IV Trail Montroig 2013

Una mica tard la crònica de la cursa però crec que igualment val la pena perquè la gent conegui aquesta cursa que val molt la pena.

Un parell de setmanes abans m’havia fet la prova d’esforç i ja tenia el OK d’un bon metge per continuar fotent canya i obrir el gas a fons, però pocs dies desprès el mal que arrossegava a l’inserció dels bessons amb el tendó d’aquil·les des de ja ni m’enrecordo em feia definitivament decidir ficar-li remei. Resum de la visita a la fisio, reduir el volum i intensitat i començar a tractar-ho.

Amb aquest plan el dilema esta servit, que fer amb la cursa del Trail del Montroig. Una opció era anar de passeig i disfrutar del ambient...em conec i aquesta no era una opció que contemples tot i ser la més assenyada, un altra opció anar a tope i si petava el tendó doncs mala sort i llavors parat totalment per temps indefinit i la tercera opció era sortir amb cap fins Montalegre, punt més alt de la cursa i llavors anar augmentat el patiment i només en l’última baixada, la nova de la Garriga, obrir el gas a fons.

Total que com sempre vaig fer una barreja de totes però sempre sent fidel a la meva manera de ser, sobre la marxa i lo que em vingui de gust en el moment.

 A la sortida amb el Joan Prats un crack de l'asfalt, reunió pedala.cat 

 A Montalegre degustant Powerbar Rideshots de coca-cola

 Foto del ramon fargues a la baixada de la Garriga, treient el suc a les Salomon Mantra

Diumenge i desprès d’esmorzar enfilem l’Anna i jo cap a Sant Llorenç de Montgai, les sensacions son de .....relativa calma i pocs nervis i cada vegada tinc més clar que a la sortida l’únic objectiu es evitar el possible tap de l’entrada al primer sender i desprès ja veure. Salutacions amb tothom, escollir la roba va ser difícil perquè feia fresca, molta fresca, el termòmetre marcava 2º i per ganes hauria sortit amb goretex però la gent anava amb tirants, al final malles pirates i samarreta fineta i de màniga llarga. Bona decisió i només en algún moment hauria anat millor amb màniga curta.

Desprès del monòleg més llarg del món per part del president del club organitzador, amb un centenar de espectadors-corredors, es dona la sortida. Sense massa problemes em fico a cua del grup de davant i així m’estalvio embussos a l’entrada del primer sender. Per ara tot com lo previst. Creuem el Segre i la família Viola fent claca, com s’agraeix que et facin somriure mentres un apretar les dents. Comença la pujada que sense gaire descans ens porta fins al refugi del buho. El Francesc Pont em passa i m’agafo al seu ritme que es molt bo i de pas xerrem una estona de natura i esport, els metres passen i ens plantem al refugi havent fet una pujada dintre de límits raonables i sense cap calentón important. Llavors comença la carena del Montroig....les vistes ja me les conec i em dedico a no perdre la roda del Francesc i no menjar-me cap pedra. La cosa va bé tot i que un blue motors se’ns ha escapat. Arribem a Montalegre i em menjo tres gominoles Rideshots de Powerbar....ummm que bones i amb gust a Coca-cola. Comença la baixada i el Francesc va per feina i jo darrera, ritme disfrutón i sense anar a límit i de pas amb marge de seguretat per no tastar el terra. Arribem a Fontanelles i veiem al Jové gran al cotxe dels bombers on l’estan intentant immobilitzar el turmell perquè s’ha fet unes quantes torçades de turmell....llàstima perquè anava sobrat al primer lloc. Parlo amb Francesc i li dic que ara ve una zona de tobogans i em diu que no porta massa bon entreno per lesions últimament i que comença a estar amb la reserva engegada. Just en aquest moment veiem algú al davant i per la forma de volar en els trams plans fa pita que es el Joan Prats. Total que faig un canvi de company i deixo al Francesc i vaig amb el Joan. Quasi ens fem petons amb el Joan i comentem la jugada, li ofereixo una tàctica d’equip Pedala.cat,  fer-li de guia al tram de senders i al tram pla que ell faci un bon ritme etíop i vagi a pel sisè i cinquè que estan aprop. Les negociacions no fructifiquen i decidim anar fent.

Fem els senders de la devesa a ritme killer i agafem just a la sortida amb sisè, jo li comento al Joan que apreti al pla perquè jo vaig justet i el que acabem d’agafar tampoc fa massa bona cara. El ritme se'm fa molt desagradable, hem passat de baixar durant molta estona a ara tenir que còrrer ràpid i es fa difícil però desprès he vist que anàvem a 4’10’’/km vaya bestia el Joan i jo amb el ganxo però ja estem sols. Li dic que marxi que jo no puc més però el Joan no vol marxar u em porta collat però volant. A l’entrada de l’últim sender em deixa passar i decidim que cadascú al seu ritme. Jo recordo la tàctica que deia i al sender de la Garriga....gas a fons i així ha sigut, he agafat totes les forces i que em quedaven i m’he tirat. S’ha notat que les cames ja estaven toves perquè el sender es feia estret i costava traçar fi però amb els ànims del Ramón Fargues a la part més heavy he disfrutat i a sobre anava veient cada vegada més aprop al cinquè però m’ha faltat una mica i al final de la baixada em treia 30 segons. Tot i haver fet un esforç bestial al últim km que era per pista plana amb tendència a baixar no he pogut agafar-lo això sí els ànims de la gent a l’arribada s’han agraït molt i sobretot els de l’Anna. No hi ha res millor que desprès de patir dos hores llargues veure el seu somriure.

