Sant Joan de les Abadesses

Fa un parell de dies vam rebre la trucada de Autosuministres Vic, lloc on vam comprar la camper, dient que ja tenien els papers de la furgo arreglats i que ja podíem passar a recollir-los. Aprofitant, els hi vam dir que ens semblava que la bateria del habitacle no està massa fina i ens vam dir que li farien una ullada per veure com carregava, aguantava la carrega i com es descarregava.

Dimecres pleguem de treballar a les 18 i a les 20:30 ja estàvem a la carretera.

Vam dormi al polígon on està la tenda ja que està quasi buit i és molt tranquil, i així al dia següent només ens calia esperar a que obrissin i ja podiem recollir els papers i mirar-nos la bateria.

Desprès de mirar i comprovar ens van dir –Us hem canviat la bateria i així ens estalviem problemes- jo desconfiat de mena, vaig pensar, -ens acaben de ficar una bateria made in china que tindrà menys capacitat que el meu mòbil-, però estava equivocat, ens han ficat una bateria de qualitat, marca Exide. Dona gust veure que hi ha llocs on el servei postvenda és té molt en compte i a Autosuministres Vic es preocupen per tenir content els clients tot i ja haver deixat els calers a la seva caixa, un deu per ells.

Desprès de fer els recados, a aprofitar el dia. Ens fiquem a la carretera i passem per Ripoll i acabem a Sant Joan de les Abadesses on dinem i desprès fem una excursioneta fins a l’ermita de San Antoni de Pàdua, la pujada és ben dreta però sempre molt agraïda per transcorre per un bosc ben bonic i sempre per corriol. A dalt veiem que l’ermita té poc d’atractiu doncs té els contenidors de reciclar empegats i al teulat una antena de telefonia mòbil, sort que les vistes del Taga i de la vall de Malatosca que son molt boniques. Intentem trobar un camí per fer ruta circular i acabem al patí d’una casa...no anem bé, però continuem que som exploradors experimentats jajaja....al final ens toca NOretirar-nos sinó girar mitja volta i continuar avançant, que es noti que som Florestals. Tornem per on veníem i fem visita immobiliària a una urbanització superpija de la muerte que amb la crisis s’ha quedat a mig construir i ara son conjunts de formigó i poca cosa més.

Vistes de la vall i el Taga dintre la boira 

Ermita de Sant Joan de Padua, amb els contenidors i l'antena...TOMA CAGADA!!

 

Tornem a la furgo, ens abriguem que fot un fred considerable i amb el vent ens estem quedan pajarito. Fem volta pel poble que es bonic i acollidor i acabem fen una infusió al bar.

Pont vell amb il·luminació....vale la foto està cremada

Al dia següent desprès de fer fora als pingüins....collons quin fred que feia... ens preparem per fer la via verda que puja a Ogassa, molt bonica i agradable de fer. Ens passem tota l’estona mirant els diferents corriols que surten i veient el potencial de la zona per tornar amb menys fred. Una vegada a Ogassa fem un corriol que ens costa una mica de trobar i empalmem amb la ruta que puja al Taga. Enlloc de pujar al cim nosaltres ja baixem i mentres l’Anna va recollint fredolics jo vaig analitzant traçades per fer el corriol amb la mountainbike i es que és bestial i ja tinc ganes de tornar per fer-lo sobre la bici. Arribem a la furgo i preparem un superdinar amb els fredolics d’acompanyament...això no té preu, jo vull ser nòmada amb camper. Desprès de rentar els plats acabem de recollir i cap a casa que dissabte treballem. De tornada teníem intenció de parar en una àrea d'autocaravanes de Ripoll, però resulta que només és un parking i ens toca replantejar la ruta. Al final baixem a la nova àrea d'autocaravanes de Lleida, al antic Ribes Camping, on buidem grises i negres i deixem la caseta mòbil per tornar a la fixa.

Gorg de Malatosca 

Boletaire amb bossa de plàstic, que poc glamour 

Estació de Sant Joan de els Abadesses on passa la Via Verda

 

Dos dies genials, molt ben aprofitats i disfrutant al nostre rollo....filosofia camperil.

SOL i neu

Feia dies que a Balaguer tenim boira i una sargantana com jo necessita el sol per viure, així que avui que tenia festa he anat a buscar el sol i de pas veure si podia trepitjar algo de neu.

