dimecres, 19 de desembre de 2012

Dinant sol com un mussol

Ahir vaig tornar a recordar que amb poca cosa es pot disfrutar molt.

En un principi tenia que passar-me més de quatre hores amb el cul pegat a una pedra gelada, la temperatura de 5ºC tampoc ajudaria, el ventet que passaria pel congost em trauria el més petit indici d’escalfor, el ull pegat a l'objectiu del catalejo, pels amants del català correcte ullera de llarga vista, i dinant qualsevol cosa....i tot això a canvi de la NO segura presència del amfitrió de la zona.

Però li vaig girar la truita al destí, i passant pel forn de Camarasa on em vaig agafar el dinar. Normalment agafo coca de recapte, la famosa i més bona coca de Camarasa, però ahir em vaig decidir per la coca d'escalivada, sense paraules. Desprès 25 minuts de pujar carregat com un ruquet català amb tot el material i llavors, la pedra gelada....això tenia que ser sí o sí.

M’instal•lo i poc desprès apareix el bitxo, perdoneu que no digui l’espècie en concret però així m’ho demana la feina i la pau del propí bitxo. Veure’l venir directe cap a mi i jo sense bellugar un pel, acabaria sentint el soroll de les seves plomes travessant l’aire.....això no té preu – Senyor Mas, ja em pot retallar el sou que això vostè no ho viurà mai, mai !!!


 

Amb l’emoció del moment ja tenia clar que dinaria amb la seva companyia, però la natura no és previsible. Passen els minuts, els quarts, les mitges hores i les hores i al final decideixo dinar la coca de Camarasa solet com un mussol, però content ja que encara tenia gravada l’imatge viscuda minuts abans.

Tot i els nuvols prims que fan augmentar la sensació de fred, la coca entra de meravella i entre el primer i segon tall torno a veure el bitxo. Ara lluny, molt lluny, però el veig. Una estona molt profitosa i desprès molta estona de fred i espera sense més recompensa.

Al final quan ja no tenia més roba per ficar-me, amb els peus glaçats però estranyament feliç torno a deixar la vida salvatge per tornar al món civilitzat.

La societat ens diu que necessitem cada dia més coses per viure i la vida m’ensenya que cada dia necessito menys per ser feliç.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Boira, neu...BLANC!!!!

Feia dies que no agafava la bici de carretera, suposo que el mal temps en forma de boira, fred, pluja i carreteres plenes de fang feien que trobes més ganes per córrer i per la mountain bike.

Però avui he trobat un bon motiu, tot i els 6º C i el cel tapat. I que millor que sortir a passejar una estoneta amb les noves sabates de la bici....que blanquetes i que boniquetes que son. Desprès d'uns pocs quilòmetres per veure que tot estava bé he tornat a casa feliç per haver tret més de mig kilo a la bici. Però per una vegada lo més destacat no és lo fi que roden, la bona frenada, lo ràpid que s'accelera la bici, sinó lo guapes que son...per què ja estic enamorat que sinó queia rendit als seus encants. Quan tinguin uns quants kms més ja explicaré que tal van, per ara diré que a la bàscula han donat un pes de 590 grams davant i 743 grams darrera.


I com els dies cada vegada son més curts unes webs per entretindres.
La primera és molt interessant, http://well.blogs.nytimes.com/2012/10/15/myths-of-running-forefoot-barefoot-and-otherwise/?ref=nutrition és un estudi sobre quina trepitjada és més eficient, la de dits, metatars o taló. Lo millor és que té un munt d'enllaços a altres estudis anteriors i relacionats amb el tema. Crec que desprès de llegir bastants estudis i opinions aquesta la trobo molt encertada i ben fonamentada.

Per motivar-se un parell de videos, un del Xterra 2012 de Maui on Javier Gomez Noya es va proclamar campió del món de duatló cross.



Aquest tio és un crack com a triatleta i com a persona, ens aniria molt millor si enlloc de veure els nens imitant a Ronaldos i messis intentessin seguir els passos del Javier.


