divendres, 26 de desembre del 2008

Avui he pogut vèncer al fred

Això ja no és novetat però per més dies que acumulo de fred i tremolar no aconsegueixo adaptar-me al fred i sortir a fer algo.
Porto un hivern molt dur, i tot i que no diré la típica frase –Mai havia vist un hivern tan fred i amb tanta boira- doncs ja se sap que els essers humans no tenim gaire memòria meteorològica, i cada estiu és el més càlid, l’hivern és el més fred i la tardor la més plujosa, si he de reconèixer que tot i fer quatre dies que hem entrat a l’estació del hivern a mi ja se m’esta fent molt llarga......ja trobo en falta els 30º del juny.
Potser quan era petit el fet de no conèixer més climes que el de Lleida em feia pensar que si aquí teníem boira a la resta del món també. Ara amb el temps he descobert que si a Lleida hi ha boira la resta de Catalunya esta disfrutant de dies de solet i bones temperatures i això és molt dur quan soc una persona que m’encanta estar a l’aire lliure.

De totes maneres avui he aconseguit, gràcies a internet i els videos motivadors que per allí trobo, sortir a fer una rodadeta corrent. Han sigut vuitanta-un minuts de lluita contra el ni fred ni calor o com a mínim això diuen que son els 0º. He trobat molt cremador d’excessos i molt curtit que no pot perdre un entreno... sí, sí, ja em podeu dir que soc un tio ple de prejudicis i que només em fixo en les aparences, però estic segur que el percentatge d’encert seria molt alt.
Tot i fer molts dies que no feia una tiradeta “llarga” , estic en plena època de duatlons cros amb distancies a peu de com a màxim set kilòmetres, doncs m’he trobat prou bé i el ritme que m’ha sortit de 4’25’’/km crec que està prou bé tot i que el fet de ser una ruta totalment plana ajudava. Això sí, les pulsacions anaven una mica altes i tot i voler anar a 150 o una mica més, he acabat a una mitja de 161. Suposo que veure tant video al youtube fa que anar a ritme cochinero sigui tremendament difícil i a la que sonava al ipod música guapa augmentava el ritme sense voler.

Com avui no tinc fotos que penjar ficaré una vinyeta que he trobat i reflexa molt bé la meva opinió sobre les festes del Nadal.

Per últim i com a regal per la meva elefanta preferida li deixo un video que espero li faci riure com ella ha aconseguit fer-me en els meus dies foscos......Natalie Portman i Barrio Sesamo junts....que més es pot demanar.


dilluns, 22 de desembre del 2008

Duatló de Pallejà

Des de la duatló de Balaguer que el fred, boira i hivern en general està fent de les seves i de pas ha aconseguit trencar la dinàmica de sortir a fer algo casi cada dia. En 28 dies he fet 13h40’ de córrer i bici, així que era conscient que aquesta duatló era fer una sortida a veure el sol més que una competició com a tal. Només diré que ni em vaig ficar nerviós i això en mi és una senyal que no estic mentalitzat per competir. Tot i que lo anteriorment explicat soni a excuses barates, no ho son, no tinc que justificar res davant de ningú ni tan sols davant meu.
Sortim de Balaguer amb una boira pixanera i 2º..........Vamos lo de cada dia i a cada hora arghhh. Passem la Panadella i ohhhh màgia, el sol existeix, no és una llegenda del món que hi ha més enllà de la boira. Les piles és carregen per segons i les coses es veuen d'un altre color, ara a més del blanc i del negre hi ha els colors del arc de Sant Martí.
A Pallejà trobem molta gent, però molta, es noten els 300 inscrits. Els de Balaguer, els de Ponts (vaya tropa de curtits que hi ha per aquella zona) i demes fauna típica dels duatlons.
Fem els preparatius mentres la Mireia es dedica a fer un pinta i colorea que al final li queda més guapo que l’original.
Estic a la sortida i com quasi sempre tinc molta gent davant. Tinc un problema al qual li tinc que ficar solució ja, i és que em costa molt ficar-me on em correspon a la graella de sortida, sempre penso que puc molestar allí davant i desprès em toca foter-me el calentón gratuït per esquivar i avançar gent que perd les forces molt ràpid i foten el pet abans del primer kilòmetre.
El primer sector surt com surt i arribo a la transició el vint-i-quatre.
Surto amb la bici i el recorregut és molt divertit i entretingut al mateix temps és dur i cal estar concentrat perquè hi han repechos que cal encara amb la cadència adequada per no quedar-se clavat. Vaig fent i passo uns quants i em passen uns poquets. És una percepció subjectiva però em donava la sensació que anava pujant llocs a la general, fins que m’avança un i és fica a la meva traçada i no em dona temps a veure una pedra que la meva roda de darrera és menja de ple, resultat pessigada i a reparar.
Lluny de ficar-me de mala lluna m’ho prenc com un intent de fer record del món de canvi de camara. Tot anava bé fins que em costa una mica ficar la python al seu lloc i m’acabo de desesperar quan veig que la bombona d’aire fica l’aire amb una calma que fica a prova els meus nervis. No vaig comptat quants em van passar només sentia gent que anava passant però jo anava a per feina i no se quants van ser. Torno a pedalar amb ganes de recuperar posicions i sense enfonsar-me pel contratemps.
Per darrera apareix el Mariano que desprès de fer-li una demostració de com derrapar i casi menjar-me una cadena el deixo passar, que ell anava més ràpid, i intento aprofitar la seva roda en una zona de corbes peraltades impecables però marxa i vaig fent. Al final en aquest sector faig el quaranta-dos millor temps....la punxada i la vida sendetaria es noten.
Em fico les sabatilles i a córrer, no em trobo pato mareao per una vegada però tampoc estic fi, vaig fent i com el recorregut va i tornar pel mateix lloc animo a tothom que conec. A la recta de meta quan ja em relaxava desprès de veure que no perillava la meva posició veig com m’anima algú que hauria desitjat no ho fes, i no perquè no vulgui els seus ànims sinó perquè feia una estona havia tingut que abandonar per problemes mecànics....una llàstima. Aquest últim sector faig el setze millor temps.
Al final em surt 1h45’29’’ i el trenta-dos de la general, a 3’46’’ del meu objectiu de ser top20. La moraleja és que sense entrenar com cal no hi ha miracles i o em fico el xip d’entrenar amb boira i fred o no em plantejo fer top20.
Pallejà, una duatló amb un córrer que potser li faltava una mica més de pistes i senders i una bici molt guapa, però molt.
Dinem al Bruc com a senyors perquè la senyora no va dinar, més aviat va fer un petit tast, i de cap a la boira.

