24DOCE Solo

Doncs lo primer és dir que tot i tenir que abandonar m’ho he pres molt millor de lo que m’esperava.......els meus minuts asseguts al terra mirant la bici sota el sol em vaig estar pensant en la puta peça que és va trencar i recordant que a casa tenia el recanvi, pensant en res i esperant que els hobbits dels bosc m’arreglessin el fre de davant i pogués continuar patint... però res, ni el hobbits van aparèixer ni la peça va venir volant des de casa, total que treure el dorsal i xip i entregar-lo a l’organització i dir-lis -Fins l’any vinent-.

La veritat és que no tenia una preparació mínima per afrontar aquest repte, però si algo he après últimament és que no s’han de deixar les coses per demà, doncs qui sap si demà podré fer-les.
Kms portava poquíssims amb el cuento del dit, però de cap pensava que estava bastant bé per no dir molt fort.

Divendres vaig a currar, a les 8:45 ja estava pegat al telèfon intentant contacta amb pagesos que necessitava parlar, a les 9:45 teníem reunió, una mica tensa (serà la calor), on jo estava allí però estava pensant en les feines que tenia pendent i amb qui encara no havia trucat.....un estress bestial. A l’hora de dinar puc afluixar el ritme i per primera vegada penso en la cursa....resultat, no puc acabar-me ni el primer plat i passo a la fruita. Més curro i a les 19:07 amb 163kms de cotxe puc plegar.
Baixo a casa, carrego TOT ho fico amb majúscules perquè semblava la bossa de Mireia jujuju (el material, la bici, el menjar, les eines, els recanvis...menys unes pastilles de fre arghhh i els ànims de la meva gent) i a les 20:20 em fico a conduir fins Sant Agustin de Guadalix, on a les 01:40 i 481kms arribo desprès d’un viatge i sopa tranquils però tremendament avorrit amb autovia i autopista d’anar constantment a 120. A les 2 del matí amb 702kms em fico a dormir desprès de ser rebut molt amablement per una organització que ho tenia tot molt ben pensat i planificat.
A les 8, dos hores abans de lo que jo volia, em desperten els berridos dels que per allí havia, intento no escoltar-los i continuar però els berridos van en augment i la salutació oficial sembla ser tocar el puto pito del cotxe o encara millor aquelles "bocines" d’aire comprimit....resum que a les 9 ja no puc més i m’aixeco. Les hores de furgo és noten i tinc les lumbars tocadetes però com no tinc a qui plorar esmorzo i vaig a buscar el dorsal i a preparar-me. La logística és certament complicada que si la nevereta amb la beguda i el menjar, que si la bossa amb els recanvis menys unes pastilles de fre arghhh, que si la roba, que si les llums.... ufff moltes coses per oblidar-me i ningú per fer-me enrecordar.

A les 12 amb un sol implaclable és dona la sortida, i tot i tenir molt clar que quedaven moltes hores no puc estar d’intentar seguir el ritme de gent que no feien les 24 hores i menys solo. Total que quan portava una hora i pico veig que el pulsòmetre marca en una pujada 171 ppm.... -Ande vas alma de cantaro!!!!!- L’he cagat de totes totes, m’he deixat emportar per un recorregut molt guapo amb pujadetes no massa llargues i uns senderos de fluir i traçar bestials i perquè no dir-ho d’intentar seguir les cames que s’assemblaven a les meves.
Redueixo el ritme i entre la calor, el aigua bullint, el pensar en la tonteria que havia fet a la primera hora de cursa assumeixo que no arribaré a les 24hores. Continuo pedalant entre gent que avanço i gent que em treu les pegatines. Tot i el estress dels avançaments la gent ens comportem bastant bé i només dos o tres flipats provoquen situacions de perill. Jo en un punt del traçat on és travessa un mini-barranquet tinc problemes amb un globerin i em fa caure a terra sobre unes pedres.... caiguda casi en parat i per sort només un cop al bessó i a la mà però res sembla important....en aquesta volta amb la ràbia de la caiguda faig volta ràpida i és que el segon sendero el faig obrint gas i intentant cremar la mala llet de la caiguda.
No se quina volta era, però passada la meta vaig a buscar el bidó de l’aigua i allò estava bullint, semblava una infusió de beguda isotònica, i aixó que no soc molt maniatic amb l'aigua calenta però alló era infumable. Faig la volta com puc i miro el temps 3h34’ i de cop tot va malament, penso en que només he begut 750ml d’aigua, que no he parat, que la cadena esta seca.....que a les 3h es quan tradicionalment tinc la meva pajara i de cop aquesta apareix....no fico el platillo a la segona pujada per vergonya però anava parat, només sento el sol picant a la meva esquena, la boca seca i lo RUC que he sigut de seguir rodes que no tindria que haver seguit. Arribo a meta i vaig a buscar aigua, i un aquarius que sense adonar-me m’he begut, torno a emplenar però el meu cap no millora dubto fins i tot de poder arribar a la nit, penso que no té sentit continuar si tinc clar que no puc arribar a les 12 del diumenge. Com puc em pujo a la bici, tot i que en aquells moments hauria volgut amagar-me i desaparèixer. Pedalo a lo robot, però el meu cap esta en fase autodestructiva i on abans veia una pujada guapa, ara només veu patiment, on abans veia un single-track de fluir i disfrutar ara només veu pedres, branques i punts on trencar-se el cap....... hora i mitja desprès i amb un petit entrepà i una coca-cola passo a la fase disfrutar fins on pugui. Les cames tornen a funcionar, el cap estar desitjant arribar als senderos i pujar-me pels peraltes, concentrar-se per portar el desarrollo adequat i no perdre un segon i sent conscient de que la primera pajara psicològica és historia, perquè lo curiós es que m’adono que tampoc anava tan malament només era un problema de veure les petites coses negatives, fins i tot ara sembla que comença a bufar airet fresquet i les ombres son més grans.....que gran ens fa el coco i que fràgils ens pot fer ell mateix. Com diu una cançó de Rage Against The Machine Your anger is my gift això he pensat una vegada superada la crisis i es que la pajara devia estar rabiant de veure que l'havia vençut i jo em sentia més fort.

