Perquè menjar pot esdevenir un plaer

Com la gent diu que soc raret i inclús tontet, doncs avui toca entrada al blog d’aquelles que no s’esperen, però com m’encanta sorprendre doncs aquí la teniu.
La cuina no és una de les meves passions, menjar SÍ. Tot i això el fet d’alimentar-se segons el dia és un pur fet d’ingerir aliments per viure i altres dies és un plaer vital tot i que per assolir aquest adjectiu necessito tenir algú al davant i és que soc un fetitxista de veure menjar.......això sí, a segons qui, perquè generalment veure menjar a la gent no em dona bon rollo.
Doncs la recepta és simple però per algú com jo, que he tingut que sentir –Tu no cuines- doncs és una recepta simple però rica rica y con fundamento per el meu sentit del gust i crec que molt equilibrada doncs combina els hidrats de carboni de la pasta, amb els minerals de les verdures i la proteïna de la tonyina.
El tema és agafa a poder ser productes de l’horta dels pares (un que té sort i sense tenir-se que esllomar pot gaudir del gust de hortalisses de veritat), en aquest cas una ceba, albergínia, pebrot i pastanaga.És talla tot ben finet i es fica amb una paella amb oli. Aquí bé el secret de fer una bon sofregit:

- Primer estar sol perquè si tens algú voltant per la cuina et despista i s’acaba cremant o algo pitjor.

- Segon no tenir pressa, les presses son sempre males conselleres.

- Tercer algo de musica per ajudar a remenar els ingredients amb alegria i ritme. Jack Johnson és la meva recomanació, i no només per cuinar sinó per disfrutar del sentit de l’oïda.

Una vegada els verdures comencen a estar tendretes i dauradetes cal afegir tonyina, la de llauna fa la feina però si teniu d’aquella de pot de vidre val la pena perquè la diferencia és nota. Quan ja estigui s’apaga el foc i és reserva.

Mentrestant cal bullir la pasta, espaguetis, macarrons o la que vulgueu.
Quan la pasta està al punt, això del punt va a gustos perquè lo que per mi és dur per algú altre és al punt.
Una vegada hem escorregut la pasta l’afegim a la paella amb les verdures i amb un foc molt fluixet remenem perquè tots els ingredients és coneguin i tot agafi el mateix gust, la pasta a les verdures i les verdures a la pasta, la tonyina només regala el seu gust intens i suau.
Quan ho fiquem al plat aprofitem per ficar una mica d’orenga. I parlant d’orenga seria imperdonable utilitzar la de les tendes, tant córrer per muntanya, caminar i anar amb bici i no som capaços d’un dia sortir a passejar i recollir orenga i altres plantes aromàtiques, o perquè no, qualsevol del munt de fruits que la natura té per nosaltres.
Per últim només cal obrir un bon vi i cridar a algú especial perquè vingui a taula.

Els de Lleida som ben xulos

Havia vist coses rares i no penseu que aquesta és la més rara que he vist mai, que ja tinc una edat i començo a tenir una mica món a les meves esquenes. Però es que això només podia passar a Lleida, fer coincidir el dia sense alcohol i la fira de la cervesa el mateix dia.........-manda güevos- com diria Trillo.
Ja veig el dilema espiritual de la gent. -Que fem anem a tajar-nos primer a la fira i desprès ens passem pel stand dels ex-alcoholics per veure com podem deixar la dependència-, i en un dia hem passat de tajeras a ex-tajeras.........doncs al final no era tan mala idea...de locos!!

Per cert qui m'ha fet adonar d'aquesta coincidencia ha estat el Josep Huguet a qui per cert desitjo que ara estigui recuperant-se de la Marató de Donosti amb un somriure d'orella a orella per haver disfrutat de 42,195kms.

Duatló de Balaguer

Aquí teniu unes fotos de la duatló. Jo no vaig participar, vaig estar fent de control en una cruïlla però vaig tenir el privilegi de comptar amb la companyia de la Eli.

