dilluns, 24 de novembre del 2008

II Duatló de Balaguer

Tot i que suposadament el menú del sopar eren les restes del dinar la veritat és que estava boníssim....potser el menjar però segur que la companyia i els brindis van fer que estigués a la gloria. Els amics de veritat costa de trobar però quan els tens tots junts no es pot fer res més que riure i disfrutar de la vida.

Tota la setmana de boira ja havia aconseguit fer-me a l’idea que la cursa seria com la de l’any passat....boira, humitat i temperatura al voltant de 0º.....amb lo que no comptava és que la Maria ens portaria el bon temps de Barcelona. Al final un dia radiant i perfecte per competir ens esperava.

Pel matí no vaig necessitar el despertador ja que una bona estona abans ja estava donant voltes pel llit. Tot els preparatius per la cursa van estar envoltats d’uns nervis pre-cursa que sort de tenir bona gent aprop que em van tranquil·litzar algo...no gaire però algo és algo. Ens desitjem sort entre la Mireia, Maria i jo i a patir.

La cursa va ser GENIAL, i tot i que estar allí davant és un motiu el que més m’omple és el fet que vaig lluitar cada pas i cada pedalada.




De sortida.....tonto el últim....jo al·lucinant del ritme que portava la gent i el fet de sortir a la cinquena línia no em va ajudar doncs em vaig menjar l’embús dels esglaons. Progressiu però a muerte vaig remuntant i quan veig allí davant al Catllà, Barceló i companyia em tranquil·litzo i encara més quan passo a la Bestia, Txema Alzamora, i davant seu estava el Joan Farnos. Allí em quedo perquè el Joan porta un ritme d’anar amb el ganxo però que podia aguantar i els de davant els tenia controlats. Passen els kms i a la baixada guarrilla ens tirem a sobre del grup i el Joan és fica davant a tirar i jo faig la goma i els “dono” uns metres.

Entrada a la T1....que collons....entrada a la transició per agafar la bici. Em surt prou ràpida.....s’han acabat els cachondeos i brindis per la meva absència de rapidesa en les transicions.

Surto i davant tinc un grupet de cinc, intento ficar-me davant però no em dona temps i al primer sender em toca ficar el peu a terra perquè el de davant no s’ha pogut pujar la rampa. El Joan marxa i ja fins a meta no el torno a veure. La bici l’he fet molt bé, potser algun segon podria millorar però pocs errors he comés i només en un parell de punts m’han frenat. Tot el recorregut concentrat, amb mentalitat positiva disfrutant de tirar-me a les baixades i treballant a bona cadència. Un palo amb dedicatòria....va per TU!!!!.... i la resta pedalant intel·ligent.....qualsevol diria que soc el Julien Absolon el dia de les olimpíades....la veritat és que onze tios van fer millor sector que jo però per mi està molt bé. Just abans d’entrar al últim sender el Robert Pedrosa em passa, l’animo i intento no perdre la roda però desapareix i només intento no perdre massa temps.

La transició de la bici al córrer em surt bé però més lenta que la primera.

Em fico a córrer i les cames no estan per massa alegries, però intento donar-ho tot i abans de les escales ja he passat un tio. Les escales les començo de dos en dos però veig que les rampes estan apunt d’aparèixer i decideixo pujar d’una en una sense parar de córrer.
Al Parc Forestal veig que darrera el tema està controlat i per davant el Robert el tinc a distancia però s’ha de provar i com suposadament soc millor corredor doncs a morir. Ho aconsegueixo. Al final setè de la general i disfrutant d’estar allí al davant, tot i que tinc clar que avui faltava gent i el meu lloc està entre el quinzè i vint.

De tot plegat em quedo amb les sensacions viscudes, això d’estar aprop dels bons em motiva i fa que a més de la superació personal disfruti de lluitar cada lloc. Abans el repte era donar-ho tot però el fer el cinquanta o cinquanta-un era una mica igual, ara si em volem prendre el setè lloc que suïn sang.

