dimarts, 11 de novembre de 2008

Finde de curseS

Doncs això d'estar de vacances té aquestes coses, tinc massa temps per pensar i acabo apuntant-me a totes les curses que trobo, les que em trobem i les que m’enganyen.

Dissabte feien la cursa del Sant Crist de Balaguer, un 10.000 però no d’aquells per fer temps més aviat per cremar el motor en les dos pujadetes que ens esperaven.
Jo em vaig apuntar perquè si fan una cursa a “casa” es té que anar a col·laborar amb la nostra presència i a sobre érem una bona colla.
Pel matí com vaig treballar doncs massa nerviós no em vaig ficar i a sobre currar amb Josemari sempre és agradable.
Al migdia em vaig trobar amb la tropa mentres ells dinaven, jo ja no ho intento perquè se que soc incapaç de digerir un dinar abans d’una cursa. Varem compartir dinar però sobretot ens varem contagiar nervis pre-cursa, tot i que els cracks com la Maria (Ironwoman) i Lluis (Tauró de Balaguer) estaven ben tranquils, suposo que ja porten tantes competicions d’alt nivell que els nervis ja no saben ni lo que son.
Recollida de dorsals, escalfament.....escalfament....encara falta 20 minuts per sortir...arrofredament....intento escalfar però veig que millor trotar o em cremaré abans de sortir. Potser el punt negatiu que amb més urgència tindrien que millorar els de l’organització, la resta per mi molt bé....si fins i tot al final havia xocolata calenta ummmmm.
Sortida i una vegada superada l’estampida de criatures corrent com bojos em tranquil·litzo doncs no he tombat a cap i no he caigut.
Davant un tio que va primer i va com una moto, desprès el Jové de Ponts, a uns vint segons, que també va en moto però sembla més raonable el ritme, després un noi que el tinc a deu metres i sembla que podria agafar-lo per tenir una llebre bona, llavors jo morint per no defraudar les expectatives de baixar de 37 minuts que m’havien ficat a com a repte, i per darrera un munt de gent disposada a passar-me per sobre, però com mai miro enrere doncs no coneixia la distancia exacta.
Poc a poc les distancies en els dos bucles del riu és van fent més amplies, el primer ja ha desaparegut i amb el segon i tercer s’han ampliat però tot “controlat” lo qual em dona forces per continuar mantenint el ritme, per darrera el tema sembla tranquil. En aquestos dos bucles em sento balaguerí de tota la vida, sento ànims de coneguts i amics....lo de Mariano no té nom, m’anima tant que inconscientment em marco un canvi de ritme cada vegada que el sento berrear.
Quan entro a la plaça mercadal per encarar la pujada al Sant Crist la Mireia m’anima, així que començo a gastar cartutxos com si fossin gratis, i abans d’arribar adalt ja tinc el tercer al meu costat....penso –Tio, tindràs que pujar al podium....quina vergonya. Al pla abans de la baixada xarrem de com va la cursa i a la baixada li “dono” deu metres per guardar una mica de forces per l’última pujadeta. Comencen les escales de Santa Maria i sento bramar al hooligan del Mariano i la resta de gent. Foto una apretada i adalt l’agafo, baixem junts però al arribar al pla jo que anava a tope des de les escales no puc aguantar el seu augment de ritme i tot i donar-ho TOT el tinc a cinc metres però no puc retallar, entro a la plaça Mercadal i penso que tinc que morir allí.....ho faig però no ha sigut suficient i acabo quart.......MOLT CONTENT. Em sento feliç per la cursa feta i sobretot per rebre la felicitació de qui estava allí esperant que arribés amb un somriure de reconeixement per l’esforç fet.

De la cursa més que amb el resultat o el crono...superant el repte proposat, 36’11’’ no oficials, que consti amb acta...em quedo amb els nervis pre-cursa i amb el dinar, em quedo amb la gentada saludada abans i desprès de la cursa, amb els ànims rebuts que potser algú pensarà que soc un desagraït “rancio” per no saludar però anava amb el ganxo i tot i sentir l’espenta que em donaven però havia moments on era difícil fer un somriure i agraïr els suport.
També vull felicitat a l’organització perquè per ganes no va ser, i si algun error hi va haver segur que s’esforçaran per no fer-lo l’any vinent, jo estaré a la sortida per gaudir de la cursa. Per últim demanar disculpes ja que si no vaig pujar al podium va ser pel caos que havia a la zona de les dutxes on era impossible aparcar (la merda de les firetes) i lo que tenien que ser vint minuts van ser quaranta i pico. Ho sento.....com a mínim el Mariano va tenir els seus minuts de gloria jajaja


