eren molt grans. El mal de quàdriceps era MOLT important i lo pitjor eren un parell de dits del peu dret, però em vaig vestir i vaig sortir. Que dur va ser, primer arrossegava els peus i em preguntava com podia pensar en fer una cursa de 27kms i +1650m, mentres pensava aixo vaig començar a trotar escombrant el terra amb els peus i desprès de 10 minuts vaig dir-me a mi mateix. -Si ja no arrossego els peus!!! ves que no sigui possible fer-ho-. Sortida i veient-me allí em vaig animar i vaig pensar que amb arribar ja n’hi havia prou. Poc a poc la musculatura agafa temperatura i fa mal però no tant i excepte a les baixades no pateixo en excés. La primera pujadeta la faig molt tranquil però com havia sortit lent vaig passant gent i això em fa pensar que no estic tan malament. Com més dreta es la pujada millor em trobo i més gent paso, la baixada ja es un altre tema i nomes em concentro a vigilar on trepitjo i no fer cas al mal de quàdriceps que tinc. La segona pujada es dura i llarga i camino molt però tampoc dona per més i a sobre vaig passant més gent. La Coscollosa és l’inici del descens que em fara veure que no tinc cames sino pals d’escombra a punt de petar, em passa gent que podria seguir però el mal de cames em fa impossible fer-ho avui. Avituallament on menjo i deixo de patir una estoneta però ara al cap ja només tinc al cap la meta, així que a per la feina, 8 kms i la UT Les Fonts serà meva. Poc a poc el mal de cames es dilueix entre les sensacions de tenir a tocar l’objectiu i sense ser conscient vaig apretant a la zona plana del final. Els 2 últims kms els faig per sota de 5’/km i l’últim a 4’30’’/km, ara el mal de cames no té cabuda al meu cos, només hi ha lloc per la felicitat i la pau que tres de dies de córrer per muntanya m’han donat. 3h54’46’’ i 120 de 239.

Total 14h11’37’’ i 45 de 123. Com sempre al creuar la meta tot s’acaba i sembla que una vegada aconseguit el repte les sensacions més potents es dil•lueixin molt ràpid i només quedi el record de lo viscut. És més enriquidor lluitar per l’objectiu que una vegada s’ha aconseguit, llavors només és una samarreta amb la paraula finisher o un bonic record de fang de la cursa, això sí, per temps que passi sempre podré tancar els ulls i recordar el mal de cames baixant la Coscollosa el segon dia, o els ànims amb els companys, o el mal del dit del peu, o el tracte rebut de la gent dels avituallaments, o l’entrada a Aldover, o obrir els ulls a les 5 del matí i adonar-me que m’esperen més de 8 hores corrent, o els dos últims kms de la cursa, i així tots i cadascun del moment viscuts que per sempre quedaran gravats al meu cap.

Montseny

Feia temps que volia visitar aquella zona però fins aquesta setmana passada no ha arribat el moment.
L’excusa participar en la nostra primera Rogaine de 6 hores a Sant Feliu de Buixalleu. De la cursa em va quedar un gust agredolç, barreja de bones sensacions viscudes a la recerca de les fites tot decidint nosaltres l’ordre i quines faríem, i de dolentes tot lluitant de no perdre més sang amb les esgarrapades dels esbarzers que trobaves a quasi tot arreu...però segur que hi tornaré.
La resta de dies turisme actiu disfrutant d’uns llocs molt bonics però on les senyals d’humanitzacions son constants i fa difícil sentir que estàs en mig de la natura. En qualsevol moment sents veus o pitjor encara crits, sempre veus una carretera o un pàrking ple de cotxes i ja no parlo d’arribar a un cim i trobar-te més de 30 persones allí cadascú al seu rollo. Potser kamakulandia és això, doncs a mi que em busquin poc i entre setmana, que la cosa estarà més tranqui-la.
Per cert i a tall informatiu: l’Eix, carretera C25, des de Vic direcció Girona està en obres, i si sou de fàcil estrès al volant millor buscar alternatives. Nosaltres com no teníem presa doncs varem fer record de consum mig de la Kangoo 5’9l/100km.

Ja tenim el mapa...i ara cap a on??