Per cert sentir els ànims de sortida fins a meta, tot i que no sigui capaç de dir res ni un simple somriure, s’agraeixen molt i des d’aquí no em cansaré d’agrair a tothom que m’animava, això sí, el premi al Hooligan sense cap mena de dubte és pel Mariano...era sentir-lo i fotre una apretada per no quedar malament davant dels seus crits.

La Mireia amb una cursa molt difícil per ella ha sapigut lluitar, ser intel·ligent i guanyar.
La Maria ha disfrutat i veure a l’arribada el seu somriure m’ha fet content.
El Marc Casals.....recordeu aquest nom perquè ja està lluitant pel podi tot i ser junior, doncs va estar gran part de la cursa en tercer lloc i només vint segons l’han separat del podi. Només puc dir que em trec el barret davant de la seva dedicació, de la seva professionalitat i de la seva humilitat...amb lo fàcil que seria ser un crio cregut i prepotent i ell sempre tan humil.....noi vas per bon camí, per molt bon camí.
El Joan Farnos...el nostre Joan de Mora...doncs simplement un crack fent cinquè i amb seva mentalitat positiva que mai oblida.
Molts coneguts avui a Balaguer amb qui he compartit una matinal de patiment, llàstima que a molts d’ells només els vegi de cursa en cursa.

Totes les fotos son gentilesa del club organitzador Pedala.cat a la seva web trobareu tot lo relacionat amb aquesta prova.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Jam Sessions: Montsec d’Estall

Feia massa que no quedava amb la gent del Costat Fosc, i la bona companyia dels Jordis (Jam i NoZone) és trobava en falta. A mitja setmana vaig rebre la convocatòria per una d’aquelles rutes que només per com pinta ja se que acabaré disfrutant a tope, així que tot i tenir diumenge una duatló.....doncs que collons tenia ganes de fer una ruta endurera i si em feia mal i/o em cansava doncs content de fer-ho perquè ho faria amb un somriure d’orella a orella.

Avui a les 8 estava a Alfarràs, amb poques hores dormides però sort de tenir una amiga que no la mereixo he pogut dormir una mica més de lo esperat. Salutacions, cafes i a la super-furgo cap a un racó de món on els rellotges no existeixen i de cobertura de mòbil millor ni parlar. Com el xofer no té cap mirament per la seva furgó doncs ens plantem al mig del Montsec d’Estall. Descarrega les bicis....lo meu és una bici però lo d’ells son motos sense motor....i això que hi havia una “nrs”....Quin Bollo!!! Jajaja

La ruta passava per Mas Quintillà, Estall, Fet i Finestres. Un reguitzell de pistes tranquil·les i senders impressionants, aquestos no eren xtr eren un nivell per sobre, es a dir, Yumeya. He de reconèixer que l’entrada al primer sender, millor dit TRIALERA, m’ha fet ficar els peus a terra i recordar que soc un paquet a les trialeres. Poc a poc la meva neurona s’ha ficat les piles i com la trialera ha donat una mica de respir he anat trobant la fluïdesa de qui em precedia. Les següents ja ha sigut un disfrutar a tope i un desig irrefrenable d'apurar les frenades i treure la pols a les barres de la meva forquilla.
Hi han hagut punxades, explosions literals i hi ha hagut cinta americana....però sbretot hi ha hagut mountainbike del bó. 30kms i 3hores es a dir la mitja perfecta 10km/h ummmm.

Els Jordis....esquerra Jam, dreta NoZone
















La meva soferta doble
















Impressionant!!!!

























En definitiva que aquesta zona promet, i moooooolt, per noves rutes endureras, rutes tipus bike-marathon, per córrer, per fer cacos i per perdre’s i disfrutar d’una zona oblidada de la civilització i on si no trobes assassins amb armes de foc (caçadors) l’únic rastre de vida que és pot trobar és un esquirolet i això si és té la sort del Jordi.
Us deixo un link per veure més informació de la ruta i unes fotos d’avui.