Diumenge a Vallfogona de Ripoll feien el primer duatló de muntanya de la temporada i allí estaven tots els bons i els que fem que el número d’inscrits faci patxoca. De Balaguer erem, la Mireia i Markitos com a cracks amb possibilitats de liar-la i jo a acabar de trencar-me les cames, desprès estava el Xavi Boneta amb ganes de tornar a fer ambientillo ja de sortida i la Maria que es miraria els toros de la barrera i de pas fent d'informadora de com anavem, del que ens quedava, de reportera multimedia i de guarda-roba.....gràcies Maria, sentir-te en mig del mal de potes i mareig que portava (sí, sí, jo també m’estava marejant...serà contagiós? jajaja) era agradable.
El circuit de 6km a peu va estar marcat per l’intent d’activar les cames i oblidar la sensació de cansament que portava ja de sortida i per l’intent d'avançar la gent que tenia al davant que era molta perquè m’havia ficat darrera del tot a la sortida. L'idea anar de menys a més....al final va ser de menys a molt menys.
Agafo la bici desprès d’una transició LENTA, MOLT LENTA.....ENCARA MÉS LENTA...i no exagero que hi ha un video que sembla que estigui fet amb camara lenta....i lo que van riure al dinar la Mireia, Maria i Xavi.
A la bici amb lo bonic que hauria sigut fer el recorregut de tranquis disfrutant dels colors del bosc, de l’humitat i de tot plegat i la gent que anava com a bojos. Total que li dic al meu angel de la guarda que estigui al cas que sota aquell mar de fulles hi ha pedres assassines i trampes de fang i em fico a pedalar amb ganes i amb una cadència molt bestia per no carregar encara més les cames...a les pujades tecniquilles passo gent i em motivo....no soc tan patos com pensava, o ells ho son més. A la baixada les mans s’adormen i no tinc tacte al fre de davant i veient com és la baixada decideixo no arriscar gens i em passen uns nou tios.....- Ja parlarè amb tu al córrer. Els hi vaig dient.
Aquesta vegada la transició és més ràpida.....millor dir no és tan i tan lenta.
Al córrer, com sempre, no sento un mal de cames molt fort tot i sentir que soc un pato marejat. Passo a casi tots els que m’havien passat en l’últim tram de bici i vaig gastant els cartutxos que ara ja son bales de fogueig.
Arribo a meta i la sensació és d’haver sortit en reserva i acabar igual de castigat.

El Marc Casals (Markitos) s’ha sortit, novè, i tot i no dir-ho obertament està molt content i m’alegro que la seva dedicació i entreno comencin a donar resultat tot i ser un crio de 18 anyets.



La Mireia arriba segona, i mirant els parcials, corrent ha estat amb la primera, Merçe Tussell, i amb bici a la que torni a motivar-se per fer tirades llargues ja la tindrà també i llavors la guerra pel lloc més alt serà espectacular.





El Xavi Boneta, fa el dinou tot i la caiguda al còrrer quan estava al davant de tot....un pestos carretero fent duatlons de muntanya i a sobre amb un misil de mtb....on anirem a parar.
Jo faig el vint-i-set i tot i que no surto content pel lloc aconseguit em vaig havent disfrutat d’un dia genial d'esport i amistat. Parcials: el trenta-cinc al primer córrer, el trenta-dos a la bici i el tretze al segon córrer........d’anar parat a acabar dignament.

Dilluns he estirat cames fent una caminada per un sendero XTR que caldrà estrenar ben aviat. Les vistes eren d’una vessant nord del Cadí nevada, un bosc de pi i roure humit, una catifa de molsa al terra i un solet fantàstic. L’estrena amb mountain bike està la caure perquè ens hem quedat amb les ganes de traçar cada pedra i corba. A més m’han regalat uns guants preciosos a l’alçada del sender així que l’estrena serà per partida doble.






















4 comentaris:

Marc ha dit...

Ehhh! Aquest blog ja esta millor.
Gracies per mencionar-me, la veritat es que vaig acabar content, encara que al de Balaguer es on realment s'ha de demostrar i on els de casa hem de deixar marca. Si aquesta setmana o la que ve vols sortir a entrenar, en especial el circuit del duatlo (bici o correr) ja diràs!
Continua corrent que estas fent bones marques, a la del Sant Crist em vaig quedar sopres! Jeje. Tinc alguna foto teva, ja te la passare.

Dwsss

Luigi ha dit...

Hola Santi,

El dilluns quan vaig llegir El9Nou i vaig veure que no apareixies entre els 10 primers de la duatló de Vallfogona, aleshores ja vaig pensar que t'hauria anat bé a Balaguer ;-)

Deu ser intuició còsmica!

Veig també que l'ós no us va atacar al cadí...

Apalins

Santi Millan ha dit...

Bones,

Marc, a Balaguer sense pressió i a disfrutar i ja veuras com la pots liar molt grossa.

Luigi, ufff si algún dia faig dels deu primers....millor deixo de somiar. Amb fer dels vint ja tinc prou que és molt més realista.
L'Ós al Cadí??? llastima de no trobar-me amb ell/ella i disfrutar d'una trobada salvatge....ja veus al "assessí" de la Vall D'aran només li va fer una rascada i sempre podra recorda lo que és tenir un ós aprop.

Salut

Maria ha dit...

Caram Santi!!!
Veig que ja has sortit de boxes... jo que encara t'hi feia, a la transició!!
Tu tranquil, que això segur que et serveix de motivació: ja tens una cosa més per entrenar, i a fe que no et serà gaire difícil de millorar, jejeje