Mitja Marató de Balaguer 2010

Les tradicions no s’han de perdre i si no recordo malament ja van nou edicions d’aquesta cursa. Les expectatives eren poc optimistes i em conformava amb fer una prova per veure on estava de cara a la marató, tenia clar (tot lo clar que és poden tenir les coses quan no s’entrena com un vol) que per sota de 1h25’ estava clar que ho faria però volia sapiguer si m’aproparia gaire a 1h 20’. Els del temps deien que ens mullaríem sí o sí, i el dia tot just aixecar-me ja feia pintar de mullar-nos.

Sense gaires nervis cap a Balaguer, recollida de dorsals en família, anar saludant a tothom i ficant-nos al dia de tot plegat.
Escalfo amb Maria tot intentant decidir quina roba ficar-me, al final pantalonet curt, samarreta màniga llarga i a sobre la de màniga curta del KM0 Ponent i uns guants que al principi m’han anat bé però que desprès no sabia que fer d’ells.
Tan escalfar acabem anant a la sortida amb tothom col·locat però amb bones maneres em fico bastant davant....ostia si la Mireia també correra!!!
Sortida i abans de sortir de Balaguer ja estic col·locat sense gaires calentons, vaig bé. A la pujada de la sortida del poble la gent del davant apreta i jo amb la poca confiança que tinc en les meves cames decideixo no seguir aquell ritme, i el grup del Adan i Murci de Ponts marxa una mica.
Passat Gerb continuo tenint el grup a aquella distancia que és –Aquí mateix- però que mai arribo. Més o menys sol vaig regulant el ritme entre lo que em dia el pulsómetre i la distancia amb el grup.
Em creuo amb els primers i allí tivant del grup està l’Erik....sense paraules un CRACK! la seva primera mitja i 1h13’....fas ràbia però de la d’amics, ja ho saps.
Al arribar a Sant Llorenç giro amb la sensació d’anar bé però també sapiguent que em tindria que exigir una mica més però a la que començo a apretar el meu cap es repeteix que petaré. Tot just gira comença lo bonic d’aquesta mitja....salutacions crits d’ànims i cachondeo que em descentren del meu esforç però que em fan córrer una bona estona mig ofegat però content. Veig a qui em salvarà en aquesta mitja, un tal Flo que amb un ritme constant i impressionant arriba per darrera i és queda al meu costat animant-me per tirar endavant, intento fer-li cas però el meu cap està tremendament conservador i té poca confiança amb els entrenos fets com per seguir el ritme d’un sub3 sí o sí.
Continuo corrent sense patir massa però esperant el moment de petar i tot i veure que no vaig ràpid no sento l’arribada del globo. Tinc de referència al Oscar que marxa a cada pas més i més. Estem tres KM0 allí, jo darrera, al mig el Pico i davant l’Oscar. Arribant a Gerb decideixo fer la pujada lo millor possible per no perdre’ls i passada la pujada apretar una mica per recollir al Pico i anar junts a pel Oscar. Fins Balaguer vaig amb un mini puntet més que al arribar al poble decideixo cremar tots els cartutxos a la recta del carrer Urgell, però no puc augmentar gaire el ritme, es com si dintre meu tingués més energia de la que el cap em deixa cremar. Arribo amb 1h23’11’’ i 29 de la general que no està mal però fa dos anys amb més vent que aquest any vaig fer 3 minuts i algo menys.

Foto d'en Marrako

La cursa bé però el post-cursa i sobretot el dinar lo millor del dia. Riure, xerrar i compartir una taula amb gent tan maja fa que em senti feliç.

Em sap greu no haver pogut poder parlar més estona amb molta gent que he vist i que tenia moltes ganes de veure....Bykeds jo hauria parat a xerrar però la gent no m'hauria esperat, Arnau lo del genoll és una mariconada ja ho veuras tu pensa en positiu i aviat tornaràs a fotre canya, Marc felicitats a la family, Kaiser tu sembla que disfrutes corrent, abans que feies cara de patir i ara sempre somrient, Vicenç de la Duatlo d'Alpicat, sempre agrait ets bona gent, Marrako gràcies per les fotazos que has fet....i no continuo que seria interminable.