Aquesta foto ho diu tot, quin estil d'anar de cul, sense forces i a pas tortuga....si em fa vergonya i tot.


diumenge, 14 de desembre del 2008

Val la pena tant fred?

Doncs això que hi ha dies que em pregunto si val la pena passar tant fred, tinc al·lèrgia al fred, i si a sobre el sol no apareix per enlloc no puc escalfar la meva sang de llangardaix de la plana i començo a tremolar de manera preocupant, i qui em coneix sap que no exagero quan parlo de tremolar. Tot i que em diuen la Gasela de Pardinyes em sento més identificat amb l’Òs Bru que quan ve l’hivern busca un cau on hibernar fins a la primavera, qui pogués fer com ells i deixar-se de passar fred. De totes maneres he de reconèixer que no tot al hivern és dolent, avui mateix hem pogut disfrutar com a criatures de la neu caiguda ahir per la tarda.
Àger era una vall blanca on qualsevol racó era bo per disfrutar de la suau però freda neu.....no hi ha res com una mini-guerra de boles de neu i que una entri pel clatell i vagi baixant per l’esquena uffff.
Per un altra banda i canviant de tema estic començant a fer un esborrany de la temporada....bé encara és hora que algú m'expliqui quan comença una temporada i acaba l'altra, però més o menys estic planificant com distribuiré el temps de curtiment.
Hi han unes quantes coses clares:
  • Fer el circuit català de duatló cross intentant fer entre el 15 primers a cada cursa.
  • Estrenar-me en duatlons de carretera, i com a agosarat-ignorant no em guanya ningú doncs m'estrenaré intentant classificar-me pel Campionat d'Espanya al duatló de Vilanova i la Geltrú.
  • Quan arribi el bon temps (temperatures al voltant dels 20º) començarè a fer molts kms corrent per poder participar al màxim nombre de marxes de resistencia per preparar les vacances del setembre.
  • En quant a la bici intentaré anar a les curses de la Ribagorza, a alguna marxa cicloturista del tipus Remences, o la que faran a la Noguera. Tot això encarat a poder fer realitat un repte que tinc al cap des de ja fa temps....pedalar 24 hores non-stop....com l'oferta de curses d'aquest tipus és petita doncs ara per ara la que més numeros té per anar-hi és aquesta
  • I quan arribi l'estiu intentaré fer moltes hores de caco i córrer per muntanya per preparar el gran repte del 2009 la TRANS-ALPINE RUN "les meves vancances de setembre", i ho fico en majúscules perquè això pot ser BESTIAL. Com a company de curtiment, babeig pels paisatges, de viure a la parra tindré a Jordi Jou Reñe......per ficar nom al equip estavem entre Autistes Team o Mont-Roig Team, al final ens vam decidir per l'últim. La veritat a mi em sembla una embarcada molt bestia però de coses pitjors ens hem ensortit, o no? Jo quan veig les fotos i videos em fico nerviós, barreja de ganes de començar i de por a no poder amb tot plegat.....que guapo!!!

Ja podeu dir que estic boig i que m'ho tinc molt cregut per poder fer tot lo que acabo de dir....raó no us faltara, però millor marcar uns objectius ambiciosos que sempre estaré a temps de utilitzar la tàctica marikilla.

