El petit món del Santi: de maig 2013

Diumenge feien la mitja de muntanya de la Faiada a Pont de Suert, i com tenia un molt bon record de l’última vegada que l’havia corregut i a sobre la Fisio, que m’està curant la sobrecarrega de la zona de la inserció del tendó d’Aquil·les i els bessons, m’havia proposat fer una cursa per veure com evolucionava doncs vaig decidir apuntar-me. L’Anna sense apretar-la gaire també es va apuntat, ella al quart de marató.

Difícil de veure però hi ha una parella de trencalós

Divendres decidim aprofitar i fer uns dies per la Ribagorça, comarca entre l’Aragó i Catalunya. Sortim amb direcció al Turbón, i al poble de Serrate fem una ruta que passa per uns quants poblets de la zona: Pueyo, Torre la Ribera, Vilas del Turbón.

La ruta no té massa desnivell ni grans pujades, només camins antics empedrats amb l’encant que tan m’agrada d’aquestos camins plens d’histories que a l’Aragó tan ben conserven, mentres aquí ens capfiquem a colgar-los sota camins aptes per maquinaria agrícola propia de les planures del Mississipi.

El dia es va presentar tapat, molt tapat, fins i tot tenia clar que ens mullariem que així va ser, però no per aigua caiguda del cel, sino la que mantenien les plantes i la que duien els camins amerats d’aigua al igual que els barrancs que en altres èpoques estan secs, però nosaltres fins i tot ens vam tenir que treure les sabatilles per creuar-ne algun. Lo millor de la ruta va ser quan aprop d’arribar a Vilas del Turbón un Milà reial ens va anunciar l’arribada d’una parella de Trencalós amb un dels seus individus amb una pota de corder, suposem, entre les urpes.........aquell parell de minuts no va tenir preu. Poc desprès el cel es va obrir tímidament per deixar-nos veure les pales pedregoses del Turbón on encara hi ha neu. Dinaret al mig del poble fantasma i desprès fem via direcció Bonansa. La carretera té una paisatge espectacular, sort que la vam fer sols i podiem anar disfrutant de les vistes. Al final decidim anar a Barruera a passar la nit.

Dissabte desprès d'al·lucinar amb com baixa la Noguera de Tor decidim fer una ruteta que pasa per Erill la Vall, un poble que no coneixia i em va sembla idílic, desprès vam anar a Boi i d’allí a Barruera.

Per la tarda recollir dorsals i briefing. Aquest any la cursa manté el recorregut clàssic però el fem en sentit contrari, suposadament amb una pujada més corredora i una baixada més fàcil...paraules del David Gensana capo d’aquesta cursa.....la teoria semblava bonica la realitat pels mortals igual de dura o pitjor però com més dur més divertit.

Preparats i amb ganes...i nervis

L'sprint dels coixos

Diumenge ens aixequem i fa una fresca important...sense sortir de la camper decideixo sortir amb màniga llarga i perquè no tenia més. Al final recollim el poc valor que teniem i obrim la porta...al solet s’estava molt bé..canvi de plans surto amb màniga curta a escalfar i l’Anna també es treu roba. Escalfem junts i saludem i xarrem amb els compis.

A la sortida ens desitjem sort i cadascú a lo seu.

Aquesta cursa bàsicament consta d’un primer tram de tobogans, desprès la pujada llarga, llavors toca baixar per un altre lloc els mateixos metres pujats i al final toca tornar a fer els tobogans que ara son més drets i més llargs, o com a mínim a mi sempre m’ho semblen.

Decideixo mantenir la tàctica de les últimes curses, córrer en positiu, sortir controlant als tobogans sense quedar-me molt al darrera, a la pujada llarga agafa bon ritme però sense petar i la baixada anar un punt per sota del mode Kilian i als tobogans a fuego fins a meta.

La tàctica era aquesta i quasi la compleixo al peu de la lletra excepte pel fet que la baixada llarga, es va fer llarga, i als tobogans del final vaig arribar en un grup de tres i no vaig poder deixar-los. Com no soc un gran depredador més aviat un carronyaire de llarg recorregut doncs tenia clar que entrar a Pont de Suert amb ells suposava ser l’últim del grupet. Total que als toobogans decideixo que com a mínim patiran un ritme pestós i ho vaig donant tot per a veure si algu peta. Sento el seu aler al meu clatell però jo a cada revolt intento donar-ho tot, a cada part tècnica intento apurar. Al sortir del corriol un fa un canvi de ritme i em passa, decideixo passar la responsabilitat de anar a per ell al altre corredor però no està massa per la labor, passa al davant però sense ganes. Em fico darrera seu i veig clar que l’altre està més fort que nosaltres. Entrem als últims 500 metres en línia recta però amb els últims metres amb suau pujada. Concentro la vista amb el meu rival i pateixo, i sento els batecs del meu cor com si fos dolby surround pum ,pum, pum, el pulsòmetre marca 200, no penso només esbufego. Llavors la meva vista es desvia de la meva presa i veig a l’Anna animant i fent fotos. -Estas bé? –Sí –Com a anat? –Tercera. Ole que a més de guapa és una bestia. I amb aquest subidón em veig tornant a centrar la vista a la pressa i busco adrenalina d’on no hi ha i el passo a 20 metres de meta per entrar el 18 de la general. Intento agafar aire i gaudir de la sensació de cremor muscular i del esgotament. Crec que per aquestes sensacions m’agrada competir.

Celebrem la tercera posició de l’Anna i ens anem a dutxar. Entrega de medalles al podium. I a dinar amb un grupet molt majo que també em fa recordar perquè m’agraden les curses, bon rollo, converses agradables, amistat i histories diverses i divertides.

La sobrecarrega del bessons sembla que va per molt bon camí i només una cremor als metatars del peu esquerra (que podria ser una fractura per stress) em fa recordar que córrer no es saludable, o com a mínim pel meu cos poc biomecànicament privilegiat.