He decidit que mentres faci una temperatura elevada pararé volta sí, volta no i així l’aigua no arriba el punt d’ebullició....tot i que lo ideal crec que seria parar cada tres voltes. De cop i volta em veig pensant en parar una horeta a sopar i dormir a les 3 del matí..... si arribo a les 3, entre l’hora de descans i que desprès em quedaran dos horetes de foscor i que la temperatura llavors serà molt bona amb una mica de sort, molt patiment i un miracle potser les dotze del diumenge les podré veure assegut al seient de la bici.....-va Santi concentrat en lo que tens davant i deixa que les hores vagin passant- em dic això a mi mateix i just entrant a travessar el pont del riuet en una corba a esquerres pammmm MERDA MECAGÜENLAPUTA!!!!! paro com puc perquè el fre de davant no frena i miro que passa, el suport de les pastilles de fre s’ha sortit, això esperava jo. Desmunto el fre i no s’havia sortit el que havia passat és que s’havia mig pulveritzat mig enredat......no té solució, i menys sense tenir el recanvi. M’assec al terra mirant el fre i intentant fer una anàlisis de la situació. No es poden fer 16 hores sense fre de davant aixeco el cap i decideixo ABANDONAR.
Faig els 300 metres fins la zona de meta i intento arreglar la peça, que ni un rellotge suís podria arreglar. Mentre el baixon, busco a la bossa de recanvis, ho trec tot, busco en el forat més petit sapiguent que no hi han pastilles de fre però igualment fico la mà........res.
Trec el dorsal, el xip i cap a casa amb un fracàs a les esquenes i un any per lluitar pel somni que avui no he pogut fer realitat.

La dutxa d’aigua freda em refreda una mica el cap i el cos i penso que tot i no poder acabar he après coses, he disfrutat de 7 hores d’un recorregut preciós, he superat una pajara de casi dos hores, he après a conviure amb el mal de la mà esquerra i puc traçar i frenar com abans, he lluitat i sobretot he rebut els ànims sincers de la meva gent que m’han ajudat a ser qui soc.

L’any vinent espero estar en la línia de sortida, però no amb sentiment de venjança, que va, espero estar allí amb ganes de disfrutar d’un repte bestial.

Aquí teniu la PUTA Peça

Preparatius de LA CURSA

Dissabte estaré a San Agustin de Guadalix, Madrid, per participar en la meva primera cursa de mtb de 24 hores. Podria parlar dels entrenos però la veritat no val la pena perquè han sigut objectivament i clarament insuficients per afrontar aquest repte amb confiança..... sort que un repte així espero que estigui al meu abast gràcies a la força mental més que la força física, ja veure si realment estic tan fort psicològicament com em penso o realment em queda molt per aprendre.

Ara per ara els preparatius son una incògnita doncs al anar SOLO i no tenir ningú que em pugui donar suport allí, tot plegat fa que tot siguin dubtes. L’únic que tinc clar és que divendres a les 19 acabo de treballar i llavors passaré per casa per recollir TOT i començar el passeig de 470kms. Dissabte a les 12 començarà el desafiament i diumenge a les 12 acabarà, si abans no tinc que abandonar (una paraula que no m’agrada ni com sona), i llavors un altre passeig de tornada per dilluns a les 9 tornar a currar.

L’objectiu és fer el màxim kms possibles intentant parar el mínim possible, i això implica no parar per la nit i en cap moment excepte el temps imprescindible per menjar, canviar roba, reomplir bidons i parades tècniques.

Segurament us preguntareu quin és el motiu per apuntar-se a una anada d’olla com aquesta i la resposta és difícil doncs no surt d’un raonament objectiu i madurat des del raciocini, més aviat al contrari, surt d’un reportatge signat per Xavi Fané de quatre fulles de la solobici de fa mil anys que és va transformar en un somni abstracte que s’ha mantingut letàrgic al meu cap durant un llarg període de temps fins que ha sigut el moment de fer-lo realitat.