Arribada cansat però molt content

Desprès xerrar i riure amb tothom i de regal no ha pogut ser el buho (només pels primers) que era molt guapo però m’he emportat cap a casa un assortit de productes de mel molt bons. Sisè de la general i per fi acabava una cursa, a veure si ja no perdó aquesta bona costum, disfrutar i acabar.

Per últim agrair a l’organització el treball fet amb carinyo i molta il·lusió i felicitar a tothom que ha col·laborat perquè els corredors poguessin disfrutar d’un dia genial de córrer per muntanya o com diem ara trailrunning.

Prova d’esforç amb el Dr. Fernando Pifarré

Feia massa que pensava que em tenia que fer una prova d'esforç per veure que tot estava bé. Mai trobava el moment, o estic massa fluix per aguantar la prova o ara no em va bé o qualsevol excusa, però al final el dia va arribar.

Sempre he cregut que no té massa sentit que ens gastem fortunes en sabatilles, pulsòmetres, gps i mil histories més i no ens fem una prova que ens dona la seguretat que podem fer exercici amb garanties. Desprès ens estranya que mori gent practicant esport però quin percentatge de gent que fa esport es fa una prova d'esforç, segur que deu ser molt petit, ara amb sabatilles de més de 100 euros tots. Tinc una frase d'aquelles motivadores que diu “el teu cos no és un temple és un laboratori així que experimenta amb els límits”.

Totes les proves d'esforç que m’he fet sempre han sigut amb bici per poder comparar els resultats al llarg del anys però com ja fa temps que lo poc que entreno ho faig corrent i la bici la faig anar per anar a la meva bola i disfrutar doncs per primera vegada faria la prova a la cinta.

Aprofitant que la prova la feia amb el Doctor Fernando Pifarré a l’INEFC de Lleida i que allí tinc un gran amic i millor persona doncs vaig quedar amb l’Enric Ormo que si em volia veure patir estava convidat.

Arribem l’Anna i jo a les instal·lacions i a la recepció ens paren i ens diuen que m’esperi que l’Enric ens acompanyara, quin nivell, tindrem un CRACK de l’esport mirant i a sobre podrem xerrar i ficar-nos al dia de lo diví i terrenal.  Arribem i quan ens toca ja veig que avui patiré, el Pifarré i Enric comencen a xerrar i, entre riures i xorrades, van deixant anar mostres dels seus coneixements que son molts i a sobre han tractat amb esportistes de talla nacional i internacional, i així dona gust escoltar i riure. Al sentir amb qui tracten habitualment em van agafant ganes de córrer però en direcció a la porta perquè crec que faré el ridícul però penso que com a molt riuran i jo sabre si puc continuar fent esport.

Mentres vaig escoltant i aprenent el Dr Pifarré em mesura per tot arreu, plecs cutanis que no troba, l’electro no li surt fins que em fa una sessió de Depilaser i continua. Arriba un moment que em fa pujar a una caixa de vidre per veure els peus i com trepitjo i quan quasi no havia pujat em diu –Et fa mal el tendó d’Aquiles- i no ho pregunta ho afirmo, jo només li corroboro mentres al·lucino perquè no entenc com ho ha sapigut. Llavors l’Enric diu – Si es veu a simple vista- jo continuo al·lucinant i de cop noto un dit just al lloc exacte on em fa mal, el dit es el del Pifarré que em diu que tinc principis de tendinitis i que m’ho faci mirar.....demostrat, aquest tio es un crack.

Llavors entre els dos em recomanen que he de fer i quedo tremendament agraït.

Quan el Pifarré diu, vinga ara a la cinta. Llavors torno a tremolar i això que amb el bon rollo havia aconseguit relaxar-me. Toca l’hora de veritat, el moment de veure com estic sense mentides ni res, només la veritat.

El Doctor apunt de pitjar el botó i iniciar la tortura

Primer la mascara per controlar els gasos aspirats i expirats desprès la cinta per les pulsacions i llavors encendre la màquina de la tortura. Començo escalfant 4 minuts a 8km/h i desprès cada minut 1km/h més ràpid fins que peti....fàcil i agònic.

