dissabte, 28 de febrer del 2009

XAVI FANÉ

Avui una entrada d’utilitat pública, us passo el blog de qui ja fa molt temps em va mostrar per on tenia que començar a “caminar” per trobar la felicitat metafísica.
Quant dies somiant, amb els ulls tancats i sobretot amb els ulls ben oberts, interminables rutes de pur mountainbike i natura en el seu estat més salvatge.
Tinc una carpeta amb totes les publicacions a la revista Solobici i més tard a Cross Country, al seu racó “sin ritmo ni cadencia”. Quantes solobicis s’acabaven, per mi, al arribar a la seva pàgina on desprès de llegir-la detingudament la meva imaginació començava a volar.
Des de el 1991 que tinc ganes de fer un viatge al poble on resideix, Crested Butte, i poder recorre alguns dels senders que ell relatava. De fet poder pedalar amb aquest guru de l’esport i la natura seria un somni. Qui sap si mai podre fer-lo realitat acompanyat per la meva gent.
No soc de ser fan de cap esportista d’elit ni personatge públic, tot i que admiro a uns quants, però aquest crack està molt amunt a la llista.
Aquest home a més de tenir una facilitat per relatar amb paraules lo que molts sentim quant estem a la muntanya i ens és impossible d'explicar a qui no ho ha experimentat mai, també té una capacitat sobrehumana per plasmar amb fotos aquelles imatges que som incapaços de explicar a la gent que ens pregunta perquè tenim aquell somriure si em estat un munt d'hores pedalant, caminant, corrent i lliscant sense menjar, passant sed i altres penúries, la resposta seria ensenyar-lis una de les seves fotos i segur que qui no ho ha probat mai s'enganxaria. El link de la seva web amb fotos al·lucinants.

dijous, 26 de febrer del 2009

Torno a ser esquerra

Ahir visita doble als traumatòlegs on per fi em van alliberar del guix i ja torno a tenir alguna facilitat més per la vida quotidiana. Però no tot van ser bones noticies i és que el fet de treure’m el guix va venir acompanyat de frases certament preocupants, com per exemple,
- La fractura encara no està consolidada.
- Podràs fer vida normal, però dubto molt que recuperis tota la mobilitat.
- Aquestos primers dies tens que tenir molt de compte de no fer força de tracció amb el dit.
- Aquesta fractura tenia i té molt mala pinta.
- Et quedarà una deformitat en aquesta zona.
I més frases que no vull recorda.
En definitiva que prefereixo mirar la part positiva i pensar que...... pensar que fa solet i que sempre tindré el meu solet per carregar les piles.
Per cert la majoria de gent que em veia amb el braç enguixat em preguntava si em feia mal, la resposta era que no, i és que realment les dos fractures d'ossos que he tingut una vegada baixada l'inflamació no fa gens de mal. Lo que si fa mal de veritat és intentar recuperar la mobilitat perduda. Desprès de dos sessions de recuperació cassolana per la nit no he pogut dormir pel mal que em feia............. fins i tot a les cinc del matí m'he pres un gelocatil per poder dormir.

Canviant de tema, com durant uns quants dies continuaré parat i sense explicar res he pensat que aniré penjant videos que tinc a favoritos o simplement que divagant per la xarxa he vist i crec que us poden fer riure, reflexionar o lo que sigui.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Calderilla humana però calderilla feliç

Dissabte em treien de casa arrossegant-me dels dos braços....gràcies. Anevem a sopar uns quants amics de veritat i m’ho vaig passar tan bé que vaig decidir que ja estava bé de plànyer-me, així que diumenge començava a fer algo sí o sí.

Diumenge esmorzo, escolto la meva música, busco la roba de córrer, em vesteixo, deixo a casa el mp3 perquè volia disfrutar del so de la meva respiració, buido el cap de pensaments i sense més començo a CÓRRER. Pulsacions a mil per hora i respiració accelerada, però soc increïblement feliç, no m’importa que el Suunto digui que porto un ritme ridícul i que les pulsacions vagin a ritme d’estar corrent un deu mil.... no m’importa perquè a cada pas em sento més i més bé. Al final van ser 35 minuts, però que em van fer sentir el rei del món. Sensacions infinitament més plaenteres que les viscudes a la marató, això sí va ser esperit corredor.

Avui dilluns al matí ja sentia els principis d’agulletes més agradables que he tingut mai -Maria, oi que m'entens-. Quan pujava les escales sentia les cames adolorides però tot i així l’únic sentiment que em passava pel cap era d'alegria. Per la tarda he sortit a fer una mica d’entreno. Han sigut casi 50 minuts a ritme controlat, a cada pas sentia les cames dures, adolorides i sense cap mena de ritme però no tenia ganes de parar.

Espero que això sigui el principi del final del compte enrere.