Només espero disfrutar de l'experiencia que espero em faci pujar un esgraó més en el camí de la vida. Sincerament aquesta vegada tinc un neguit important, i no pel resultat esportiu, sinó per la "por" al fracàs ja que entenc aquesta cursa com un repte com a persona més que com a esportista i el no assolir el resultat esperat seria un cop fort als fonaments de la meva filosofia de vida............. vale, vale, parres mentals que tinc dintre del meu cap però cadascú té les seves i aquestes son les meves.

Si demà tinc temps fico una actualització amb TOT el material que m'emporto.

GoreTex Series KmVertical Canillo

Dissabte tornaven les GoreTex Series, km vertical la tarda de dissabte i la matinal dominical la cursa de muntanya. Per mi tot i ser una empresa l’organitzadora, amb la seva necessitat de fer negoci del nostre esport, son unes de les millors curses per córrer per muntanya....preu baix, paisatge pirinenc a tope, regals de qualitat, dutxes, sopar, bons avituallaments, uns recorreguts ben marcats i gent molt amable que aconsegueixen tractar igual a un matat com jo o a una super-classe com la Stéphanie Jimenez.... per ficar dos exemples qualsevol.

Aquesta vegada per problemes d’agenda esportiva només faria el km vertical i per segon any consecutiu em quedo sense fer la cursa llarga.....l’any vinent, sí o sí.

Recullo la Mireia que pel matí currava i puguem al país dels Pirineus. Entre xerrar, canviar els cd’s, dinar ella mentre jo mirava (tinc un problema amb les curses de tarda i pair el dinar i ja fa temps que he decidit que en curses curtes passo de dinar i així no tinc problemes) i controlar els radars que hi ha a la carretera el viatge és fa ràpid i agradable. Arribem amb temps de sobres per recollir dorsal i anar saludant i xerrant amb els amics i coneguts. Per allí està el futur crack dels esports de muntanya, jo calculo que al ritme de creixement que porta en uns set anys no hi haura qui el seguiexi.....ja podeu apuntar el nom Aran Terrisse Seix i els seus orgullosos pares. També hi ha moments per babejar i no només jo ho vaig fer.
La sortida és individual i separada per 30’’ , lo que per una part li dona un encant especial amb el rellotge fent compte enrere i pitant els últims segons però per un altra banda jo vaig tenir que esperar una hora per poder sortir.
La Mireia sortia de les primeres, però no la primera, així tindria referències de gent per davant però cap “roda” bona a seguir, de totes maneres aconseguiria una genial quarta posició a 17’’ del pòdium....llàstima. Aquesta Crack desprès de treballar pel matí, puja a Canillo i fa quarta i diumenge al Tri de Balaguer de muntanya arriba segona desprès d’estar tota la cursa lluitant amb la Beth Serrano per la victòria.........Ole, Ole i Ole per una autentica Curtida que competeix i disfruta fent-ho.

Jo desprès d’escalfar amb la Mireia i amb el TerriBble ja estava fart de escalfar i no competir, sort de la companyia de l'Anneta i l'Aran. A les 18:02 pi, pi, pi, pi, piiiiiiiii i un món d’agònica respiració, un cor bategant a mil per hora però un plaer tremendament dolorós s’obre davant meu i desprès de 43’14’’ arribo adalt. Les sencacions han sigut estranyament bones tot i que aquest any em dona la sensació d’entrenar menys i disfrutar més.....a veure si serà el secret. Respecte a l’any anterior tot i allarga uns metres el recorregut he baixat 1’38’’ i he passat del la posició dotze a entrar al top10. Bec, menjo una mica i em canvio de roba i cap avall amb el telecadira que tinc que agrair els ànims rebuts a mitja pujada....com caiguts del cel....ara jo també soc ruc perquè em vaig emocionar tant que en un lloc on tothom caminava jo em vaig ficar a córrer i llavors la falta d’oxigen em va fer ensopegar amb una formiga que per allí passava....quin ridícul i quins riures des del telecadires....cabró i cabrones!!!! Jajaja

Com no ens sobrava temps no varem poder saludar a ningú i ràpid cap a Balaguer que diumenge teníem tri.

Un Finde PERFECTE!!!

Doncs sí, aquest finde ha sigut PERFECTE!!!!

Com vaig una mica liat i les 24 hores del dia se'm queden curtes per fer tot lo que tindria que fer doncs aquesta vegada us deixo una crònica a base de fotos i comentaris que poc a poc anirè ampliant.

Han sigut dos dies de relax, de bon rollo, de desconnexió total de la feina, d'oblidar-me de la calor, de disfrutar de la millor companyia, de complaure els meus desitjos i de disfrutar de l'amistat.

Feia moooolts anys que no tocava una raqueta i quin fart de riure.....i quin fart de córrer darrera la piloteta mentres elles anaven rient.

