Be patient my friend

Sigues pacient amic meu.....això és lo que m’estic repetint a mi mateix últimament.

Ahir tenia visites als traumatòlegs, una pel matí al de la Seguretat Social i l’altra a la tarda amb el de la mútua de la federació de triatló.
Pel matí com ja imaginava millor no parla. Estic convençut que el problema és el sistema de funcionament de la sanitat pública però el tracte rebut va ser horrible, només diré que ni em va mirar a la cara i es va limitar a dir-me que torni d’aquí a tres setmanes..... està vist que a la seguretat social una fractura és 4 setmanes d’immobilització i tot perfecte..... això sí, si tens una addicció com el tabaquisme, alcoholisme, drogues o sobrepès....cap problema, tractaments gratis, unitats especialitzades i tot lo que necessitin arghhhh em fica dels nervis que els meus més de set mil euros anuals que tinc que pagar a la sanitat pública vagi per aquestes coses.
Conec un munt de metges molt bons que treballen per aquest sistema, però és molt difícil que puguin fer com ells voldrien la feina doncs el sistema és no els hi permet.

Per la tarda visita al traumatòleg de la unitat de medicina del esport. La veritat anava molt desanimat però com no tenia res millor a fer doncs cap a dins. Resultat, sorpresa darrera sorpresa. Una doctora impecable, em tracten com a una persona, em deixen parlar, m’expliquen les coses, veiem junts la evolució de la fractura a les radiografies, em presenten totes les opcions i al final conjuntament decidim per on tirar. Total com la fractura per un extrem va molt bé i per l’altre va una mica malament decidim canviar el embenatge semirígid per un totalment rígid on el dit esta totalment immòbil i en dos setmanes em tornen a fer radiografia per confirmar que tot va bé....resultat tot i la mala noticia de que un extrem de la fractura s’ha separat una mica surto content perquè m’han tractat com a una persona i segur que ara amb lo positiu que estic segur que curarà millor.

El nou guix.

206-1= exasperant lentitud

Diuen que el cos humà té 206 ossos, jo la veritat no m’he entretingut a comptar-los, doncs ja sabeu que jo només m’he trencat un, el quart metacarpià, petit i ridícul, però un al cap i la a fi. Doncs si ho mirem des del punt de vista percentual resulta que m’he trencat 0,48% dels ossos del meu cos, que sona molt poca cosa però des del punt de vista de vida quotidiana puc assegurar que aquest 0,48% és basic i vitalment necessari.
Cada dia quan m’aixeco tot son limitacions. Intentar fer el llit és difícil però intentar que tot quedi simètric és impossible. Esmorzar fruita que no sigui un plàtan torna a ser impossible, com trobo en falta els meus kiwis. Bé no continuo amb les meves limitacions perquè podria col·lapsar internet.
Degut a que estic de baixa tinc moltes hores lliures però aquestos primers dies no vull fer res d’esport, tipus córrer, per cuidar al màxim la fractura i ja més endavant començaré a fer alguna cosa. Cada dia que puc i no tinc que anar a buscar la baixa o alguna historia relacionada amb metges, doncs surto a caminar un parell d’horetes a ritme viu, però tot succeeix tan lentament que hi han moments en que em fico nerviós. Sort que llavors em fixo en algun detall que només amb la lenta velocitat que porto puc observar i tot i haver passat per aquell lloc infinitat de vegades doncs no m’havia adonat.
A més de caminant i aprofitar a tope la connexió a internet buscant chollos (properament tindreu noticies) i info relacionada amb infinites coses, també m’estic afeccionant a la lectura.....sí, sí, i no de revistes d’esport que ja us vec venir, no. M’estic llegint el Alquimista de Paolo Coelho, m’està agradant força i ja estic apunt de acabar-lo, ara faltarà que la meva assessora literària em deixi un altra.

Aquest cap de setmana podria haver pujat a Benasque a veure el Campionat d’Espanya de triatló blanc però m’he estimat més quedar-me a casa per no ficar en perill la meva recuperació i és que la neu, el fred, el vent, la muntanya i jo, inútil com estic, era massa arriscat. Tot i això trobaré en falta el poder riure amb la Mireia i Maria, i disfrutar de les filosofades esportivo-bibliques i del humor negre jajaja. Segur que s’ho passaran de puta mare i tindran un munt d’experiències noves per explicar-me amb un bon xocolate calent i molts riures quan tornin....i inclús alguns d’aquestos riures no els pillaré però riure de lo bé que s’ho passen elles recordant-ho.