Tinc un altre repte que seria ja per tancar un any rodó, però millor el mantinc en secret perquè és una idea que quan em pujo a la parra em ve tot sovint al cap però ara per ara és un somni molt lluny de les meves possibiltats, si no li dedico més temps.................va si algú vol intentar endevinar-lo que ho fiqui als comentaris.

Vaig a entrenar que tinc molta feina a fer....o era a no-entrenar?

dilluns, 8 de desembre del 2008

Duatló de los Prados del Merluzar


El meu cap de setmana llarg començava el divendres i acabava el diumenge, un que és raro i té les festes al reves de la resta del món.

Feia molt temps que no veia a la Seixetes i el TeriBBle, uns dos o tres anys.....no Dani?. Divendres li vam ficar remei, amb la companyia de la família Terrisse-Seix o Seix-Terrisse, segons es vulgui, vaig anar a fer un training camp en alçada a Port-Aine. Mentres el Dani manxava a fondo amb els skis de muntanya fent metres positius amb el seu oncle Xavi, nosaltres tres, l’Aran, l’Anna i jo, fèiem raquetes-marujeo.


Una vegada agafada la tècnica de caminar amb raquetes comencem a pujar buscant la cafeteria on ens fotríem uns entrepans que ens van donar l’energia necessària per pujar al Pic de l’Orri (2439m). L’Aran sortirà amb un hematòcrit al estil dels xerpes del Nepal. Al principi estava una mica preocupat per si l’Anneta estava forçant més del compte, però amb la cara de felicitat que porta a sobre i com no paràvem de xerrar em vaig anar adonant que tot i estar a punt de ser mare continua estant forta.....quan li treguin la “motxilla” que porta no hi haurà qui la pari.
Dinar marujeant i rient i cap avall.


De baixada passo pel convent de les Avellanes a emplenar dos bosses de cintes, botelles d'aigua i senyals del duatló de Balaguer.......sí, sí, dos setmanes i encara hi ha merda de la cursa. A mi se’m cau la cara de vergonya de veure com esta tot, i com sempre m’ha agradat criticar de manera constructiva doncs ja és el tercer dia (un dia amb Mireia i un altre amb Mariano) que inverteixo hores meves per intentar restaurar l’estat anterior de la bónica natura que tenim.
Per la nit piscina amb les C’s i el B i a sopar.

Dissabte, desprès de dotze dies sense tocar la bici i per preparar el duatló del dia següent que millor que fer una volteta de 84km i 846 positius. Total que les potes van acabar tovetes però jo estava feliç, i és que flaquejar amb bona companyia i un ritme guapo és casi ideal....lo perfecte és mtbikear, ja se sap la cabra tira al monte.

Diumenge a Prats del Lluçanes....en castellà de Bellvis Prados del Merluzar. Duatló diferent, 30km de bici i 10km de còrrer. Per la meva part veient els meus inexistents entrenos des de Balaguer vaig decidir no patir massa, lo justet i ja està, que tampoc va ser tan poc que els meus calentons vaig tenir. Vist com vaig acabar doncs podria dir que tot i que no m’agrada anar a les curses sense competir aquesta era l’excepció que confirma la regla. El recorregut amb bici i corrent era per fer-lo de tranquis i disfrutar-lo perquè era preciós, divertit, entretingut i mooooolt tècnic. Si s’anava a disputar es tenia que fer dur, molt dur...només dirè que Balaguer a comparació d’això és un joc de nens. Baixades on els frens de 160 eren insuficients i no per mi sinó pel Marcel Zamora. Pujades al tram de córrer on calia ajudar-se de cordes fixes per poder “escalar”. Jo l’any vinent torno a intentar fer-ho lo millor que pugui.
Com sempre la Maria amb el seu coco va sapiguer fer la seva cursa. Tan important és sapiguer patir com sapiguer dir prou i no desmotivar-se.

La Mireia és va marca una competició sortint de darrera i arribant la primera amb una capacitat de patiment molt bestia, on res ni ningú li va privar de pujar al lloc més alt del podi.

Jo doncs no tinc ni idea del lloc en que vaig acabar, ni m’importa, em quedo amb lo bé que m’ho vaig passar amb qui vaig compartir cursa i sobretot amb la sobretaula de desprès.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Resum de la setmana del 24 al 30/10


50 hores sota zero i una nevadeta marquen i molt la setmana, si a sobre afegim que aquesta em tocava treballar el cap de setmana doncs dona com a resultat que la bici s’ha quedat a caseta i les caminades i cacos han sigut la normal general.

6h51’16’’ de cacos i córrer que han servit per xerrar amb bona companyia i per disfrutar de la natura. Segurament el meu estat de forma ha baixat però ja sabeu que sempre canviaré un entreno avorrit per un no-entreno amb segons qui, SEMPRE.



Dos dies de piscina amb un total de 2500 metres i amb algunes series intentant seguir el ritme de Mireia i Maria.....intentant, perquè quan jo arribava elles ja començaven la següent repetició.
Parlant de piscines i de natació.....el Lluis ha tornat a competir i ho ha fet a lo grande. Disfrutant com sempre fa però fent un temps estratosfèric, 57 segons en els 100 metres........El Tauró de Bellvis ha tornat!!!! Tio ets un crack com a nedador però encara més com a persona.