Ara ja només queda Barcelona i la veritat que veient lo que tinc que fer en aquestes dues setmanes no soc gaire optimista amb la marató, però lo que segur fare és disfrutar d’aquell dia i ajudar en poca cosa a la futura maraton-woman....perquè lo de la excusa filipides sembla que t’ho has repensat jujuju

11429 euros el kg.....CERVELO

Project California Version 1

Dia a dia, paset a paset, el pis de Balaguer comença a agafar forma, poc a poc però la cosa avança. De tot plegat he après, entre altres coses, que la gent pot ser molt guarra i conviure amb molta merda i també que per desenganxar algo que està empegat amb silicona cal invertir molta energia, i fins i tot és pot arribar al punt de quasi desistir, però al final sent molt cabeçut s'aconsegueix.

Del tema esportiu poca cosa a dir, que es resumeix en una paraula: no-continuitat. No se si soc jo, o la posició dels planetes, o el pis de balaguer, o el temps, o una suma de tot plegat però en aquesta marató de Barcelona no puc pensar en el crono, només en disfrutar de la cursa i que salgo el sol por donde quiera!

Diumenge aniré a la mitja de Balaguer per complir amb la tradició. Si fa un bon dia i sobretot tinc un bon dia, intentaré treure el fetge i veure on estic.....ja se on soc, però necessito que un crono em digui un seguit de numerets que em certifiquin les meves sensacions.....crec que no estic malament però no per marcar-me objectius que fa un temps podien ser realistes però ara mateix son somnis, i ja sabem que los sueños, sueños son (la vida és sueño).

Doncs aprofitant que avui la dinàmica meteorològica s'ha trencat OEOEOEOeeeeee, i és que ja no recordo quan va començar el seguit de dies de pluges que quan para és per fer vent i tot seguit donar a pas a temperatures sota zero per tornar a començar....i tot plegat ja començar a cansar, lo qual no és novetat en el meu cas que soc al·lèrgic al fred, però ja he sentit queixar-se a suposats amants del fred. Total que avui que no plou (ho va fer ahir), i que tampoc fa vent, ni tenim temperatures sota zero sortirè a disfrutar de la BOIRA..........ja la trobava a faltar.

Si el cos està per fotre-li canya faré unes series de 2000, i si el peu diu que avui no és el dia doncs rodaré al meu còmode ritme cochinero.....això és un pla d'entrenament per fer record del món a la marató i lo demes son tonteries jajaja

Per últim i per aclarir el títol d’avui diré que el món s’està tornant boig....i això ho dic jo que estic per tancar.

Resulta que Cervelo, una marca de bicis de carretera amb molt de marketing i glamour al darrera, ha creat el nou California project. Bàsicament han creat un nou quadre de carbono amb un pes de 700 grams i 8000 euros, que se suposa que millora en tot lo que es pot millorar...a aquest preu només faltaria. Ja se que tot té el preu que un esta disposat i pot pagar però a mi que no em busquin....d’acord si em toca l’euromillones ja se que em compraré una bici d’aquestes per anar a comprar el pa, però mentrestant jo penso que és una bogeria que fa que de retruc tots els preus relacionats amb la bici pugin.

Per cert sense mirar en detall el nou projecte de Cervelo s'assembla i molt a la meva bici china......serà que marco tendencies biciclistes jijiji

Disfrutem de lo que realment ens omple de satisfacció....la superació personal i disfrutar dels nostres.

Mola el Seat Makinero!!!!

Segurament ja l'haureu vist fa dies, però jo que vaig una mica retrasat l'he vist fa poquet, i no he pogut evitar la tentació de compartir-lo amb vosaltres.

