dimecres, 31 d’octubre del 2012

Idees per anar rumiant en la foscor




No m'agraden les curses entre altres coses pel problema de la petjada que deixem en la natura. Ja sabem que tot ésser viu deixa una petjada en la natura però el problema de la raça humana és que la nostra és molt destructiva, repetitiva i som massa humans per la capacitat de regeneració de la natura. Si a sobre afegim que ens coordinem per en un dia concret anar a un paratge i una munió d'humans ens dediquem a trepitjar, circular, o com sigui que ho fem, sobre un mateix punt el resultat és una erosió i degradació del planeta impossible d'auto-regenerar. Total que m'estimo més fer un recorregut d'una cursa mesos abans o desprès enlloc de fer-ho el dia de la cursa, i a sobre m'evito ficar-me de mala llet veient gel, barretes i demés deixalles que deixen alguns guarros.

De tota aquesta dissertació neix l'idea de fer la marxa de bicicleta de muntanya Ermitanyos fora del dia oficial. A més com en els últims anys faig de voluntari el dia de la marxa doncs mentres et passes hores mirant, ajudant e informant a la gent et venen unes ganes de fer-la que cada any em dic lo mateix -L'any vinent m'inscric i a disfrutar-la a tope-. Però al final acabo repetint de voluntari.
Total que sense data fixada aviat la faré al meu rollo, això sí sense els ja famosos avituallaments-esmorzars de cada ermita....ho trobaré en falta però la meva figura m'ho agrairà jajaja

Per cert el video del principi és bestial i em venen unes ganes d'apuntar-me a aquesta cursa....aishhhh que havia dit que jo a curses no hi tornava jajaja

dimecres, 10 d’octubre del 2012

De les Asics Trabuco 14 a les Asics Fuji Trabuco



Doncs sí, desprès de 897kms ha arribat l’hora de jubilar les Asics Trabuco 14, en endavant 14, ja que les pobretes estaven ja molt justetes.





Si voleu una ressenya desprès de 380 kms amb elles teniu el enllaç aquí.
Ara l’ampliaré amb l’experiència haver fet quasi 900kms. Primer cal dir que si he decidit que ara és el moment de retirar-les és per les sensacions que m’han transmès a les últimes sortides.

Al fer 800 kms vaig començar a notar que la sabatilla deixava de tenir la boníssima solidesa general que havia tingut fins llavors, no se com explicar-ho exactament, però un dia vaig notar que res anava malament però notava la sabatilla poc precisa. La sola, a la part de davant de tot estava molt justeta i havia perdut la boníssima tracció que tenia fins llavors. La mitja sola crec que estava ja molt apurada perquè als 875 kms vaig començar a notar les pedres i fins llavors havia tingut una protecció bestial. Total que desprès de tan temps tornava a pensar amb les sabatilles quan fins llavors m’havia oblidat del tema, i això és lo millor que pot passar amb el material, oblidar-se d’ell doncs és senyal de que ha funcionat perfectament.
Ara les deixaré per caminar pel poble i per anar a la feina.

I com sembla que últimament m’ho estic passant molt bé corrent doncs tenia que buscar unes substitutes ràpid. Mirar per internet opinions, tendes, preus, disponibilitat i més mals de caps per acabar decidint-me per la nova versió de les 14, es a dir les Asics Fuji Trabuco.

Vaig baixar a Lleida a veure una nova tenda de trail runinng que han obert, la Ultra Lleida. El Daniel és molt amable i disposat a perdre el temps que calgui per ensenyar-te la seva oferta en sabatilles i la seva experiència així com la dels seus col•laboradors. Una estona provant Sportiva, Raidlight i les Asics em van fer decidir-me per les últimes. De les Sportiva no em va agradar com em quedaven al peu, notava pressions rares en llocs raros. Les Raidlight son per climes humits i freds, es a dir tot lo contrari a on lloc corro. I les Asics doncs son velles conegudes amb un re-styling molt important que fan que pugui dir que son com un model nou.

Només ficar-me-les lo primer que vaig notar és que el peu esta més aprop del terra, abans donava vertigen anar tan alt però tot i això mai vaig tenir un esquinç. Aquesta sensació és real doncs Asics ha reduït el gruix de la sabatilla. Aquesta sensació és molt agradable doncs et sens més aprop del terra, tot i això l’amortiguació continua sent boníssima, per gent lleugera potser és massa. Per mi, tot i pesar 65kgs, i la sabatilla estar pensada per gent de més de 75 kgs és perfecta. En moltes sabatilles l’amortiguació esta restringida al taló, i als dits és molt inferior, però a les Fuji Trabuco es igual de bona al taló com als dits. Per acabar de protegir els peus de les pedres i el terreny irregular porten al llarg de tota la sola una placa antipedres que fa que no es clavin les pedres més punxegudes. Tot això amb els 11 primers kms que vaig fer ahir ja vaig poder comprovar que funciona perfectament.
Un altra característica nova d'aquestes sabatilles respecte a les seves predecessores es que s'ha reduït el desnivell entre taló i dits, el famós drop. També es nota i ajuda, i molt, a poder córrer aterrant sobre la part central-davantera del peu. Abans em sentia incòmode corrent així amb les 14, però ara amb aquestes tot és més natural.