Al rocòdrom he anat dos dies a fotre bones tibades i no m’he sentit gens còmode tot i anar fent passos que abans o no podia o em costava molt. Potser em sento més segur però encara lluny de escalar una mica fi.

Per últim i dedicada a una persona que no em creia capaç de publicar una foto, doncs aquí està i prometo que no anava taja. Al meu blog la censura no existeix...visca l’anarquia i la llibertat d’expressió. Vinga ja pots riure!!!!


dilluns, 24 de novembre del 2008

II Duatló de Balaguer

Tot i que suposadament el menú del sopar eren les restes del dinar la veritat és que estava boníssim....potser el menjar però segur que la companyia i els brindis van fer que estigués a la gloria. Els amics de veritat costa de trobar però quan els tens tots junts no es pot fer res més que riure i disfrutar de la vida.

Tota la setmana de boira ja havia aconseguit fer-me a l’idea que la cursa seria com la de l’any passat....boira, humitat i temperatura al voltant de 0º.....amb lo que no comptava és que la Maria ens portaria el bon temps de Barcelona. Al final un dia radiant i perfecte per competir ens esperava.

Pel matí no vaig necessitar el despertador ja que una bona estona abans ja estava donant voltes pel llit. Tot els preparatius per la cursa van estar envoltats d’uns nervis pre-cursa que sort de tenir bona gent aprop que em van tranquil·litzar algo...no gaire però algo és algo. Ens desitjem sort entre la Mireia, Maria i jo i a patir.

La cursa va ser GENIAL, i tot i que estar allí davant és un motiu el que més m’omple és el fet que vaig lluitar cada pas i cada pedalada.




De sortida.....tonto el últim....jo al·lucinant del ritme que portava la gent i el fet de sortir a la cinquena línia no em va ajudar doncs em vaig menjar l’embús dels esglaons. Progressiu però a muerte vaig remuntant i quan veig allí davant al Catllà, Barceló i companyia em tranquil·litzo i encara més quan passo a la Bestia, Txema Alzamora, i davant seu estava el Joan Farnos. Allí em quedo perquè el Joan porta un ritme d’anar amb el ganxo però que podia aguantar i els de davant els tenia controlats. Passen els kms i a la baixada guarrilla ens tirem a sobre del grup i el Joan és fica davant a tirar i jo faig la goma i els “dono” uns metres.

Entrada a la T1....que collons....entrada a la transició per agafar la bici. Em surt prou ràpida.....s’han acabat els cachondeos i brindis per la meva absència de rapidesa en les transicions.

Surto i davant tinc un grupet de cinc, intento ficar-me davant però no em dona temps i al primer sender em toca ficar el peu a terra perquè el de davant no s’ha pogut pujar la rampa. El Joan marxa i ja fins a meta no el torno a veure. La bici l’he fet molt bé, potser algun segon podria millorar però pocs errors he comés i només en un parell de punts m’han frenat. Tot el recorregut concentrat, amb mentalitat positiva disfrutant de tirar-me a les baixades i treballant a bona cadència. Un palo amb dedicatòria....va per TU!!!!.... i la resta pedalant intel·ligent.....qualsevol diria que soc el Julien Absolon el dia de les olimpíades....la veritat és que onze tios van fer millor sector que jo però per mi està molt bé. Just abans d’entrar al últim sender el Robert Pedrosa em passa, l’animo i intento no perdre la roda però desapareix i només intento no perdre massa temps.

La transició de la bici al córrer em surt bé però més lenta que la primera.

Em fico a córrer i les cames no estan per massa alegries, però intento donar-ho tot i abans de les escales ja he passat un tio. Les escales les començo de dos en dos però veig que les rampes estan apunt d’aparèixer i decideixo pujar d’una en una sense parar de córrer.
Al Parc Forestal veig que darrera el tema està controlat i per davant el Robert el tinc a distancia però s’ha de provar i com suposadament soc millor corredor doncs a morir. Ho aconsegueixo. Al final setè de la general i disfrutant d’estar allí al davant, tot i que tinc clar que avui faltava gent i el meu lloc està entre el quinzè i vint.

De tot plegat em quedo amb les sensacions viscudes, això d’estar aprop dels bons em motiva i fa que a més de la superació personal disfruti de lluitar cada lloc. Abans el repte era donar-ho tot però el fer el cinquanta o cinquanta-un era una mica igual, ara si em volem prendre el setè lloc que suïn sang.

Per cert sentir els ànims de sortida fins a meta, tot i que no sigui capaç de dir res ni un simple somriure, s’agraeixen molt i des d’aquí no em cansaré d’agrair a tothom que m’animava, això sí, el premi al Hooligan sense cap mena de dubte és pel Mariano...era sentir-lo i fotre una apretada per no quedar malament davant dels seus crits.

