Cursa de Templers 2011

La cinquena edició d’aquest 10.000 havia arribat i per fi la feina em permetia participar. D’una vegada per totes podria disfrutar d’una gran cursa, per participació i per tracte al corredor per part de l’organització.

La preparació no existia, dos mesos sense córrer per culpa d’una berruga a la planta del peu i només quinze dies per intentar ensenyar de nou a les meves cames a córrer no és pot considerar preparació de cara a cap cursa. De totes maneres em vaig inscriure per recolzar la gran tasca feta des de Km0 Ponent.

Les expectatives per la cursa eren només dos, no fer-me agulletes ni lesions i disfrutar del ambient i els coneguts amb l’Anna. Puc dir que disfrutar vaig disfrutar molt, córrer envoltat de 1550 corredors a Lleida capital per un circuit urbá amb un munt de coneguts és un privilegi i veure a l’arribada la cara de cansada i satisfeta de l’Anna va ser un plaer, per ella no ho tinc clar que ho fos tant.

La cursa, com a cursa multitudinària que considero que és, fa que a la sortida ho et fiques a primera fila i d’aquesta manera pots córrer al teu ritme i optar a fer marca personal o si no sigui anguniós córrer durant els primers kms per la grna densitat de corredors per mm quadrat. Com no estava per rebentar crono em vaig ficar amb Anna una mica més endavant de la meitat. Sortida i ens uns segons passàvem per sota de l’arc de sortida i vaig fent fins quasi acabant la baixada de Gardeny em trobo al Jordi Molins, salutacions i xerrem una mica, els dos anem sense expectatives amb el crono així que un amb la samarreta vella del Km0 Ponent i l’altre amb la nova fem equip i anem junts passant kms. Al arribar al km 6 jo noto que s’ha acabat el disfrutar del córrer sense patiment i toca començar a lluitar per mantindré el ritme que fins llavors era de 4’/km. Jordi no em deixa sol i m’estira amb una corda invisible. Al km 8 em recupero una mica i guardo forces per la pujada final, no per esprintar sino per no tenir que caminar. Entrada darrera del Jordi amb 40’45’’ i 149 de la general. Al veure el crono em fa una mica de ràbia no haver estat per sota de 40’....que hi farem...potser entrenar seria una bona idea.
Uns minuts més tard entra l’Anna acalorada i cansada però amb un altre 10.000 a la butxaca i amb una preparació molt semblant a la meva, es a dir inexistent.

Al avituallament de l’arribada fruita que entra de meravella, beure i una coca amb xocolata que baixava sola. Fart com un tucinet cap a casa.

Per la tarda ja començava la tornada a normalitat esportiva estirant cames amb la bici. Ara l’únic objectiu que tinc es poder tornar a córrer sense patir i podent fer lo que em vingui de gust.

Resultats

Entre Kilian Jornet i Tarahumares

Fa vint-i-cinc dies, que com una revelació nocturna presagiava lo que em venia damunt i vaig decidir que al dia següent m’aixecaria aviat per poder córrer disfrutant com no podria fer durant una bona temporada. Només van ser trenta-vuit minuts veient com el dia començava a despertar-se però vaig intentar carregar piles per lo que unes hores més tard em dirien.
A les sis tenia hora a la podòloga per veure que tenia a la planta del peu dret. -Això és una berruga- em diu la podòloga. Jo al•lucinat perquè era l’últim que m’esperava, tot i que ben mirat lo que menys m’esperava es que segons deia el tractament era lent, molt lent.
Durant aquest temps he substituït el córrer de manera física per fer-ho de manera intel•lectual. Suposo que us preguntareu com es fa això? Doncs llegint els llibres que parlen d’aquesta activitat física.

Primer va ser el llibre “Córrer” de Jean Echenoz de l’editorial Anagrama. Llibre que explica la vida del mite del atletisme Emil Zàtopek. La veritat és que enganxa, i molt, la lectura d’aquest llibre per la peculiar manera de pensar d’aquest corredor i com el règim comunista pot marcar la vida d’una persona que només intenta sentir-se feliç amb lo que l’agrada fer.