Demà a fotre molta canya al Duatló de Balaguer.....amb ganes de fer top20

divendres, 14 de novembre del 2008

De estrena

Avui estrenàvem material. I quin material....a l’alçada dels propietaris jijiji.
Unes precioses rodes DtSwiss XR 1450 les hem convertit en tubeless en un vist i no vist, i això que era la primera vegada que ho fèiem, i ja eren aptes per pedalar. Pensava que donaria més problemes però cap ni un, tot a la primera i sense fugues ni coses rares.
Tot i que hi ha qui pensa que les crossmax sl son més lleugeres que aquestes puc dir desprès de comprovar-ho que la roda de davant pesa 15 grams menys, i la darrera 55 grams, fent un estalvi total de 70 grams que és poquet però estalvi és miri per on és miri.


La segona estrena eren els meus guants que ha resultat ser un regal perfecte, tacte genial i protecció la justa i necessària. No continuo amb explicacions d’estrena de material que conec dos persones que se’m començaran a fotre i no és plan.


Parlant de novetats, us deixo el enllaç a la noticia de la propera arribada al mercat de les deu corones en la mtb. Els senyors de Sram davant dels rumors de que Shimano tenia un proto s’han avançat i a mitjans del 2009 tindran al seu catàleg un grup de 2 plats i 10 corones.........apte per biker molt forts i amb moltes ganes de gastar pasta.
Per cert m’adono que visco a la parra totalment, doncs jo encara vaig amb vuit corones i ben content que vaig fins que em trobo pujades infernals on la corona “gran”, de 28 dents, se’m fa tremendament petita. Potser serà el moment de passar-me a les nou corones aprofitant que lo fashion serà porta deu.

A part d’això avui lo més destacat és que he descobert que anar a la piscina amb la panxa buida ajuda a nedar millor. Ahir i avui he anat a remullar-me a l’hora de dinar i m’he sentit lleuger i amb moltes ganes de fotrem canya. Suposo que he passat d’anar a la piscina mastegant el postre, com em passava últimament, a nedar amb la panxa buida tot i no tenir gana.

Aquest finde no tinc cursa i crec que anar a veure el duatló de Viladecavalls m’ajudarà a trobar ganes per diumenge vinent, al duatló de Balaguer, anar a disfrutar i de pas fotre algun palo que tinc guardat...tot i que no se si val la pena rebaixar-me al nivell de segons quins “pros”.....ja és veurà, sobre la marxa.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Finde de curseS

Doncs això d'estar de vacances té aquestes coses, tinc massa temps per pensar i acabo apuntant-me a totes les curses que trobo, les que em trobem i les que m’enganyen.

