Explorant el Montsec d'Àres

Boira que pujava del embassament de Canelles però ja deixava veure Àger a l'esquerra

-Que li ha passat a aquest que es fica a escriure al blog-. Segur que és lo primer que us ha vingut al cap, i raó no us falta.

Doncs feia dies que no em sentia explorador. Agafar les sabatilles, el gps per sapiguer per on he passat, la motxilla carregada amb aigua, menjar, roba i alguna cosa per si de cas....i a descobrir algun racó. Lo que més m'agrada de tot plegat és que per més exploracions que faig sempre queden racons per descobrir i perdre-s'hi.

Avui ha sortit dia exploració. Sembla simple però cal ajuntar en un mateix moment, forces per emmerdar-se, perseverança per no girar cua a la primera de canvi, tenir un dia sense hora de tornada, portar dies barrinant al cap aquell racó que una vegada vaig veure o aquella traça que he vist al mapa i sobretot cal motivació.

Al tema. Sortida del poble d'Àger amb la boira quasi desfent-se però amb un fred important (-1º). Quan ja estava canviat he fet un canvi ràpid traient-me la jaqueta i ficant-me l'armilla paravent (encert total). Primers pasos per la pista que sense pujar molt va guanyant alçada direcció Ermita de Pedra. A la font de la Pedra agafo el barranc del mateix nom i per senderet anar pujant entre molta pedra fins la Font de Gabrieló. Direcció oest per la pista arribo al camí asfaltat, anar baixant fins agafar el trencant direcció Castell de Sant Llorenç i als pocs metres agafo la pista que em durà al Montsec de Badia, raconet ben tranquil i anar fent. Agafo el sender, que passant per un raconet màgic i ple de teixós, em deixa al peu del Castell. Ara per pista fins al Pla de Lluís, i aquí comença l'exploració.

Surt un sender que sense por s'encara a la paret del Montsec i per les Costes del Grau sembla que pujarà. Primer molt fàcil desprès amb més pedra i pedretes, per acabar pujant per tartera pura i dura. Un pas endavant i dos passos enrera relliscant sobre les pedres, com s'ha fet desitjar arribar a peu de paret. Una vegada allí. -I ara per on? Ah sí allí una fita, allí sembla que hi ha una branca trencada, allí una esgarrapada-.Fa estona que no veig "res". Aixecar el cap i, -Que collons faig aquí?- Impossible per enlloc. Tornar enrere fins al últim punt civilitzat i on no havia mirat allí continua el camí. Desprès de molta diversió, esforç i activitat neuronal.....estic a dalt de tot. Em giro i, -Per on he pujat?- 

La Noguera no tindrà pics de 3000m però a mi em dona tant o més que rutes alpines.

Per la carena anar fent fins al observatori astronòmic i baixar fins al cotxe per asfalt, pista, sender.

Quatre hores de natura salvatge, sense un soroll civilitzat només el soroll del vent passant per les fulles dels pins, o per les plomes dels voltors...aquests podrits m'han vist i han dit avui dinem fijo i m'han anat seguint per les Costes del Grau de ben a prop.

Au ja la teniu, una bona parrafada gratuïta. Només em queda dir que sortiu a explorar però amb seny, sense deixar rastre del vostre pas i sobretot respectant la natura, que els animalons i les plantetes estan allí cada dia.

Al mal temps bona cara i a córrer

Diuen que les bicicletes son per l'estiu, i potser tenen raó perquè a l'hivern fa fred, vent, pluja, boira i mil meteors més que només fan que donar-nos motius per quedar-nos a casa. Llavors si penses una mica es quan t'adones que no és la bicicleta, sino qualsevol activitat que es vulgui fer a l'aire lliure que només es per l'estiu. Però aquest pensament és pels que no son amants de l'esport i dels seus valors.....com diuen si fos fàcil no ho fariem.

Total que tot i el "mal temps" he disfrutat de la natura corrent. La veritat és que hi han hagut dies que no he pogut vèncer la veueta dins del meu cap que diu -Fora fa fred i aquí s'està tan bé- però un altra veueta dins del meu cap també en deia -Ho saps, lo més dur es ficar-se la roba, una vegada fora t'ho passaràs molt bé-.

Una molt bona manera de fer caure la balança del costat bo és quedar amb gent, llavors és una obligació perquè has quedat i tens que anar....... i desprès a disfrutar.