Ens fiquem guapes i sortim a triomfar a la nit de Benas

El plaer per davant de tot..UMMMMMM!!!!! Maria l'has clavat

Ruta amb posta de sol inclosa, que més és pot demanar?...... que dilluns estigui malalt

Ultra-Trail Sobrarbe, en CASTELLANO

Domingo pasado estaba participando en una maratón por relevos, lo que significa que hice un 10500 a muerte i este finde carrera de larga distancia en montaña, o como ahora las llamamos Ultra-Trail... esto es tocar todos los palos pero me encanta la variedad y no caer en la rutina.

Toda la semana con unos nervios propios de un primerizo en esto del correr. Que si el material, que si los entrenos, Que si las consecuencias de de tantos kms, que si la alimentación en carrera, que si la mochila… cualquier cosa era buena para verlo todo negro i pensar en no ir. Tengo la suerte de tener a mi lado gente que me ha ayudado a quitar hierro al asunto i gracias a estas personas me he podido desahogar i tranquilizarme. No diré nombres pero ya saben quien son.

Viernes después de currar acabo con las últimas compras i preparo todo el material. Parece que al verlo todo extendido por el comedor me tranquilizo i mi hermana aparece para ponerme unos compeed’s en unas heridas que me hice el martes cuando salí a correr con la mochila (llevaba poco peso y mal ajustadas las correas y en los huesos de la cadera me hizo unas heridas).

Sábado con todo en la furgo salgo dirección Aínsa donde participare en la primera edición de la Ultra-Trail del Sobrarbe… es decir una vueltecita de dos días por la comarca del Sobrarbe siguiendo GR’s. Los números son salir a las 10 de Abizanda y pasando por Escanilla, Mesón de Ligüerre, Ligüerre de Cinca, Entremón, Mediano, El Humo de Muro, Griébal, Banastón llegar a
Aínsa con 42 y pico kms i 1404 positivos. Para el domingo saliendo de Aínsa y pasando por El Pueyo, Araguás, Laspuña, Badaín, Lafortunada, Tella, Salinas, Sin, Serveto, Gistaín y llegar refugio de Biadós con 61 y pico kms y 2689 positivos. Sabiendo que en la montaña los números son algo elásticos en total serian 104kms y 4093 positivos, pero he de decir que mis números fueron algo más abultados.
No era competitiva y con una organización que nos trato como reyes y reinas, cuidando hasta el último detalle, un paisaje brutal y un ambiente genial me quedo con dos días de naturaleza salvaje i un buen rollo bestial. En definitiva que dura lo fue y mucho, como mínimo para mi, pero me llevo un recuerdo precioso de un finde que seguro recordare siempre, el finde de mi iniciación en la larga distancia en la montaña i también en las carreras por etapas. Fue una mezcla de constancia, de esfuerzo, de superación, de dolor, de compañerismo, de reto personal, de placer, de sentimientos a flor de piel y descontrolados….vamos que fue la OSTIA!!!
Sábado después de bajar con autobús de Aínsa a Abizanda desayunamos y nos hacen unas pruebas medicas para un estudio de un tio y durante el resto del finde nos han estado controlando las pulsaciones, tensión, glucosa y noseque más.

Iba con la idea de hacer una etapa con el mínimo gasto de energía para entrar en los controles horarios. La salida fue increíblemente rápida…. Yo me preguntaba si aquel grupo de unos quince que salía corriendo sabia la kilometrada que nos quedaba. Decido quedarme con la mayoría que llevan un ritme muy cómodo, encima hay unos cuantos miembros del Club Atlético del Sobrarbe y así me aseguro que no me perderé ya que ellos son conocedores del recorrido. Los kms pasan y a ese ritmo puedo disfrutar del paisaje sin preocuparme por las dificultades del terreno, reímos y disfrutamos con el continuo cachondeo que reina en el grupo… ya podrían ser así las carreras. Después de pasar por una zona complicada de cultivos i continuos cambios de dirección viene una bajada donde decido ponerme primero para poder bajar a mi rollo, disfruto tanta que sin buscarlo me quedo solo i decido tirar y solo esperare al grupo si dudo en algún cruce. Voy haciendo cogiendo gente i disfrutando como un niño pequeño de los paisajes, del esfuerzo, el continuo control del comer, del beber, de las fuerzas que tengo y de lo que me queda. Al pasar por los avituallamientos (todo y que teníamos que ir en autosuficiencia los avituallamientos eran tan y tan generosos que se podía ir con un bidón) me animan tanto i me dicen que voy tan bien que decido hacer la locura de subir el ritmo dos puntos y pasar de ir cómodo a ir un poquito apretado Los kms pasan i voy recogiendo corredores y dejándolos hasta que viene por detrás Alberto y hacemos un dúo muy bueno, el es organizador y se conoce el recorrido así que guardo el mapa y me dedico a disfrutar y hablar con el. En el último avituallamiento con control horario nos dicen que solo tenemos uno delante y que mañana no sale, nosotros continuamos a nuestro ritmo. Cuando se comienza a divisar Aínsa decido quedarme un poco porque necesitaba la soledad de la naturaleza para disfrutar de los sentimientos que me estaban invadiendo, me viene a la cabeza la gente que me ha hecho llegar hasta allí, la piel de me pone de gallina y sin quererlo comienzo a reír de felicidad absoluta… me siento tremendamente orgulloso de mi mismo i solo puedo saltar de alegría mientras corro sin parar. Vuelvo al lado de Alberto y entramos en el polideportivo de Aínsa recibidos por los sinceros aplausos de los que allí están. No hay nada como la sensación de paz que me quedo después de superar mi reto que realmente era un reto personal. Comer, ducha i comentar con la gente y corredores que iban llegando.
Después me voy a la furgo me estiro i envío mensajes y hago llamadas a mi gente i después a hacer una siesta de dos horitas que me deja en la gloria.
A las 19:30 charla técnica de la etapa del sia siguiente, cena muy buena y sorteo de regalos, botella de vino y botellero para mi, y a dormir.

