dijous, 19 de març del 2009

3'45''/km

Uff que feia dies que no em sentia tan ràpid, quina passada tornar a sentir l’esperit gasela.
El dia ja marcava que avui tenia que passar algo bo. M’aixeco content per no tenir-me que despertar a mitja nit pel formigueig de la mà i desprès de fer abdominals, esmorzo, faig els meus exercicis per guanyar força, faig alguna cosa pendent i torno a repetir els exercicis de la mà. Dinar, migdiada i a recuperació, 30 minutets de magnetoteràpia i cap a casa amb l'ipod a les orelles.... que si Metallica, que si Trapt, que si Linkin Park, que si Green Day..... i al arribar a casa, hipermotivat, sense pensar em fico la roba de córrer i m’ha donat per fer el entrenament del Barceló, 5’ suau i 5’ fortet. Tenint en compte que portava des de principis de mes sortint a rodar suau per aprimar-me i acumular kms a les cames això era una prova de foc.
Feia caloreta així que amb màniga curta i pantaló curt i a fotre canya. Em controlo molt bé al escalfament i als 5’ primer canvi. Les cames les sento ràpides i lleugeres, les pulsacions van progressivament pujant per sobre de 170 i les sensacions son prou bones.....mirada ràpida al Suunto i.....sorpresa!!! estic per sota de 4’/km, concretament a 3’45’’/km. Cinc vegades he sentit aquella sensació de córrer fluint i ràpid.
Vist lo vist avui, demà faré una altra sessió per confirmar les boníssimes sensacions viscudes avui i com és repeteixi dono per acabada el període de readaptació al córrer desprès del “paron”.

Deixo la gràfica perquè em fa molta il·lusió. Al quart canvi de ritme he pujat una mica més de pulsacions i ritme perquè m’he picat amb un parell de bicis.......fins a la mort serè un picat, no tinc remei ni falta que fa.


No em planyo, va per tu ;-)



dilluns, 16 de març del 2009

Duatló Cros Vilanova i la Geltrú

No, no, jo no vaig competir que encara no puc ni agafar el manillar, però vaig anar a fer de cheerleader-assistència-passejador de la pitita-menjador de paelles-fotògraf.... vamos una feinada amb molta responsabilitat però m’ho vaig passar PERFECTE.

L’expedició balaguerina sortia a una hora molt poc habitual, 8:45, tot i que la Maria ja feia una estona que viatjava a Sant Guim de Freixenet a l’altra duatló del diumenge, això sí, aquesta suposadament era de carretera.
I ja que parlo de la Maria, doncs felicitar-la públicament per fer un retorn a la competició tan bo, o millor dit a 21 segons del podium. I quan l’he trucat semblava que no estava contenta. Fa quatre dies estava a Benasque ficant cadenes al cotxe amb una pota tiesa i ahir ja fotent canya de veritat.

El viatge fins a la platja, només es pot qualificar com a festival de eurovision....quin espectacle musical i de coreografia hem tingut, amb una varietat d’estils impressionant, passant per Metallica, Trapt, Kate Ryan, Porta, Guano Apes... i com no Nickelback.
Puntuals em ficat els creatius dorsals que la gent es fa a les duatlons.... jo al mountainbike no havia vist mai tanta chapuza junta jajaja, ja se saps aquestos triatletes son, son, son diferents.
Desprès de les salutacions amb els Pedalaires, Marçal Tarragona i demes coneguts, un escalfament una mica estrany.






M’he ficat al meu lloc de fotògraf i mentre la Isis passava de tot, com sempre fa. jo anava fent fotos.


El primer sector de correr......per asfalt i pels carrers d’un polígon....lo que ve sent una típica duatló CROS....vaya merda i més sapiguent que el córrer a Sant Guim ha sigut per pista.....de locos!!!
La bici com a mínim sembla que ha estat millor i mentre uns suaven jo i la meva guapisssima companya ens hem ficat a l’ombra a contemplar la primavera.
L’últim tram de córrer novament pel preciós polígon.

Al final el Pedala.cat puja de categoria.
El Xavi Boneta fa el 14.



La Mireia segona, Moltes Felicitats per transmetre felicitat i per fer-ho tan bé a Vilanova i sempre.


Desprès de prendre el solet i xerrar amb la gent, anem a fer lo que realment era important......l’arròs negre.
Ens asseiem a la taula mig marejats de gana, sed i calor però a la que ens han començat a ficar coses a la taula em passat als riures, la felicitat, les batalletes i com a no als brindis....alguns plens de sentiment tot i el alcohol i lo llargs que eren.


