Ahir desprès de molt temps sense veure a la Maria vaig poder compartir una bona estona de xerrera mentre feiem una pseudo-tirada llarga. Ens vam sortir 20 kms, volíem fer una trentena, però amb un vent que a estones ens feia deixar de parlar i concentrar-nos en lluitar contra ell ens vam donar per satisfets. Tanta estona parlant va donar per a molt, per ficar-nos al dia de les nostres vides, per parlar de trivialitats i marujeos varis, per disfrutar del nostres humor poc comprès i per mirar al futur en busca de nous reptes.
Avui amb tanta motivació i veient que feia un bon dia he decidit treure a passejar a la flaca.....l’últim dia va ser a mitjans de gener i només recordo al Mariano destrossant-nos, a base de pestositats, al Josep Miquel, Mireia i a mi.
Feia dies que tenia ganes de recórrer les tranquil·les carreteres de les Garrigues així que la ruta escollida seria la de Lleida- Alfes- Alcanó- Granyena- Soleràs- Torms- Albagés- Castelldans- Puigverd. És una ruta molt tranquil·la, amb poques rectes,bon asfalt i unes quantes pujadetes o millor dit repechets. De sortida m’he mentalitzat d’anar suau per anar agafant ritme de pedalar, perquè pensava que, amb els entrenos de córrer per la marató, de fons aniria servit....ufff que enganyat anava.
Surto i amb plat petit porto bona cadència i pulsacions baixes, de la velocitat m’oblido. Passen els kms i em començo a trobar amb la bici i la seva posició. Passo Granyena i tot va bé (1h de ruta).
Abans d’arribar a Torms la carretera comença a pica cap amunt però vaig bé, al arribar a Torms comença una pujadeta més maja, que avui semblava que tenia més percentatge del habitual. Quan porto un parell de minuts trobo en falta la mtb i el platillo, el desarrollo s’ha acabat i això no para de pujar, penso en ficar el peu a terra aprofitant que no hi ha ningú però em nego a fer el ridícul d’aquesta manera. A una velocitat més pròpia dels caragols que d’un suposat ciclista arribo al cim(1h30’ de ruta). Les cames quasi em tremolen, la respiració es agònica i no veig com podré arribar a casa. Em deixo caure a la baixada buscant una miraculosa recuperació que no arribar.
Comencen els tobogans que hi ha abans d’Albagés i poc a poc em trobo algo millor, però al arribar al poble busco la font i em foto una barreta i quasi un bidó d’aigua (1h40’ de ruta).
Continuo i sembla que algo millor, però dubto de si dintre meu tinc energies per arribar a casa.
Com sempre al arribar a Castelldans s’acaba el desnivell positiu d’aquesta ruta i en suau baixada s’arriba a Lleida, però tot i que sempre que arribo a aquest poble ja se que arribaré tot i anar tocat, aquesta vegada continuo dubtant. Fa molta estona que he petat i tot i haver millorat algo, en el meu estat no em sento preparat per rodar 20kms amb vent de cara i lateral. Busco al maillot i apareix un gel que tot i estar caducat de fa molt temps me’l foto. Com l’efecte placebo del PowerGel el tinc calculat que dura uns 40 minuts, decideixo apretar una mica per no quedar-me sense la cafeïna abans de veure el rètol de Lleida.
Acoplat tot i que el triceps del braç esquerra i les lumbars es queixen vaig fent via i al arribar a l’entrada a Lleida, i en un moment de bogeria globeril, decideixo allargar la ruta fins Alcoletge i així passar de les 3h.
Amb 3h 16’ arribo a la porta de casa content per estar tanta estona a sobre de la bici desprès de tant temps, però al·lucinat del monumental globo que porto a sobre, mentre que corrent puc estar 3h sense cap problema.
Les dos últimes sortides amb la bici de carretera han tingut un denominador comú, el patiment i la sensació d’estar molt fluix. Tot això, faria pensar que començo a estar fart de pedalar..........doncs NO, estic més motivat que mai per poder començar a esparrekar carreteres i senderos. Marató de Barcelona i a començar la temporada de muntanya i de bici...ja estic desitjant que arribi.
