Tredòs - Banhs de Tredòs

El lleopard de la neu, Dynafit, intentant agafar el sol 

Dilluns 23 de desembre del 2013, mirant la neu que hi pel Pirineu, el risc d'allaus i els nostres coneixments i aptituds decidim anar a la Vall d'Aran a fer la ruta que surt del poble de Tredòs i puja al Refugi de Colomers. Realment no tenim intenció d'arribar a Colomers però si seguir la ruta fins on tinguem ganes i forces. Desprès de la visita obligada a la web del Centre Lauegi per mirar la ressenya de la ruta i l'estat de la neu anem a dormir .

Agafem el cotxe i a les 7:53 ja estem tirant milles. A les 10:35 arribem a Tredòs, amb una paradeta de 20 minuts a Pont de Suert. Total que de Balaguer a Tredòs són 2h 22'.

Abans d'arribar a Tredòs hem passat per Salardú per veure com està la pista que puja als Banhs de Tredòs però els primers metres estan molt difícils i abans de sortir del poble decidim girar i no fer el ruc, no portem rodes de contacte i passem de ficar cadenes perquè si son necessàries, doncs deixem el cotxe allí i comencem l'excursió. Anem a Tredòs per veure com està, i decidim aparcar al poble i ja sortirem des d'allí estigui com estigui.

El primer tram de sender està per pujar-lo amb esquis però de passar gent caminant està molt malament, així que amb els esquis a la motxilla comprovarem que tal és això de caminar amb botes. A la poca estona ja estem a la pista asfaltada que surt de Salardú. La pista està molt neta, ens avancen un tot terreny i una furgo. Però tot sovint es veuen trams amb neu glaçada i compacta que em fan pensar que em fet bé de deixar el cotxe al poble.

Anem guanyant metres i fins arribar a la cabana de Botet (toponímia del mapa) on hi ha un parking amb vehicles, una braseria i el parking de les motos de neu, allí ens fiquem per fi els esquis i comença la pista de terra, ara coberta per la neu.

Estat de la pista

Una parella amb raquetes i un grupet amb motos de neu son l'únic que veiem que no sigui natura. A estones fa una mica de vent, i es que al dia següent tenia que arribar un front de sud, però tot i la fresca anem molt contents....serà la serotonina, les endofirnes o quesejo però anem ben feliços.

Arribem als Banhs de Tredòs i desprès de recol·locar-se les botes l'Anna doncs té els peus tocadets decidim continuar una estona més. Però no paga la pena que l'Anna pateixis butllofes o ferides als peus per guanyar una mica més d'altura, així que al final de pla decidim parar.

Ens cruspim els entrepans amb unes vistes bestials i novedoses per nosaltres mentre comentem la jugada i desprès del dinar practiques d'Arva. Per ara el Ortovox 3+ sembla molt intuïtiu, i les practiques, tot i el mal rollo subconscient de pensar com deu ser fer-ho en un cas real, ens deixen contents i disposats per fer la baixada.

Parada per dinar

Ande coño està !!!!!

Baixem desfent el camí. Comencem tastant la neu pols i quin bon rollo que se sent i s'escolta, i es que les sensacions que reps pels peus son entre la incertesa de que hi ha allí sota i per davant i la sensació de flotar.

Quan deixem els Banhs comença la pista més estreta i allí la feina és no caure amb els bonys de la pista i els trams canviants entre neu compacta i gelada i trams més tous. Fem algun atajillo, l'Anna que és més free-rider fa algún més que jo i en un vist i no vist estem de nou a la Cabana de Botet, amb un somriure d'orella a orella i treient-nos els esquis per acabar el tram de baixada fins al poble caminant.

Quan portem 3h15' arribem al poble amb ganes de més però el xocolate del Brescó ens espera.

Dades de la ruta 14.36kms, 3h15' (amb paradetes per treure o ficar roba i fer fotos) i +530m. el track el tindreu clickant al mapa de sota.

El berenar, Xocolate Brescó 

VallNord quasi per nosaltres sols

Tot va començar els primers dies de desembre, miro el quadrant de treball i, sorpresa el pont de la constitució ens toca treballar, i Nadal, i Sant Esteve també. Podria semblar una mala noticia, però treballar els festius implica fer festa quan tothom està currant i això assegura pau i tranquilitat, resum, perfecte.