Al principi sembla avorrit i tot, mentres sento com xarren les cotorres amb l’Anna m’entren ganes de participar però no puc perquè porto la mascara. Passen els minuts i el ritme passa d’avorrit a més agradable perquè corrent tan lent em sento raro. Però la màquina cada minut s’accelera i cada vegada la respiració s’accelera i les cames van a bon ritme. Mentres tot això passa el cap esta entretingudíssim amb tot lo que les orelles senten i el cervell aprèn. Fins que poc a poc només sento la meva respiració rebotant al meu cap i les cames cada vegada van més ràpides, aquí comença la tortura. Aguanta, pateix, aguanta, que això son només uns minuts!!! M’ho repeteixo però la màquina no dona respir i sempre va apretant els cargols una mica més. Al final no peto, directament revento i això sense aconseguir arribar al final de la prova perquè el doctor tingui tots els valors necessaris. Buff si pogués em comprava una màquina d'aquestes i cada matí a disfrutar del patiment extrem.....crec que m’ho tinc que mira això de disfrutar tan patint.

 La ruina humana

Quan baixo de la màquina el món dona voltes, però a velocitat supersònica...sort que la cadira la tinc aprop i m’asec.  Agafo tan aire com puc, ara sense la mascara i ens uns minuts ja torno a riure amb la festa que tenim montada, no ha sigut una prova gaire seriosa.

Quan el Dr Pifarré ja ha pres tots els valors de la meva recuperació em dona les seves primeres apreciacions a falta d'estudiar en detall les dades. S’agraeix el tracte professional, directe i sincer. L’Enric també aconsella, i entre els dos em sento com si fos un professional amb doctor i entrenador.

En resum, el doctor em dona el vist-i-plau per continuar fent esport i també em dona els paràmetres per poder entrenar més acuradament. L’Enric em aconsella com a expert en l’entrenament esportiu.

Ara només queda aclarir quin serà el meu nou sobrenom, el Doctor Pifarré creu que Ósset anorèxic està bé i l’Enric creu que s’escau més Etíop albí. M’ho pensaré i ja em decidiré jajaja

Deixo algunes dades, si algú té interès en alguna més que m’ho digui.

Llindar anaeròbic, l’he assolit amb 176ppm a una velocitat de 18km/h i a un 83% del Vo2màx

Les dades màximes han estat, 190ppm (jo no fa gaire vaig veure 193), un Consum d’oxigen de 73.1 i velocitat de 22km/h.

La recuperació ha estat, en un minut he baixat de 190 a 109 i en 3 minuts ja estava a 95.

Curiositat de la prova: greix corporal, 3.54kg o 5,69%...estic als ossos. 

Estic esquiant

Doncs sí, ja estem esquiant que no vol dir que ja sapiguem esquiar.

Feia molts anys que em moria de ganes de provar l’esqui de muntanya i sempre se’m feia molt costa amunt. Eren tantes coses noves i tan diferents a lo que tenia controlat que sempre trobava o una excusa o directament em feia enrere.

Però gràcies o segons es miri per culpa de facebook i les fotos dels amics/amigues fent esqui de muntanya, el cuquet per dintre va anar fent més força i l’última espenta va ser que l’Anna també em volgués acompanyar en el projecte Pow!!!!

Total que el projecte Pow consta de uns quants passos o cicles que s’han d’anar fent per arribar a un dia fer una ruta obrint traça pit amunt i desprès de disfrutar de les vistes, tirar-nos avall disfrutant d’una baixada lliure i sense pilones de remuntadors ni sorolls que no siguin els esquis obrint-se pas per la neva verge.

Per ara el primer pas està fet. Ens em calçat les botes, que té la seva feina, i a fer hores a les pistes d’esquí. Hem començat per les cintes, desprès remuntadors i blaves i també anar fent croquetes a la neu que caure està permès però aixecar-se es obligatori. Ara estem al procés de les vermelles, el tenim bastant costa avall, mai millor dit. En total portem 29 hores i 11000 m-. Ja estem mirant on, quan, com i amb qui fem l’estrena a la muntanya de veritat. Si algú coneix cursos d'iniciació al esqui de muntanya doncs serà benvinguda tota suggerència o recomanació.

Personalment pensava que això d’esquiar no m’agradaria però m’ha ben enganxat i suposo que el fet de poder disfrutar de la neu entre setmana amb la pau i tranquil·litat que hi ha a les pistes ajuda molt, i més a mi que soc ermità per definició.

Per ara he provat Boi Tahull i Port Ainé, i per ara no hi ha color, Boi Resort sí o sí. Els treballadors molt amables, la neu, sense entendre, em sembla molt bona i aguanta molt bé les temperatures elevades, les pistes molt divertides i si a sobre l’afegim els preus doncs el resultat es que em faig fan de aquesta estació.

Ara només espero que la temporada s’allargui el màxim possible i poder agafar més nivell i poder acabar la temporada amb un bon nivell perquè a la vinent poder ja dedicar-nos a fons a foquejar i deixar el parc infantil de les estacions i passar a les muntanyes lliures i sense límits.