Dies d'exploració per zones que tenia pendents amb més o menys fortuna. En aquests dies m'encanta l'incertesa total de cada segon. Que hi haurà darrera aquell arbre, aquell matoll, cap a on anirà el sender, s'acabarà, estarà brut, podré connectar amb aquella pista que hi ha darrera la serra. A vegades em maleeixo els ossos per ser tan ruc i estar al mig de no se ben bé on ple d'esgarrinxades, però al final SEMPRE acabo feliç per la troballa o pel fet d'haver explorat.

Dies on lo de menys és el lloc on estàs i lo que importa és amb qui estàs.

Dies on el ritme el marca el rellotge i només hi han dades, que si desnivell, pulsacions, temps, distancia.

Dies on aconseguir la foto que tinc al cap ho és tot i segurament al final quan estic davant el ordinador només faig que pensar amb el treball que tenen les grans fotos que veig per internet tot i que semblin fetes per casualitat.

Però en definitiva el que importa és viure sensacions i sentir-se a gust amb un mateix.

Cursa de la Faiada i més Ribagorça

Diumenge feien la mitja de muntanya de la Faiada a Pont de Suert, i com tenia un molt bon record de l’última vegada que l’havia corregut i a sobre la Fisio, que m’està curant la sobrecarrega de la zona de la inserció del tendó d’Aquil·les i els bessons, m’havia proposat fer una cursa per veure com evolucionava doncs vaig decidir apuntar-me.  L’Anna sense apretar-la gaire també es va apuntat, ella al quart de marató.

 

Difícil de veure però hi ha una parella de trencalós 

Divendres decidim aprofitar i fer uns dies per la Ribagorça, comarca entre l’Aragó i Catalunya. Sortim amb direcció al Turbón, i al poble de Serrate fem una ruta que passa per uns quants poblets de la zona: Pueyo, Torre la Ribera, Vilas del Turbón.

La ruta no té massa desnivell ni grans pujades, només camins antics empedrats amb l’encant que tan m’agrada d’aquestos camins plens d’histories que a l’Aragó tan ben conserven, mentres aquí ens capfiquem a colgar-los sota camins aptes per maquinaria agrícola propia de les planures del Mississipi.

El dia es va presentar tapat, molt tapat, fins i tot tenia clar que ens mullariem que així va ser, però no per aigua caiguda del cel, sino la que mantenien les plantes i la que duien els camins amerats d’aigua al igual que els barrancs que en altres èpoques estan secs, però nosaltres fins i tot ens vam tenir que treure les sabatilles per creuar-ne algun. Lo millor de la ruta va ser quan aprop d’arribar a Vilas del Turbón un Milà reial ens va anunciar l’arribada d’una parella de Trencalós amb un dels seus individus amb una pota de corder, suposem, entre les urpes.........aquell parell de minuts no va tenir preu. Poc desprès el cel es va obrir tímidament per deixar-nos veure les pales pedregoses del Turbón on encara hi ha neu. Dinaret al mig del poble fantasma i desprès fem via direcció Bonansa. La carretera té una paisatge espectacular, sort que la vam fer sols i podiem anar disfrutant de les vistes. Al final decidim anar a Barruera a passar la nit.

Dissabte desprès d'al·lucinar amb com baixa la Noguera de Tor decidim fer una ruteta que pasa per Erill la Vall, un poble que no coneixia i em va sembla idílic, desprès vam anar a Boi i d’allí a Barruera.

Per la tarda recollir dorsals i briefing. Aquest any la cursa manté el recorregut clàssic però el fem en sentit contrari, suposadament amb una pujada més corredora i una baixada més fàcil...paraules del David Gensana capo d’aquesta cursa.....la teoria semblava bonica la realitat pels mortals igual de dura o pitjor però com més dur més divertit.

Preparats i amb ganes...i nervis

L'sprint dels coixos

Diumenge ens aixequem i fa una fresca important...sense sortir de la camper decideixo sortir amb màniga llarga i perquè no tenia més. Al final recollim el poc valor que teniem i obrim la porta...al solet s’estava molt bé..canvi de plans surto amb màniga curta a escalfar i l’Anna també es treu roba. Escalfem junts i saludem i xarrem amb els compis.