Segon va ser el llibre “Córrer o morir” del Kilian Jornet de l’editorial Ara llibres. Molt intens i ple de sensacions d’un corredor qualsevol (ho dic perquè la seva humilitat el fa ser un corredor més) que ha portat els límits del córrer per muntanya fins on només ell podia fer-ho. Ha portat tan lluny els límits que ni els que som corredors ens podem imaginar que és lo que fa aquest noi. Llegint aquest llibre he trobat solució a la tan típica pregunta que et fa la gent que no sap que es el córrer –Perquè et canses, pateixes, fereixes, i tot i això disfruteu?- Amb la lectura d'aquest llibre la gent que no ha experimentat mai les sensacions que es viuen corrent per muntanya entendrà el perquè ho fem i repetim dia sí, dia també.

Tercer llibre, “Nascuts per córrer” de Chirstopher McDougall de l’editorial La Campana. Estic a mig llibre i trobo que és el més complert, ja que parla d'história, de mística, de passat, present i futur. Com a fil conductor té una tribu mexicana, els Tarahumares, que l’eix bàsic de la seva cultura era el córrer, i tot el llibre està al voltant d’aquesta idea. Parla de les ultra-maratons per muntanya, del córrer quasi descalç, de l’alimentació sana, del esperit autèntic del córrer, d'un munt de principis bàsics que la nostra societat ha desterrat i arraconat per avocar-nos a la autodestrucció.

Per últim tinc a la recambra un altre llibre “De qué hablo cunado hablo de correr” del Haruki Murakami. D’aquest havia sentit parlar perquè és un gran novelista que en aquest llibre parlar de la seva vessant corredora.

Doncs espero que quan acabi tots els llibres ja pugui tornar a córrer sense estar pensant en els mals que sento a cada pas. Qualsevol corredor, amb una mica d’experiència en aquest món, sap que de tant en quant ens toca sortir a córrer patint d’inici a fi, i crec que tot i patir ho acceptem inclús d’una manera molt rara ens agrada sentir el plaer dolorós, però quan es supera el llindar que un pot similar la cosa es fa molt difícil de suportar i més quan saps que va per a llarg. Mentrestant aniré pedalant amb la bici de carretera que cada dia més es converteix en el meu racó on poder disfrutar sense patir, bé patir pateixo però fins o jo vull.

Per cert, gràcies Anna pels llibres.

Hipocondríac??

Dies de “descans actiu” i sembla que el cos aprofita per fer-se notar. Quinze dies fins a la propera cursa i el cos ha decidit que o es manifestava o això no anava per bon camí. Desprès de les curses de llarga distancia venien les “curtes”, 20 i pocs kms per muntanya que aviat està dit, doncs l’idea era aprofitar aquestos dies per introduir qualitat i ritmes intensos, però el cos no estava per la feina i ha decidit fer-me sentir cansat i amb sensacions properes a quan vaig tenir l’anèmia de ferro. Total que l’experiència és un grau i per una vegada he fet cas al cos i he afluixat aquesta setmana passada per recuperar, i si no s’arriba tan fi a les curses properes doncs cap problema, total els sponsors no es queixen jajaja

Diumenge que ve, Sanaüja, Cursa Alta Segarra amb 24,3kms, cursa molt guapa amb una organització que tenen un recorregut espectacular i currat metre a metre. Encara recordo quan en la primera edició vaig pensar que seria una cursa per pistes semi-planes i quan em vaig passar tota la cursa entre senders, torrents i boscos vaig al•lucinar per lo guapa i dura que va ser. Aquest any només vull acabar-la i treure’m el mal sabor de boca de l’última vegada que vaig anar al 2009, quan estava sortint de la meva fractura de dit i en aquesta cursa em vaig fer un esquinç que em va fer abandonar i lo que va ser pitjor, tornar a pensar en negatiu. Aquest any, patir patiré, però vull acabar i disfrutar.

Per cert, diumenge vaig sortir a pedalar amb la bici de carretera....... i ja recordo perquè m’agrada tant. Volta al Doll amb ànsia de kms i més kms.... bé al final ja anava tocadet però content. La llàstima del tema bici és que amb la de muntanya tinc molts problemes amb la mà esquerra, que s’adorm, i sense voler l’estic agafant una mica de mania. Tinc pensat algun canvis en la geometria de la bici per alliberar pes de les mans, però això fa que no porti la posició que m’agrada, i a les baixades em sento insegur...collons semblo el Pedrosa parlant dels reglatges de la moto jajaja. L’últim recurs es operar i mirar d’alliberar el nerví però ja sabem que a un quiròfan se sap com s’entra però no com es surt.

Sortint del Forat o Cova de Gel

Espero que la primavera m’ompli les piles i amb aquestos dies de descans torni a sentir-me amb moltes ganes i forces de sortir a gastar keds i rodes.