La veritat és que no tenia una preparació mínima per afrontar aquest repte, però si algo he après últimament és que no s’han de deixar les coses per demà, doncs qui sap si demà podré fer-les.
Kms portava poquíssims amb el cuento del dit, però de cap pensava que estava bastant bé per no dir molt fort.
Divendres vaig a currar, a les 8:45 ja estava pegat al telèfon intentant contacta amb pagesos que necessitava parlar, a les 9:45 teníem reunió, una mica tensa (serà la calor), on jo estava allí però estava pensant en les feines que tenia pendent i amb qui encara no havia trucat.....un estress bestial. A l’hora de dinar puc afluixar el ritme i per primera vegada penso en la cursa....resultat, no puc acabar-me ni el primer plat i passo a la fruita. Més curro i a les 19:07 amb 163kms de cotxe puc plegar.
Baixo a casa, carrego TOT ho fico amb majúscules perquè semblava la bossa de Mireia jujuju (el material, la bici, el menjar, les eines, els recanvis...menys unes pastilles de fre arghhh i els ànims de la meva gent) i a les 20:20 em fico a conduir fins Sant Agustin de Guadalix, on a les 01:40 i 481kms arribo desprès d’un viatge i sopa tranquils però tremendament avorrit amb autovia i autopista d’anar constantment a 120. A les 2 del matí amb 702kms em fico a dormir desprès de ser rebut molt amablement per una organització que ho tenia tot molt ben pensat i planificat.
A les 8, dos hores abans de lo que jo volia, em desperten els berridos dels que per allí havia, intento no escoltar-los i continuar però els berridos van en augment i la salutació oficial sembla ser tocar el puto pito del cotxe o encara millor aquelles "bocines" d’aire comprimit....resum que a les 9 ja no puc més i m’aixeco. Les hores de furgo és noten i tinc les lumbars tocadetes però com no tinc a qui plorar esmorzo i vaig a buscar el dorsal i a preparar-me. La logística és certament complicada que si la nevereta amb la beguda i el menjar, que si la bossa amb els recanvis menys unes pastilles de fre arghhh, que si la roba, que si les llums.... ufff moltes coses per oblidar-me i ningú per fer-me enrecordar.
A les 12 amb un sol implaclable és dona la sortida, i tot i tenir molt clar que quedaven moltes hores no puc estar d’intentar seguir el ritme de gent que no feien les 24 hores i menys solo. Total que quan portava una hora i pico veig que el pulsòmetre marca en una pujada 171 ppm.... -Ande vas alma de cantaro!!!!!- L’he cagat de totes totes, m’he deixat emportar per un recorregut molt guapo amb pujadetes no massa llargues i uns senderos de fluir i traçar bestials i perquè no dir-ho d’intentar seguir les cames que s’assemblaven a les meves.
Redueixo el ritme i entre la calor, el aigua bullint, el pensar en la tonteria que havia fet a la primera hora de cursa assumeixo que no arribaré a les 24hores. Continuo pedalant entre gent que avanço i gent que em treu les pegatines. Tot i el estress dels avançaments la gent ens comportem bastant bé i només dos o tres flipats provoquen situacions de perill. Jo en un punt del traçat on és travessa un mini-barranquet tinc problemes amb un globerin i em fa caure a terra sobre unes pedres.... caiguda casi en parat i per sort només un cop al bessó i a la mà però res sembla important....en aquesta volta amb la ràbia de la caiguda faig volta ràpida i és que el segon sendero el faig obrint gas i intentant cremar la mala llet de la caiguda.
