Ultra-Trail Sobrarbe

Diumenge passat fent una marató per relleus, lo que significa que vaig fer un 10500 a muerte i aquest finde cursa de llarga distancia de muntanya, o com ara diem Ultra-Trail.....això és tocar tots els pals però m’encanta la varietat i no caure en la rutina.

Tota la setmana amb uns nervis propis d’un que s’inicia amb això del córrer. Que si el material, que si els entrenos, que si les conseqüències de tants kms, que si l’alimentació en cursa, que si la motxilla... qualsevol cosa servia per començar a veure-ho tot negre i pensar en no anar. Tinc la sort de tenir gent que m’ha ajudat a treure ferro al tema i gràcies a aquestes persones m’he pogut desfogar i treure tots aquests neguits. No diré noms perquè ja saben qui son.

Divendres desprès de currar acabo de fer les últimes compres i preparo tot el material. Sembla que al veure tot el material estes pel menjador em tranquil·litza i a sobre ma germana ha vingut a ficar-me uns compeeds a on tinc unes ferides de la motxilla (dimarts vaig sortir a provar-la i com no la vaig carregar gaire i no la portava ben ajustada em va fer dos feridetes a la zona lumbar on sobresurten els ossos de la cadera).

Dissabte amb tot a la furgo surto direcció Aínsa on participaré a la primera edició del Ultra-Trail de Sobrarbe.... és a dir una volteta de dos dies per la comarca del Sobrarbe seguint els GR’s.
Els números per dissabte son sortir a les 10:00 de Abizanda passar per Escanilla, Mesón de Ligüerre, Ligüerre de Cinca, Entremón, Mediano, El Humo de Muro, Griébal, Banastón i arribar a Aínsa amb 42 i pico kms i 1404m positius. Per diumenge sortint d’Aínsa i passar El Pueyo, Araguás, Laspuña, Badaín, Lafortunada, Tella, Salinas, Sin, Serveto, Gistaín i arribar al Refugi de Biadós amb 61 i pico kms amb 2689m positius. Sàpiguen que a la muntanya els números son una mica elàstics en total van ser 104kms i 4093m postius tot i que a mi em van sortir uns números una mica més grans.

No era competitiva i entre una organització que ens va tractar com a reis, cuidant fins al últim detall, un paisatge brutal i un ambient genial em quedo amb dos dies de natura feréstega i de bon rollo genials . En definitiva que dura ho va ser i molt, com a mínim per mi, però m’emporto un record preciós d’un finde que segur recordaré sempre, el finde d’iniciació a la llarga distancia a la muntanya i també en les curses per etapes. Va ser una barreja de constància, d’esforç, de superació, de patiment, de companyerisme, de repte personal, de plaer, de sentiments sense control..... vamos que va ser la OSTIA.

Dissabte desprès de baixar amb l’autocar de Aínsa a Abizanda esmorzem i ens fan unes proves médiques per un estudi que fa un tio i durant tot el finde ens ha estat controlant les pulsacions, tensió glucosa en sang i noseque més. Anava amb l’idea de fer una etapa amb el mínim consum d’energia per no quedar-me fora de control. La sortida va ser increïblement ràpida... jo em preguntava si aquell grup d’uns quinze que sortia corrent sabia la kilometrada que ens esperava. Decideixo quedar-me amb la majoria que portaven un ritme molt còmode, a sobre hi ha uns quants membres del Club Atletico Sobrarbe amb lo que m’asseguro que no em perdre ja que ells son de la zona i coneixen bé el recorregut. Els kms van passant i a aquell ritme és pot disfrutar del paisatge sense patir per les dificultats que hi ha a terra, riem i disfrutem amb el continu cachondeo que regna al grup.... ja podrien ser totes les curses així. Desprès de passar una zona complicada de bancals i continus canvis de corriols ve una baixada on decideixo ficar-me davant per poder baixar al meu rollo, disfruto tan que sense voler em quedo sol i decideixo que només esperaré als de darrera si dubto molt en alguna cruïlla. Vaig fent agafant gent i disfrutant com un nen petit amb els paisatges, l’esforç, el continu control del menjar, del beure, de les forces que tinc i de lo que em queda.
Al passar pels avituallaments (tot i que la cursa era en autosuficiència els avituallaments son tan i tan generosos que és podia anar amb un bidó i prou) m’animen tan i em diuen que vaig bé que decideixo fer la bogeria de pujar el ritme un parell de punts, passant d’un ritme còmode que podia córrer fins al infinit a un ritme on m’apreto una miqueteta. Els kms passem i vaig recollint gent i deixant-los fins que arriba per darrera l’Alberto i fem un duo molt bo. Ell és organitzador i es coneix tot perfectament així que guardo el mapa i em dedico a xerrar amb ell i disfrutar de la muntanya. Al últim avituallament amb control de pas ens diuen que només portem davant un noi i que només faria la etapa de dissabte, nosaltres continuem al nostre ritme. Quan veiem Aínsa decideixo quedar-me una mica perquè necessitava la soledat de la natura per disfrutar dels sentiments que m’estaven envaint, em ve al cap la gent que m’ha fet arribar fins allí, la pell se’m fica de gallina i sense voler-ho començo a riure de felicitat absoluta........ em sento tremendament orgullós de mi mateix i només puc que saltar d’alegria sense parar de córrer. Torno a recuperar la distancia amb l’Alberto i entrem junts al poliesportiu d’Aínsa rebuts pels sincers aplaudiments dels que allí havia. No hi ha res com la sensació de pau que em va quedar per haver superat un repte que realment era un repte personal. Menjar, dutxa i comentar amb la gent i els corredors que anaven arribant. Desprès em vaig a la furgo m’estiro al matalàs i envio missatges o truco a la meva gent i desprès faig una migdiada de dos horetes que em deixa a la gloria.
A les 19:30 xerrada tècnica de l’etapa del dia següent, sopar molt bo i sorteig de regals, botella de vi i botellero per mi, i a dormir.