A la sortida ens desitjem sort i cadascú a lo seu.

Aquesta cursa bàsicament consta d’un primer tram de tobogans, desprès la pujada llarga, llavors toca baixar per un altre lloc els mateixos metres pujats i al final toca tornar a fer els tobogans que ara son més drets i més llargs, o com a mínim a mi sempre m’ho semblen.

Decideixo mantenir la tàctica de les últimes curses, córrer en positiu, sortir controlant als tobogans sense quedar-me molt al darrera, a la pujada llarga agafa bon ritme però sense petar i la baixada anar un punt per sota del mode Kilian i als tobogans a fuego fins a meta.

La tàctica era aquesta i quasi la compleixo al peu de la lletra excepte pel fet que la baixada llarga, es va fer llarga, i als tobogans del final vaig arribar en un grup de tres i no vaig poder deixar-los. Com no soc un gran depredador més aviat un carronyaire de llarg recorregut doncs tenia clar que entrar a Pont de Suert amb ells suposava ser l’últim del grupet. Total que als toobogans decideixo que com a mínim patiran un ritme pestós i ho vaig donant tot per a veure si algu peta. Sento el seu aler al meu clatell però jo a cada revolt intento donar-ho tot, a cada part tècnica intento apurar. Al sortir del corriol un fa un canvi de ritme i em passa, decideixo passar la responsabilitat de anar a per ell al altre corredor però no està massa per la labor, passa al davant però sense ganes. Em fico darrera seu i veig clar que l’altre està més fort que nosaltres. Entrem als últims 500 metres en línia recta però amb els últims metres amb suau pujada. Concentro la vista amb el meu rival i pateixo, i sento els batecs del meu cor com si fos dolby surround pum ,pum, pum, el pulsòmetre marca 200, no penso només esbufego. Llavors la meva vista es desvia de la meva presa i veig a l’Anna animant i fent fotos. -Estas bé? –Sí –Com a anat? –Tercera. Ole que a més de guapa és una bestia. I amb aquest subidón em veig tornant a centrar la vista a la pressa i busco adrenalina d’on no hi ha i el passo a 20 metres de meta per entrar el 18 de la general. Intento agafar aire i gaudir de la sensació de cremor muscular i del esgotament. Crec que per aquestes sensacions m’agrada competir.

Celebrem la tercera posició de l’Anna i ens anem a dutxar. Entrega de medalles al podium. I a dinar amb un grupet molt majo que també em fa recordar perquè m’agraden les curses, bon rollo, converses agradables, amistat i histories diverses i divertides.

La sobrecarrega del bessons sembla que va per molt bon camí i només una cremor als metatars del peu esquerra (que podria ser una fractura per stress) em fa recordar que córrer no es saludable, o com a mínim pel meu cos poc biomecànicament privilegiat.

L'Anna tercera del quart de marató de la Faiada OLE!!!!

Joan Farnós un alpinista transformat a crack de l'alta muntanya

La Carme Millan com sempre al podium

Crestejant pel Montroig

Feia dies que tenia ganes d'agafar la motxilla (amb tot l'equip de supervivència), les sabatilles i sortint de Balaguer i anar fent fins on em vingués de gust.....i llavors trucar a l'Anna, i amb veu dolça, demanar-li que em vingués a rescatar. I avui ha sigut el dia.

L'idea era fer tota la cresta del Montroig, així que surto de Balaguer i passant per Gerb, Convent de les Avellanes i Vilanova de la Sal he arribat a Montalegre on he gaudit de les vistes del no-embassament de Sant Llorenç de Montgai i de la plana, mentres em menjava una barreta i llavors a disfrutar a tope de la carena de cap a peus, es a dir entrar per Montalegre i sortir aprop de la presa de Camarasa....espectacular. Costa decidir si disfrutar de les vistes del sud, amb tota la plana o del nord amb el Montsec. De tant en quant s'ha de mirar al terra perquè per pedres cabrones no serà.