La Mireia amb una cursa molt difícil per ella ha sapigut lluitar, ser intel·ligent i guanyar.
La Maria ha disfrutat i veure a l’arribada el seu somriure m’ha fet content.
El Marc Casals.....recordeu aquest nom perquè ja està lluitant pel podi tot i ser junior, doncs va estar gran part de la cursa en tercer lloc i només vint segons l’han separat del podi. Només puc dir que em trec el barret davant de la seva dedicació, de la seva professionalitat i de la seva humilitat...amb lo fàcil que seria ser un crio cregut i prepotent i ell sempre tan humil.....noi vas per bon camí, per molt bon camí.
El Joan Farnos...el nostre Joan de Mora...doncs simplement un crack fent cinquè i amb seva mentalitat positiva que mai oblida.
Molts coneguts avui a Balaguer amb qui he compartit una matinal de patiment, llàstima que a molts d’ells només els vegi de cursa en cursa.

Totes les fotos son gentilesa del club organitzador Pedala.cat a la seva web trobareu tot lo relacionat amb aquesta prova.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Jam Sessions: Montsec d’Estall

Feia massa que no quedava amb la gent del Costat Fosc, i la bona companyia dels Jordis (Jam i NoZone) és trobava en falta. A mitja setmana vaig rebre la convocatòria per una d’aquelles rutes que només per com pinta ja se que acabaré disfrutant a tope, així que tot i tenir diumenge una duatló.....doncs que collons tenia ganes de fer una ruta endurera i si em feia mal i/o em cansava doncs content de fer-ho perquè ho faria amb un somriure d’orella a orella.

Avui a les 8 estava a Alfarràs, amb poques hores dormides però sort de tenir una amiga que no la mereixo he pogut dormir una mica més de lo esperat. Salutacions, cafes i a la super-furgo cap a un racó de món on els rellotges no existeixen i de cobertura de mòbil millor ni parlar. Com el xofer no té cap mirament per la seva furgó doncs ens plantem al mig del Montsec d’Estall. Descarrega les bicis....lo meu és una bici però lo d’ells son motos sense motor....i això que hi havia una “nrs”....Quin Bollo!!! Jajaja

La ruta passava per Mas Quintillà, Estall, Fet i Finestres. Un reguitzell de pistes tranquil·les i senders impressionants, aquestos no eren xtr eren un nivell per sobre, es a dir, Yumeya. He de reconèixer que l’entrada al primer sender, millor dit TRIALERA, m’ha fet ficar els peus a terra i recordar que soc un paquet a les trialeres. Poc a poc la meva neurona s’ha ficat les piles i com la trialera ha donat una mica de respir he anat trobant la fluïdesa de qui em precedia. Les següents ja ha sigut un disfrutar a tope i un desig irrefrenable d'apurar les frenades i treure la pols a les barres de la meva forquilla.
Hi han hagut punxades, explosions literals i hi ha hagut cinta americana....però sbretot hi ha hagut mountainbike del bó. 30kms i 3hores es a dir la mitja perfecta 10km/h ummmm.

Els Jordis....esquerra Jam, dreta NoZone
















La meva soferta doble
















Impressionant!!!!

























En definitiva que aquesta zona promet, i moooooolt, per noves rutes endureras, rutes tipus bike-marathon, per córrer, per fer cacos i per perdre’s i disfrutar d’una zona oblidada de la civilització i on si no trobes assassins amb armes de foc (caçadors) l’únic rastre de vida que és pot trobar és un esquirolet i això si és té la sort del Jordi.
Us deixo un link per veure més informació de la ruta i unes fotos d’avui.

Demà a fotre molta canya al Duatló de Balaguer.....amb ganes de fer top20

divendres, 14 de novembre del 2008

De estrena

Avui estrenàvem material. I quin material....a l’alçada dels propietaris jijiji.
Unes precioses rodes DtSwiss XR 1450 les hem convertit en tubeless en un vist i no vist, i això que era la primera vegada que ho fèiem, i ja eren aptes per pedalar. Pensava que donaria més problemes però cap ni un, tot a la primera i sense fugues ni coses rares.
Tot i que hi ha qui pensa que les crossmax sl son més lleugeres que aquestes puc dir desprès de comprovar-ho que la roda de davant pesa 15 grams menys, i la darrera 55 grams, fent un estalvi total de 70 grams que és poquet però estalvi és miri per on és miri.


La segona estrena eren els meus guants que ha resultat ser un regal perfecte, tacte genial i protecció la justa i necessària. No continuo amb explicacions d’estrena de material que conec dos persones que se’m començaran a fotre i no és plan.


Parlant de novetats, us deixo el enllaç a la noticia de la propera arribada al mercat de les deu corones en la mtb. Els senyors de Sram davant dels rumors de que Shimano tenia un proto s’han avançat i a mitjans del 2009 tindran al seu catàleg un grup de 2 plats i 10 corones.........apte per biker molt forts i amb moltes ganes de gastar pasta.
Per cert m’adono que visco a la parra totalment, doncs jo encara vaig amb vuit corones i ben content que vaig fins que em trobo pujades infernals on la corona “gran”, de 28 dents, se’m fa tremendament petita. Potser serà el moment de passar-me a les nou corones aprofitant que lo fashion serà porta deu.

