TRAIL MONTROIG TMR 2014 fotos

Aquest any tocava deixar el dorsal pels altres i donar un petit cop de mà. Així que amb l'Anna a fer de controladors en una cruïlla....i d'ambulanciero per traslladar els ferits de la baixada de Montalegre, sort que el més greu va ser rascades per tot el cos i algun punt al front, xapa i pintura.

Crec que la gent ha quedat contenta amb la cursa. Però si algu vol deixar algun comentari constructiu per millorar serà de molt agrair.

Us deixo un enllaç a les fotos que vam fer que sempre és divertit veure's la cara de patiment de la cursa.

https://plus.google.com/photos/104053357942921833590/albums/6012202578503400593

Cursa de la Faiada i més Ribagorça

Diumenge feien la mitja de muntanya de la Faiada a Pont de Suert, i com tenia un molt bon record de l’última vegada que l’havia corregut i a sobre la Fisio, que m’està curant la sobrecarrega de la zona de la inserció del tendó d’Aquil·les i els bessons, m’havia proposat fer una cursa per veure com evolucionava doncs vaig decidir apuntar-me.  L’Anna sense apretar-la gaire també es va apuntat, ella al quart de marató.

 

Difícil de veure però hi ha una parella de trencalós 

Divendres decidim aprofitar i fer uns dies per la Ribagorça, comarca entre l’Aragó i Catalunya. Sortim amb direcció al Turbón, i al poble de Serrate fem una ruta que passa per uns quants poblets de la zona: Pueyo, Torre la Ribera, Vilas del Turbón.

La ruta no té massa desnivell ni grans pujades, només camins antics empedrats amb l’encant que tan m’agrada d’aquestos camins plens d’histories que a l’Aragó tan ben conserven, mentres aquí ens capfiquem a colgar-los sota camins aptes per maquinaria agrícola propia de les planures del Mississipi.

El dia es va presentar tapat, molt tapat, fins i tot tenia clar que ens mullariem que així va ser, però no per aigua caiguda del cel, sino la que mantenien les plantes i la que duien els camins amerats d’aigua al igual que els barrancs que en altres èpoques estan secs, però nosaltres fins i tot ens vam tenir que treure les sabatilles per creuar-ne algun. Lo millor de la ruta va ser quan aprop d’arribar a Vilas del Turbón un Milà reial ens va anunciar l’arribada d’una parella de Trencalós amb un dels seus individus amb una pota de corder, suposem, entre les urpes.........aquell parell de minuts no va tenir preu. Poc desprès el cel es va obrir tímidament per deixar-nos veure les pales pedregoses del Turbón on encara hi ha neu. Dinaret al mig del poble fantasma i desprès fem via direcció Bonansa. La carretera té una paisatge espectacular, sort que la vam fer sols i podiem anar disfrutant de les vistes. Al final decidim anar a Barruera a passar la nit.

Dissabte desprès d'al·lucinar amb com baixa la Noguera de Tor decidim fer una ruteta que pasa per Erill la Vall, un poble que no coneixia i em va sembla idílic, desprès vam anar a Boi i d’allí a Barruera.

Per la tarda recollir dorsals i briefing. Aquest any la cursa manté el recorregut clàssic però el fem en sentit contrari, suposadament amb una pujada més corredora i una baixada més fàcil...paraules del David Gensana capo d’aquesta cursa.....la teoria semblava bonica la realitat pels mortals igual de dura o pitjor però com més dur més divertit.

Preparats i amb ganes...i nervis

L'sprint dels coixos

Diumenge ens aixequem i fa una fresca important...sense sortir de la camper decideixo sortir amb màniga llarga i perquè no tenia més. Al final recollim el poc valor que teniem i obrim la porta...al solet s’estava molt bé..canvi de plans surto amb màniga curta a escalfar i l’Anna també es treu roba. Escalfem junts i saludem i xarrem amb els compis.

A la sortida ens desitjem sort i cadascú a lo seu.

Aquesta cursa bàsicament consta d’un primer tram de tobogans, desprès la pujada llarga, llavors toca baixar per un altre lloc els mateixos metres pujats i al final toca tornar a fer els tobogans que ara son més drets i més llargs, o com a mínim a mi sempre m’ho semblen.

Decideixo mantenir la tàctica de les últimes curses, córrer en positiu, sortir controlant als tobogans sense quedar-me molt al darrera, a la pujada llarga agafa bon ritme però sense petar i la baixada anar un punt per sota del mode Kilian i als tobogans a fuego fins a meta.