Quan he arribat al final he baixat per un sender que no coneixia i que dona al que porta a la Cova del Tabac, però jo l'he agafat en direcció contraria i he fet tota l'obaga. Aquell racó és bestial, molsa per tot arreu, animals i rosada, que més es pot demanar? doncs vistes del embassament. Al arribar a l'estació de Vilanova he agafat un corriol que porta al Barranc de Sant Miquel. Mentres anava per la pista direcció Santa Linya he vist que a la Cova gran havia escaladors...allò sembla les rambles, sempre hi ha gent. Desprès de pujar al poble i agafar aigua ja només ha quedat arrossegar-se qual cuc fins Avellanes, on l'Anna m'ha vingut a recollir.
Llàstima d'estar limitat per un cos que ja no podia gaire més, perquè avui hauria anat a parar al Pirineu. 

Resumint, ruta molt salvatge, només un biker a Montalegre i la resta natura i només natura.

El No-Embassament de Sant Llorenç de Montgai

Congost de Terradets i Montsec

Per patí no ha sigut...com per entrepussar

Obaga...humitat i verdor

Prenent lo sol i menjant algo a l'estació de Vilanova

SOL i neu

Feia dies que a Balaguer tenim boira i una sargantana com jo necessita el sol per viure, així que avui que tenia festa he anat a buscar el sol i de pas veure si podia trepitjar algo de neu.

Decideixo pujar a Caldes de Boi i pujar al refugi Ventoses i Calvell si la neu m’ho permet.

A les 9:30 surto de Balaguer amb 6º i boira, passat Castillonroy ja començo a disfrutar de l’escalfor del sol. Quan fa dies que no rebo l’escalfor del sol la veritat que ho noto però també ho aprecio més quan torno a rebre la seva força. Al parking de Caldes no hi ha ni cotxes, ni gent, ni neu. Em canvio i tot i la fresca, estem a 1º, el solet, quan no queda amagat darrera les muntanyes, fa que no tingui fred. Ja de sortida veig que si vull trepitjar neu igual em toca fer un 3000m i es que la neu està a tomar pel cul. Arribo a l’embassament de Cavallers i passa un airet que gela en viu, i a sobre si la ruta ja em té entretingut amb el pedregal del terra a més tinc que afegir algo amb lo que no comptava, el glaç que hi ha per tot arreu. Patinar al gel i relliscar a les pedres.....avui classe de tècnica, però les Asics gel Trabucco 14 van prou bé i no pateixo massa i a estones inclús és divertit.

Travesso Riumalo i amunt a buscar l’estany Negre, i la neu està molt amunt. Després de la pujada fins l’estany veig que ja esta glaçat, encara no es pot patinar a sobre però ja té tota la crosta de gel. Tiro fins al Refugi on no hi ha ningú i allí aprofito per menjar i disfrutar de les vistes a més de trepitjar una clapa de neu de 20 metres quadrats, no hi ha res més. A partir d’uns 2200m hi ha algo de neu i a 2400m ja son poquetes les zones sense neu, sempre a les vessants orientades al nord.... per ser quasi desembre els esquiadors deuen estar contents.

Feu zoom perquè aquí hi ha un ERMINI

Ara toca desfer el camí i no trencar-se les dents ni cap os amb el glaç. Tot i la feinada que tinc concentrar-me a mirar on fico el peu de cop i volta em sembla veure en una zona perifèrica del meu camp de visió una taca blanca petita i que s’esmuny veloç. Freno i miro amb detall però no hi ha res, però estic convençut que he vist un ERMINI blanquet i elèctric com son. Agafo la càmera de fotos i començo a caminar lent i en direcció a la zona en està el mustèlid. No m’apropo més perquè no el vull molestar massa, però llavors d’un forat surt l’ERMINI, blanc com la neu que tindria que haver al terra i que li permetria passar totalment desapercebut però ara destaca com un far en mig del foscor de la nit.

Aquestos moments m’encanten i el cor em va a mil disfrutant del moment curt i passatger però que per sempre més queda gravat al meu cap. El bitxo va allunyant-se però amb parades per veure que faig, em mira es gira i marxa uns centímetres i torna a girar-se. Per aquests moments m’agrada sortir a córrer per la muntanya son coses que no tenen preu i que em fan sentir part de la natura.

Desprès he continuat baixant i he arribat a la furgo amb quasi 3 horetes de trailrunnig del guapo.

 Al parking amb 1º i el sol esperant-me

 El camí estava complicat: glaç, pedres...

 Estil Xavi Fane amb temportizador

 La neu està adalt de tot

Tornant a la boira...adeu Solet!!!