Decideixo pujar a Caldes de Boi i pujar al refugi Ventoses i Calvell si la neu m’ho permet.

A les 9:30 surto de Balaguer amb 6º i boira, passat Castillonroy ja començo a disfrutar de l’escalfor del sol. Quan fa dies que no rebo l’escalfor del sol la veritat que ho noto però també ho aprecio més quan torno a rebre la seva força. Al parking de Caldes no hi ha ni cotxes, ni gent, ni neu. Em canvio i tot i la fresca, estem a 1º, el solet, quan no queda amagat darrera les muntanyes, fa que no tingui fred. Ja de sortida veig que si vull trepitjar neu igual em toca fer un 3000m i es que la neu està a tomar pel cul. Arribo a l’embassament de Cavallers i passa un airet que gela en viu, i a sobre si la ruta ja em té entretingut amb el pedregal del terra a més tinc que afegir algo amb lo que no comptava, el glaç que hi ha per tot arreu. Patinar al gel i relliscar a les pedres.....avui classe de tècnica, però les Asics gel Trabucco 14 van prou bé i no pateixo massa i a estones inclús és divertit.

Travesso Riumalo i amunt a buscar l’estany Negre, i la neu està molt amunt. Després de la pujada fins l’estany veig que ja esta glaçat, encara no es pot patinar a sobre però ja té tota la crosta de gel. Tiro fins al Refugi on no hi ha ningú i allí aprofito per menjar i disfrutar de les vistes a més de trepitjar una clapa de neu de 20 metres quadrats, no hi ha res més. A partir d’uns 2200m hi ha algo de neu i a 2400m ja son poquetes les zones sense neu, sempre a les vessants orientades al nord.... per ser quasi desembre els esquiadors deuen estar contents.

Feu zoom perquè aquí hi ha un ERMINI

Ara toca desfer el camí i no trencar-se les dents ni cap os amb el glaç. Tot i la feinada que tinc concentrar-me a mirar on fico el peu de cop i volta em sembla veure en una zona perifèrica del meu camp de visió una taca blanca petita i que s’esmuny veloç. Freno i miro amb detall però no hi ha res, però estic convençut que he vist un ERMINI blanquet i elèctric com son. Agafo la càmera de fotos i començo a caminar lent i en direcció a la zona en està el mustèlid. No m’apropo més perquè no el vull molestar massa, però llavors d’un forat surt l’ERMINI, blanc com la neu que tindria que haver al terra i que li permetria passar totalment desapercebut però ara destaca com un far en mig del foscor de la nit.

Aquestos moments m’encanten i el cor em va a mil disfrutant del moment curt i passatger però que per sempre més queda gravat al meu cap. El bitxo va allunyant-se però amb parades per veure que faig, em mira es gira i marxa uns centímetres i torna a girar-se. Per aquests moments m’agrada sortir a córrer per la muntanya son coses que no tenen preu i que em fan sentir part de la natura.

Desprès he continuat baixant i he arribat a la furgo amb quasi 3 horetes de trailrunnig del guapo.

 Al parking amb 1º i el sol esperant-me

 El camí estava complicat: glaç, pedres...

 Estil Xavi Fane amb temportizador

 La neu està adalt de tot

Tornant a la boira...adeu Solet!!!

----------------------EDITO----------------------------

Us deixo una ampliació de la primera foto perquè els que no teniu gaire imaginació o moltes dioptries (i aixó ho diu un miop que sense ulleres no veu res) pugueu veure l'ermini.



Teruel - Sierra de Albarracín

Pintura representado a los enamorados deTeruel



Ahora que ya tenemos casa con ruedas, nos tocaba estrenarla y aprovechando que teníamos unos días de fiesta pues estuvimos pensado en visitar la zona volcánica de la Garrotxa y acabar en el Cap de Creus pero como pintaba lluvia por la zona decidimos mirar las previsiones y decidimos que ya que Teruel existe la tendríamos que visitar para ver que tal.

Cargamos la furgo a tope y a la carretera. Ahora que tenemos gps nos dedicamos a volver loca a la señorita que dentro se aloja y la hicimos recalcular la ruta más veces de las imaginables, pero llegamos por donde nosotros quisimos y no por donde ella nos quería llevar. De noche llegamos a Teruel, así que de cabeza al parking del Dinopolis y a cenar.

