II Duatló de Balaguer

Tot i que suposadament el menú del sopar eren les restes del dinar la veritat és que estava boníssim....potser el menjar però segur que la companyia i els brindis van fer que estigués a la gloria. Els amics de veritat costa de trobar però quan els tens tots junts no es pot fer res més que riure i disfrutar de la vida.

Tota la setmana de boira ja havia aconseguit fer-me a l’idea que la cursa seria com la de l’any passat....boira, humitat i temperatura al voltant de 0º.....amb lo que no comptava és que la Maria ens portaria el bon temps de Barcelona. Al final un dia radiant i perfecte per competir ens esperava.

Pel matí no vaig necessitar el despertador ja que una bona estona abans ja estava donant voltes pel llit. Tot els preparatius per la cursa van estar envoltats d’uns nervis pre-cursa que sort de tenir bona gent aprop que em van tranquil·litzar algo...no gaire però algo és algo. Ens desitjem sort entre la Mireia, Maria i jo i a patir.

La cursa va ser GENIAL, i tot i que estar allí davant és un motiu el que més m’omple és el fet que vaig lluitar cada pas i cada pedalada.

De sortida.....tonto el últim....jo al·lucinant del ritme que portava la gent i el fet de sortir a la cinquena línia no em va ajudar doncs em vaig menjar l’embús dels esglaons. Progressiu però a muerte vaig remuntant i quan veig allí davant al Catllà, Barceló i companyia em tranquil·litzo i encara més quan passo a la Bestia, Txema Alzamora, i davant seu estava el Joan Farnos. Allí em quedo perquè el Joan porta un ritme d’anar amb el ganxo però que podia aguantar i els de davant els tenia controlats. Passen els kms i a la baixada guarrilla ens tirem a sobre del grup i el Joan és fica davant a tirar i jo faig la goma i els “dono” uns metres.

Entrada a la T1....que collons....entrada a la transició per agafar la bici. Em surt prou ràpida.....s’han acabat els cachondeos i brindis per la meva absència de rapidesa en les transicions.

Surto i davant tinc un grupet de cinc, intento ficar-me davant però no em dona temps i al primer sender em toca ficar el peu a terra perquè el de davant no s’ha pogut pujar la rampa. El Joan marxa i ja fins a meta no el torno a veure. La bici l’he fet molt bé, potser algun segon podria millorar però pocs errors he comés i només en un parell de punts m’han frenat. Tot el recorregut concentrat, amb mentalitat positiva disfrutant de tirar-me a les baixades i treballant a bona cadència. Un palo amb dedicatòria....va per TU!!!!.... i la resta pedalant intel·ligent.....qualsevol diria que soc el Julien Absolon el dia de les olimpíades....la veritat és que onze tios van fer millor sector que jo però per mi està molt bé. Just abans d’entrar al últim sender el Robert Pedrosa em passa, l’animo i intento no perdre la roda però desapareix i només intento no perdre massa temps.

La transició de la bici al córrer em surt bé però més lenta que la primera.

Em fico a córrer i les cames no estan per massa alegries, però intento donar-ho tot i abans de les escales ja he passat un tio. Les escales les començo de dos en dos però veig que les rampes estan apunt d’aparèixer i decideixo pujar d’una en una sense parar de córrer.

Al Parc Forestal veig que darrera el tema està controlat i per davant el Robert el tinc a distancia però s’ha de provar i com suposadament soc millor corredor doncs a morir. Ho aconsegueixo. Al final setè de la general i disfrutant d’estar allí al davant, tot i que tinc clar que avui faltava gent i el meu lloc està entre el quinzè i vint.

De tot plegat em quedo amb les sensacions viscudes, això d’estar aprop dels bons em motiva i fa que a més de la superació personal disfruti de lluitar cada lloc. Abans el repte era donar-ho tot però el fer el cinquanta o cinquanta-un era una mica igual, ara si em volem prendre el setè lloc que suïn sang.

Per cert sentir els ànims de sortida fins a meta, tot i que no sigui capaç de dir res ni un simple somriure, s’agraeixen molt i des d’aquí no em cansaré d’agrair a tothom que m’animava, això sí, el premi al Hooligan sense cap mena de dubte és pel Mariano...era sentir-lo i fotre una apretada per no quedar malament davant dels seus crits.

La Mireia amb una cursa molt difícil per ella ha sapigut lluitar, ser intel·ligent i guanyar.
La Maria ha disfrutat i veure a l’arribada el seu somriure m’ha fet content.
El Marc Casals.....recordeu aquest nom perquè ja està lluitant pel podi tot i ser junior, doncs va estar gran part de la cursa en tercer lloc i només vint segons l’han separat del podi. Només puc dir que em trec el barret davant de la seva dedicació, de la seva professionalitat i de la seva humilitat...amb lo fàcil que seria ser un crio cregut i prepotent i ell sempre tan humil.....noi vas per bon camí, per molt bon camí.
El Joan Farnos...el nostre Joan de Mora...doncs simplement un crack fent cinquè i amb seva mentalitat positiva que mai oblida.
Molts coneguts avui a Balaguer amb qui he compartit una matinal de patiment, llàstima que a molts d’ells només els vegi de cursa en cursa.

Totes les fotos son gentilesa del club organitzador Pedala.cat a la seva web trobareu tot lo relacionat amb aquesta prova.