----------------------EDITO----------------------------

Us deixo una ampliació de la primera foto perquè els que no teniu gaire imaginació o moltes dioptries (i aixó ho diu un miop que sense ulleres no veu res) pugueu veure l'ermini.



Millà - Puig de Millà

Millà en primer terme i de fons Montsec d'Ares

les Asics Trabucco 14 vistes des de darrera

Feia temps que havia llegit que no_se_qui havia netejat un sender que sortint de poble de Millà arribava fins al Puig de Millà, i com és un racó molt oblidat per la civilització doncs tenia ganes d’anar a veure que oferia aquella zona. Em recorda al Copper cannyon dels Tarahumaras.
La veritat que estava convençut de que trobaria un paisatge peculiar i amb un encant difícil de descriure, només qui hagi visitat el pla de les bruixes pot fer-se una idea doncs té un cert regust a aquest paratge tot i tenir coses que el fan diferent.
Desprès d’una petita conversa amb un veí del poble d’Agulló, en lligo els cordons de les sabatilles noves i a córrer suaument.
Fins Millà per pista asfaltada i allí ja agafo el sender que va guanyant desnivell a base de revolts de ferradura. A cada revolt estic més amunt i puc disfrutar de vistes més paronímiques, amb el Montsec d’Ares al nord com a punt de referència.
Els colors ocres de la tardor ho tenyeixen tot i sort que per aquesta zona no és fa molt evident la sequera que patim, tot i que els garrics i argelagues punxen amb ganes.
Desprès d’una petita exploració fora del sender afitat arribo al punt geodèsic del Puig de Millà. Les vistes son diferent doncs es poden veure molts llocs però des de una perspectiva diferent a l’habitual i això fa que un Montsec que estic fart (és una manera de parlar, mai m’avorrirà una serra com aquesta) de veure tingui una frescura i unes formes mai vistes que arriben al punt que em tinc que aturar uns moments per situar els punts que des de qualsevol altre lloc de la comarca identifico molt ràpid.
De tornada respecto el recorregut del sender sense exploracions i disfruto del terreny, el paisatge i les sensacions de les noves Asics Trabucco 14.
De Millà fins Agulló agafo un bonic sender que a cada visita que l’hi faig està més perdut i costa més de seguir fidelment sense perdre-li el rastre, és una llàstima doncs és ben bonic.
Al final amb 2h40’ per fer 19kms i un munt de fotos en format autosuficiència, és a dir planta el trípode, enquadrà, prova, rectifica i tornar a provar...hi han moment que em sento ridícul pensant en si hi ha algú mirant deu pensar que estic boig, però quan surt una foto curiosa val la pena....sí, sí ja he demanat hora al metge perquè aixó no és normal, però ja aviso que tal com està la sanitat pública millor aneu-vos acostumant a aquestos reportatges fotogràfics.

Tardor

Córrer per muntanya o trailrunning

Si voleu comprovar lo fort que son els vostres turmells a la Noguera teniu un bon lloc on comprovar-ho...pedres de totes les mides

Baronia de Rialb

Diuen que hi han 19.000 hectàrees de continuïtat forestal, amb una densitat de població més pròpia de les muntanyes dels Estats Units i amb un laberint de pistes, pistes de desembosc i pistes fantasmes que només conec un parell o tres de persones no oriündes d’aquestes terres que no es perdrien.
Aquesta setmana tocava immersió professional-esportiva, una barreja de refrescar pistes i masies i aprofitar per córrer per llocs poc transitats lluny de la gentada (escaladors i caminadors) que últimament em trobava per Camarasa.

Dos dies fent el jabalí han donat per refermar lo que ja sabia; els mapes en aquest “país” només son una aproximació a la realitat, i on se suposa que hi ha una pista en plan autopista realment hi ha una pista mig perduda i plena d’esbarzers assassins que es tiren a la jugular sense compassió. En total han sigut 5 hores i l’únic rastre de vida ha estat un jabalí que no era jo, un esquirol, un cabirol que no vaig veure però em va bordar a pocs metres darrera els matolls d’un bosc molt brut....ah sí i un padrí amb un tractor. La sensació d’immensitat és bestial, i això a estones et fa sentir vulnerable perquè si necessites ajuda més val comptar amb tu mateix, però la sensació de natura en estat pur és bestial....ja pots aixecar la vista buscant rastre humà que només hi ha barrancs, boscos i el silenci de la natura.