I per últim una curiositat que vaig trobar. Una web on es pot veure els aterraments i enlairaments del aeroport del Prat. Amb un estil google maps pots veure el ritme frenètic i la precisió que requereixen. Curiositat per dies avorrits. http://ems02.bksv.com/webtrak/bcn3




dilluns, 5 de novembre de 2012

Crestejant pel Montroig

Feia dies que tenia ganes d'agafar la motxilla (amb tot l'equip de supervivència), les sabatilles i sortint de Balaguer i anar fent fins on em vingués de gust.....i llavors trucar a l'Anna, i amb veu dolça, demanar-li que em vingués a rescatar. I avui ha sigut el dia.

L'idea era fer tota la cresta del Montroig, així que surto de Balaguer i passant per Gerb, Convent de les Avellanes i Vilanova de la Sal he arribat a Montalegre on he gaudit de les vistes del no-embassament de Sant Llorenç de Montgai i de la plana, mentres em menjava una barreta i llavors a disfrutar a tope de la carena de cap a peus, es a dir entrar per Montalegre i sortir aprop de la presa de Camarasa....espectacular. Costa decidir si disfrutar de les vistes del sud, amb tota la plana o del nord amb el Montsec. De tant en quant s'ha de mirar al terra perquè per pedres cabrones no serà.
Quan he arribat al final he baixat per un sender que no coneixia i que dona al que porta a la Cova del Tabac, però jo l'he agafat en direcció contraria i he fet tota l'obaga. Aquell racó és bestial, molsa per tot arreu, animals i rosada, que més es pot demanar? doncs vistes del embassament. Al arribar a l'estació de Vilanova he agafat un corriol que porta al Barranc de Sant Miquel. Mentres anava per la pista direcció Santa Linya he vist que a la Cova gran havia escaladors...allò sembla les rambles, sempre hi ha gent. Desprès de pujar al poble i agafar aigua ja només ha quedat arrossegar-se qual cuc fins Avellanes, on l'Anna m'ha vingut a recollir.
Llàstima d'estar limitat per un cos que ja no podia gaire més, perquè avui hauria anat a parar al Pirineu. 

Resumint, ruta molt salvatge, només un biker a Montalegre i la resta natura i només natura.



El No-Embassament de Sant Llorenç de Montgai



Congost de Terradets i Montsec

Per patí no ha sigut...com per entrepussar

Obaga...humitat i verdor





Prenent lo sol i menjant algo a l'estació de Vilanova






dimecres, 31 d’octubre de 2012

Idees per anar rumiant en la foscor




No m'agraden les curses entre altres coses pel problema de la petjada que deixem en la natura. Ja sabem que tot ésser viu deixa una petjada en la natura però el problema de la raça humana és que la nostra és molt destructiva, repetitiva i som massa humans per la capacitat de regeneració de la natura. Si a sobre afegim que ens coordinem per en un dia concret anar a un paratge i una munió d'humans ens dediquem a trepitjar, circular, o com sigui que ho fem, sobre un mateix punt el resultat és una erosió i degradació del planeta impossible d'auto-regenerar. Total que m'estimo més fer un recorregut d'una cursa mesos abans o desprès enlloc de fer-ho el dia de la cursa, i a sobre m'evito ficar-me de mala llet veient gel, barretes i demés deixalles que deixen alguns guarros.

De tota aquesta dissertació neix l'idea de fer la marxa de bicicleta de muntanya Ermitanyos fora del dia oficial. A més com en els últims anys faig de voluntari el dia de la marxa doncs mentres et passes hores mirant, ajudant e informant a la gent et venen unes ganes de fer-la que cada any em dic lo mateix -L'any vinent m'inscric i a disfrutar-la a tope-. Però al final acabo repetint de voluntari.
Total que sense data fixada aviat la faré al meu rollo, això sí sense els ja famosos avituallaments-esmorzars de cada ermita....ho trobaré en falta però la meva figura m'ho agrairà jajaja

Per cert el video del principi és bestial i em venen unes ganes d'apuntar-me a aquesta cursa....aishhhh que havia dit que jo a curses no hi tornava jajaja

dimecres, 10 d’octubre de 2012

De les Asics Trabuco 14 a les Asics Fuji Trabuco



Doncs sí, desprès de 897kms ha arribat l’hora de jubilar les Asics Trabuco 14, en endavant 14, ja que les pobretes estaven ja molt justetes.