Desprès platgeta, passeig i quasi posta de sol......genial.



La tornada doncs a estones estressant per les cues i per la pèrdua de cobertura de la radio però l’hem ficat remei al arribar a Balaguer amb una xocolata bonissima...Maria tu ves fent duatlons de carretera que et quedaràs sense xocolata calenta ;-)

diumenge, 8 de març del 2009

Recuperant

El dia que em van treure el guix vaig començar a fer la meva recuperació d’estar per casa a la espera de que em truquessin per dir-me quan començava la recuperació amb professionals. Fa onze dies i encara espero la trucada. Mentrestant no m’he estat estirat al sofà esperant la trucada, més aviat al contrari fent tres o quatre sessions d’exercicis amb contrast d’aigua calenta i freda i intentant agafar força amb una piloteta de goma que només deixo anar quan vaig a dormir.
El tema mobilitat va molt bé doncs he recuperat gairebé tota però el tema força va molt més lent, es desesperant veure que no soc capaç d’aguantar gens de pes.
Tot i lo que pitjor porto és un formigueig que cada dia va a més i si al principi era un parell de vegades al dia ara lo habitual és tenir-lo tot el dia i en comptats moments puc oblidar-me. Segons el metge si d’aquí a quinze dies perdura em faran una prova per veure com estan els nervis de la mà (electromiograma).... quinze dies així serà molt dur però m’he adonat que quan més mal em fa si agafo la piloteta i començo a fer exercicis m’oblido del formigueig i només em concentro amb fer força -Vale ja se que no té gaire sentit però son coses meves i que sembla que em funciona.

Bé deixo de parlar de coses negatives i passo a les bones. Una setmaneta i ja estic als 68 kilos i molts grams.... com a mínim jo no estic als 69. L’entreno funciona i això que no estic passant gana. Els genolls tot i que no estan encara com fa uns mesos van per bon camí.

Aviat tornaré a nedar, si és que encara m’enrecordo perquè fa tant temps que començo a dubtar-ho. He trobat un video de tècnica de natació pel triatló que és genial, no se si milloraré però riure ho he fet una bona estona. Ara només em queda parla amb el Tauró de Bellvis per sapiguer a quina hora va a entrenar i així no coincidir i no deprimir-me comparant—me amb ell i perquè quan fa les seves series la resta de gent de la piscina utilitzem la tècnica de triatló per evitar empassar massa aigua amb el onatge que aixeca el pudrit.


dimarts, 3 de març del 2009

El despertar

Segon intent de tornar a la normalitat i aquest sembla i serà el bo.
El primer intent va estar marcat per les moltíssimes ganes que tenia de poder tornar a fer algo i així va anar. Ritmes massa alts, pulsòmetre a mil per hora, poca progressivitat i al final mal de cames i els genolls com si fossin de vidre. Resumint que quatre dies de repòs i tot molt millor.
Llavors tornar a començar i els preceptes bàsics del meu retorn serien, progressivitat, fer menys de lo que volia, ser un esclau del pulsòmetre amb les seves alarmes acústiques enceses, sessions de abdominals i disfrutar. El dia 1 de març vaig començar.....com les bones ;-) i desprès de tres dies la cosa va molt bé. Els genolls perfectes, les cames no em fan mal i sobretot estic disfrutant. Tenir la millor entrenadora, que em controla i em marca el ritme, segur que ajuda. Com a novetat hem introduït les sessions en dejú que segur que ajuden a cremar els greixos acumulats últimament, i és que tot aquest temps parat m’ha deixat en la ruïna esportiva. Perquè no penseu que soc un exagerat fico les dades objectives del abans (novembre 08 quan estava fi) i el desprès.

- Pulsacions en repòs: abans 42, ara 53.
- Pes: Abans 66.5kg, ara 69.3kg.
- Hores mensuals: novembre 55h 24’, febrer 7h 23’




El dit trencat sembla que va per bon camí. La fractura ja no fa mal i les quàdruples sessions de recuperació diàries fan molt mal però estic guanyant molta mobilitat. La força ja es un altre tema, ara mateix no tinc gaire confiança i aguantar un got d’aigua és fàcilment sinònim de vidres trencats al terra. Però lo pitjor de tot plegat és un formigueig que tot sovint tinc a la mà, espero que sigui un indicador de tendons en procés de tornada a la normalitat, però és bastant molest.... però com hi ha gent que està molt pitjor que jo i no és queixen jo tampoc ho faré.
La batalla per tirar-li a la cara, metafòricament parlant, les paraules que em va dedicar el traumatoleg ha començat.