Al día siguiente visita a la capital y disfrutando de lo bonita que es la ciudad, eso sí, hacia una fresca considerable. Estuvimos por todo el casco antiguo viendo las torres mudéjares y la iglesias así como el museo de los enamorados. Nos sorprendió, y mucho, la visita pues es una ciudad llena de rincones y de tranquilidad, pero después de comer nos trasladamos a la Sierra de Albarracín y en concreto al pueblo que le da nombre. Como la tarde es breve hicimos una corta visita sin luz natural que ya nos dejo ver un pueblo que da gusto ver como han sabido mantener la arquitectura tradicional sin dejar de lado el aprovechar el potencial turístico.

Sarcofago de los enamorados, no se llegan a tocar las manos

  

Torre mudejar

Albarracím en el crepusculo

Nuevo día y con nubes y sombras nos decidimos a visitar el paraje protegido de los Pinares de Rodeno y sus pinturas rupestres. Estuvimos casi cinco horas de excursión disfrutando de unas vistas preciosas con tonalidades ocres de los árboles caducifolios, verdes de los pinos rodenos y rojizos de las rocas. También hicimos la ruta de las pinturas rupestres y fue muy divertido intentar reconocer los dibujos en las rocas así como imaginar el día a día de los homínidos en aquella época…. Creo que lo único que compartimos con ellos fue la tranquilidad y el vivir a un ritmo más pausado que el que nos toca vivir en esta sociedad. Después de comer visitamos el pueblo de Albarracín y la muralla, todo el conjunto es espectacular.

Pinturas rupestres, en este caso un arquero

Paraje protegido de los Pinares de Rodeno

La chica de los gatos

Albarracín desde su muralla

Albarracín iluminado

Arquitectura caracteristica de esta zona

Para el nuevo día nos tocaba visitar el nacimiento del rio Guadalaviar con una excursión que empezó con unas nubes que presagiaban lluvia y un final de ruta estrenando el chubasquero de Anna. Pinares y más pinares fue lo que vimos a cada paso. Por la tarde cambio de zona y nos fuimos a las cascadas de Calomarde donde dormimos en un lugar idílico.

Nacimiento del rio Guadalaviar

Al día siguiente a las cascadas del molino viejo y al nacimiento del rio Tajo. Y como el tema del día estaba relacionado con el agua pues como no se puso a llover y parte del viaje de vuelta fue con lluvia.

Cascada del Molino viejo

Nacimiento del rio Tajo

Ha sido una experiencia bestial el descubrir el nomadismo furgonetil en unos parajes tan adecuados. Podíamos hacer horas de caminata y no ver a nadie, podíamos hacer 50 kms por carretera y no cruzarnos con nadie, podíamos visitar pueblos con algún lugareño para dar fe de que no era un pueblo fantasma, podíamos vivir a nuestro ritmo y no el del reloj. Resumiría todo lo vivido como una nueva manera de vivir, en paz, sin prisas y felizmente.