Si voleu una ressenya desprès de 380 kms amb elles teniu el enllaç aquí.
Ara l’ampliaré amb l’experiència haver fet quasi 900kms. Primer cal dir que si he decidit que ara és el moment de retirar-les és per les sensacions que m’han transmès a les últimes sortides.

Al fer 800 kms vaig començar a notar que la sabatilla deixava de tenir la boníssima solidesa general que havia tingut fins llavors, no se com explicar-ho exactament, però un dia vaig notar que res anava malament però notava la sabatilla poc precisa. La sola, a la part de davant de tot estava molt justeta i havia perdut la boníssima tracció que tenia fins llavors. La mitja sola crec que estava ja molt apurada perquè als 875 kms vaig començar a notar les pedres i fins llavors havia tingut una protecció bestial. Total que desprès de tan temps tornava a pensar amb les sabatilles quan fins llavors m’havia oblidat del tema, i això és lo millor que pot passar amb el material, oblidar-se d’ell doncs és senyal de que ha funcionat perfectament.
Ara les deixaré per caminar pel poble i per anar a la feina.

I com sembla que últimament m’ho estic passant molt bé corrent doncs tenia que buscar unes substitutes ràpid. Mirar per internet opinions, tendes, preus, disponibilitat i més mals de caps per acabar decidint-me per la nova versió de les 14, es a dir les Asics Fuji Trabuco.

Vaig baixar a Lleida a veure una nova tenda de trail runinng que han obert, la Ultra Lleida. El Daniel és molt amable i disposat a perdre el temps que calgui per ensenyar-te la seva oferta en sabatilles i la seva experiència així com la dels seus col•laboradors. Una estona provant Sportiva, Raidlight i les Asics em van fer decidir-me per les últimes. De les Sportiva no em va agradar com em quedaven al peu, notava pressions rares en llocs raros. Les Raidlight son per climes humits i freds, es a dir tot lo contrari a on lloc corro. I les Asics doncs son velles conegudes amb un re-styling molt important que fan que pugui dir que son com un model nou.

Només ficar-me-les lo primer que vaig notar és que el peu esta més aprop del terra, abans donava vertigen anar tan alt però tot i això mai vaig tenir un esquinç. Aquesta sensació és real doncs Asics ha reduït el gruix de la sabatilla. Aquesta sensació és molt agradable doncs et sens més aprop del terra, tot i això l’amortiguació continua sent boníssima, per gent lleugera potser és massa. Per mi, tot i pesar 65kgs, i la sabatilla estar pensada per gent de més de 75 kgs és perfecta. En moltes sabatilles l’amortiguació esta restringida al taló, i als dits és molt inferior, però a les Fuji Trabuco es igual de bona al taló com als dits. Per acabar de protegir els peus de les pedres i el terreny irregular porten al llarg de tota la sola una placa antipedres que fa que no es clavin les pedres més punxegudes. Tot això amb els 11 primers kms que vaig fer ahir ja vaig poder comprovar que funciona perfectament.
Un altra característica nova d'aquestes sabatilles respecte a les seves predecessores es que s'ha reduït el desnivell entre taló i dits, el famós drop. També es nota i ajuda, i molt, a poder córrer aterrant sobre la part central-davantera del peu. Abans em sentia incòmode corrent així amb les 14, però ara amb aquestes tot és més natural.

La part superior també té moltes novetats, a les 14 tenia cinc files de forats pels cordons que feia que el turmell i tota la subjecció de la sabatilla quedes una mica precària i amb sensació d'inseguretat, tot i que com ja he dit en 900 kms no he tingut cap esquinç. Les Fuji han afegit dos files més de forats pels cordons passant a set, resultat, una subjecció bestial fins i tot diria que massa, però això potser degut a que amb una sola sortida no he trobat encara la força amb que tinc que lligar-me els cordons. La contrapartida és que la bosseta pels cordons queda més amagada i és més laboriós ficar els cordons dins. La llargada dels cordons ara és molt més curta, tot i ser justa, i ara la “pilota” que cal ficar dins la bosseta és molt més petita i s’agraeix per lo que he comentar abans d’accedir a ella.

Els forats del cordons son metàl•lics i d’ells surten uns nervis plàstics cap a la sola que fan que el peu estigui molt ben subjectat. Potser per lligar-me massa els cordons vaig notar tot el peu massa subjecte, potser amb els cordons més fluixos i lo que es doni la sabatilla el peu es sentirà més natural dins la sabatilla.