Domingo me levanto a los 6:30 y desayuno fruta, barritas, galletas y zumo. Me visto i subo a la Plaza del Castillo de Aínsa donde a las 7:20 se da la salida. El ritmo es más lento que el día anterior i vamos bastantes juntos hasta que alguien comienza con su ritmo de estirar-y-aflojar que me pone de los nervios. Unos cuantos tiran para adelante i yo me quedo con Luis, un chaval muy majo con el que hago kms y nos explicamos nuestras vidas.
Yo, como el día anterior, alrededor de la tercera hora de carrera me viene un bajón que supero pensando en cosas que me hacen reír i en gente que me ha enseñado a pensar en positivo, pero la ayuda de Luis es inmejorable y afloja su ritmo para esperarme cuando lo fácil abría sido mantener o subir un puntito y dejarme tirado. Llegamos al inicio de la subida de Tella con 700 positivos por delante y comienzo a encontrarme mejor y incluso puedo dar algún relevo a Luisa también aprovechamos para hacer de turistas y nos hacemos unas fotos.
La bajada de Tella a Salinas es para pararse a disfrutarla y Luis suelta el freno de mano y se lanza en busca del refugio de Biadós. Yo me siento suficientemente fuerte para afrontar la siguiente subida de casi 700 positivos del tirón en solitario. Justo al llegar al avituallamiento-control horario del inicio de la subida a Sin me dicen que voy cuarto con el tercero a poca distancia y encima es el pesado que va a tirones, pongo un ritmo alegre y me siento muy bien, caminando pero a muy buen ritmo. Cojo al tercero y entre que lleva palos, y el ruido me pone de los nervios, decido apretar para dejarlo a una distancia que no nos veamos ni tampoco oiga sus palos, la cosa funciona y me quedo solo con las marcas del Gr, mi sufrimiento, mi agradable padecer y la naturaleza. Mirando los perfiles y kms de la etapa de domingo me había marcado el objetivo de llegar a Servato y si llegaba hasta ese pueblo dentro del control horario sabia que solo una caída me apartaría conseguir de mi reto. Al llegar al avituallamiento de Servato pienso que la cosa no esta tan clara pero decido pensar en positivo y continuar a la búsqueda de Gistaín donde comienza la pista de 9,5kms que lleva al refugio. Llego al pueblo y la gente del avituallamiento me recibe con gritos y aplausos y entonces pienso que todo y teniendo casi 10kms de subida nada ni nadie me puede separar de mi victoria.
Cojo la pista del Valle del río Cinqueta i entre el sonido del salvaje río picando contra las rocas, el bosque, la brisa que sopla y mi emoción me pongo a correr i así hasta el último km donde la pendiente se endurece i ando. Los últimos metros son duros y comienzo a tener prisa por llegar al ansiado refugio. Por fin oigo los gritos, aplausos, veo la gente de la organización, veo a Luis que ha llegado el primero, veo a Alberto que ha llegado segundo y de repente dejo de escuchar nada… solo veo gente moviéndose pero solo puedo pensar en mi abuelo Juan que tanto me enseño a luchar por lis sueños, pienso en la gente de mi pequeño mundo i me siento ligero i lleno de felicidad….LO HE CONSEGUIDO SOY ALLEGADOR DE LA ULTRA-TRAIL DEL SOBRARBE.

Ducha de agua caliente que se agradece y mucho porque la temperatura a los pies de los picos Pirenaicos de mas de 3000m no es precisamente alta y mientras corría no notaba el frío pero al parar el sudor se enfría rápido y los pies mojados de cruzar los infinitos barrancos se están helando. Después sopa que calienta el cuerpo, pasta, i fruta i ha hablar con la gente i disfrutar de haber vivido dos días de superación personal i de una experiencia nueva i enriquecedora.