A part d’això avui lo més destacat és que he descobert que anar a la piscina amb la panxa buida ajuda a nedar millor. Ahir i avui he anat a remullar-me a l’hora de dinar i m’he sentit lleuger i amb moltes ganes de fotrem canya. Suposo que he passat d’anar a la piscina mastegant el postre, com em passava últimament, a nedar amb la panxa buida tot i no tenir gana.

Aquest finde no tinc cursa i crec que anar a veure el duatló de Viladecavalls m’ajudarà a trobar ganes per diumenge vinent, al duatló de Balaguer, anar a disfrutar i de pas fotre algun palo que tinc guardat...tot i que no se si val la pena rebaixar-me al nivell de segons quins “pros”.....ja és veurà, sobre la marxa.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Finde de curseS

Doncs això d'estar de vacances té aquestes coses, tinc massa temps per pensar i acabo apuntant-me a totes les curses que trobo, les que em trobem i les que m’enganyen.

Dissabte feien la cursa del Sant Crist de Balaguer, un 10.000 però no d’aquells per fer temps més aviat per cremar el motor en les dos pujadetes que ens esperaven.
Jo em vaig apuntar perquè si fan una cursa a “casa” es té que anar a col·laborar amb la nostra presència i a sobre érem una bona colla.
Pel matí com vaig treballar doncs massa nerviós no em vaig ficar i a sobre currar amb Josemari sempre és agradable.
Al migdia em vaig trobar amb la tropa mentres ells dinaven, jo ja no ho intento perquè se que soc incapaç de digerir un dinar abans d’una cursa. Varem compartir dinar però sobretot ens varem contagiar nervis pre-cursa, tot i que els cracks com la Maria (Ironwoman) i Lluis (Tauró de Balaguer) estaven ben tranquils, suposo que ja porten tantes competicions d’alt nivell que els nervis ja no saben ni lo que son.
Recollida de dorsals, escalfament.....escalfament....encara falta 20 minuts per sortir...arrofredament....intento escalfar però veig que millor trotar o em cremaré abans de sortir. Potser el punt negatiu que amb més urgència tindrien que millorar els de l’organització, la resta per mi molt bé....si fins i tot al final havia xocolata calenta ummmmm.
Sortida i una vegada superada l’estampida de criatures corrent com bojos em tranquil·litzo doncs no he tombat a cap i no he caigut.
Davant un tio que va primer i va com una moto, desprès el Jové de Ponts, a uns vint segons, que també va en moto però sembla més raonable el ritme, després un noi que el tinc a deu metres i sembla que podria agafar-lo per tenir una llebre bona, llavors jo morint per no defraudar les expectatives de baixar de 37 minuts que m’havien ficat a com a repte, i per darrera un munt de gent disposada a passar-me per sobre, però com mai miro enrere doncs no coneixia la distancia exacta.
Poc a poc les distancies en els dos bucles del riu és van fent més amplies, el primer ja ha desaparegut i amb el segon i tercer s’han ampliat però tot “controlat” lo qual em dona forces per continuar mantenint el ritme, per darrera el tema sembla tranquil. En aquestos dos bucles em sento balaguerí de tota la vida, sento ànims de coneguts i amics....lo de Mariano no té nom, m’anima tant que inconscientment em marco un canvi de ritme cada vegada que el sento berrear.
Quan entro a la plaça mercadal per encarar la pujada al Sant Crist la Mireia m’anima, així que començo a gastar cartutxos com si fossin gratis, i abans d’arribar adalt ja tinc el tercer al meu costat....penso –Tio, tindràs que pujar al podium....quina vergonya. Al pla abans de la baixada xarrem de com va la cursa i a la baixada li “dono” deu metres per guardar una mica de forces per l’última pujadeta. Comencen les escales de Santa Maria i sento bramar al hooligan del Mariano i la resta de gent. Foto una apretada i adalt l’agafo, baixem junts però al arribar al pla jo que anava a tope des de les escales no puc aguantar el seu augment de ritme i tot i donar-ho TOT el tinc a cinc metres però no puc retallar, entro a la plaça Mercadal i penso que tinc que morir allí.....ho faig però no ha sigut suficient i acabo quart.......MOLT CONTENT. Em sento feliç per la cursa feta i sobretot per rebre la felicitació de qui estava allí esperant que arribés amb un somriure de reconeixement per l’esforç fet.

