Amb l’idea de marxar un cap de setmana a veure el Mediterrani per la zona tarragonina decidim que combinar córrer, camper i mar potser una bona idea.
Com parlar de córrer per muntanya i Terres de l’Ebre és sinònim de passar-se per la web del Circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre doncs veig que la primera de la llarga temporada és a Campredó. A quinze minuts del mar, un lloc perfecte.
Dissabte sortim amb la camper i ens desviem de la C12 a Roquetes per anar a fer una ruta per la Vall cervera. Ruta molt bonica amb uns paisatges 100% made in Ports, racons preciosos i sense una ànima. El temps es molt canviant i a estones fa sol, altres bufa vent lleu, altres deixa caure gotetes, tot plegat fa que mirar el oratge sigui un entreteniment per si sol.
Desprès de la caminada dinem amb la companyia d’un gat que l’Anna va aconseguir tornar boig....El pobret encara escolta la seva estimada.
Que haura vist i sentit?
Havent paït anem a Campredó a recollir dorsal i escoltar les xerrades sobre medicina esportiva i rendiment esportiu, molt agradable i amena les quasi dos hores. Trobo que es una molt bona idea la de fer xerrades amb el fons de les curses de muntanya però tocant diferents temes.
A dormir amb el vent i les gotes picant la furgo sense parar, feia preveure una cursa freda i amb meteorologia durilla.
M’aixeco a les 6 per esmorzar i torno al llit fins a les 8, una hora abans de la cursa i sense patir per aparcar, pel dorsal ni res, un luxe.
Escalfar i pensar i repensar que roba portar, poca roba i poder patir molt pel fred o molta roba i morir deshidratat. Al final malles pirates i samarreta màniga llarga però escalfant tapadet. Les sensacions son bones, no d’un dia Super però em sento bé.
Jo vull un gosset així!!!!
A la línia de sortida em fico de la meitat endavant, res de l’últim i anar remuntant i menjant taps. Sortida, i com el primer tram era per asfalt i molt ample, em dona per controlar els primers i ficar-me en una posició bona. Ara be quan us he de reconèixer que sense cap motiu objectiu ni ben fundat, tenia al cap com un bon resultat fer entre els quaranta primers dels dos-cents que érem.
Sortida hiper-concentrat jajaja
Deixem l’asfalt i entrem al món xeic, és a dir muntanya tècnica, divertida i amb pendents infernals tan de pujada com de baixada. Que més es pot demanar, doncs tenir cames per poder disfrutar del patí de joc.
Passen els kms sempre amb tendència a pujar i vaig guanyant posicions sense perdre el cap ni les forces, fins que decideixo que a falta de poc per arribar al final de la pujada és hora de cremar carbonilla i pujar a fuego. Les cames piquen però controladament. Arribo a dalt i traguet d’aigua i a trencar pedres baixant. Primer passo a gent fins que entrem en un tram estret i es fa una mica de peloton fins que per darrera ve una cabra i ens apreta fins al punt que despertar en mi l’esperit baixar a lo Kilian, i en mig d’una tartera passo als de davant i marxo obrint traça. Per darrera ve un tio que em diu –Estas boig, com baixes!!! I enlloc de raonar i pensar que potser estava anant massa descontrolat i gastant massa energia només em ve al cap videos del Kilian i la cosa es fica pitjor i el camí es fa més estret i la velocitat augmenta fins a ser perillosa.....però que guapo es anar així de descontrolat i sense pensar en lo que pot passar, només disfrutar del moment. Ens quedem quatre que fem via volant entre garrics i pedregals a les rieres, bestial.
Tornem a córrer per terreny més pla i el ritme es bo i em sento comode però decideixo que aquest és un molt bon grup. Passen els kms i arribem al punt on havia decidit prendrem el gel que portava, aprofitant que passàvem per un avituallament on podria barrejar-lo amb aigua. El gel em va bé i noto el dipòsit d’energia més ple. L'idea era mantenir-me en el grup i esperar als dos repetxos últims, on decidiria si podia gastar cartutxos a l’última pujada i el parell de kms que quedaven fins a la meta.
Mentre ja tenia decidida la tàctica i baixant un marge molt pendent però sense res, el turmell esquerra es torça, però tan ràpid com m’arriba el dolor ja penso en positiu i que no serà res, unes passes coix, unes passes caminant, aixeco la vista i els tres companys marxen, torno a córrer i IMPOSSIBLE.
Camino i de cop tota la meva habilitat per córrer per la muntanya ha desaparegut només sento mal i por a ficar el peu a terra. Camino més i el turmell m’està bullint però em nego a parar. Continuo com puc i desprès d’uns minuts comença a passar-me corredors, molts em pregunten si estic bé, i els dic que sí però no es veritat. Al final quan arribo al següent control em diuen que lo que queda és molt guarro i decideixo plegar.
A la poca estona un vehicle de la bonissima organització em portar fins al poble. Ara em toca assegurar a l’Anna que estic bé, o no molt malament. Dutxa, beure, entrepà, pastissets i de tot cortesia de la gent de la cursa.
Globo-turmell
Tota la tarda amb el peu aixecat i al mateix temps unflant-se com un globus.
Al dia següent entre el vendaval de mestral i el mal del peu decidim deixar la caminada pel GR 92 per una altra ocasió i tornem cap a Balaguer.
Camper way of life
De tot plegat em quedo amb lo bé que em va cuidar l’Anna, amb el gran treball de l’organització i que fins al moment de la torçada de turmell estava dintre d’un grupet de quatre que lluitàvem per la setena posició.
Ara a curar el globo-turmell que tinc i lo més aviat possible a tornar a córrer per les muntanyes...amb dorsal o sense, això ja es veurà.