Crec que els canvis introduïts en la Fuji Trabuco han sigut molt positius i només els tacs de la part més davantera de la sabatilla em fan pensar que han sigut el únic pas enrere, tot i que només el temps em traurà o donarà la raó.
Quan porti uns 300kms tornaré a parlar d’aquestes sabatilles, doncs amb aquestos kms ja podre parlar i donar una opinió més bona.

Per últim m’agradaria parlar del preu de les sabatilles..........Que està passant???? És de bojos, ara per sota de 100 euros no trobés res (es un manera de parlar) i el preu mitjà està en 120-140 euros i les tope de gama se’n van als 200. Puc entendre que hem de pagar els videos promocionals, els sous dels pocs runners professionals, els patrocinis en curses, etc però crec que pagar 110 euros per unes Asics Fuji Trabuco és de locos i una autentica barbaritat. Això sí ja ho podeu dir, - Ho pagués perquè vols. I us puc dir que teniu raó, però em sembla un autèntic robatori al estil de lo que ja passa amb les bicis. Ahh sí que vivim en una societat consumista. Ja ho diu aquell anunci de Mastercard, unes sabatilles, 110 euros, disfrutar de córrer per la muntanya, no té preu.



dimarts, 9 d’octubre de 2012

Buscant els límits a la milla (1609 metres)

Ja vaig explicar les meves vivències al meu debut a la distancia. Com m’agrada donar-ho tot i vaig acabar amb la sensació que no ho havia fet, doncs quina millor solució que fer una milla a la meva bola.

I com és fa una milla “my way” us preguntareu? Doncs com a mi em vingui de gust. Ara faré d’organitzador i faré un reglament com a mi em vagi bé.

REGLAMENT
1- La distancia serà 1609 metres, vamos lo normal quan la cursa és diu milla.
2- La cursa és disputarà el dia que em vagi bé i a l'hora que jo vulgui. Lloc, al camí asfaltat de la torre Baró.
3- Les inscripcions seran per invitació, i ja aviso que no he convidat a ningú...ranció que és un.
4- La cursa tindrà llebre. L’Anna m’ha fet de llebre a ritme de 3’15’’/km per tenir la referència del dia de la cursa.
5- A l’arribada no hi haurà res, així que cadascú tornarà a casa com ha vingut.

Ja se que a les curses, dono un punt més d’esforç que mai es pot aconseguir quan entreno. Però de totes maneres estava convençut que estaria aprop dels 5 minuts. La veritat és que de sortida ja he notat que no anava fàcil, així que ha tocat patir de sortida per aguantar el ritme. Quan he estabilitzat la respiració i em notava algo millor he vist que estava anant quasi a 5’30’’/km, intento apretar però m’ha costat moltíssim tornar al ritme objectiu.

Quan he superat els 800 metres, he intentat apretar les dents per retallar temps, i m’he ficat a quasi 3’/km, però el cor em sortia per la boca i les cames cremaven. Llavors ha tocat lluitar amb el coco i tot i no poder fer res més que mantindré el ritme com a mínim he pogut arribar a la “meta” sense decaure.

Creua la línia de meta i toca mirar el crono, no estic gaire il•lusionat perquè he tingut que patir tant que dubto haver millorat la marca del altre dia i més encara apropar-me al objectiu d’estar aprop del 5 minuts. Mirada al crono i 5’10’’.... tant patir per una millora ridícula de 3 segons, però avui a diferencia del altre dia tinc l'agradable sensació de haver-ho donat TOT.

Resum:
Mai es pot pensar que es pot fer millor marca o personal best (m’agraden les americanades, que li farem) en un simulacre o entreno...per això ja estan les curses.
Dono per finalitzada la tonteria de les milles, així el meu PB és 5’10’’ ...que ben mirat no està malament, així que molt content.