De la cursa més que amb el resultat o el crono...superant el repte proposat, 36’11’’ no oficials, que consti amb acta...em quedo amb els nervis pre-cursa i amb el dinar, em quedo amb la gentada saludada abans i desprès de la cursa, amb els ànims rebuts que potser algú pensarà que soc un desagraït “rancio” per no saludar però anava amb el ganxo i tot i sentir l’espenta que em donaven però havia moments on era difícil fer un somriure i agraïr els suport.
També vull felicitat a l’organització perquè per ganes no va ser, i si algun error hi va haver segur que s’esforçaran per no fer-lo l’any vinent, jo estaré a la sortida per gaudir de la cursa. Per últim demanar disculpes ja que si no vaig pujar al podium va ser pel caos que havia a la zona de les dutxes on era impossible aparcar (la merda de les firetes) i lo que tenien que ser vint minuts van ser quaranta i pico. Ho sento.....com a mínim el Mariano va tenir els seus minuts de gloria jajaja


Diumenge a Vallfogona de Ripoll feien el primer duatló de muntanya de la temporada i allí estaven tots els bons i els que fem que el número d’inscrits faci patxoca. De Balaguer erem, la Mireia i Markitos com a cracks amb possibilitats de liar-la i jo a acabar de trencar-me les cames, desprès estava el Xavi Boneta amb ganes de tornar a fer ambientillo ja de sortida i la Maria que es miraria els toros de la barrera i de pas fent d'informadora de com anavem, del que ens quedava, de reportera multimedia i de guarda-roba.....gràcies Maria, sentir-te en mig del mal de potes i mareig que portava (sí, sí, jo també m’estava marejant...serà contagiós? jajaja) era agradable.
El circuit de 6km a peu va estar marcat per l’intent d’activar les cames i oblidar la sensació de cansament que portava ja de sortida i per l’intent d'avançar la gent que tenia al davant que era molta perquè m’havia ficat darrera del tot a la sortida. L'idea anar de menys a més....al final va ser de menys a molt menys.
Agafo la bici desprès d’una transició LENTA, MOLT LENTA.....ENCARA MÉS LENTA...i no exagero que hi ha un video que sembla que estigui fet amb camara lenta....i lo que van riure al dinar la Mireia, Maria i Xavi.
A la bici amb lo bonic que hauria sigut fer el recorregut de tranquis disfrutant dels colors del bosc, de l’humitat i de tot plegat i la gent que anava com a bojos. Total que li dic al meu angel de la guarda que estigui al cas que sota aquell mar de fulles hi ha pedres assassines i trampes de fang i em fico a pedalar amb ganes i amb una cadència molt bestia per no carregar encara més les cames...a les pujades tecniquilles passo gent i em motivo....no soc tan patos com pensava, o ells ho son més. A la baixada les mans s’adormen i no tinc tacte al fre de davant i veient com és la baixada decideixo no arriscar gens i em passen uns nou tios.....- Ja parlarè amb tu al córrer. Els hi vaig dient.
Aquesta vegada la transició és més ràpida.....millor dir no és tan i tan lenta.
Al córrer, com sempre, no sento un mal de cames molt fort tot i sentir que soc un pato marejat. Passo a casi tots els que m’havien passat en l’últim tram de bici i vaig gastant els cartutxos que ara ja son bales de fogueig.
Arribo a meta i la sensació és d’haver sortit en reserva i acabar igual de castigat.

El Marc Casals (Markitos) s’ha sortit, novè, i tot i no dir-ho obertament està molt content i m’alegro que la seva dedicació i entreno comencin a donar resultat tot i ser un crio de 18 anyets.



La Mireia arriba segona, i mirant els parcials, corrent ha estat amb la primera, Merçe Tussell, i amb bici a la que torni a motivar-se per fer tirades llargues ja la tindrà també i llavors la guerra pel lloc més alt serà espectacular.





El Xavi Boneta, fa el dinou tot i la caiguda al còrrer quan estava al davant de tot....un pestos carretero fent duatlons de muntanya i a sobre amb un misil de mtb....on anirem a parar.
Jo faig el vint-i-set i tot i que no surto content pel lloc aconseguit em vaig havent disfrutat d’un dia genial d'esport i amistat. Parcials: el trenta-cinc al primer córrer, el trenta-dos a la bici i el tretze al segon córrer........d’anar parat a acabar dignament.

Dilluns he estirat cames fent una caminada per un sendero XTR que caldrà estrenar ben aviat. Les vistes eren d’una vessant nord del Cadí nevada, un bosc de pi i roure humit, una catifa de molsa al terra i un solet fantàstic. L’estrena amb mountain bike està la caure perquè ens hem quedat amb les ganes de traçar cada pedra i corba. A més m’han regalat uns guants preciosos a l’alçada del sender així que l’estrena serà per partida doble.






















dijous, 6 de novembre del 2008

La cabana del hort

Avui un matí molt complert amb una volta al primer sector a peu i el sector de bici de la duatló de Balaguer molt ben acompanyat, per cert, amb visita del il·lustríssim Joan de Mora.