La part superior també té moltes novetats, a les 14 tenia cinc files de forats pels cordons que feia que el turmell i tota la subjecció de la sabatilla quedes una mica precària i amb sensació d'inseguretat, tot i que com ja he dit en 900 kms no he tingut cap esquinç. Les Fuji han afegit dos files més de forats pels cordons passant a set, resultat, una subjecció bestial fins i tot diria que massa, però això potser degut a que amb una sola sortida no he trobat encara la força amb que tinc que lligar-me els cordons. La contrapartida és que la bosseta pels cordons queda més amagada i és més laboriós ficar els cordons dins. La llargada dels cordons ara és molt més curta, tot i ser justa, i ara la “pilota” que cal ficar dins la bosseta és molt més petita i s’agraeix per lo que he comentar abans d’accedir a ella.

Els forats del cordons son metàl•lics i d’ells surten uns nervis plàstics cap a la sola que fan que el peu estigui molt ben subjectat. Potser per lligar-me massa els cordons vaig notar tot el peu massa subjecte, potser amb els cordons més fluixos i lo que es doni la sabatilla el peu es sentirà més natural dins la sabatilla.

Crec que els canvis introduïts en la Fuji Trabuco han sigut molt positius i només els tacs de la part més davantera de la sabatilla em fan pensar que han sigut el únic pas enrere, tot i que només el temps em traurà o donarà la raó.
Quan porti uns 300kms tornaré a parlar d’aquestes sabatilles, doncs amb aquestos kms ja podre parlar i donar una opinió més bona.

Per últim m’agradaria parlar del preu de les sabatilles..........Que està passant???? És de bojos, ara per sota de 100 euros no trobés res (es un manera de parlar) i el preu mitjà està en 120-140 euros i les tope de gama se’n van als 200. Puc entendre que hem de pagar els videos promocionals, els sous dels pocs runners professionals, els patrocinis en curses, etc però crec que pagar 110 euros per unes Asics Fuji Trabuco és de locos i una autentica barbaritat. Això sí ja ho podeu dir, - Ho pagués perquè vols. I us puc dir que teniu raó, però em sembla un autèntic robatori al estil de lo que ja passa amb les bicis. Ahh sí que vivim en una societat consumista. Ja ho diu aquell anunci de Mastercard, unes sabatilles, 110 euros, disfrutar de córrer per la muntanya, no té preu.



dimarts, 9 d’octubre del 2012

Buscant els límits a la milla (1609 metres)

Ja vaig explicar les meves vivències al meu debut a la distancia. Com m’agrada donar-ho tot i vaig acabar amb la sensació que no ho havia fet, doncs quina millor solució que fer una milla a la meva bola.

I com és fa una milla “my way” us preguntareu? Doncs com a mi em vingui de gust. Ara faré d’organitzador i faré un reglament com a mi em vagi bé.

REGLAMENT
1- La distancia serà 1609 metres, vamos lo normal quan la cursa és diu milla.
2- La cursa és disputarà el dia que em vagi bé i a l'hora que jo vulgui. Lloc, al camí asfaltat de la torre Baró.
3- Les inscripcions seran per invitació, i ja aviso que no he convidat a ningú...ranció que és un.
4- La cursa tindrà llebre. L’Anna m’ha fet de llebre a ritme de 3’15’’/km per tenir la referència del dia de la cursa.
5- A l’arribada no hi haurà res, així que cadascú tornarà a casa com ha vingut.

Ja se que a les curses, dono un punt més d’esforç que mai es pot aconseguir quan entreno. Però de totes maneres estava convençut que estaria aprop dels 5 minuts. La veritat és que de sortida ja he notat que no anava fàcil, així que ha tocat patir de sortida per aguantar el ritme. Quan he estabilitzat la respiració i em notava algo millor he vist que estava anant quasi a 5’30’’/km, intento apretar però m’ha costat moltíssim tornar al ritme objectiu.

Quan he superat els 800 metres, he intentat apretar les dents per retallar temps, i m’he ficat a quasi 3’/km, però el cor em sortia per la boca i les cames cremaven. Llavors ha tocat lluitar amb el coco i tot i no poder fer res més que mantindré el ritme com a mínim he pogut arribar a la “meta” sense decaure.

Creua la línia de meta i toca mirar el crono, no estic gaire il•lusionat perquè he tingut que patir tant que dubto haver millorat la marca del altre dia i més encara apropar-me al objectiu d’estar aprop del 5 minuts. Mirada al crono i 5’10’’.... tant patir per una millora ridícula de 3 segons, però avui a diferencia del altre dia tinc l'agradable sensació de haver-ho donat TOT.

Resum:
Mai es pot pensar que es pot fer millor marca o personal best (m’agraden les americanades, que li farem) en un simulacre o entreno...per això ja estan les curses.
Dono per finalitzada la tonteria de les milles, així el meu PB és 5’10’’ ...que ben mirat no està malament, així que molt content.