Les fotos son del primer sector de córrer pel convent de les Avellanes i del podium on la Mireia, amb un parcial amb bici impresionant que per suposat va ser el millor en femines, va fer segona per darrera de la Merçè Tusell, i per davant de la Nuria Lauco.....tres bikers arrassant a les duatlons de muntanya.
En masculí l'Erik Diaz va donar un recital controlant la cursa i guanyant a lo campió. Vaig tenir el plaer de poder compartir un dia amb ell i m'ha impresionat com a persona perquè com a esportista ja ho havia fet. Per cert part de la victoria seva va ser gràcies a mi, doncs el vaig pujar fins a la sortida, li vaig deixar el bidó, la bombona d'aire comprimit i la bomba de peu per unflar les rodes.........doncs al final em va anar prou bé la cursa, primer masculí jajaja

http://picasaweb.google.es/SantiMillanM/DuatloBalaguer221109#slideshow/5407394621879526658

Del dinar de desprès millor no parlar perquè la gent de Ponts son molt mofetotes. Vaya parella el Bernaus i el Murci per destacar els més afectats pel vi caducat....a la botella ficava 2007.

Alakrana: Un fet, diferents punts de vista

A vegades a simple vista i sense aprofundir m’emporto una idea errònia o tergiversada de la realitat. No es bo creure’s tot lo que ens diuen i sempre s’hauria de comprovar i analitzar la informació rebuda. Això ho vaig aprendre a l’escola i tot i que quedi una mica pedant no m’ho va explicar cap professor, ho vaig descobrir jo......això de raonar és un passada.

Això del Alakrana és una de tantes noticies que rebem i que segons qui ho expliqui sembla que el mateix fet sigui totalment diferent. Jo no se qui té raó, però hi ha un seguit de fets que no em queden clars i segons qui els explica encara menys.........cada dia és més difícil sapiguer la veritat en aquesta societat de la desinformació.



Lo que em queda clar és que aquesta pel·lícula ens ha costat i ens costara un munt de diners, que pagarem entre tots perquè uns empresaris, que no tenen cap consideració amb el medi ambient marí, continuïn emplenant-se les butxaques de calerons fins que els peixos només els puguem veure al oceanogràfic o siguin un records del passat.

Fotos del 10000m del St Crist de Balaguer

Perquè és de ben agraït donar les gràcies a la gent que dedica el seu temps als altres, doncs penjo aquí unes fotos del Mariano que va fer a la cursa i unes altres del Joan Casals que son una passada, peaso’ fotografo.

Fotografia feta pel Mariano Ortiz - Curtimentbiker

Fotografia feta pel Joan Casals

Aquesta foto m'encanta, els nuvols, els colors, les ombres....Fotografia del Joan Casals

Totes les fotos del Joan les podeu veure al següent enllaç.



Per cert aquest diumenge marxem al Parc Natural dels Ports a fer la marxa del Port. Visitarem les terres on es curteix el Joan Farnós.

10.000m del Sant Crist de Balaguer

La sortida

Un any més he anat a donar suport a l’iniciativa dels maratonians del Segre de fer un 10.000m ben fet, amb poca gent organitzant però amb moltes ganes de fer-ho bé, i com és un plaer anar-hi doncs allí estava jo.

Però començo pel principi. Lo que realment m’atreu del córrer és el desnivell i sobretot el avançar kms i més kms a la busqueda de les sensacions de plaer i de buscar els límits al cos, però la veritat és que les distancies curtes també m’atreuen per l’explosivitat d’un esforç curt però a muerte des de la sortida i fins l’arribada, i tenen l’avantatge que amb dos setmanetes especifiques d’entrenos a base de series que fan cremar les cames i arrossegar un cansament perenne doncs et fiques a un nivell relativament bo (i per bo vull dir bo per mi, que per algú altre potser molt bo i per altre potser ritme borreguero o cochinero).
Així que amb menys sessions de les desitjades em presentava a la línia de sortida. Això sempre em passa, arriba el dia de la cursa i sento que no he entrenat lo mínim i indispensable per sentir-me confiat i amb ganes de donar-ho tot. Aquesta vegada era veritat, pintar el pis, tenir temps per l’amistat i disfrutar de la vida han fet que m’hagi faltat algun entreno més, però arribava desbordant de felicitat i això val més que quatre dies fent 7 de 2000m a 3’30’’.