SUUNTO T6C TRIATLÓ


Com ja estic començant a fer anar el nou pulsómetre espero poder fer ben aviat el reportatge del Suunto T6C amb pack triatló, però esperarè una mica per poder provar-lo més i sobretot espero a poder pujar a la bici i a poder nedar i provar-lo a fons. Ara per ara només puc dir que el footpod sense calibrar, i tal i com sortia de la capsa, només em dona un error d’un 2,4% que per mi esta molt bé. El programa que porta per analitzar els entrenos (Suunto Training Manager STM) doncs a simple vista és molt poc atractiu visualment però crec que és una eina molt útil per seguir l’evolució i planificació dels entrenos.
Per cert Ebay és un gran aliat per superar la crisis. Jo a tendes físiques o no el trobava o estava a un preu “oficial” de 600 euracos però jo l’he trobat per 325 euros posat a casa.





Una imatge de la sessió d'avui al STM

dissabte, 7 de febrer del 2009

I els dies passen molt lentament

Que lent que va el rellotge. Comença a fer-se pesat això d’estar amb el dit tieso, ja no se a on anar a caminar perquè ja tinc totes les rutes avorrides i començo a tenir sensació de jubilat sortint a fer la passejada de cada dia. Ben bé passejar no és, que vaig a ritme de 9’20’’/km, no és gran cosa però com a mínim pujo a 100 ppm (pulsacions per minut)....sí, sí, ja ho podeu pensar i dir en veu alta –Esta boig, sortir a passejar amb pulsòmetre- Per cert ja tinc pulsòmetre nou i quan porti uns dies provant-lo ja faré un reportatge de tot plegat.

Ja no tinc llibre per llegir i demà aniré a la biblioteca pública per veure si trobo algo que m’agradi, però ja se que quan vegi tants llibres no em decidiré per cap. En tot cas he vist un llibre sobre entrenament a internet, però això de llegir a la pantalla no m’agrada gens. Aquest paragraf va dedicat a algú que amb lo brillant que és segur que se sent al·ludida i fica remei ;-)

L’altre dia em preguntaven si no anava sent hora de deixar de fer el ruc i anar per terra cada dos per tres. La resposta va ser -Un ruc només pot fer rucades i moriré disfrutant fent lo ruc, no vull passar-me la resta de la vida preguntant-me que hauria passat si hagués intentat fer això o allò.
Aquestes frases d’alguna manera descriuen la meva manera de pensar:

“No alcanzarás la gloria si no flirteas con el peligro.”
“Progreso significa comerse un marrón de vez en cuando.”
“Reconócelo, eres un esclavo de la gravedad.”
“Tu cuerpo es un laboratorio no un templo.”


Per últim buscant per la xarxa coses d’un dels millors tenistes de l’historia, Roger Federer, perquè Pete Sampras era un altre dels millors sino el millor, he trobat un video d’un anunci que m’ha fet riure i molt.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Commute 2008

Commute en anglès, en català commutar.
Realment els anglosaxons utilitzen aquesta paraula per referir-se al fet de deixar els mitjans de transport que s’alimenten de combustibles fòssils a casa i utilitzar la bici o el caminar per anar a la feina.
Sempre havia pensat que era una molt bona idea la de deixar la furgo a casa i agafar la bici. Tot son avantatges, estalvi de gasoil, estalvi de desgast del vehicle, faig salut, puc aprofitar per entrenar en dies laborables i de pas contribueixo a tenir un planeta menys contaminat. Degut a que el meu horari no és fixe i hi ha dies que s’allarga i em toca tornar de nit lo qual era un problema doncs no tenia una llum amb cara i ulls, però a principis d’any amb l’adquisició de la Light & Motion Stella 180 les excuses és van acabar.
Amb dos recorreguts (carreteres C-12 i C-13) d’asfalt pels dies que podia pujar i tornar amb llum natural i un recorregut per pistes pels dies que tenia que baixar amb la llum tot estava preparat pel commute.

És un plaer, després d’un dia de curro, poder baixar a casa estirant cames i desconnectant dels problemes del treball amb la bici, i si em venia de gust podia allargar la ruta pel Pla d’Urgell i així fer algo d’entreno. Això sí, lo pitjor era pel matí aixecar-se i amb la fresca començar a pedalar, una vegada passats els primers kilòmetres tot era més fàcil però ficar-se costava. Lo que si era genial era els dies que la jornada laboral s’allargava (senyal de mals rollos a la feina) i em tocava engegar la llum....començava sol la ruta però cada pocs metres tenia visites....que si un conill, que si una guineu, un gos, un gat, olives, fagines inclús un dia un duc....arribava a casa feliç de haver-me gastat dos-cents i pico euros en la llum i encara més feliç de les sensacions viscudes.
Només puc dir que a poc que tingueu possibilitats de deixar el cotxe o moto a casa ho feu, és una manera genial de sentir-se bé...estalvies, contribueixes a no destrossar més el planeta, serveix per desconnectar dels problemes de la feina, entrenes una mica i et sents molt bé.

Desprès de casi un any de commute els números son els següents:
1245kilometres realitzats, 100 litres de gasoil estalviats i 292,6kg de CO2 que no s’han emès a l’atmosfera. Son números petits, és veritat, però si més gent fes lo mateix potser llavors no ho serien tant. Jo per la meva part aquest 2009 continuaré amb commutar la furgo per la bici o el córrer el màxim de dies possible i ja conec algú que s’ha apuntat al commutare....tu que faràs?