Borreguero Training Camp

-Ja està el Santi dient tonteries-. Suposo que és lo que esteu pensant la majoria, i no aneu desencaminats però amb moltes explicacions potser, i només potser, entendreu lo que passa pel meu cap.

Entre els yonquis de l’esport es conegut que tenim un vocabulari especial i que només nosaltres entenem. Per no dir, que un dia surts a fer un ritme aeròbic utilitzem, i depenen de a quin sector es sigui més proper, ja sigui el sector oví o porcí, la paraula borreguero o cochinero. Ara ja sabeu quin ritme he portat durant aquest període de temps.
Lo de training camp, o lo que és lo mateix campament d’entrenament, només té l’explicació que queda molt pro i ja que no ho soc, com a mínim que ho sembli.

Set dies de festa, que he aprofitat per agafar una mica d’embranzida en els entrenos. D’aquesta manera poder estar en disposició de tenir una base per afrontar els reptes que em passin pel cap, sense estar cometen un delicte de auto-suïcidi.

Hi ha hagut de tot: córrer per muntanya, bici de muntanya, bici de carretera, caminades i gimnàs. El ritme sempre tranquilet i anar controlant de no emocionar-me i pujar de pulsacions. El temps ha anat des de pluja, boira, solet, i nuvols, de tot una mica però sobretot bon temps.

Destacar la ruta que vam fer amb l’Anna per Corça que va ser preciosa i on vam descobrir que a la Noguera tenim un artista al estil Chillida.

També molt guapa, però molt, la ruta córrent des de Castillonroi, passant per les coves de Salgar.

I destacable, però no divertit, el globo quasi èpic que vaig pillar fent la volta per les carreteres de La Noguera, Pla d’Urgell i Garrigues, tot visitant les tres capitals de comarca. En aquesta ruta, a l’entrada de Mollerussa, el paradís és va materialitzar en forma de benzinera on vaig poder comprar una Coca-Cola i un Snickers que em van retornar una miqueteta a la vida, perquè portava un globo que només feia que pensar en plats de spaghettis carbonara i arròs a la cubana.

Només la meva ombra em va donar relleus... és lo que té anar sol

Un petit tros de cel, en forma de beguda i menja

I encara no es pot dir, però amb quatre dies més de curro de veritat el nostre creador de senderos, Mariano el Curtit, ens presentarà un nou corriol XTR. Jo aquesta tarda he fet tasques voluntàries per acondicionar-lo acompanyat i supervisat pel mestre-creador.

Per qui vulgui la versió reduïda i de butxaca d’aquesta entrada, aquí va.
Setmana festiva aprofitada per continuar creant base aeròbica amb 19 hores i +3600m.

Fotos 2010

De Películas

Mizuno Wave Ronin 2, divagant

Va ser fàcil canviar a les Mizuno però que difícil ha estat deixar-les.

De sempre he tingut tendència a tenir problemes als bessons i potser amb les Ronin les molèsties algun dia han sigut superiors a les habituals però no han creat cap nova lesió, com dic augmentar la simptomatologia d’una ja existent.

Decideixo tornar a unes sabatilles tradicionals, lesSalomon Pro Trail, va ser lligar-me els cordons i tenir una forta sensació d’anti-naturalitat. El peu entra en una estructura rígida i dura que no s’adapta al peu (si la forma s’adapta el tipus de peu, doncs bé, sinó ja pots canviar les sabatilles). Em fico de peu i sento que el contacte amb els keds no és homogeni, hi han 4 o 5 punts de contacte on noto pressió, no forta però sí contacte, i penso en les futures butllofes que segurament tindre (al final no he tingut cap butllofa) la resta del peu balla dintre sense sentir-se subjecte (mentres corria no he tingut cap problema però les sensacions venint de les Ronin son aquestes) .Corrent tinc que lluita perquè la sabatilla faci lo que el meu voldria fer, tot i no aconseguir-lo i sentir una batalla constant no tinc problemes.
De fet les Salomon son unes bones sabatilles però la naturalitat, lleugeresa, adaptabilitat i sensació de córrer lliure que tenia amb les Ronin aquí ha desaparegut.

Havia decidit abandonar temporalment les Ronin fins curar els bessons però vist lo vist (amb qualsevol sabatilla tinc problemes en aquesta zona, amb major o menor mesura) doncs penso combinar totes les sabatilles que tinc: Pegasus, XA pro, Pro Trail, XT Wings i Ronin.

Com aviat tinc que mirar sabatilles per córrer per muntanya intentaré buscar un model barreja de Ronin i uns tradicionals, es a dir, lleugeres, baixetes, poca amortiguació, sola de muntanya i un desnivell entre taló i dits intermedi, ni els 9mm de les Ronin, ni els 23-25mm de les tradicionals. Per ara les Mizuno Wave Harrier m’agraden, les New Balance MT101 també però aquestes tenen molt poc desnivell i son més planes que les Ronin.