Dissabte feien la cursa del Sant Crist de Balaguer, un 10.000 però no d’aquells per fer temps més aviat per cremar el motor en les dos pujadetes que ens esperaven.
Jo em vaig apuntar perquè si fan una cursa a “casa” es té que anar a col·laborar amb la nostra presència i a sobre érem una bona colla.
Pel matí com vaig treballar doncs massa nerviós no em vaig ficar i a sobre currar amb Josemari sempre és agradable.
Al migdia em vaig trobar amb la tropa mentres ells dinaven, jo ja no ho intento perquè se que soc incapaç de digerir un dinar abans d’una cursa. Varem compartir dinar però sobretot ens varem contagiar nervis pre-cursa, tot i que els cracks com la Maria (Ironwoman) i Lluis (Tauró de Balaguer) estaven ben tranquils, suposo que ja porten tantes competicions d’alt nivell que els nervis ja no saben ni lo que son.
Recollida de dorsals, escalfament.....escalfament....encara falta 20 minuts per sortir...arrofredament....intento escalfar però veig que millor trotar o em cremaré abans de sortir. Potser el punt negatiu que amb més urgència tindrien que millorar els de l’organització, la resta per mi molt bé....si fins i tot al final havia xocolata calenta ummmmm.
Sortida i una vegada superada l’estampida de criatures corrent com bojos em tranquil·litzo doncs no he tombat a cap i no he caigut.
Davant un tio que va primer i va com una moto, desprès el Jové de Ponts, a uns vint segons, que també va en moto però sembla més raonable el ritme, després un noi que el tinc a deu metres i sembla que podria agafar-lo per tenir una llebre bona, llavors jo morint per no defraudar les expectatives de baixar de 37 minuts que m’havien ficat a com a repte, i per darrera un munt de gent disposada a passar-me per sobre, però com mai miro enrere doncs no coneixia la distancia exacta.
Poc a poc les distancies en els dos bucles del riu és van fent més amplies, el primer ja ha desaparegut i amb el segon i tercer s’han ampliat però tot “controlat” lo qual em dona forces per continuar mantenint el ritme, per darrera el tema sembla tranquil. En aquestos dos bucles em sento balaguerí de tota la vida, sento ànims de coneguts i amics....lo de Mariano no té nom, m’anima tant que inconscientment em marco un canvi de ritme cada vegada que el sento berrear.
Quan entro a la plaça mercadal per encarar la pujada al Sant Crist la Mireia m’anima, així que començo a gastar cartutxos com si fossin gratis, i abans d’arribar adalt ja tinc el tercer al meu costat....penso –Tio, tindràs que pujar al podium....quina vergonya. Al pla abans de la baixada xarrem de com va la cursa i a la baixada li “dono” deu metres per guardar una mica de forces per l’última pujadeta. Comencen les escales de Santa Maria i sento bramar al hooligan del Mariano i la resta de gent. Foto una apretada i adalt l’agafo, baixem junts però al arribar al pla jo que anava a tope des de les escales no puc aguantar el seu augment de ritme i tot i donar-ho TOT el tinc a cinc metres però no puc retallar, entro a la plaça Mercadal i penso que tinc que morir allí.....ho faig però no ha sigut suficient i acabo quart.......MOLT CONTENT. Em sento feliç per la cursa feta i sobretot per rebre la felicitació de qui estava allí esperant que arribés amb un somriure de reconeixement per l’esforç fet.

De la cursa més que amb el resultat o el crono...superant el repte proposat, 36’11’’ no oficials, que consti amb acta...em quedo amb els nervis pre-cursa i amb el dinar, em quedo amb la gentada saludada abans i desprès de la cursa, amb els ànims rebuts que potser algú pensarà que soc un desagraït “rancio” per no saludar però anava amb el ganxo i tot i sentir l’espenta que em donaven però havia moments on era difícil fer un somriure i agraïr els suport.
També vull felicitat a l’organització perquè per ganes no va ser, i si algun error hi va haver segur que s’esforçaran per no fer-lo l’any vinent, jo estaré a la sortida per gaudir de la cursa. Per últim demanar disculpes ja que si no vaig pujar al podium va ser pel caos que havia a la zona de les dutxes on era impossible aparcar (la merda de les firetes) i lo que tenien que ser vint minuts van ser quaranta i pico. Ho sento.....com a mínim el Mariano va tenir els seus minuts de gloria jajaja