El refugi cutre cutre que l'Anna va buscar

Un faig, dos faigs, tres faigs...una fageda

Matagalls

Font dels Mosquits...doncs no varem veure cap

Boix grevól

Un bitxu molt raru que sembava un pal

Estanys de Sils

Fageda de les Agudes

Font Vella...sí, sí la de veritat

Vall de Riqüerna

Dissabte tocava caminar pel Pirineu. Varem decidir pujar a la Vall Fosca seguint la multitud de cotxes que havia a la carretera, però a última hora els van donar esquinazo i enlloc d’anar a Sallente, com la majoria, nosaltres ens quedaríem a Cabdella.
Desprès de tots els preparatius enfilem els costeruts carrers del poble i mentres deixàvem el poble, entravem en un bosquet d’avellaners d’un verd lluent, una mica més endavant sortim als prats farcits de flors de totes els colors inimaginables. En aquest punt amb la vegetació més baixeta podem disfrutar de unes vistes increïbles de la vall de Riqüerna, mentres deixem el bosc al nostre darrera per davant tenim una catifa verda que dona pas a les parts més altes amb el terra nu i on només les pedres donen color i forma a les crestes. Nosaltres desprès de recórrer tota la vall sempre guanyant alçada i com a objectiu el Port de Rus, on obtindrem unes precioses vistes de les valls de Boí. Com amb el port no teníem prou i volíem continuar disfrutant d’un dia genial sense ni un ànima al nostre camí decidim continuar afegint metres positius a la ruta.
De tot plegat em quedo amb lo tranquil•la que és la vall i més sapiguent que un parell de valls més al est està tot plagat de domingueros pujant amb el telefèric a fer el vermut al estany Gento.......per mi això és vergonyós i una manera molt turística de destruir la natura.
Per acabar la ruta i refrescar-nos una mica varem baixar al riu remullar els peus. Freda, molt freda estava l’aigua però ens va deixar com a nous.

Quines vistes més boniques....ah sí darrera es veu el un tros del Triador, Montsent, Montorroio etc


Ultim esforç i el Port de Rus és nostre

Per la cara de concentració sembla que estigui fent algo més complicat que treure'm els mtijons jajaja

El nord on cau???

Fa unes setmanes, l’Anneta enlloc d’estar amb les seus llibres estava llegint una revista. La revista era la Trail, de esport de muntanya, poc desprès va encendre l’ordinador i tota concentrada va estar buscant informació. Al final i sense més preàmbuls em va dir –Has fet mai una cursa d’orientació?- Li vaig contestar que si anar amb el Terrano conduint a fondo, mentres consultava el mapa i intentant arribar a un foc contava com cursa d’orientació, doncs llavors sí, però si es referia a una cursa d’orientació de les dels escandinaus, doncs que no. Durant uns dies de tant en quant treia el tema i molt sutilment, com a bona femella, anava deixant caure cosetes.

Un company de la feina, Josep Maria, em va dir que era molt divertit ja que ell havia fet una i s’ho va passar de conya i a sobre com a premi per fer-ho tan bé li van fer Forestal, i si un home de pau i seny com ell diu que s’ha de provar doncs ha ficar-li remei. Al final decidim tirar-nos a la piscina i anar a provar això de l’orientació a Sant Martí de Centelles.

L’Anna durant aquestos dies ha estat mirant la simbologia que en aquest tipus de mapes surt i fent exercicis, jo per la meva part practicava trucar al 112 perquè em vinguessin a buscar quan em perdés, perquè estava convençut que trobar una fita seria impossible, ara no tornar a la civilització ho faria de conya.

5:45 del diumenge i sona el despertador, el gran dia ha arribat. Jo he dormit com un nen petit que no sap on està a punt de ficar-se, l’Anna com s’havia preparat doncs ha dormit pitjor amb els nervis pre-cursa.
A les 9:34 sortíem nosaltres. Ens criden i ens donen les instruccions i acte seguit ens donen els mapes......amb la meva vida havia vist tanta tinta en un mapa....per mi que els corriols de les formigues també estaven dibuixats. Miro a l’Anna que està estudiant el mapa i jo només em preguntava si tan els hauria costat de ficar un simple-vostè està aquí-. Jo amb la cara de bitxo a l’entrada del escorxador que devia fer suposo que he fet llàstima a l’Anna i m’ha dit lacònicament –Nosaltres estem aquí- uffff s’ha fet la llum momentàniament perquè ja sabia on estava però no tenia ni idea de que collons tenia que buscar o fer.....una mica més i surto corrent a amagar-me darrera un arbre. –Sortida- diu el tio de l’organització, i veig l’Anna que surt tota decidida, jo darrera d’ella com a gosset que no sap on va.
Passat els primers segons de cangüelis i cremant els nervis tot corrent, les coses comencen a ser més clares, el mapa comença a tenir una lògica. Mentre recordo lo fàcil que es competir en les curses “meves”, on només cal tancar les connexions amb el cervell i patir fins a la mort, sento a la Jefa dir –la fita està al costat d’aquesta construcció- mentres em senyala un lloc al mapa. -Sembla una església, és aquella d’alla!!- LA NOSTRA PRIMERA FITA. Jo com a bon dominguero busco la càmara per immortalitzar aquest moment, però l’Anna està competint i no està per marikonades. A partir d’aquí ha sigut 1h08’40’’ de disfrutar com a nens petits amb cada fita trobada, corrent i saltant en mig del boscs com dos cabirolets.

L’Anna ha fet tercera fèmina en el recorregut mig i jo he tornat a veure la civilització, que ja es molt.

Desprès hem estat comentant la cursa i analitzant la nostra petita desorientació de 5 minuts....un forestal mai es perd només és desorienta momentàniament (Josep Maria dIxit).

De tornada visita a la vila de Vic amb dinaret i cap a casa a descansar.

Resumint que a més de descobrir una nova espècie, gateta de sang freda, hem descobert que això de l’orientació és el màxim exponent d’aquella frase de "ment sana in corpore sana".

Algú sap de curses d’orientació aconsellables? Gràcies