La tàctica era aquesta i quasi la compleixo al peu de la lletra excepte pel fet que la baixada llarga, es va fer llarga, i als tobogans del final vaig arribar en un grup de tres i no vaig poder deixar-los. Com no soc un gran depredador més aviat un carronyaire de llarg recorregut doncs tenia clar que entrar a Pont de Suert amb ells suposava ser l’últim del grupet. Total que als toobogans decideixo que com a mínim patiran un ritme pestós i ho vaig donant tot per a veure si algu peta. Sento el seu aler al meu clatell però jo a cada revolt intento donar-ho tot, a cada part tècnica intento apurar. Al sortir del corriol un fa un canvi de ritme i em passa, decideixo passar la responsabilitat de anar a per ell al altre corredor però no està massa per la labor, passa al davant però sense ganes. Em fico darrera seu i veig clar que l’altre està més fort que nosaltres. Entrem als últims 500 metres en línia recta però amb els últims metres amb suau pujada. Concentro la vista amb el meu rival i pateixo, i sento els batecs del meu cor com si fos dolby surround pum ,pum, pum, el pulsòmetre marca 200, no penso només esbufego. Llavors la meva vista es desvia de la meva presa i veig a l’Anna animant i fent fotos. -Estas bé? –Sí –Com a anat? –Tercera. Ole que a més de guapa és una bestia. I amb aquest subidón em veig tornant a centrar la vista a la pressa i busco adrenalina d’on no hi ha i el passo a 20 metres de meta per entrar el 18 de la general. Intento agafar aire i gaudir de la sensació de cremor muscular i del esgotament. Crec que per aquestes sensacions m’agrada competir.

Celebrem la tercera posició de l’Anna i ens anem a dutxar. Entrega de medalles al podium. I a dinar amb un grupet molt majo que també em fa recordar perquè m’agraden les curses, bon rollo, converses agradables, amistat i histories diverses i divertides.

La sobrecarrega del bessons sembla que va per molt bon camí i només una cremor als metatars del peu esquerra (que podria ser una fractura per stress) em fa recordar que córrer no es saludable, o com a mínim pel meu cos poc biomecànicament privilegiat.

L'Anna tercera del quart de marató de la Faiada OLE!!!!

Joan Farnós un alpinista transformat a crack de l'alta muntanya

La Carme Millan com sempre al podium

IV Trail Montroig 2013

Una mica tard la crònica de la cursa però crec que igualment val la pena perquè la gent conegui aquesta cursa que val molt la pena.

Un parell de setmanes abans m’havia fet la prova d’esforç i ja tenia el OK d’un bon metge per continuar fotent canya i obrir el gas a fons, però pocs dies desprès el mal que arrossegava a l’inserció dels bessons amb el tendó d’aquil·les des de ja ni m’enrecordo em feia definitivament decidir ficar-li remei. Resum de la visita a la fisio, reduir el volum i intensitat i començar a tractar-ho.

Amb aquest plan el dilema esta servit, que fer amb la cursa del Trail del Montroig. Una opció era anar de passeig i disfrutar del ambient...em conec i aquesta no era una opció que contemples tot i ser la més assenyada, un altra opció anar a tope i si petava el tendó doncs mala sort i llavors parat totalment per temps indefinit i la tercera opció era sortir amb cap fins Montalegre, punt més alt de la cursa i llavors anar augmentat el patiment i només en l’última baixada, la nova de la Garriga, obrir el gas a fons.

Total que com sempre vaig fer una barreja de totes però sempre sent fidel a la meva manera de ser, sobre la marxa i lo que em vingui de gust en el moment.

 A la sortida amb el Joan Prats un crack de l'asfalt, reunió pedala.cat 

 A Montalegre degustant Powerbar Rideshots de coca-cola

 Foto del ramon fargues a la baixada de la Garriga, treient el suc a les Salomon Mantra

Diumenge i desprès d’esmorzar enfilem l’Anna i jo cap a Sant Llorenç de Montgai, les sensacions son de .....relativa calma i pocs nervis i cada vegada tinc més clar que a la sortida l’únic objectiu es evitar el possible tap de l’entrada al primer sender i desprès ja veure. Salutacions amb tothom, escollir la roba va ser difícil perquè feia fresca, molta fresca, el termòmetre marcava 2º i per ganes hauria sortit amb goretex però la gent anava amb tirants, al final malles pirates i samarreta fineta i de màniga llarga. Bona decisió i només en algún moment hauria anat millor amb màniga curta.