Ara abandonaré les meves Mizuno Ronin II que tan m’agraden i passarem a les Trabuco. Per cert aviat hi haurà ressenya, review, test, anàlisis o com vulgueu dir-li de les Asics Trabucco 14 i primeres sensacions de les noves sabatilles que tinc...les Asics Gel Fuji Trabuco.


dimecres, 3 d’octubre del 2012

II Milla de Balaguer 2012



Dissabte, dia D i tot el dia plovent a Balaguer amb més de 30 litres per metre quadrat. Per una part molt content de que plogués, però per l’altra em veia fent el 1609 metres amb barca. Al final l’organització va posposar la cursa al diumenge, i jo encantat.
Diumenge, segon dia D, i aquest si seria el bo perquè el dia era fresc però solejat, ideal.

Arribem l’Anna i jo al passeig i està a tope, canalla petita, canalla gran, de totes les mides però tots de curt i amb ganes de córrer.
Primer feien els petits, i quan dic petits vull dir mini personetes i es que alguns anaven de la mà dels pares, i així totes les mides fins els adults. Quin bo dona veure córrer infantils, cadets, alevins i totes les categories inferiors. Lo que em va agradar més era veure l’il•lusió que els feia quan els animaves i aplaudies, estaven cansats però en aquell moment la cara els hi canviava i feien un sprint que ja voldria jo. Quan veig això encara crec que la raça humana té salvació, però a la que passen uns anyets en aquesta societat podrida molts es perden en el camí.
Mentrestant anàvem escalfant els músculs i sobretot la llengua xerrant amb la gent, això és lo que més trobava en falta de les curses, - Que prepares? - Que tal tot? - Com va el teu genoll? I una mica de plors de lo fatal que estem tots, fins al tret de sortida quan a tothom sembla que li desapareguin els mals i correm com un ramat d’antílops de la sabana a la que veuen un guepard.

La cursa. Doncs va ser un cúmul de lo que més odio...excuses del estil “I si...” I si no m’hagués quedat taponat? I si hagués pogut pillar el grup de davant? I si hagués comptat bé les voltes? I si.... Resumint que vaig acabar content, o millor dit molt content per l’experiència viscuda però amb gust agredolç per creure que podria haver fet molt més.
Ara detallaré els meus errors. A la sortida, i com sempre, em vaig ficar massa enrere i durant els primers metres em vaig veure taponat i fent acceleracions i frenades per poder tenir via lliure. Quan vaig tenir pista per córrer, ja vaig veure que el grup de davant estava marxant. Com vaig veure que ningú volia fer d’enllaç vaig anar progressivament, tot lo progressiu que es pot ser en un cursa de cinc minuts i algo. Quan vaig agafar el grup ja estava molt estirat i els sis primers ja estaven tan lluny que no ni els veia. Així que eren tres i jo mateix, per darrera suposo que venia algú però en cap moment em vaig girar per veure qui venia. Total que a falta de 4oo metres, més o menys, em vaig plantejar passar al davant per no esperar al sprint final, perquè no tinc gaire bona punta de velocitat, i sí soc capaç d’atacar de lluny i aguantar, però llavors em van aparèixer els dubtes de si havia comptat bé les voltes ( la cursa era a tres voltes i un tros més). Total que amb por d’haver-me descomptat amb les voltes vaig decidir ficar-me a la seva alçada i morir al sprint final, i com era d’esperar, vaig passar un i dos van entrar davant meu.
Just creuar la meta miro el crono i lo primer que penso es que el crono no ha funcionat bé i s’ha parat o algo així, i es que deia 5 minuts i 11 segons Bestial!!!!  desprès a les classificacions oficials el temps es de 5’13’’ a un ritme de 3’15’’/km.



 
Com a conclusions veig que tots els càlculs pre-cursa sobre l’estimació de temps en base a entrenos sempre és queden molt lluny de la realitat, doncs el dia D dono un plus molt gran i en distancies tan curtes la desviació és molt més gran que amb distancies més llargues.
Desprès d’analitzar la mala gestió de la cursa que vaig fer, em plantejo si amb l’experiència seria capaç d’apropar-me als 5 minuts. Estic tan convençut que aviat faré la meva milla per treure’m de dubtes... ja informaré..... ja ho podeu dir ben alt, l'ignorancia és molt atrevida jajaja
Com a experiència m’ha agradat molt per l’ambient per córrer plegats des de petits fins a grans. El rollo de tret de sortida i córrer com si no tinguéssim coneixement enganxa molt. Patir per córrer ràpid sense quasi tenir temps de pensar és adictiu. Cansar-se més escalfant que competint és estrany però curiós.

Per últim agrair l’esforç fet per Maratonians del Segre per organitzar tota aquesta moguda. Moltes vegades només veiem els errors de les organitzacions, i mai agraïm prou les moltes hores d’esforç que hi dediquen perqué nosaltres poguém disfrutar de lo que ens agrada.