Ja he ficat a la venta la furgo per pillar-me el seat Makinero

La insoportable levedad del globero

Ahir desprès de molt temps sense veure a la Maria vaig poder compartir una bona estona de xerrera mentre feiem una pseudo-tirada llarga. Ens vam sortir 20 kms, volíem fer una trentena, però amb un vent que a estones ens feia deixar de parlar i concentrar-nos en lluitar contra ell ens vam donar per satisfets. Tanta estona parlant va donar per a molt, per ficar-nos al dia de les nostres vides, per parlar de trivialitats i marujeos varis, per disfrutar del nostres humor poc comprès i per mirar al futur en busca de nous reptes.

Ja se que no es tan preciosa com la de l'Erik però a mi m'agrada moooolt

Avui amb tanta motivació i veient que feia un bon dia he decidit treure a passejar a la flaca.....l’últim dia va ser a mitjans de gener i només recordo al Mariano destrossant-nos, a base de pestositats, al Josep Miquel, Mireia i a mi.
Feia dies que tenia ganes de recórrer les tranquil·les carreteres de les Garrigues així que la ruta escollida seria la de Lleida- Alfes- Alcanó- Granyena- Soleràs- Torms- Albagés- Castelldans- Puigverd. És una ruta molt tranquil·la, amb poques rectes,bon asfalt i unes quantes pujadetes o millor dit repechets. De sortida m’he mentalitzat d’anar suau per anar agafant ritme de pedalar, perquè pensava que, amb els entrenos de córrer per la marató, de fons aniria servit....ufff que enganyat anava.
Surto i amb plat petit porto bona cadència i pulsacions baixes, de la velocitat m’oblido. Passen els kms i em començo a trobar amb la bici i la seva posició. Passo Granyena i tot va bé (1h de ruta).
Abans d’arribar a Torms la carretera comença a pica cap amunt però vaig bé, al arribar a Torms comença una pujadeta més maja, que avui semblava que tenia més percentatge del habitual. Quan porto un parell de minuts trobo en falta la mtb i el platillo, el desarrollo s’ha acabat i això no para de pujar, penso en ficar el peu a terra aprofitant que no hi ha ningú però em nego a fer el ridícul d’aquesta manera. A una velocitat més pròpia dels caragols que d’un suposat ciclista arribo al cim(1h30’ de ruta). Les cames quasi em tremolen, la respiració es agònica i no veig com podré arribar a casa. Em deixo caure a la baixada buscant una miraculosa recuperació que no arribar.
Comencen els tobogans que hi ha abans d’Albagés i poc a poc em trobo algo millor, però al arribar al poble busco la font i em foto una barreta i quasi un bidó d’aigua (1h40’ de ruta).
Continuo i sembla que algo millor, però dubto de si dintre meu tinc energies per arribar a casa.
Com sempre al arribar a Castelldans s’acaba el desnivell positiu d’aquesta ruta i en suau baixada s’arriba a Lleida, però tot i que sempre que arribo a aquest poble ja se que arribaré tot i anar tocat, aquesta vegada continuo dubtant. Fa molta estona que he petat i tot i haver millorat algo, en el meu estat no em sento preparat per rodar 20kms amb vent de cara i lateral. Busco al maillot i apareix un gel que tot i estar caducat de fa molt temps me’l foto. Com l’efecte placebo del PowerGel el tinc calculat que dura uns 40 minuts, decideixo apretar una mica per no quedar-me sense la cafeïna abans de veure el rètol de Lleida.
Acoplat tot i que el triceps del braç esquerra i les lumbars es queixen vaig fent via i al arribar a l’entrada a Lleida, i en un moment de bogeria globeril, decideixo allargar la ruta fins Alcoletge i així passar de les 3h.
Amb 3h 16’ arribo a la porta de casa content per estar tanta estona a sobre de la bici desprès de tant temps, però al·lucinat del monumental globo que porto a sobre, mentre que corrent puc estar 3h sense cap problema.

Les dos últimes sortides amb la bici de carretera han tingut un denominador comú, el patiment i la sensació d’estar molt fluix. Tot això, faria pensar que començo a estar fart de pedalar..........doncs NO, estic més motivat que mai per poder començar a esparrekar carreteres i senderos. Marató de Barcelona i a començar la temporada de muntanya i de bici...ja estic desitjant que arribi.