Diumenge a Vallfogona de Ripoll feien el primer duatló de muntanya de la temporada i allí estaven tots els bons i els que fem que el número d’inscrits faci patxoca. De Balaguer erem, la Mireia i Markitos com a cracks amb possibilitats de liar-la i jo a acabar de trencar-me les cames, desprès estava el Xavi Boneta amb ganes de tornar a fer ambientillo ja de sortida i la Maria que es miraria els toros de la barrera i de pas fent d'informadora de com anavem, del que ens quedava, de reportera multimedia i de guarda-roba.....gràcies Maria, sentir-te en mig del mal de potes i mareig que portava (sí, sí, jo també m’estava marejant...serà contagiós? jajaja) era agradable.
El circuit de 6km a peu va estar marcat per l’intent d’activar les cames i oblidar la sensació de cansament que portava ja de sortida i per l’intent d'avançar la gent que tenia al davant que era molta perquè m’havia ficat darrera del tot a la sortida. L'idea anar de menys a més....al final va ser de menys a molt menys.
Agafo la bici desprès d’una transició LENTA, MOLT LENTA.....ENCARA MÉS LENTA...i no exagero que hi ha un video que sembla que estigui fet amb camara lenta....i lo que van riure al dinar la Mireia, Maria i Xavi.
A la bici amb lo bonic que hauria sigut fer el recorregut de tranquis disfrutant dels colors del bosc, de l’humitat i de tot plegat i la gent que anava com a bojos. Total que li dic al meu angel de la guarda que estigui al cas que sota aquell mar de fulles hi ha pedres assassines i trampes de fang i em fico a pedalar amb ganes i amb una cadència molt bestia per no carregar encara més les cames...a les pujades tecniquilles passo gent i em motivo....no soc tan patos com pensava, o ells ho son més. A la baixada les mans s’adormen i no tinc tacte al fre de davant i veient com és la baixada decideixo no arriscar gens i em passen uns nou tios.....- Ja parlarè amb tu al córrer. Els hi vaig dient.
Aquesta vegada la transició és més ràpida.....millor dir no és tan i tan lenta.
Al córrer, com sempre, no sento un mal de cames molt fort tot i sentir que soc un pato marejat. Passo a casi tots els que m’havien passat en l’últim tram de bici i vaig gastant els cartutxos que ara ja son bales de fogueig.
Arribo a meta i la sensació és d’haver sortit en reserva i acabar igual de castigat.

El Marc Casals (Markitos) s’ha sortit, novè, i tot i no dir-ho obertament està molt content i m’alegro que la seva dedicació i entreno comencin a donar resultat tot i ser un crio de 18 anyets.



La Mireia arriba segona, i mirant els parcials, corrent ha estat amb la primera, Merçe Tussell, i amb bici a la que torni a motivar-se per fer tirades llargues ja la tindrà també i llavors la guerra pel lloc més alt serà espectacular.





El Xavi Boneta, fa el dinou tot i la caiguda al còrrer quan estava al davant de tot....un pestos carretero fent duatlons de muntanya i a sobre amb un misil de mtb....on anirem a parar.
Jo faig el vint-i-set i tot i que no surto content pel lloc aconseguit em vaig havent disfrutat d’un dia genial d'esport i amistat. Parcials: el trenta-cinc al primer córrer, el trenta-dos a la bici i el tretze al segon córrer........d’anar parat a acabar dignament.

Dilluns he estirat cames fent una caminada per un sendero XTR que caldrà estrenar ben aviat. Les vistes eren d’una vessant nord del Cadí nevada, un bosc de pi i roure humit, una catifa de molsa al terra i un solet fantàstic. L’estrena amb mountain bike està la caure perquè ens hem quedat amb les ganes de traçar cada pedra i corba. A més m’han regalat uns guants preciosos a l’alçada del sender així que l’estrena serà per partida doble.






















dijous, 6 de novembre del 2008

La cabana del hort

Avui un matí molt complert amb una volta al primer sector a peu i el sector de bici de la duatló de Balaguer molt ben acompanyat, per cert, amb visita del il·lustríssim Joan de Mora.