Ara abandonaré les meves Mizuno Ronin II que tan m’agraden i passarem a les Trabuco. Per cert aviat hi haurà ressenya, review, test, anàlisis o com vulgueu dir-li de les Asics Trabucco 14 i primeres sensacions de les noves sabatilles que tinc...les Asics Gel Fuji Trabuco.


dimecres, 3 d’octubre de 2012

II Milla de Balaguer 2012



Dissabte, dia D i tot el dia plovent a Balaguer amb més de 30 litres per metre quadrat. Per una part molt content de que plogués, però per l’altra em veia fent el 1609 metres amb barca. Al final l’organització va posposar la cursa al diumenge, i jo encantat.
Diumenge, segon dia D, i aquest si seria el bo perquè el dia era fresc però solejat, ideal.

Arribem l’Anna i jo al passeig i està a tope, canalla petita, canalla gran, de totes les mides però tots de curt i amb ganes de córrer.
Primer feien els petits, i quan dic petits vull dir mini personetes i es que alguns anaven de la mà dels pares, i així totes les mides fins els adults. Quin bo dona veure córrer infantils, cadets, alevins i totes les categories inferiors. Lo que em va agradar més era veure l’il•lusió que els feia quan els animaves i aplaudies, estaven cansats però en aquell moment la cara els hi canviava i feien un sprint que ja voldria jo. Quan veig això encara crec que la raça humana té salvació, però a la que passen uns anyets en aquesta societat podrida molts es perden en el camí.
Mentrestant anàvem escalfant els músculs i sobretot la llengua xerrant amb la gent, això és lo que més trobava en falta de les curses, - Que prepares? - Que tal tot? - Com va el teu genoll? I una mica de plors de lo fatal que estem tots, fins al tret de sortida quan a tothom sembla que li desapareguin els mals i correm com un ramat d’antílops de la sabana a la que veuen un guepard.

La cursa. Doncs va ser un cúmul de lo que més odio...excuses del estil “I si...” I si no m’hagués quedat taponat? I si hagués pogut pillar el grup de davant? I si hagués comptat bé les voltes? I si.... Resumint que vaig acabar content, o millor dit molt content per l’experiència viscuda però amb gust agredolç per creure que podria haver fet molt més.
Ara detallaré els meus errors. A la sortida, i com sempre, em vaig ficar massa enrere i durant els primers metres em vaig veure taponat i fent acceleracions i frenades per poder tenir via lliure. Quan vaig tenir pista per córrer, ja vaig veure que el grup de davant estava marxant. Com vaig veure que ningú volia fer d’enllaç vaig anar progressivament, tot lo progressiu que es pot ser en un cursa de cinc minuts i algo. Quan vaig agafar el grup ja estava molt estirat i els sis primers ja estaven tan lluny que no ni els veia. Així que eren tres i jo mateix, per darrera suposo que venia algú però en cap moment em vaig girar per veure qui venia. Total que a falta de 4oo metres, més o menys, em vaig plantejar passar al davant per no esperar al sprint final, perquè no tinc gaire bona punta de velocitat, i sí soc capaç d’atacar de lluny i aguantar, però llavors em van aparèixer els dubtes de si havia comptat bé les voltes ( la cursa era a tres voltes i un tros més). Total que amb por d’haver-me descomptat amb les voltes vaig decidir ficar-me a la seva alçada i morir al sprint final, i com era d’esperar, vaig passar un i dos van entrar davant meu.
Just creuar la meta miro el crono i lo primer que penso es que el crono no ha funcionat bé i s’ha parat o algo així, i es que deia 5 minuts i 11 segons Bestial!!!!  desprès a les classificacions oficials el temps es de 5’13’’ a un ritme de 3’15’’/km.



 
Com a conclusions veig que tots els càlculs pre-cursa sobre l’estimació de temps en base a entrenos sempre és queden molt lluny de la realitat, doncs el dia D dono un plus molt gran i en distancies tan curtes la desviació és molt més gran que amb distancies més llargues.
Desprès d’analitzar la mala gestió de la cursa que vaig fer, em plantejo si amb l’experiència seria capaç d’apropar-me als 5 minuts. Estic tan convençut que aviat faré la meva milla per treure’m de dubtes... ja informaré..... ja ho podeu dir ben alt, l'ignorancia és molt atrevida jajaja
Com a experiència m’ha agradat molt per l’ambient per córrer plegats des de petits fins a grans. El rollo de tret de sortida i córrer com si no tinguéssim coneixement enganxa molt. Patir per córrer ràpid sense quasi tenir temps de pensar és adictiu. Cansar-se més escalfant que competint és estrany però curiós.

