dijous, 14 d’octubre del 2010

Shimano M161W

Avui toca explicar la meva experiència amb les sabatilles de la bici. Venia d’unes Specialized mtb Sport, còmodes i robustes, que han aguantat un munt d’anys i kms. Amb el body geometry, una tecnologia que utilitza Specialized per maximitzar el rendiment tot escoltant la biomecànica, al principi les sensacions eren rares però amb pocs kms em vaig acostumar, no he notat cap benefici però tampoc cap molèstia. L’únic punt negatiu d’aquesta sabatilla ha estat la sola, que amb relativament poc temps es va desintegrar, cosa que amb el temps no ha sigut gaire maldecap perquè cada vegada camino menys amb la rígida.

Però anem a parlar del regal pels meus peus, les Shimano M161W. Des d’un principi tot ha estat normal, sense novetats, sense maldecaps....vamos lo que passa amb Shimano, tot perfecte i sense cridar l’atenció en cap apartat. 90€ a ChainReactionCycles, el mateix preu que al Unipreus però en aquest últim no tenien el meu número. Respecte a la talla, doncs el 42 m’anava un pel just amb mitjons d’estiu però els velcros i carraca anava perfecte. Em va fer por que m’anés petit i vaig agafar el 43, de llargada genial i els velcros i carraca les porto bastant apretades però cap problema...sempre em passo això, i es que tenir el peu ample i amb l’empeine (algú sap com es diu amb català) baix es lo que té.
Les he utilitzat a la bici de carretera però utilitzant les cales i pedals de muntanya, i desprès de 351kms amb elles lo millor que puc dir és que m’he oblidat d’elles totalment. Tot genial, el sistema de subjecció (dos velcros i carraca) sense fallar, la sola, amb dos tacs a la punta, fa molt bona pinta però a la carretera poc es camina, però de totes maneres no son sabates per caminar massa, la subjecció del peu és molt bona i la transpiració és bona tot i que cal provar-les amb dies de més de 30º.

Per la meva part totalment aconsellables tant per funcionament com per estètica (cosa molt personal). Us deixo unes fotos de les sabatilles perquè veieu lo boniques que son.............sí,sí, ja ho se, però no us penseu que son pels lo que tinc a les cames,no, és un nou teixit super-revolucionari que estic provant, és el material que Gore-pel treure al 2015 però jo estic fent de provador.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Pluja i mtb

No és d'avui però per fer ambientillo fa l'efecte, no!!


Sortir a pedalar quan plou és una experiència diferent a la resta de dies que un pot sortir amb la bici, tots tenen algo que els fa diferents, però el dia que plou hi ha tantes sensacions poc habituals que és fantàstic.
El problema és que amb el pensament d’adult que tinc començo a valorar les despeses de pastilles de frens, la cadena, el cassette, la neteja a fons que s’ha de fer desprès, les possibles o quasi segures caigudes, la roba bruta, son un munt més de motius adults per no sortir i esperar que el terra s’assequi, que fan que em quedi a casa.

Tampoc és d'avui però torna a fer l'efecte, no!!

Però avui sense un motiu concret, sense una explicació raonable, sense pensar-m’ho gaire m’he vestit mentres escoltava música de la bona i he sortit com un nen entremaliat que va a fer una de grossa però que intenta estar calladet per no ser descobert.

El cel era preciós, barreja de clarianes que deixaven veure el sol, núvols amenaçadors i cortines de pluja....un espectacle natural.
Quan portava deu minutets, apareix l’arc de Sant Martí, les primeres gotetes sobre la pell, i es que anava amb màniga curta, i llavors festival de sensacions. He oblidat mirar el pulsòmetre que ja no marcava les pulsacions, no he mirat ni el temps ni els kms tot i que també era impossible per el fang que cobria la pantalla, només he pedalat sota pla pluja i sobre un fang molt líquid que feia que no s’empegués a la bici i només m’anés esquitxant. El soroll de la pluja donant cops al casc, l’humitat plena d’olor a terra i herba, el joc de traçar les corbes sense sapiguer on patinaràs, els trossos de fang que aleatòriament salten a la cara i que com pots intentes esquivar, la boca plena de barreja d’aigua i sorra, que més es pot demanar.
Doncs l’únic que queda és arribar a casa, trobar-te un somriure i una dutxa d’aigua calenteta.
Un pedalada per emmarcar i recorda durant temps.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Cursa del Torró, Agramunt

Quatre mesos i mig sense ficar-me un dorsal per fer una cursa a peu i no ho trobava en falta fins que un dia sense pensar vaig veure aquesta cursa i em vaig inscriure.
Suposo que tenia ganes d’estrenar les Mizuno wave ronin 2 en un 10.000m, i jo pensava que aquesta seria una cursa ràpida.
La cosa no ha sigut tan ràpida, i mentre jo pensava que el recorregut seria pla i majoritàriament per asfalt, ha resultat ser tot lo contrari, pista de terra amb fang i tolls d’aigua com per ficar-se ulleres i nedar..... d’acord, una mica exagerat sí que soc, però anava amb l’idea de trobar una cursa per intentar fer marca.

De la cursa destacar el trobar gent amb qui es un plaer compartir una estoneta. A la sortida com feia abans mal col•locat i durant els dos primers kms calenton per trobar el meu lloc, aquets tram l’he fet colze a colze amb el Manu, desprès ell ha anat tirant endavant com si res....que fort està el condenado. Poc després trobo al Sergi Farre del Km0 Ponent, quasi em fico a la seva par però poc a poc ha tornat a marxar i durant gran part de la cursa l’anava veient marxar...un altre que no se que menja però va com una moto. A la part central de la cursa, sense novetats, anar patint i sense guanyar posicions ni perdre. I llavors les pistes han anat passant de molt bones a més i més fangoses, amb tolls-piscines i alguna zona de patinatge on la feina no era córrer ràpid sinó no caure....divertit? SÍ, ideal per fer marca? NOooooo. L’última part, tot i anar pensant que tindria que afluixar i perdre el grup de quatre que tenia a la vista, no ha estat així però tampoc he pogut agafar-lo, només mantindre la distancia.
Al arribar tenia la sensació de que la cursa s’havia fet molt llarga, i no sabia si era per la falta de forces, o perquè, però semblava que els kms haguessin passat lents. I només arribar el Sergi em diu que hem fet un 10.500 o 10.700....ahhh ja deia jo, a mi m’han sortit 11km i 40’54’’ que si la distancia hagués estat de 10km hauria fet 37’10’’ que per no ser una cursa molt ràpida esta bé... que divertit és divagar tot utilitzant la famosa teoria de: i si.....

Total que molt content de tornar a competir, i molt més encara de no haver pensat en res que no fos patir, ni un segon pensant en el genoll, així dona gust. Per cert a falta de fer un tocho monotemàtic dels keds nous, només diré que si un té cames per portar el ritme que elles demanen, elles son un guant, un plaer als peus.
Per últim no tinc fotos, que sempre ajuden a pair els meus tochos, però la culpa ha estat de l’Anna que a la que olora dolços per de vista el món i fins que no ha tingut un pastisset de coco a les mans no ha descansat....aiii canalla!!!