Com ja es tradició en les curses de tarda passo de dinar i tenir problemes de digestió, no se on vaig llegir “El tigre caza mejor si esta hambriento” que espatllat que estic. Amb temps suficient arribo a la nova passarel·la de Balaguer on està l’entrega de dorsal i sortida. Sense fer cues busco la llista d’inscrits i no em trobo fins que començo pel principi i quan arribo al dorsal 3 veig el meu nom........quina vergonya porta aquest dorsal. Saludo a Mariano i m’explica que està preparant com pot la marató de Lisboa com uns quants Maratonians del Segre. Recullo el xip, el dorsal de la vergonya, la samarreta de màniga llarga que està molt guapa i la botella de vi.......ja tenim vi per fer un sopar especial. Em trobo al Josep Antoni Gardeñes i xarrem una estona, desprès seriem inseparables companys de cursa i quin plaer córrer al costat d’ell. Desprès vaig saludant a tots els amics i coneguts. Em canvio aprop del cachondeo perpetu dels Pontsicans, que tot i ser unes besties porten una festa a sobre de les bones, això sí pestosos i mofestes ho son una estona llarga jajaja.
Escalfament bo però sense fer els quatre sprints necessaris per despertar el cor i cames. A la sortida teníem la famosa Curtida de Balaguer, la Mireia, fent els honors d’animar-nos i tallar la cinta.

Les curses dels petits i espero que el futur del atletisme popular

Sortida i marica el últim, no em trobo gens a gust amb tanta gent aprop i menys amb el ritme que marca l’Elèctric. Em menys d’un km els tres primers van al seu rollo, es a dir, volar molt baixet i per darrera ens quedem un grup d’uns sis o set, amb el Gardeñes i la mofetota del Coixeto entre ells.
Fins a la pujada forta tot va més o menys a ritme, llavors alguna apretada però som quatre que anem ben juntets i per darrera alguns fan la goma. Al arribar adalt i sapiguent que faria vent intento no afluixar i trencar algo el grup però algú pensa lo mateix i feina tinc per no despenjar-me. Al passar pel cementiri de Santa Maria penso en recuperar una mica perquè estic convençut que a la recta de la Creu Trencada el vent serà de cara i farà molt mal. Just agafar la recta el vent ens frena com si ens haguessin lligat una corda i tiressin des de darrera, de totes maneres se que tinc que intentar-ho allí i ho faig......entre el patiment torno a sentir el Hooligan-resacos del Mariano que sembla estar a tot arreu..... i entre això i que el Gardeñes just comença la baixada es deixar anar aconseguim obrir un petit forat. Baixada a tot lo que puc i en les escales del Sant Crist intento guarda una mica per a la baixada apretar però arribem al pont vell i anem junts i inclús se’m fa difícil seguir el ritme. Intento no donar-li més de 10 metres i a l’alçada del pont nou em giro i veig que per darrera no és donen per vençuts i faig un progressiu a muerte i agafo al Josep i li comento que per darrera tenen ganes de festa i continuo amb el meu progressiu que al entrar a la passarel·la (i recta de meta) és transforma, més per ganes que per velocitat, en el sprint final i entro quart (36'58'') i a un munt de segons del tercer, l'Elèctric.

Veus ja tenia jo raó, el rellotge diu que estic moooooort uffff

Fa sentir bé veure la cara d’alegria i l’abraçada rebuda quan el cor encara està a 190. Salutacions i felicitacions entre els companys-rivals de cursa i a tapar-se i donar les gràcies per ser Dolenta.

Com sempre disfrutar a parts iguals de la cursa que del post-cursa, on vaig conèixer al Toni Canals de Tremp, un xaval molt majo que no li té por a l’aigua i fa tris, bici, córrer i tot lo que li vingui de gust, també estava per allí el Pepe Capella perquè desprès diguin que els Agents Rurals sempre anem amb lo cotxe empegat al cul, doncs aquest corre com un dimoni, tota la gent de Balaguer i molts més amb qui va ser un plaer compartir una estoneta que m’hauria agradat fos més llarga. Per últim voldria donar les gràcies a molta gent que em va animar quan ens creuàvem però que, o no podia retornar la salutació per anar mig mort o perquè quan reaccionava era massa tard, de totes maneres moltes gràcies.

La tardor ja és aquí

Fa quatre dies estava suant a raig corrent pel Mont-Roig, i aquest cap de setmana m’he adonat que l'imparable rellotge de la natura ha continuat marcant el temps i una invasió de colors rovellats i ocres ha envaït el medi.
Ara toca recol·lectar els fruits del bosc per poder passar el llarg hivern que tenim més aprop de lo que sembla, i mentres alguns bitxos comencen a buscar amb qui compartir l’escalfor generada per la salvatge crida de perpetuar la seva espècie.

Detall fulla Roure a l'obaga de Confós

Fruit i flors de l'Arboç

Parella de Aguiles daurades

Montsec d'Ares

Per la meva part continuo veient que la bàscula em va confirmant que la felicitat pesa. De tota manera vaig progressant, adequadament però alhora lentament, en el meu intent de sentir-me ràpid per fer la cursa del Sant Crist de Balaguer.