Desprès del monòleg més llarg del món per part del president del club organitzador, amb un centenar de espectadors-corredors, es dona la sortida. Sense massa problemes em fico a cua del grup de davant i així m’estalvio embussos a l’entrada del primer sender. Per ara tot com lo previst. Creuem el Segre i la família Viola fent claca, com s’agraeix que et facin somriure mentres un apretar les dents. Comença la pujada que sense gaire descans ens porta fins al refugi del buho. El Francesc Pont em passa i m’agafo al seu ritme que es molt bo i de pas xerrem una estona de natura i esport, els metres passen i ens plantem al refugi havent fet una pujada dintre de límits raonables i sense cap calentón important. Llavors comença la carena del Montroig....les vistes ja me les conec i em dedico a no perdre la roda del Francesc i no menjar-me cap pedra. La cosa va bé tot i que un blue motors se’ns ha escapat. Arribem a Montalegre i em menjo tres gominoles Rideshots de Powerbar....ummm que bones i amb gust a Coca-cola. Comença la baixada i el Francesc va per feina i jo darrera, ritme disfrutón i sense anar a límit i de pas amb marge de seguretat per no tastar el terra. Arribem a Fontanelles i veiem al Jové gran al cotxe dels bombers on l’estan intentant immobilitzar el turmell perquè s’ha fet unes quantes torçades de turmell....llàstima perquè anava sobrat al primer lloc. Parlo amb Francesc i li dic que ara ve una zona de tobogans i em diu que no porta massa bon entreno per lesions últimament i que comença a estar amb la reserva engegada. Just en aquest moment veiem algú al davant i per la forma de volar en els trams plans fa pita que es el Joan Prats. Total que faig un canvi de company i deixo al Francesc i vaig amb el Joan. Quasi ens fem petons amb el Joan i comentem la jugada, li ofereixo una tàctica d’equip Pedala.cat,  fer-li de guia al tram de senders i al tram pla que ell faci un bon ritme etíop i vagi a pel sisè i cinquè que estan aprop. Les negociacions no fructifiquen i decidim anar fent.

Fem els senders de la devesa a ritme killer i agafem just a la sortida amb sisè, jo li comento al Joan que apreti al pla perquè jo vaig justet i el que acabem d’agafar tampoc fa massa bona cara. El ritme se'm fa molt desagradable, hem passat de baixar durant molta estona a ara tenir que còrrer ràpid i es fa difícil però desprès he vist que anàvem a 4’10’’/km vaya bestia el Joan i jo amb el ganxo però ja estem sols. Li dic que marxi que jo no puc més però el Joan no vol marxar u em porta collat però volant. A l’entrada de l’últim sender em deixa passar i decidim que cadascú al seu ritme. Jo recordo la tàctica que deia i al sender de la Garriga....gas a fons i així ha sigut, he agafat totes les forces i que em quedaven i m’he tirat. S’ha notat que les cames ja estaven toves perquè el sender es feia estret i costava traçar fi però amb els ànims del Ramón Fargues a la part més heavy he disfrutat i a sobre anava veient cada vegada més aprop al cinquè però m’ha faltat una mica i al final de la baixada em treia 30 segons. Tot i haver fet un esforç bestial al últim km que era per pista plana amb tendència a baixar no he pogut agafar-lo això sí els ànims de la gent a l’arribada s’han agraït molt i sobretot els de l’Anna. No hi ha res millor que desprès de patir dos hores llargues veure el seu somriure.

Arribada cansat però molt content

Desprès xerrar i riure amb tothom i de regal no ha pogut ser el buho (només pels primers) que era molt guapo però m’he emportat cap a casa un assortit de productes de mel molt bons. Sisè de la general i per fi acabava una cursa, a veure si ja no perdó aquesta bona costum, disfrutar i acabar.

Per últim agrair a l’organització el treball fet amb carinyo i molta il·lusió i felicitar a tothom que ha col·laborat perquè els corredors poguessin disfrutar d’un dia genial de córrer per muntanya o com diem ara trailrunning.

Cursa de les 2 Torres de Campredó

Amb l’idea de marxar un cap de setmana a veure el Mediterrani per la zona tarragonina decidim que combinar córrer, camper i mar potser una bona idea.

Com parlar de córrer per muntanya i Terres de l’Ebre és sinònim de passar-se per la web del Circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre doncs veig que la primera de la llarga temporada és a Campredó. A quinze minuts del mar, un lloc perfecte.

Dissabte sortim amb la camper i ens desviem de la C12 a Roquetes per anar a fer una ruta per la Vall cervera. Ruta molt bonica amb uns paisatges 100% made in Ports, racons preciosos i sense una ànima. El temps es molt canviant i a estones fa sol, altres bufa vent lleu, altres deixa caure gotetes, tot plegat fa que mirar el oratge sigui un entreteniment per si sol.

Desprès de la caminada dinem amb la companyia d’un gat que l’Anna va aconseguir tornar boig....El pobret encara escolta la seva estimada.

Que haura vist i sentit?

Havent paït anem a Campredó a recollir dorsal i escoltar les xerrades sobre medicina esportiva i rendiment esportiu, molt agradable i amena les quasi dos hores. Trobo que es una molt bona idea la de fer xerrades amb el fons de les curses de muntanya però tocant diferents temes.