Doncs poca cosa més per explicar. A finals de setmana tinc visita amb un traumatòleg i espero poder visitar un altre per tenir dos opinions del estat de la fractura, i com tindre bones noticies (així ho espero i desitjo) doncs començaré a córrer molt suau i a pedalar al rodillo, i si amb una mica de sort em canvien el embenatge per un altre que em permeti conduir doncs pujaré a la muntanya, que tants dies a la plana sense veure una pujada, una baixada, una argelaga, un sender o un bicho m’estic tornant boig.....necessito vida salvatge, necessito tenir davant meu la vista que tenia el divendres de la setmana passada uffff quin plaer.

Duatló d'Alpicat

Aquesta tenia que ser l’ultima cursa que feia sense estar mínimament bé.
Total que sense nervis ni expectatives em presentava a Alpicat per retrobar companys i amics.
El dia com sempre que he anat a aquesta duatló, boira i fred del quinze.

A la sortida em fico al costat de la Mireia i apropet està el Marc Casals, entre altres habituals de la foto de sortida....estava a primera fila, bé millor dit a segona que ens feia vergonya estar al costat del juvenil que la va liar amb una sortida falsa.....aishhh juvenil!!! Jajaja
Sortida a ritme controlat, i jo que vaig pensar –Aquestos Kabrons (de bon rollo) em trauran els ulls desprès i ara volen sortir suau, i una merda!!- aprofitant que el principi feia una suau baixada em fico davant i durant 300 o 400m estiro el grup. Desprès ja em passa tothom i em fico el onze, lloc que vaig mantenir al tram de córrer, on veig veure el Marçal que m'animava....ja em va costar de coneixer-lo disfressat com anava. En aquest tram ja vaig veure que les sabatilles al asfalt bo relliscaven, així que vaig pensar que amb bici calia anar amb molt de compte amb l’asfalt.
Transició i abans d’entrar a la pista he passat a un tio. Veig, tot i la densa boira, dos objectius més. Poc a poc vaig retallant i passo a un altre però l’Iban ha desaparegut. Em fot rabia veure que es tenia que ficar el plat gran per anar ràpid però jo soc incapaç de poder-lo ficar perquè no tinc cames per bellugar-lo amb alegria, així que em dedico a fer cadència amb el mitjà. Quan arribem a la zona més entretinguda veig a l’Iban, l’animo i tiro endavant. Al arribar al asfalt recordo que probablement sigui una pista de gel i intento trobar el tacte. Veig que no tinc cap ensurt i potser confiat i ja pensant en la transició que la tenia a 30 metres entro a la rotonda d’entrada als boxes i perdo una mica la roda de davant, però no em dona la sensació que sigui alarmant i penso que ja tornarà a agafar bé. Això que explicaré sembla que durés mitja hora però dubto que sigues més d’un segon. El tema continuava lliscant del davant i decideixo aixecar la bici per tenir millor contacte roda-asfalt però la roda de darrera és més ràpida i també es fica a lliscar i acte seguit em foto una patacada guapa amb el terra i com feia fred la sensació és dura, molt dura. Quan estava a terra lliscant busco la pobreta bici i veig que ella també llisca però davant meu i em fixo que sembla que no tindrà cap cop important doncs llisca amb el manillar i el pedal. M’aixeco i vaig a agafar la bici i un de l’organització em diu que no em pugi i que vagi corrent que l’entrada al box la tinc a deu metres.
Intento no fer informe de danys, ja el faré al acabar. Quan em fico les sabatilles de córrer veig estels tot i ser de dia i haver boira.
Començo a intentar córrer i com puc vaig fent. Em passa l’Iban que va com un misil i ni estant bé crec que el podria haver seguit. Em concentro amb estirar el pas però la cuixa em fa mal, així que em dedico a controlar la distancia amb els de darrera i intentar arribar. No em passa ningú i arribo el novè.
Em trec els guants i tinc sang al quart dit, i més sang al avantbraç esquerra però la samarreta miraculosament esta sencera al igual que les malles tot i que a la cuixa també tinc una rascada. Intento netejar les ferides a la dutxa però no puc fregar fort pel mal de la mà esquerra i decideixo que ja ho faré a casa.
Em vaig a hidratar i xerrar amb la gent i trobo a la Mireia que m’explica que ha disfrutat i ha GUANYAT tot i que la Mireia Sosa cor molt ràpid....Enhorabona!!! Quan li explico la meva caiguda a lo motogp em fot la gran bronca i em fica l’ultimàtum de: o visitar l’ambulància o no tinc vermut.......de cap a la Creu roja, on em netegen i em diuen que vagi a urgències a descartar res més greu....primer un bon vermut a base de cafe amb llet (estava congelat) i patates, olives i berberechos.