A vegades sembla que si no vas córrer al Pirineu no es pot disfrutar de veritat, però sàpiguen que aquí no trobaré domingueros ni parkings plens, i tot i no tenir alçades de més de 2000m, m’estimo més la tranquil•litat d’aquest raconet, i tenir un riuet transparent on poder refrescar-me al acabar on només els peixos em fan companyia..... estar amb aigua fresqueta fins al coll, relaxant el cos i la ment mentres veus al teu voltant alevins de truita.....que més es pot demanar.

Per últim i perquè es de ben nascuts ser agraït, donar les gràcies a Mariano i els seus companys de Ponts per la netejar i condicionament del GR1, una feina poc agraïda però que ha deixat el tram de Pallerols al riu Rialb net i impecable.

Ultra Trail Sobrarbe 2011

Salida con Luis en primera fila

Corazón o cabeza, frío o caliente, raciocinio o pasión, toda la semana fue un cúmulo de cambios de estrategia de carrera.
Con el cuento de estar parado para quemar la verruga del pie y con la “tirada larga” de 1h20’ lo inteligente era no ir a Aínsa el sábado, pero en todo estos días solo hubo un momento en que me pudo el corazón, y fue cuando decidí que los amigos de Aínsa se merecían un esfuerzo por mi parte y tenia que asistir para recompensar, con mi presencia de escaso nivel sea dicho, su esfuerzo por organizarnos un evento que esta por encima de una carrera, aquello es una demostración de la filosofía del corredor de montaña y de la buena gente.

Mi salida, de los últimos

Viernes, después de trabajar nos plantamos Anna y yo en Aínsa en 1h 40’. Saludo y charlamos con Alberto y Jose Luis que estaban puliendo detalles pero sobretodo muy agobiados porque todo saliese bien, recojo la bolsa del corredor y el dorsal. En el parking del Castillo de Aínsa cenamos mientras corredor y entrenadora-manager-chofer-MOTIVADORA nos organizamos para mañana. La idea encontrarnos en Lafortunada (km24) y allí decidir si continuo hasta el Dolmen de Tella (km30). Después de la charla técnica toca dormir.