Diumenge m’aixeco a les 6:00 i esmorzo fruita, barretes, galetes i sucs. Em vesteixo i pujo a la plaça del Castell de Aínsa on a les 7:20 és dona la sortida. El ritme és molt més lent que el dia anterior i anem tots bastant junts fins que algú comença amb el seu ritme de tirar-i-afluixar que em fica dels nervis. Uns quants tiren per davant i jo em quedo amb Luis un xaval molt majo amb qui fem kms i kms explicant-nos les nostres vides.

Jo, com el dia anterior, al voltant de la tercera hora de cursa em ve un baixon que supero pensant en coses que em fan riure i en gent que m’ha ensenyat a pensar en positiu però l’ajuda del Luis és immillorable i afluixa el seu ritme per esperar-me quan lo facil per ell hauria estat mantindre’l o apujar-lo una mica i deixar-me tirat. Arribem a la pujada de Tella d’uns 700m positius del tiron on començo a trobar-me més bé i Luis continua tirant de mi tot i que li puc donar algun relleu i també aprofitem per fer el turista i ens fem fotos.

La baixada de Tella a Salinas és per parar a disfrutar-la i Luis és treu el fre de mà i va en busca del refugi de Biadós. Jo em sento fort per afrontar la següent pujada de també uns 700 positius en solitari. Just al arribar al aviuallament-control de l’inici de la pujada a Sin em diuen que vaig quart amb el tercer a poca distancia i a sobre és el pesat que va a tirons, fico un ritme alegre i em trobo molt bé, caminant però a molt bon ritme. Agafo al tercer i entre que porta pals, i el soroll dels pals em fica nervios, i a sobre és pica amb mi decideixo apretar i deixar-lo a una distancia que no ens veiem ni ens sentim, la cosa funciona i em quedo sol amb les marques del GR, el meu esforç, el meu agradable patiment i la natura.
Mirant els perfils i kms de l’etapa de diumenge m’havia marcat l’objectiu d’arribar Serveto i si arribava fins a aquell poble dintre del control horari sabia que només una caiguda em podia privar de completar el meu repte. Al arribar al control de Serveto penso que potser la cosa no està tan clara però decideixo pensar en positiu i continuar a la busqueda de Gistaín on comença la pista de 9,5kms que porta al refugi. Arribo al poble i la gent del avituallament em rep amb crits i aplaudiments i llavors penso que tot i tenir casi 10kms de pujada res ni ningú em pot separar de la meva victoria. Agafo la pista del valle de Rio Cinqueta i entre el soroll del feréstec riu picant contra les pedres, el bosc, la brisa que bufa i la meva emoció em fico a córrer i així fins al últim km on la pendent és més forta i camino. Els últims metres son durs i començo a tenir presa per veure el somiat refugi. Per fi sento crits, aplaudiments, veig gent de l’organització, veig al Luis que ha arribat primer, veig al Alberto que ha fet segon i llavors deixo de escoltar res....veig la gent movent-se però només puc pensar amb el meu aví Juan que tan em va ensenyar a lluitar pels meus somnis, penso amb la gent del meu petit món i em sento lleuger i ple de felicitat........HO HE ACONSEGUIT, SOC ALLEGADOR DE LA ULTRA-TRAIL DEL SOBRARBE.

Dutxa d’aigua calenta que s’agraeix i molt perquè la temperatura als peus dels pics Pirinencs de més de 3000m no és precisament alta i tot i que mentre estava en cursa no notava el fred ara al parar la suor s’arrofreda ràpid i els peus mullats de travessar els incomptables barrancs estan gelats. Desprès sopa que entra molt bé, pasta, carn i fruita i a xerrar amb la gent i disfrutar de haver viscut dos dies de superació personal i d’una experiència nova i enriquidora.

Per cert tot això que us he explicat, es a dir 104kms de cursa, avituallements, samarreta, record, regals, esmorzar, sopar, 2 dinars i aguna cosa més per 25 euros, Cuita del Sol 50 euracos......... senyors del Centre Excursionista de Lleida sisplau deixin de fer negoci i aprenguin a fer una cursa on la gent a més de no sentir-se estafada és sent estimada. A mi dificilment em veureu a una cursa organitzada per aquest Centre.