Com sempre he dit jo -marikonades les justes- i a poder ser llançar-se de cap i que sigui lo que tingui que ser.
Doncs desprès de quinze setmanes de poca activitat esportiva en la meva vida, on no he superat les deu hores setmanals, teníem que ficar-hi remei.
I el remei ha estat una mica de solet, una mica de motivació negativa i sobretot tornar a sentir la suor al front, les cames cremant, la respiració accelerada i el cor bategant com un boig.....quin plaer tan simple i alhora tan gratificant.
Aquesta setmana passada han caigut 12h 40’ de bici de carretera, de mtb, de caminar per muntanya i córrer pel pla, acompanyat de la millor companyia que la vida em pot oferir, i per muntanya....al·lucinant.
El cap de setmana ha sigut bicicletil total. Dissabte em vaig adormir i no vaig poder assistir a la ruta handmade by Mariano per les carreteres del Solsonès, una llàstima però això de sortir a les 8:30 ho trobo més que una obligació familiar un càstig. Total que em va tocar sortir solet per la Noguera, Urgell i Segarra....vaig arribar fins Hostafrancs un poblet en mig dels secans contradictòriament verds com una prat alpí.
Doncs desprès de quinze setmanes de poca activitat esportiva en la meva vida, on no he superat les deu hores setmanals, teníem que ficar-hi remei.
I el remei ha estat una mica de solet, una mica de motivació negativa i sobretot tornar a sentir la suor al front, les cames cremant, la respiració accelerada i el cor bategant com un boig.....quin plaer tan simple i alhora tan gratificant.
Aquesta setmana passada han caigut 12h 40’ de bici de carretera, de mtb, de caminar per muntanya i córrer pel pla, acompanyat de la millor companyia que la vida em pot oferir, i per muntanya....al·lucinant.
El cap de setmana ha sigut bicicletil total. Dissabte em vaig adormir i no vaig poder assistir a la ruta handmade by Mariano per les carreteres del Solsonès, una llàstima però això de sortir a les 8:30 ho trobo més que una obligació familiar un càstig. Total que em va tocar sortir solet per la Noguera, Urgell i Segarra....vaig arribar fins Hostafrancs un poblet en mig dels secans contradictòriament verds com una prat alpí.
Diumenge més bici, aquesta vegada acompanyat per molt bona gent que em van fer riure quasi tan com pedalar....4h15’ i 1800 positius amb el Port de Comiols, les rampes de Torrec, el portet de Lluçars i per deixar les cames ben tovetes el Port de Rúbies. La veritat és que la ruta és va fer curta perquè hi ha qui enlloc de esbufegar quan puja els ports lo que fa es xerrar sense parar, no tinc clar si era la seva bici metro-sexual o les seves cames, però l’Erik està fort tot i que no va fer cap demostració dels seus super-poders. La Mireia i jo ens vam limitar a pedalar i no parar de pensar en els macarrons amb trossets de tofu, sobretot al port de Rúbies.
Ruta amb companyia de part del èquip Àgencia Rius Pinya
Coll de Comiols, vistes guapes del Piri
El volant del meu F1...res a envejar al del Alonso
Port de Rúbies i encara tenien forces per anar somrient i rient
Crec que aquesta setmana passada serà la del canvi, ara toca disfrutar i patir per poder sentir-me fi.