Por cierto todo esto que os he explicado, es decir 104kms de carrera, avituallamientos, camiseta técnica, recuerdo, regalos, desayuno, dos comidas, cena i alguna cosa más por 25 euros…..Cuita del Sol 50 euracos….Señores del Centro Excursionista de Lleida por favor dejen de hacer negocio y aprendan a hacer una carrera de montaña donde la gente NO se sienta estafada i sí cuidada. A mi difícilmente de verán en una carrera organizada por este Centro.

Ultra-Trail Sobrarbe

Diumenge passat fent una marató per relleus, lo que significa que vaig fer un 10500 a muerte i aquest finde cursa de llarga distancia de muntanya, o com ara diem Ultra-Trail.....això és tocar tots els pals però m’encanta la varietat i no caure en la rutina.

Tota la setmana amb uns nervis propis d’un que s’inicia amb això del córrer. Que si el material, que si els entrenos, que si les conseqüències de tants kms, que si l’alimentació en cursa, que si la motxilla... qualsevol cosa servia per començar a veure-ho tot negre i pensar en no anar. Tinc la sort de tenir gent que m’ha ajudat a treure ferro al tema i gràcies a aquestes persones m’he pogut desfogar i treure tots aquests neguits. No diré noms perquè ja saben qui son.

Divendres desprès de currar acabo de fer les últimes compres i preparo tot el material. Sembla que al veure tot el material estes pel menjador em tranquil·litza i a sobre ma germana ha vingut a ficar-me uns compeeds a on tinc unes ferides de la motxilla (dimarts vaig sortir a provar-la i com no la vaig carregar gaire i no la portava ben ajustada em va fer dos feridetes a la zona lumbar on sobresurten els ossos de la cadera).

Dissabte amb tot a la furgo surto direcció Aínsa on participaré a la primera edició del Ultra-Trail de Sobrarbe.... és a dir una volteta de dos dies per la comarca del Sobrarbe seguint els GR’s.
Els números per dissabte son sortir a les 10:00 de Abizanda passar per Escanilla, Mesón de Ligüerre, Ligüerre de Cinca, Entremón, Mediano, El Humo de Muro, Griébal, Banastón i arribar a Aínsa amb 42 i pico kms i 1404m positius. Per diumenge sortint d’Aínsa i passar El Pueyo, Araguás, Laspuña, Badaín, Lafortunada, Tella, Salinas, Sin, Serveto, Gistaín i arribar al Refugi de Biadós amb 61 i pico kms amb 2689m positius. Sàpiguen que a la muntanya els números son una mica elàstics en total van ser 104kms i 4093m postius tot i que a mi em van sortir uns números una mica més grans.

No era competitiva i entre una organització que ens va tractar com a reis, cuidant fins al últim detall, un paisatge brutal i un ambient genial em quedo amb dos dies de natura feréstega i de bon rollo genials . En definitiva que dura ho va ser i molt, com a mínim per mi, però m’emporto un record preciós d’un finde que segur recordaré sempre, el finde d’iniciació a la llarga distancia a la muntanya i també en les curses per etapes. Va ser una barreja de constància, d’esforç, de superació, de patiment, de companyerisme, de repte personal, de plaer, de sentiments sense control..... vamos que va ser la OSTIA.

Dissabte desprès de baixar amb l’autocar de Aínsa a Abizanda esmorzem i ens fan unes proves médiques per un estudi que fa un tio i durant tot el finde ens ha estat controlant les pulsacions, tensió glucosa en sang i noseque més. Anava amb l’idea de fer una etapa amb el mínim consum d’energia per no quedar-me fora de control. La sortida va ser increïblement ràpida... jo em preguntava si aquell grup d’uns quinze que sortia corrent sabia la kilometrada que ens esperava. Decideixo quedar-me amb la majoria que portaven un ritme molt còmode, a sobre hi ha uns quants membres del Club Atletico Sobrarbe amb lo que m’asseguro que no em perdre ja que ells son de la zona i coneixen bé el recorregut. Els kms van passant i a aquell ritme és pot disfrutar del paisatge sense patir per les dificultats que hi ha a terra, riem i disfrutem amb el continu cachondeo que regna al grup.... ja podrien ser totes les curses així. Desprès de passar una zona complicada de bancals i continus canvis de corriols ve una baixada on decideixo ficar-me davant per poder baixar al meu rollo, disfruto tan que sense voler em quedo sol i decideixo que només esperaré als de darrera si dubto molt en alguna cruïlla. Vaig fent agafant gent i disfrutant com un nen petit amb els paisatges, l’esforç, el continu control del menjar, del beure, de les forces que tinc i de lo que em queda.
Al passar pels avituallaments (tot i que la cursa era en autosuficiència els avituallaments son tan i tan generosos que és podia anar amb un bidó i prou) m’animen tan i em diuen que vaig bé que decideixo fer la bogeria de pujar el ritme un parell de punts, passant d’un ritme còmode que podia córrer fins al infinit a un ritme on m’apreto una miqueteta. Els kms passem i vaig recollint gent i deixant-los fins que arriba per darrera l’Alberto i fem un duo molt bo. Ell és organitzador i es coneix tot perfectament així que guardo el mapa i em dedico a xerrar amb ell i disfrutar de la muntanya. Al últim avituallament amb control de pas ens diuen que només portem davant un noi i que només faria la etapa de dissabte, nosaltres continuem al nostre ritme. Quan veiem Aínsa decideixo quedar-me una mica perquè necessitava la soledat de la natura per disfrutar dels sentiments que m’estaven envaint, em ve al cap la gent que m’ha fet arribar fins allí, la pell se’m fica de gallina i sense voler-ho començo a riure de felicitat absoluta........ em sento tremendament orgullós de mi mateix i només puc que saltar d’alegria sense parar de córrer. Torno a recuperar la distancia amb l’Alberto i entrem junts al poliesportiu d’Aínsa rebuts pels sincers aplaudiments dels que allí havia. No hi ha res com la sensació de pau que em va quedar per haver superat un repte que realment era un repte personal. Menjar, dutxa i comentar amb la gent i els corredors que anaven arribant. Desprès em vaig a la furgo m’estiro al matalàs i envio missatges o truco a la meva gent i desprès faig una migdiada de dos horetes que em deixa a la gloria.
A les 19:30 xerrada tècnica de l’etapa del dia següent, sopar molt bo i sorteig de regals, botella de vi i botellero per mi, i a dormir.