Per últim agrair l’esforç fet per Maratonians del Segre per organitzar tota aquesta moguda. Moltes vegades només veiem els errors de les organitzacions, i mai agraïm prou les moltes hores d’esforç que hi dediquen perqué nosaltres poguém disfrutar de lo que ens agrada.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Un any tres mesos i quatre dies

Soc competitiu, ho reconec, em pico amb les mosques i amb la meva ombra però a les curses la gent només son motivacions per augmentar el ritme i anar més ràpid, no em motiva quedar per davant de fulanita o fer millor temps que menganito.

Fa temps competia amb regularitat però cada vegada em costava més motivar-me per donar-ho tot el dia D, m’agradava més aixecar-me un dia qualsevol i sortir a fer una ruta o una distancia a fuego i disfrutar en solitari de les sensacions.

Cada vegada em costava més trobar curses que em motivessin, i al final quasi competia per afinitat amb l’organització, en el cas de la Ultra trail del Sobrarbe o per recolzar el poble que m’acull en la Mitja marató de Balaguer. Però els genolls i els peus van ficar el punt i apart ja que no podia tenir continuïtat entrenant com per anar a competir i aquest any no he competit res córrent i només vaig anar a una prova de les Trek12 en bici de muntanya i una marxa cicloturista a Barbastro.



La constància, la perseverància i el seny han fet que en tot l’estiu no hagi tingut excessius problemes físics i he pogut tornar a disfrutar. Total que una cosa porta a l’altra i com a penitencia a pujar durant quatre dies en telefèrics he decidit tornar a tenir gust a sang a la boca, a sentir la cremor a les cames, als pulmons i a treure el cor per la boca.

L’altre dia parlant amb un vei em preguntava si m’apuntava a la Milla de Balaguer i jo li deia que no que alló era intentar morir amb sabatilles –Massa explosiu per mi- li deia. Desprès de la conversa i mentres corria pels senders de Camarasa anava rumiant lo que haviem parlat i recordava les seves paraules –Doncs millor una milla que una mitja o una marató, en sis minuts deixes de patir-. De cop em veia corrent a la pujada de l’ermita de Sant Jordi a mil per hora....i va ser al arribar a la pista que ho vaig decidir –Al arribar a casa m’apunto i a disfrutar- Dit i fet ja tinc el dorsal 11 i un any tres mesos i quatre dies desprès tornaré a competir corrent.

No tinc clar que tornir a tenir continuïtat competint però tampoc ho descarto, ja és veura...lo que el cos demani i aguanti.



I com ja torno a ser un atleta popular doncs ja tinc un crono com a objectiu per la milla de Balaguer. Per fer els 1609 metres penso que 5’35’’ o 5’40’’ és l’objectiu. Si estic dintre estaré content. Si estic per sobre doncs es demostrarà que les endorfines segregades mentres un corre per muntanya son molt potentes i et fan sentir-te molt bé, tot i que no sigui veritat. Si arribo abans del crono objectiu estaré MOT CONTENT. I si per un impossible baixo el crono i estic aprop o per sota de 5’30’’ vaig a Jamaica i li foto una colleja al Usain Bolt i li dic cridant LENTORRRRRO!!! Jajaja

Doncs ja esta dit, i aviat sortiem de dubtes. Dissabte 29 a les 18:00 al Passeig de l’Estació les Mizuno Ronin volaran baixet.

Per cert el crono objectiu es una barreja dels meus “càlculs” i de la formula del Peter Riegel basada en una formula en base a un temps fet recentment en una distancia més curta.

T2=T1 x (D2/D1)^1,06 on

T1: es el temps conegut en una distancia (D1) coneguda

D1: es la distancia coneguda fet en el temps (T1)

T2: es el temps previst per fer la distancia objectiu

D2: es la distancia de la prova escollida

El 1.06 de la fórmula es el valor que té en compte el desgast per fer una distància major i conseqüentment un ritme promig inferior.


diumenge, 23 de setembre de 2012

Vacances per Chamonix


Feia ja temps que l’idea del Montblanc m’atreia, però més que el cim desitjava conèixer la zona....vall, rius, llacs, glacials i agulles.