Sábado, despertador a las 5:00, desayuno y me estiro un rato que ya calentaré bastante después. A las 6:00 salida del sol y nuestra en el patio de caballerizas y primeros metros por las calles antiguas….que más se puede pedir.
Salgo de los últimos y voy muy suave para ir cogiendo ritmo percherón. Los kms pasan con el fresco del amanecer, da gusto correr con este tiempo y más sabiendo que en unas horas el sol castigara con fuerza.
En el primer avituallamiento de Pueyo de Araguás bebo poquito y continuo a lo mío, disfrutar del paisaje y de poder correr, que ya es mucho.
En el segundo punto de repostaje, Araguás, vuelvo a beber pero no como sabiendo que no voy a por la ultra ni el maratón. En mi interior las buenas sensaciones me hacen comenzar a pensar en que viendo lo bien que voy podría probar con la maratón, a fin de cuentas a lo previsto hay que añadir 4kms de subida hasta el Portiello de Tella y luego todo bajada hasta Bielsa. La cosa va tomando color y analizando todo bajo el efecto de las endorfinas me hace pensar que esta chupao, pero entonces pienso que estoy hablando de una MARATÓN y yo con una tirada larga de 14kms escasos….me pongo a reír de lo poderosas que son las hormonas segregadas mientras uno corre. Definitivo el corazón claudica y la cabeza se impone, en el Dolmen de Tella me paro.
En Laspuña bebo más y como un poco de naranja. A los pocos minutos me doy cuenta que tendría que haber comido algo porque ya llevo 1h30’ y Lafortunada esta lejos….pero como siempre, parar para coger la comida que llevo en la mochila es un gesto que me cuesta tanto que casi nunca lo hago y creo que este es un gran error que debo aprender a solucionar, más vale perder 40’’ que pillar un globo por no alimentarse cuando toca.
Vamos a la búsqueda del río y allí me encuentro con Luis, una de esas personas que por su mirada y sin conocerlo te transmiten lo buena gente que es y que después te lo demuestran a cada palabra y gesto. El primer año nos conocimos y cada año uno de los motivos de venir al Sobrarbe es poder compartir una rato con el. Nos ponemos al día de lo nuestro y me explica lo mal que va de respiración por un constipado que lo ha tenido con fiebre y esta destrozado, pero las piernas y el corazón le hacen continuar. Tiene que parar para recuperarse y ya hasta Plan no lo vuelvo a ver, pero allí, con su sonrisa eterna, me explica que se ha quedado en Bielsa….toma ya, una maratón y en su estado…vaya bestia pirenaica!!!
Después de más de una hora corriendo dentro del bosque de ribera del río Cinca, precioso y muy recomendable, llego a Lafortunada donde bebo y me como tres gominolas de PowerBar para afrontar la subida a Tella. Mientras hago todo esto busco a Anna, ya que habíamos quedado que allí nos veríamos, pero no la veo por ninguna parte. Cojo el móvil y casualidades de la vida no tengo cobertura, es Murphy, condenado Murphy y su ley, me muevo con el móvil en alto buscando la cobertura como si tuviese que caer del cielo y me doy cuenta de lo ridículo que debe ser verme jajaja. Decido tirar para arriba y a ver si saliendo del fondo del valle tengo más suerte. La subida al principio da para correr pero aprovechando que voy con un grupo y caminan aprovecho para enviar un mensaje a Anna diciéndole que nos vemos arriba, y como no Murphy vuelve a aparecer después de redactar toooodooooo el mensaje, y entonces ya tengo cobertura para llamar a Anna. Quedamos arriba y me hecha la bronca por ir tan rápido y no poderme ver abajo….(nota mental, la próxima vez tengo que ir más lento, que es eso de ir rápido en las carreras). Cuando acabo paso a el grupo y me pongo a correr hasta que llego a la pista donde la pendiente me impide correr y camino. Me pregunto quien fue el bruto que hizo una pista con esta pendiente, que solo se puede subir caminando y pienso que seguramente los primeros han pasado por aquí hace mucho rato y corriendo. Las cosas siempre son relativas.
Cuando vuelvo a entrar en el sendero me da motivación pues se que me acerco a Tella y de repente cual felina buscando su depredador veo a Anna. Que alegría da ver a esta chica, después de las fotos se pone a correr a mi lado hasta que llegamos a los alrededores del pueblo y caminamos.

Llegando a Tella

Unos gatitos fotogenicos

Decido oficializar la idea de abandonar en el Dolmen de Tella y lo comunico al control y a Jose Luis. Hablamos un rato del curro que implica todo el montaje y me como un donuts…no se si había quemado tantas calorías pero están tan buenos, y uno al año no hace daño.
Volvemos a Tella caminando, donde tenemos la flago, mientras pienso lo mal que sienta abandonar sin ninguna problema físico más bien al contrario sintiendo muy bien, pero la cabeza se tiene para algo y me quito el dorsal mientras miro el Portiello, allí en lo alto, y creando una foto mental de mi objetivo no conseguido….tengo cosas pendientes en Sobrarbe.

Decidimos ir a Plan a ver que hacemos y vemos una ruta guapa que sale de San Juan de Plan y sube hasta San Mames PR-HU-87, una lugar precioso. La subida es por camino antiguo empedrado y suerte de los árboles que nos protegen del sol porque pica con ganas y pienso en los valientes que hacen la Ultra. Volvemos deshaciendo el camino y ha comer.

San Mames, con su ermita, fuente, sauco y la princesa

Por la tarde estirados en el prado donde llegaban los corredores vamos aplaudiendo a todos los allegadores y después cena en el pabellón del pueblo con regalos para casi todos y digo casi porque regalos había un montón pero a mi….nada.
A dormir contentos a la flago, suerte que no estaba la guardia chivil en el paseo hasta la flago porque seguro que doy positivo jijiji

Anochecer en Plan

Domingo, decidimos hacer una ruta circular siguiendo el PR-HU-37 que sale de Plan y sube mucho hasta Gistaín, luego ya planeando llegamos a Serveto y bajamos hasta el río Cinqueta y llegada a la flago. Nos refrescamos-bañamos en la fuente del pueblo que la calor ya apreta y bajamos a Aínsa a comer muy bien y a un precio que ya quisiéramos encontrar aquí en Catalunya.

Fuente en Plan delante de la iglesia