Per la tarda a currar com feia molt temps que no feia ajudant a fer la cabaneta del hort dels meus pares. Això de pujar maons, fer la pasta, pujar-la i estar per tot lo que em demanaven ha sigut dur. Veure com poc a poc el tema va agafant forma de caseta fa que quan marxés a les fosques cap a casa, marxi content veient el resultat del curro fet....suposo que com a la meva feina no és veu un resultat físic fa que això sigui més agraït.










dilluns, 3 de novembre del 2008

Plou?!?!?!.....Cap problema

Doncs sí, com sempre que agafo vacances fora del setembre el temps em regala pluja, o vent, o molt fred i aquesta vegades tampoc ha sigut una excepció.
El finde que veient les previsions meteorològiques és podia donar per perdut doncs amb una mentalitat oberta i la gent adient al costat ha fet que sigui per emmarcar.

Divendres córrer en silenci molt ben acompanyat i desprès volta al embassament de Sant Llorenç sortint de Balaguer amb una pluja fineta i que creava un ambient de sensacions, olors i vistes precioses.
Desprès vaig anar a remullar-me una mica més a la piscina, 1900m, i bàsicament lo que vaig fer és agafar unes rampes a les cames de campionat.....suposo que el córrer d’abans i el no haver begut gaire no va ajudar gaire.
Al acabar de nedar vaig anar al que serà el meu “gimnàs” d’hivern. Sempre he sapigut que cal compensar les meves curtides cames amb una mica d’activitat en la part superior del meu cos, però l’opció del gimnàs tradicional és superior a mi i només per preparar l’oposició vaig ser capaç de tancar-me dintre de quatre pareds. Així que com a Balaguer s’ha obert recentment un rocòdrom doncs a treure’m el bono anual. Divendres vaig estar una hora ben bona tibant de avantbraços i em va agradar veure que com més estona em passava a les presses més avançava. Per acabar el dia sopar de castanyada surrealista total que millor no explico perquè sinó ens tanquen a tots al loquero.

Dissabte, pujar la persiana i el tema pintava fosc i humit però Les Motivades (MS2)em fan ficar la roba de pedalar i en un nou record de canvi de pneumàtics (6’49’’) ja estic preparat per morir fotent palos entre carreteros pestosos. La Mireia ens prepara una ruta per carreteres tancades al trànsit, i és que semblava que no hi haguessin cotxes aquell matí......sempre hi ha algun capullo però la resta tranquil•litat absoluta. Com sempre la Maria i Mireia marcant el ritme a base de ritme constant amb alguns canvis per maxacar les cames dels que anàvem al darrera, el Manu, Lluis i jo. Al final 2h 50’ i tot i tenir les cames al principi molt perjudicades al final vaig acabar millor.
Dinar i per la tarda gràcies a JordiJou al rocòdrom, erem una bona colla on vaig acabar de destrossar-me els braços i les mans. Vaig disfrutar molt veient gent que domina molt el tema de escalar i vaig disfrutar dels meus progressos.
Sopar sota mínims i no per la qualitat del menjar, que va ser molt bo, sinó per l’estat de cansament general que hi havia en aquella taula.

Diumenge com ja portavem més de 66l/m2 doncs a per més aigua a la piscina. Jo tenia els braços, mans i en general tota la part superior destrossada i m’hauria agradat anar més a córrer però millor fer cas a l’experta de la tècnica sobre la marxa així que a nedar. Primer al meu rollo fent piscines al meu ritme, a la deriva , desprès alguna que sempre l’acaba liant, doncs va organitzar unes curses per relleus....al final mig marejat i fent que la segura victòria del equip dels nois estigués apunt d’anar-se’n a prendre pel sac. Va ser divertit, moooolt divertit però l’aigua no és el meu medi i em costa de sentir-me agust quan no vaig al meu ritme. Per la tarda i quan ja semblava que no tocava córrer varem acabar estirant cames tot corrent.

Resumint, tot i la pluja, el mal de braços, l’humitat i les indirectes d’un personatge que m’està unflant els nassos, em quedo per sobre de tot amb la bona companyia en que he estat TOT el finde, amb les sessions de Ikea i amb uns somriures que m’omplen de vida.

Us deixo un video que crec que marcarà un abans i un desprès en la meva vida....o així ho espero i necessito.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Ja soc Blogger

Ja feia temps li donava voltes al tema de fer-me blogger ja que on tenia fins ara el meu blog no em permetia pujar fotos amb bona resolució, penjar videos i altres histories. Total que aprofitant que fa mal temps i que començo vacances doncs m’he decidit a “perdre” una estona i fer el nou blog.

Avui aprofitant que per la tarda s’ha obert una finestreta de bon temps doncs m’he decidit a sortir a córrer per Lleida, concretament a la Mitjana i canalització del riu Segre, tot i que on realment m’agrada fer-ho és a la muntanya però això de viure a la plana té aquestes coses.



Han sigut 52'19'' a ritmet, es a dir sense apretar-me però sense anar parat. Les sensacions han sigut bones i si no he fet més temps ha sigut perquè el terreny estava massa tou....més aviat diria una mica enfangat.

Demà a poc que pugui m'agradaria trepitjar neu, una de les meves passions hivernals. Aquesta nit buscarè informació de primera mà i si rebo bones noticies demà a passar fred amb un somriure de orella a orella.