A casa lo que mès mal em fa és una inflamació de la mà, però amb gel la cosa es pot suportar. Dilluns al curro torno a veure les estrelles i al plegar vaig al CAP de Balaguer........radiografia i resultat de: fractura diafisaria i espiroidea (toma ya!!! quin nom més xulo per dir que la fractura és una mica guarrilla) del quart metacarpià de la mà esquerra. Baixo a l’Arnau de Vilanova, on em fiquen una mica de guix i un embenatge i 40 dies de repòs.
Lo pitjor és que soc un inútil amb la mà dreta i ara qualsevol cosa sembla molt complicada.
Per ara i gràcies a l’amistat ho porto molt bé, espero que amb l’ajuda de la meva gent els 40 dies es retallin el màxim possible.

NO TOT ÉS PEDALAR ;-) ......Gràcies

Duatló de Folgueroles

Com ja comença a ser tradicional amb mi abans de la cursa gens de nervis, lo qual és una mala senyal però si no s’entrena, si no s’està motivat per patir, si fa molt fred, si hi ha boira, si hi ha tot el fang del món doncs poca cosa és pot esperar d’una cursa i així ha estat. He fet el quaranta de la general....lluny, mooolt lluny del meu objectiu inicial de fer top20.
Si intento explicar aquesta duatló només em ve al cap la veu del organitzador quan estàvem tots a la línia de sortida i ens explicava lo destrossat que estava el circuit, el gel que hi havia, el fang que ens arruïnaria les nostres transmissions, una baixada que amb sort la faria sobre la bici un 10% i de rerefons sentia la seva desesperació per el treball que havia fet i que per les pluges i la neu s’havia anat a prendre pel cul.
Surto aquesta vegada on em pertoca, es a dir, pel mig i ni em plantejo agafar el calentón per ficar-me més endavant.....això no és competir. La resta del primer sector vaig fent amb les pulsacions altes però a ritme lent i comóde.
Transició amb la novetat de portar les pegasus amb gomes que facilita i molt no ser tan lent.
A la bici només tenia un pensament –Com tingui que parar a netejar les rodes de fang plego- El fang era a tot arreu però era líquid i tot i que la transmissió sonava a ferralla no tenia ni problemes amb el canvi de darrera, això sí, el de davant no volia fer caure la cadena al plat petit i la pujada llarga s’ha fet molt dura, desprès quan només havia repechos durs llavors amb sort i lentitud entrava el plat petit. El circuit és preciós, però quan no hi hagi fang, perquè ahir anava per on podia que no tenia que ser necessariament per on volia.
L’últim córrer doncs anar fent banys de fang que diuen que va molt bé per la pell.
Conclusió, si no entrenes per competir no cal anar a fer el ridícul i passejar-se.
A destacar l’estrena....a les competicions de la Silvia. Vaya estrena amb el fanguer que havia i com una campiona va acabar i a sobre contenta.
El Marc Casals....ja no m’atreveixo a dir-li Markitos, o sí? Que ja és tot un pro. Doncs va fer sisè i ja està definitivament establert a l’elit i només li falta un podi i a veure qui el pararà llavors.

La Mireia filosofant en cursa i segona....molta classe hi ha dintre d‘aquesta xiqueta que sense estar al 100% ni molt menys està allí a dalt de tot. Disfrutant i fent lo que et demana el cos segur que tot anirà millor encara.

Ui lo ke ma dicho!!!

Via messenger em recordaven lo marikilla que soc amb el tema fred, això no és novetat, doncs tothom m’ho diu, però qui m’ho deia és algú amb qui confio tant que si m’ho deia és perquè potser sí que estic exagerant. I he intentat ficar-li remei tot i que m’ha costat molt, però molt MOLT.
He anat buscant les hores de menys congelació i amb més radiació solar......m’he fet un fart de mirar estacions meteorològiques i mapes del temps, si algú vol links de webs li puc passar unes quantes.
Total que he sortit cada dia des de dilluns, inclús un dia fent transició bici-córrer. Tampoc us penseu que he entrenat, lo que he fet és sortir a fer algo. En aquestos quatre dies he fet 5h i 126kms, una misèria, però tenint en compte que ho he fet amb una mitja de 3º de temperatura, podria dir que per mi ha sigut un curtiment extrem.