Com teníem clar que no volíem passar-nos dies a la vall esperant que deixes de ploure o fer mal temps, teníem llocs alternatius per si el temps no era bo. Les alternatives estaven en el camí a Chamonix per no perdre massa temps fent quilòmetres, Parc natural de Vercors, Parc natural de Chartreuse, Grenoble, Llac de Bourget amb la ciutat de Aix-les-Bains, Llac d’Annecy i algún poblet petit ja més aprop de les muntanyes.

Sortim amb la camper i anar fent kms i pagant peatges (79,90 euracos) ens plantem amb unes 9 hores a un poblet al costat de Grenoble. Sortíem de Balaguer amb sol i arribem i està plovent.....feia segles que no veia caure tanta aigua del cel i potser per aquest motiu aquestos francesos tenen tot d’un verd increïble...quina sort tenen.

No explicaré tot el viatges perquè la paciència humana és limitada i no es l’idea avorrir-vos tant. Lo que sí intentaré és resumir el viatge amb les coses que més m’han agradat, impactat o sorprès.

Primer, cada dia sento als polítics que si a Espanya els impostos i els serveis son més barats que a Europa i que ens tenen que pujar els impostos per equiparar amb els Europeus..... Tot mentida!!! Exemples:
- El gasoil fàcilment el trobàvem per sota de 1,40 quant a Catalunya estava al marxar i sense afegir la pujada del IVA per sobre d’aquest preu.
- Als supermercats els preus son iguals i en segons quines coses més barats.
- L’únic que vam veure més car eren els restaurants i segurament pel fet que eren ciutats i pobles turístics.....si ens anem a pobles i ciutats turístiques d’aquí els preus segur que son iguals.
- Els campings, potser per ser municipals o haver més oferta, son infinitament més barats que els d’aquí.

M’agrada i molt veure que a França el turisme de camper i autocaravana és un més, a comparació d’aquí on semblem gitanos o xusma a eradicar de la ciutat. Ens falta molta cultura en aquest sentit.

Els alps son LA OSTIA!!! Quina passada de muntanyes, quina passada de glacials, quina passada de tot....jo vull viure allí.

No m’agraden els telefèrics, pel impacte que fan a la natura però que bonic és pujar a 3800m sense despentinar-se i trepitjar glacials amb les Trabucco. Estic pensant la manera de redimir el meu pecat de comprar un bono de quatre dies de telefèrics, crec tindrà que ser una ultra-penitència.

La vida a la camper amb la persona que més em fa disfrutar és perfecta. Anem on volem, perquè volem i quan volem.

Els francesos continuen sent tan seus, xovinistes a saco i una barreja d’alemanys cap quadrats i llatins em passo pel forro les normes, que hi farem disfrutarem del seu país.

Us recomano el Parc natural de Chartreuse, és una barreja de boscos exuberants i milions de camins per explorar. A més pels que els hi agradi la marca Raidlight tenen la fabrica al centre del parc i pots disfrutar de les seves instal•lacions, entre altres coses provar material de la seva marca, que tot i ser quasi prohibitiu està molt ben dissenyat i fabricat, amb una mica de filosofia ecològica.

Per últim al mapa de campament gitano teniu tots el llocs on vam dormir. Uns idíl•lics i altres suficient per pernoctar però en cap vam tenir problemes.

Grenoble i el telefèric

 Un parc urbà de Grenoble

Glacial de Argentiere 

Un jardí-hort francés



Cascades del circ de Meme, al parc de Chartreuse

Fabrica Raidlight al Parc de Chartreuse



Corriols i vistes del Parc de Chartreuse on es fica a prova el material Raidlight

Llac de Bourget




Annecy i el seu mercat

Saint-Gervais-les-Bains

Planificant al parc de Chamonix


Montblanc

Glacial de Bossons

Chiringuito de l'agulla de Midi, al fons de la vall Chamonix

Saturació de penya a l'agulla de Midi

Sortida del sol amb l'agulla de Midi

Glacial de Mer

On estic jo és on estava el glacial de Mer al 2003 i la foto esta presa des d'on era al 2000, Ens carreguem el planeta

Baixant del llac Blanc i al fons Glacial de Tour


 Riu Arve

Chamonix




Glacial de Argentiere

Gorges de Diosaz, Servoz