Feia dies que tenia ganes de recórrer les tranquil·les carreteres de les Garrigues així que la ruta escollida seria la de Lleida- Alfes- Alcanó- Granyena- Soleràs- Torms- Albagés- Castelldans- Puigverd. És una ruta molt tranquil·la, amb poques rectes,bon asfalt i unes quantes pujadetes o millor dit repechets. De sortida m’he mentalitzat d’anar suau per anar agafant ritme de pedalar, perquè pensava que, amb els entrenos de córrer per la marató, de fons aniria servit....ufff que enganyat anava.
Surto i amb plat petit porto bona cadència i pulsacions baixes, de la velocitat m’oblido. Passen els kms i em començo a trobar amb la bici i la seva posició. Passo Granyena i tot va bé (1h de ruta).
Abans d’arribar a Torms la carretera comença a pica cap amunt però vaig bé, al arribar a Torms comença una pujadeta més maja, que avui semblava que tenia més percentatge del habitual. Quan porto un parell de minuts trobo en falta la mtb i el platillo, el desarrollo s’ha acabat i això no para de pujar, penso en ficar el peu a terra aprofitant que no hi ha ningú però em nego a fer el ridícul d’aquesta manera. A una velocitat més pròpia dels caragols que d’un suposat ciclista arribo al cim(1h30’ de ruta). Les cames quasi em tremolen, la respiració es agònica i no veig com podré arribar a casa. Em deixo caure a la baixada buscant una miraculosa recuperació que no arribar.
Comencen els tobogans que hi ha abans d’Albagés i poc a poc em trobo algo millor, però al arribar al poble busco la font i em foto una barreta i quasi un bidó d’aigua (1h40’ de ruta).
Continuo i sembla que algo millor, però dubto de si dintre meu tinc energies per arribar a casa.
Com sempre al arribar a Castelldans s’acaba el desnivell positiu d’aquesta ruta i en suau baixada s’arriba a Lleida, però tot i que sempre que arribo a aquest poble ja se que arribaré tot i anar tocat, aquesta vegada continuo dubtant. Fa molta estona que he petat i tot i haver millorat algo, en el meu estat no em sento preparat per rodar 20kms amb vent de cara i lateral. Busco al maillot i apareix un gel que tot i estar caducat de fa molt temps me’l foto. Com l’efecte placebo del PowerGel el tinc calculat que dura uns 40 minuts, decideixo apretar una mica per no quedar-me sense la cafeïna abans de veure el rètol de Lleida.
Acoplat tot i que el triceps del braç esquerra i les lumbars es queixen vaig fent via i al arribar a l’entrada a Lleida, i en un moment de bogeria globeril, decideixo allargar la ruta fins Alcoletge i així passar de les 3h.
Amb 3h 16’ arribo a la porta de casa content per estar tanta estona a sobre de la bici desprès de tant temps, però al·lucinat del monumental globo que porto a sobre, mentre que corrent puc estar 3h sense cap problema.
Les dos últimes sortides amb la bici de carretera han tingut un denominador comú, el patiment i la sensació d’estar molt fluix. Tot això, faria pensar que començo a estar fart de pedalar..........doncs NO, estic més motivat que mai per poder començar a esparrekar carreteres i senderos. Marató de Barcelona i a començar la temporada de muntanya i de bici...ja estic desitjant que arribi.
2 comentaris:
M'encantaaaa!!!
l'únic, seria abaixar una mica el sillin per no acabar amb malt d'ous però per tot ho demés, xapó!!!
M'agrada sentir la paraula motivació, i mes si surt de la teva boca, anims i a patir disfrutant!!!
Gràcies per l'estona del disabte.
Potser és la foto que dona la sensació que està una mica mirant cap amunt pe`ro perquè sempre porto el seient ben pla...soc molt sensible jo jijijiji
Un plaer compartir l'estona de dissabte.
Salut i entrena fort que 1h08' és correr mooooooolt ràpid
Publica un comentari a l'entrada