Per la tarda a currar com feia molt temps que no feia ajudant a fer la cabaneta del hort dels meus pares. Això de pujar maons, fer la pasta, pujar-la i estar per tot lo que em demanaven ha sigut dur. Veure com poc a poc el tema va agafant forma de caseta fa que quan marxés a les fosques cap a casa, marxi content veient el resultat del curro fet....suposo que com a la meva feina no és veu un resultat físic fa que això sigui més agraït.










dilluns, 3 de novembre del 2008

Plou?!?!?!.....Cap problema

Doncs sí, com sempre que agafo vacances fora del setembre el temps em regala pluja, o vent, o molt fred i aquesta vegades tampoc ha sigut una excepció.
El finde que veient les previsions meteorològiques és podia donar per perdut doncs amb una mentalitat oberta i la gent adient al costat ha fet que sigui per emmarcar.

Divendres córrer en silenci molt ben acompanyat i desprès volta al embassament de Sant Llorenç sortint de Balaguer amb una pluja fineta i que creava un ambient de sensacions, olors i vistes precioses.
Desprès vaig anar a remullar-me una mica més a la piscina, 1900m, i bàsicament lo que vaig fer és agafar unes rampes a les cames de campionat.....suposo que el córrer d’abans i el no haver begut gaire no va ajudar gaire.
Al acabar de nedar vaig anar al que serà el meu “gimnàs” d’hivern. Sempre he sapigut que cal compensar les meves curtides cames amb una mica d’activitat en la part superior del meu cos, però l’opció del gimnàs tradicional és superior a mi i només per preparar l’oposició vaig ser capaç de tancar-me dintre de quatre pareds. Així que com a Balaguer s’ha obert recentment un rocòdrom doncs a treure’m el bono anual. Divendres vaig estar una hora ben bona tibant de avantbraços i em va agradar veure que com més estona em passava a les presses més avançava. Per acabar el dia sopar de castanyada surrealista total que millor no explico perquè sinó ens tanquen a tots al loquero.

Dissabte, pujar la persiana i el tema pintava fosc i humit però Les Motivades (MS2)em fan ficar la roba de pedalar i en un nou record de canvi de pneumàtics (6’49’’) ja estic preparat per morir fotent palos entre carreteros pestosos. La Mireia ens prepara una ruta per carreteres tancades al trànsit, i és que semblava que no hi haguessin cotxes aquell matí......sempre hi ha algun capullo però la resta tranquil•litat absoluta. Com sempre la Maria i Mireia marcant el ritme a base de ritme constant amb alguns canvis per maxacar les cames dels que anàvem al darrera, el Manu, Lluis i jo. Al final 2h 50’ i tot i tenir les cames al principi molt perjudicades al final vaig acabar millor.
Dinar i per la tarda gràcies a JordiJou al rocòdrom, erem una bona colla on vaig acabar de destrossar-me els braços i les mans. Vaig disfrutar molt veient gent que domina molt el tema de escalar i vaig disfrutar dels meus progressos.
Sopar sota mínims i no per la qualitat del menjar, que va ser molt bo, sinó per l’estat de cansament general que hi havia en aquella taula.

Diumenge com ja portavem més de 66l/m2 doncs a per més aigua a la piscina. Jo tenia els braços, mans i en general tota la part superior destrossada i m’hauria agradat anar més a córrer però millor fer cas a l’experta de la tècnica sobre la marxa així que a nedar. Primer al meu rollo fent piscines al meu ritme, a la deriva , desprès alguna que sempre l’acaba liant, doncs va organitzar unes curses per relleus....al final mig marejat i fent que la segura victòria del equip dels nois estigués apunt d’anar-se’n a prendre pel sac. Va ser divertit, moooolt divertit però l’aigua no és el meu medi i em costa de sentir-me agust quan no vaig al meu ritme. Per la tarda i quan ja semblava que no tocava córrer varem acabar estirant cames tot corrent.

Resumint, tot i la pluja, el mal de braços, l’humitat i les indirectes d’un personatge que m’està unflant els nassos, em quedo per sobre de tot amb la bona companyia en que he estat TOT el finde, amb les sessions de Ikea i amb uns somriures que m’omplen de vida.

Us deixo un video que crec que marcarà un abans i un desprès en la meva vida....o així ho espero i necessito.