No se quina volta era, però passada la meta vaig a buscar el bidó de l’aigua i allò estava bullint, semblava una infusió de beguda isotònica, i aixó que no soc molt maniatic amb l'aigua calenta però alló era infumable. Faig la volta com puc i miro el temps 3h34’ i de cop tot va malament, penso en que només he begut 750ml d’aigua, que no he parat, que la cadena esta seca.....que a les 3h es quan tradicionalment tinc la meva pajara i de cop aquesta apareix....no fico el platillo a la segona pujada per vergonya però anava parat, només sento el sol picant a la meva esquena, la boca seca i lo RUC que he sigut de seguir rodes que no tindria que haver seguit. Arribo a meta i vaig a buscar aigua, i un aquarius que sense adonar-me m’he begut, torno a emplenar però el meu cap no millora dubto fins i tot de poder arribar a la nit, penso que no té sentit continuar si tinc clar que no puc arribar a les 12 del diumenge. Com puc em pujo a la bici, tot i que en aquells moments hauria volgut amagar-me i desaparèixer. Pedalo a lo robot, però el meu cap esta en fase autodestructiva i on abans veia una pujada guapa, ara només veu patiment, on abans veia un single-track de fluir i disfrutar ara només veu pedres, branques i punts on trencar-se el cap....... hora i mitja desprès i amb un petit entrepà i una coca-cola passo a la fase disfrutar fins on pugui. Les cames tornen a funcionar, el cap estar desitjant arribar als senderos i pujar-me pels peraltes, concentrar-se per portar el desarrollo adequat i no perdre un segon i sent conscient de que la primera pajara psicològica és historia, perquè lo curiós es que m’adono que tampoc anava tan malament només era un problema de veure les petites coses negatives, fins i tot ara sembla que comença a bufar airet fresquet i les ombres son més grans.....que gran ens fa el coco i que fràgils ens pot fer ell mateix. Com diu una cançó de Rage Against The Machine Your anger is my gift això he pensat una vegada superada la crisis i es que la pajara devia estar rabiant de veure que l'havia vençut i jo em sentia més fort.
He decidit que mentres faci una temperatura elevada pararé volta sí, volta no i així l’aigua no arriba el punt d’ebullició....tot i que lo ideal crec que seria parar cada tres voltes. De cop i volta em veig pensant en parar una horeta a sopar i dormir a les 3 del matí..... si arribo a les 3, entre l’hora de descans i que desprès em quedaran dos horetes de foscor i que la temperatura llavors serà molt bona amb una mica de sort, molt patiment i un miracle potser les dotze del diumenge les podré veure assegut al seient de la bici.....-va Santi concentrat en lo que tens davant i deixa que les hores vagin passant- em dic això a mi mateix i just entrant a travessar el pont del riuet en una corba a esquerres pammmm MERDA MECAGÜENLAPUTA!!!!! paro com puc perquè el fre de davant no frena i miro que passa, el suport de les pastilles de fre s’ha sortit, això esperava jo. Desmunto el fre i no s’havia sortit el que havia passat és que s’havia mig pulveritzat mig enredat......no té solució, i menys sense tenir el recanvi. M’assec al terra mirant el fre i intentant fer una anàlisis de la situació. No es poden fer 16 hores sense fre de davant aixeco el cap i decideixo ABANDONAR.
Faig els 300 metres fins la zona de meta i intento arreglar la peça, que ni un rellotge suís podria arreglar. Mentre el baixon, busco a la bossa de recanvis, ho trec tot, busco en el forat més petit sapiguent que no hi han pastilles de fre però igualment fico la mà........res.
Trec el dorsal, el xip i cap a casa amb un fracàs a les esquenes i un any per lluitar pel somni que avui no he pogut fer realitat.
La dutxa d’aigua freda em refreda una mica el cap i el cos i penso que tot i no poder acabar he après coses, he disfrutat de 7 hores d’un recorregut preciós, he superat una pajara de casi dos hores, he après a conviure amb el mal de la mà esquerra i puc traçar i frenar com abans, he lluitat i sobretot he rebut els ànims sincers de la meva gent que m’han ajudat a ser qui soc.
L’any vinent espero estar en la línia de sortida, però no amb sentiment de venjança, que va, espero estar allí amb ganes de disfrutar d’un repte bestial.