Com us deia he passat moltes hores davant del ordinador esperant el moment menys fred del dia per sortir, i amb tantes hores a internet he sigut dèbil i he caigut en les xarxes del consumisme. Tinc un parell de cosetes mirades i que ben aviat espero poder disfrutar.....ja sabeu que diuen que no hi ha millor manera de motivar-se que amb cosetes noves.
Pels curiosos diré que una coseta és un Suunto T6c amb el pack triatló.........i per a que vull jo el pack de triatló? Doncs molt bona pregunta, però la resposta és simple. A les tendes de Lleida un pulsòmetre+altímetre+podòmetre em surt per 399 euros com a mínim i a internet per 280 euros tinc el pack de tri. L’altra coseta és el projecte Si no pots vèncer als Carreteros pestosos que no saluden als globeros mountainbikers doncs uneix-te a ells. Poc a poc va agafant forma i aviat espero poder sortir amb flaca a picar-me amb tot carretero que és fiqui pel mig.

Per últim i a tall de nota informativa per a qui tingui intencions d’anar a la III Duatló d'Alpicat, doncs he de dir que avui he anat a veure si trobava el circuit de bici, i l’he trobat! però quan encara no portava mig recorregut he buscat una sortida d’emergència, doncs la meva capacitat de treure fang de les rodes s’ha acabat la tercera vegada que he tingut que parar perquè literalment les rodes no giraven. Espero que pel dia 18 la cosa estigui millor, tot i que ho dubto perquè el terreny és pista tova sense compactar i si no s’eixuga molt, el fang no marxarà. Jo ja estic mirant alternatives a la Phyton que porto al darrera perquè té fòbia al fang.

2008

Doncs un altre any al historial.
No se com definir aquest any doncs hi han hagut moments molt dolents però dels quals he tret grans conclusions i que m’han portat a conèixer persones molt interessants.
També hi han hagut moments bons i molt bons que m’han fet disfrutar de la vida a tope.

Una curiositat que m’he adonat fent inventari de l’any és que no he tingut temps per fer-me cap regalet en forma de trasto-gadget, o com li digueu vosaltres a aquelles cosetes que ens autoregalem, i que son totalment innecessàries però que ens inventem unes justificacions surrealistes per sentir-nos menys malament per gastar-nos tanta pasta en algo totalment superflu.
El 2009 serà un bon any per ficar-li remei que si no consumim la crisis anirà a més i entrarem en recessió, així que pel bé de l’economia mundial faré l’esforç. Que sacrificat que soc jajaja ja us mantindré informat però ja tinc ebay i demes proveïdors funcionant a tope.

Els números de l’any que ha passat son certament ridículs comparats amb altres curtits i pros dels quals llegeixo els blogs o que conec i em parlat.

7780.61kms en 586h51’04’’ i 97430metres positius repartits:

• 5513.07kms en 245h53’47’’ i 56737m+ a la bici
• 2138.21kms en 239h22’02’’ i 39808m+ corrent
• 114.65kms en 52h37’ nedant

Per cert dintre d’un any tan diferent a la resta hi ha hagut dos parts ben diferenciades. La primera i més típica en mi, on vaig fer la meva primera marató, la de Barcelona, amb l’objectiu de baixar de 3h, i ridículament em vaig quedar amb un crono de 3h00’33’’ però us puc assegurar que ni just al arribar em vaig emprenyar per aquest fet i no entra als meus objectius del 2009 baixar el crono.

També vaig fer la marxa de resistencia de les muntanyes de Prades de 67.7kms, i tot i la kilometrada no hauria volgut para de córrer..quin plaer!
Alguna cursa de muntanya més vaig fer com La de l'Alta Segarra que és recordara com una cursa èpica sota un diluvi preciós.
La marató per relleus del Sicoris en pista i tot i la previsible sensació de hamster donant voltes em va agradar moltissim.
I per donar fi a la part endurance de la temporada vaig fer la cursa de la Peña Montañesa on per primera vegada em vaig trobar en mig de baixades infinites desitjan trobar pujades.

La resta de l’any m’he trobat fent competicions explosives casi exclusivament tipus kilometres verticals, curses de mtb de com a molt 30kms enlloc de coses llargues.

El 2008 l'he acabat fent una Sant Silvestre –la de Pont de Suert- que mai m’havia cridat l’atenció el fet de córrer l’últim dia de l’any.
Per acabar de fer coses fora de lo normal doncs la habitual i obligada gran curtida del primer dia de l’any la vaig substituir per un preciós passeig amb bona companyia, neu i un paisatge molt guapo.

Al 2009 no li demano res doncs la vida ja m’ha ensenyat que les coses no és desitgen, és treballa dur i amb constància un mateix és regala els objectius que tenia com a reptes. Això sí, si el temps meteorològic em dona una mica de solet i calor podré començar a entrenar de veritat perquè ara mateix lo que estic fent, ja fa massa dies, és sobreviure i intentar no perdre la poca forma que em queda.