Vistes des del apartament

Entre les dos tongades de festes decidim fer el nostre "pont" i anar a veure si encara ens recordem d'esquiar. Mirem estat de pistes, allotjaments i al final decidim anar a VallNord. Ens vam allotjar a un apart-hotel al complex Anyós Park, tot molt bé, tracte del personal eficient i agradable, el apartament ben equipat, amb vistes, net, calent i amb zona spa molt recomanable. I lo millor tot a un preu molt bo, tres nits amb tres dies de forfait per cadascú per 290 euros. A més en cinc minuts de cotxe et plantaves al telefèric de la Massana o amb vint minuts de cotxe arribaves al sector de Pal.

Lo millor va ser el primer dia, agafem el telefèric i al arribar a pistes.........un infinit blanc per nosaltres, hi havia poquissima gent i no calia fer mai cua als remuntadors, i baixant tot i anar vigilant es podia baixar relaxat i concentrat en practicar, perquè gent, ben poqueta.

Com a bona enginyera forestal a comprovar l'estat de la forest

Tres dies d'esqui van donar per començar amb por d'haver oblidat tot lo que vam aprendre l'any passat, la nostra primera temporada, i acabar fent vermelles disfrutant. S'ha de dir que el sector de Pal per gent de no massa nivell em sembla perfecte doncs la dificultat de les pistes no em va semblar excessiva, potser la neu va ajudar i es que estava perfecta per mi, ni molt tova ni molt dura.(respecte a aquest comentari de la dificultat de les pistes s'ha de tenir amb compte que jo no soc expert). 

Lo millor va ser que com estavem a Andorra vam poder acabar de comprar lo que ens faltava del equip de esqui de muntanya, i l'últim dia el vam estrenar. Quina diferència entre els meus esquis de fa mil anys i els nous, sembla que llisquin sols i en neus pols donen una sensació d'anar sobre rails impressionant. Encantat amb els Dynafit 7 Summits.

Un molt, però molt bon pont de noseque. Amb moltes ganes de tornar, i ara amb pells per fer metres positius i començar a agafar el punt als fora pistes.

 

Al mal temps bona cara i a córrer

Diuen que les bicicletes son per l'estiu, i potser tenen raó perquè a l'hivern fa fred, vent, pluja, boira i mil meteors més que només fan que donar-nos motius per quedar-nos a casa. Llavors si penses una mica es quan t'adones que no és la bicicleta, sino qualsevol activitat que es vulgui fer a l'aire lliure que només es per l'estiu. Però aquest pensament és pels que no son amants de l'esport i dels seus valors.....com diuen si fos fàcil no ho fariem.

Total que tot i el "mal temps" he disfrutat de la natura corrent. La veritat és que hi han hagut dies que no he pogut vèncer la veueta dins del meu cap que diu -Fora fa fred i aquí s'està tan bé- però un altra veueta dins del meu cap també en deia -Ho saps, lo més dur es ficar-se la roba, una vegada fora t'ho passaràs molt bé-.

Una molt bona manera de fer caure la balança del costat bo és quedar amb gent, llavors és una obligació perquè has quedat i tens que anar....... i desprès a disfrutar.

Dies d'exploració per zones que tenia pendents amb més o menys fortuna. En aquests dies m'encanta l'incertesa total de cada segon. Que hi haurà darrera aquell arbre, aquell matoll, cap a on anirà el sender, s'acabarà, estarà brut, podré connectar amb aquella pista que hi ha darrera la serra. A vegades em maleeixo els ossos per ser tan ruc i estar al mig de no se ben bé on ple d'esgarrinxades, però al final SEMPRE acabo feliç per la troballa o pel fet d'haver explorat.

Dies on lo de menys és el lloc on estàs i lo que importa és amb qui estàs.

Dies on el ritme el marca el rellotge i només hi han dades, que si desnivell, pulsacions, temps, distancia.

Dies on aconseguir la foto que tinc al cap ho és tot i segurament al final quan estic davant el ordinador només faig que pensar amb el treball que tenen les grans fotos que veig per internet tot i que semblin fetes per casualitat.

Però en definitiva el que importa és viure sensacions i sentir-se a gust amb un mateix.