Nuestra casa con ruedas en un lugar precioso

Disfrutando del momento comodamente

Millà - Puig de Millà

Millà en primer terme i de fons Montsec d'Ares

les Asics Trabucco 14 vistes des de darrera

Feia temps que havia llegit que no_se_qui havia netejat un sender que sortint de poble de Millà arribava fins al Puig de Millà, i com és un racó molt oblidat per la civilització doncs tenia ganes d’anar a veure que oferia aquella zona. Em recorda al Copper cannyon dels Tarahumaras.
La veritat que estava convençut de que trobaria un paisatge peculiar i amb un encant difícil de descriure, només qui hagi visitat el pla de les bruixes pot fer-se una idea doncs té un cert regust a aquest paratge tot i tenir coses que el fan diferent.
Desprès d’una petita conversa amb un veí del poble d’Agulló, en lligo els cordons de les sabatilles noves i a córrer suaument.
Fins Millà per pista asfaltada i allí ja agafo el sender que va guanyant desnivell a base de revolts de ferradura. A cada revolt estic més amunt i puc disfrutar de vistes més paronímiques, amb el Montsec d’Ares al nord com a punt de referència.
Els colors ocres de la tardor ho tenyeixen tot i sort que per aquesta zona no és fa molt evident la sequera que patim, tot i que els garrics i argelagues punxen amb ganes.
Desprès d’una petita exploració fora del sender afitat arribo al punt geodèsic del Puig de Millà. Les vistes son diferent doncs es poden veure molts llocs però des de una perspectiva diferent a l’habitual i això fa que un Montsec que estic fart (és una manera de parlar, mai m’avorrirà una serra com aquesta) de veure tingui una frescura i unes formes mai vistes que arriben al punt que em tinc que aturar uns moments per situar els punts que des de qualsevol altre lloc de la comarca identifico molt ràpid.
De tornada respecto el recorregut del sender sense exploracions i disfruto del terreny, el paisatge i les sensacions de les noves Asics Trabucco 14.
De Millà fins Agulló agafo un bonic sender que a cada visita que l’hi faig està més perdut i costa més de seguir fidelment sense perdre-li el rastre, és una llàstima doncs és ben bonic.
Al final amb 2h40’ per fer 19kms i un munt de fotos en format autosuficiència, és a dir planta el trípode, enquadrà, prova, rectifica i tornar a provar...hi han moment que em sento ridícul pensant en si hi ha algú mirant deu pensar que estic boig, però quan surt una foto curiosa val la pena....sí, sí ja he demanat hora al metge perquè aixó no és normal, però ja aviso que tal com està la sanitat pública millor aneu-vos acostumant a aquestos reportatges fotogràfics.

Tardor

Córrer per muntanya o trailrunning

Si voleu comprovar lo fort que son els vostres turmells a la Noguera teniu un bon lloc on comprovar-ho...pedres de totes les mides

Salomon XT Wings

805kms 108 hores i 26800m+. Això és lo que han durat aquestes sabatilles, tot i que crec que podré fer quasi 100kms més, això sí, sapiguent que la sola ja no està per massa alegries i a les zones tècniques patiré.

Com a dada curiosa dir que en tot aquest temps no he patit cap esquinç de turmell, i tot i que no sigui conseqüència directa de portar aquests keds segur que ha ajudat la seguretat que se sent amb ells.
Pesen 400 grs que és bastant però les sensacions son molt bones, potser només en tram d’asfalt o pistes molt bones és noten algo lentes.
Per senders i llocs complicats l’estabilitat és molt gran i l’amortiguació a la part posterior és perfecta, mentres que a la part davant és més escassa i quan trepitges una pedra punxeguda la notes massa però per contrapartida dona un tacte genial i sempre saps com son les pedres que tens sota i dona una gran seguretat per traccionar o corretgir posició.
Veient lo que m’havien durat les anteriors Salomon (XA Pro 3D) pensava que aquestes no arribarien ni als 500kms, però la sorpresa ha sigut positiva i molt gran. La sola s’ha gastat molt bé sense arrencar-se tacos ni coses rares.
La part de sobre tenia molta reixeta per ajudar a transpirar i això em feia patir per veure com aguantarien les trobades amb les argelagues i demes plantes de la zona per habitualment surto a córrer. La veritat és que cap estrip ni rascada ni desgast estrany.
En definitiva que he quedat molt content i si no he tornat a comprar les mateixes és perquè volia buscar unes sabatilles amb més protecció a la sola per no sentir tant les pedres.... i no perquè aquestes fos molest sino perquè últimament tinc la planta més sensible de lo habitual i volia guanyar amortiguació i perdre sensació de tacte als peus. Així que després de passar per el Dani Querol de Balaguer m’he comprat les Asics trabucco 14 i desprès de la primera prova crec que he encertat ja que tenen més protecció de les pedres però a falta de més kms crec que les Salomon son millors, no per molt.

Ha per cert si aneu a comprar les Salomon trobareu la versió 2 d’aquestes sabatilles i jo he estat provant la versió 1 però no sembla que hagi gaires canvis.

800kms desprès

Furgo, estiu i Pirineu

Tres ingredients per una recepta ideal.
Aquest estiu ha sigut una costum molt agradable. Més d'un dia de festa i amunt que falta gent. Carregar la furgo, agafa el mapa de qualsevol lloc i passar un parell de dies sense recordar la calor de Balaguer i disfrutant de la natura i el seu clima privilegiat.
Per fer dentetes i motivar al personal per no quedar-se a casa fico algunes fotos d’aquest estiu. Qualsevol excusa és bona i de qualsevol manera també.