Diumenge m’aixeco a les 6:00 i esmorzo fruita, barretes, galetes i sucs. Em vesteixo i pujo a la plaça del Castell de Aínsa on a les 7:20 és dona la sortida. El ritme és molt més lent que el dia anterior i anem tots bastant junts fins que algú comença amb el seu ritme de tirar-i-afluixar que em fica dels nervis. Uns quants tiren per davant i jo em quedo amb Luis un xaval molt majo amb qui fem kms i kms explicant-nos les nostres vides.

Jo, com el dia anterior, al voltant de la tercera hora de cursa em ve un baixon que supero pensant en coses que em fan riure i en gent que m’ha ensenyat a pensar en positiu però l’ajuda del Luis és immillorable i afluixa el seu ritme per esperar-me quan lo facil per ell hauria estat mantindre’l o apujar-lo una mica i deixar-me tirat. Arribem a la pujada de Tella d’uns 700m positius del tiron on començo a trobar-me més bé i Luis continua tirant de mi tot i que li puc donar algun relleu i també aprofitem per fer el turista i ens fem fotos.

La baixada de Tella a Salinas és per parar a disfrutar-la i Luis és treu el fre de mà i va en busca del refugi de Biadós. Jo em sento fort per afrontar la següent pujada de també uns 700 positius en solitari. Just al arribar al aviuallament-control de l’inici de la pujada a Sin em diuen que vaig quart amb el tercer a poca distancia i a sobre és el pesat que va a tirons, fico un ritme alegre i em trobo molt bé, caminant però a molt bon ritme. Agafo al tercer i entre que porta pals, i el soroll dels pals em fica nervios, i a sobre és pica amb mi decideixo apretar i deixar-lo a una distancia que no ens veiem ni ens sentim, la cosa funciona i em quedo sol amb les marques del GR, el meu esforç, el meu agradable patiment i la natura.
Mirant els perfils i kms de l’etapa de diumenge m’havia marcat l’objectiu d’arribar Serveto i si arribava fins a aquell poble dintre del control horari sabia que només una caiguda em podia privar de completar el meu repte. Al arribar al control de Serveto penso que potser la cosa no està tan clara però decideixo pensar en positiu i continuar a la busqueda de Gistaín on comença la pista de 9,5kms que porta al refugi. Arribo al poble i la gent del avituallament em rep amb crits i aplaudiments i llavors penso que tot i tenir casi 10kms de pujada res ni ningú em pot separar de la meva victoria. Agafo la pista del valle de Rio Cinqueta i entre el soroll del feréstec riu picant contra les pedres, el bosc, la brisa que bufa i la meva emoció em fico a córrer i així fins al últim km on la pendent és més forta i camino. Els últims metres son durs i començo a tenir presa per veure el somiat refugi. Per fi sento crits, aplaudiments, veig gent de l’organització, veig al Luis que ha arribat primer, veig al Alberto que ha fet segon i llavors deixo de escoltar res....veig la gent movent-se però només puc pensar amb el meu aví Juan que tan em va ensenyar a lluitar pels meus somnis, penso amb la gent del meu petit món i em sento lleuger i ple de felicitat........HO HE ACONSEGUIT, SOC ALLEGADOR DE LA ULTRA-TRAIL DEL SOBRARBE.

Dutxa d’aigua calenta que s’agraeix i molt perquè la temperatura als peus dels pics Pirinencs de més de 3000m no és precisament alta i tot i que mentre estava en cursa no notava el fred ara al parar la suor s’arrofreda ràpid i els peus mullats de travessar els incomptables barrancs estan gelats. Desprès sopa que entra molt bé, pasta, carn i fruita i a xerrar amb la gent i disfrutar de haver viscut dos dies de superació personal i d’una experiència nova i enriquidora.

Per cert tot això que us he explicat, es a dir 104kms de cursa, avituallements, samarreta, record, regals, esmorzar, sopar, 2 dinars i aguna cosa més per 25 euros, Cuita del Sol 50 euracos......... senyors del Centre Excursionista de Lleida sisplau deixin de fer negoci i aprenguin a fer una cursa on la gent a més de no sentir-se estafada és sent estimada. A mi dificilment em veureu a una cursa organitzada per aquest Centre.

Maig

Els números del mes de maig son:

• Corrent: 13 sessions amb 187.53 km, 16h 15’
• Caminades: Si córrer és de covards caminar ja deu ser de marikilles
• Bici 18 sessions amb 1133.74 kms, 43h 57’
• Nedar: Jo soc de secà i l’aigua és per dutxar-se.

Doncs un mes molt i molt bo. He fet més de lo que esperava i disfrutant i clavant-la tot sovint amb bona companyia.
Amb la bici he fet rutes genials, he rigut, he patit, he suat i em sembla que estic afinant prou com per estar, per dir algo, un dia sencer pedalant.
Corrent em sento Gasela de Pardinyes tot i que ara seria època de sentir-se cabreta. Però el finde que ve li ficarè remei amb un intensiu per la zona de Ainsa.
Gràcies a una gent que és bàsica per mi he agafat motivació per menjar-me el meu petit món i ben aviat espero poder explicar les meves sensacions desprès d'haver experimentat amb els límits del cos i l’ànima.

No puc dir que ha estat un mes pefecte perquè algú ha desaparegut temporalment del meu dia a dia....ja dic jo que fer vacances tindria que estar prohibit.

Marató per relleus Sicoris

Gent ja he baixat de les 3h a la marató, 2h46’57’’ !!!!!!
EL nostre equip, format per el Joan Bru, Albert Nogués, Oscar i jo ens varem repartir el 41,197kms en torns de 10500m excepte el Joan que va fer els 10697m.

Però comencem pel principi, el dissabte va ser un dia genial amb la Maria fent de CRACK i passejant-se pels 200kms de carreteres de muntanya que tenia la marxa dels Puertos de la Ribagorza.....Ole, Ole i Ole!!!! Ets una Crack!!! La varem anar a veure arribar i la tia anava com si res....vamos que no va fer dos voltes per no perdre’s el vermut.
Mireia, Xavi i jo varem fer el port de Panillo mentres esperàvem l’arribada de la Maria.
Per la nit sopar de celebració del aniversari de la Mireia, MOLTES FELICITATS!!!! i a les 2 i pico a dormir, que ella tenia relleu de natació a Sabadell als Campionats de Catalunya Master i jo la “marató”.

A les 8:47 entrava al complex del Sicoris i no era necessari preguntar on estaven els KM0.....una vintena d’ells estaven allí. Salutacions amb coneguts i no tan coneguts. Foto d’equip sense l’Albert que ha arribat desprès, i a ficar-se la roba que el Joan feia el primer relleu i jo el segon.
Sortida i el Joan es col·loca darrera d’unes llebres que corrien com si fos un 1500. Lo bonic d’aquesta cursa no és donar 35 voltes a una pista d’atletisme, ni l’estress de sapiguer quina volta portes, ni el patiment agònic propí dels 10000 i 500, lo bonic és anar animant al company que esta corrent, informant-li de la volta que porta, tornar-lo a animar quan comença a fer cara de patiment, xerrar amb la tropa que érem, donar-li aigua quan la demana i aprofitar i córrer 10m al seu costat per motivar-lo, tot això i molt més és lo que fa d’aquesta cursa que aparentment sembla avorrida una cursa molt engrescadora.
El meu relleu ha sigut justet, havia fet una previsió de sub40 i al final han sigut 39’59’’ diuen que els justos van al cel....doncs jo pujo el primer jajaja
Com sempre he sortit més ràpid i poc a poc, o molt a molt he anat afluixant però he acabat content perquè no he petat i he mantingut un ritme per sota de 4’/km. Estic convençut que sense els ànims de la corba-sector radical km0 encara estaria corrent, també rebia forces dels altres equips i sobretot de l’Antoni un tio molt majo que no coneixia i que desprès hem xerrat i m’ha caigut molt bé. La veritat és que el Marc, Homedferro, em tenia acollonido i corria com a un cobard per allunyar-me d'ell però cada 300m ell estava allí ;-)) sort de l'Arnau, Redman, que em defensava.
Lo de la meva lluita amb el xip ha sigut per fer un video o una pel·lícula, ho dic per la minutada que he estat allí, i penjar-lo al youtube i riure el món sencer..... només puc dir que soc ruc com una sabata. Aquells segons m’han fet emprenyar-me i no per fer el ridícul sino per la pèrdua de temps per l’equip.
Al final tercers a la classificació general i com tenia pressa per anar a preparar un dinar impecable, doncs no m’he pogut quedar a l’entrega de premis ni a continuar xerrant.