A dormir amb el vent i les gotes picant la furgo sense parar, feia preveure una cursa freda i amb meteorologia durilla.

M’aixeco a les 6 per esmorzar i torno al llit fins a les 8, una hora abans de la cursa i sense patir per aparcar, pel dorsal ni res, un luxe.

Escalfar i pensar i repensar que roba portar, poca roba i poder patir molt pel fred o molta roba i morir deshidratat. Al final malles pirates i samarreta màniga llarga però escalfant tapadet. Les sensacions son bones, no d’un dia Super però em sento bé.

Jo vull un gosset així!!!!

A la línia de sortida em fico de la meitat endavant, res de l’últim i anar remuntant i menjant taps. Sortida, i com el primer tram era per asfalt i molt ample, em dona per controlar els primers i ficar-me en una posició bona. Ara be quan us he de reconèixer que sense cap motiu objectiu ni ben fundat, tenia al cap com un bon resultat fer entre els quaranta primers dels dos-cents que érem.

Sortida hiper-concentrat jajaja

Deixem l’asfalt i entrem al món xeic, és a dir muntanya tècnica, divertida i amb pendents infernals tan de pujada com de baixada. Que més es pot demanar, doncs tenir cames per poder disfrutar del patí de joc.

Passen els kms sempre amb tendència a pujar i vaig guanyant posicions sense perdre el cap ni les forces, fins que decideixo que a falta de poc per arribar al final de la pujada és hora de cremar carbonilla i pujar a fuego. Les cames piquen però controladament. Arribo a dalt i traguet d’aigua i a trencar pedres baixant. Primer passo a gent fins que entrem en un tram estret i es fa una mica de peloton fins que per darrera ve una cabra i ens apreta fins al punt que despertar en mi l’esperit baixar a lo Kilian, i en mig d’una tartera passo als de davant i marxo obrint traça. Per darrera ve un tio que em diu –Estas boig, com baixes!!! I enlloc de raonar i pensar que potser estava anant massa descontrolat i gastant massa energia només em ve al cap videos del Kilian i la cosa es fica pitjor i el camí es fa més estret i la velocitat augmenta fins a ser perillosa.....però que guapo es anar així de descontrolat i sense pensar en lo que pot passar, només disfrutar del moment. Ens quedem quatre que fem via volant entre garrics i pedregals a les rieres, bestial.

Tornem a córrer per terreny més pla i el ritme es bo i em sento comode però decideixo que aquest és un molt bon grup. Passen els kms i arribem al punt on havia decidit prendrem el gel que portava, aprofitant que passàvem per un avituallament on podria barrejar-lo amb aigua. El gel em va bé i noto el dipòsit d’energia més ple. L'idea era mantenir-me en el grup i esperar als dos repetxos últims, on decidiria si podia gastar cartutxos a l’última pujada i el parell de kms que quedaven fins a la meta.

Mentre ja tenia decidida la tàctica i baixant un marge molt pendent però sense res, el turmell esquerra es torça, però tan ràpid com m’arriba el dolor ja penso en positiu i que no serà res, unes passes coix, unes passes caminant, aixeco la vista i els tres companys marxen, torno a córrer i IMPOSSIBLE.

Camino i de cop tota la meva habilitat per córrer per la muntanya ha desaparegut només sento mal i por a ficar el peu a terra. Camino més i el turmell m’està bullint però em nego a parar. Continuo com puc i desprès d’uns minuts comença a passar-me corredors, molts em pregunten si estic bé, i els dic que sí però no es veritat. Al final quan arribo al següent control em diuen que lo que queda és molt guarro i decideixo plegar.

A la poca estona un vehicle de la bonissima organització em portar fins al poble. Ara em toca assegurar a l’Anna que estic bé, o no molt malament. Dutxa, beure, entrepà, pastissets i de tot cortesia de la gent de la cursa.

Globo-turmell

Tota la tarda amb el peu aixecat i al mateix temps unflant-se com un globus.

Al dia següent entre el vendaval de mestral i el mal del peu decidim deixar la caminada pel GR 92 per una altra ocasió i tornem cap a Balaguer.

Camper way of life

De tot plegat em quedo amb lo bé que em va cuidar l’Anna, amb el gran treball de l’organització i que fins al moment de la torçada de turmell estava dintre d’un grupet de quatre que lluitàvem per la setena posició.

Ara a curar el globo-turmell que tinc i lo més aviat possible a tornar a córrer per les muntanyes...amb dorsal o sense, això ja es veurà.

Buscant els límits a la milla (1609 metres)

Ja vaig explicar les meves vivències al meu debut a la distancia. Com m’agrada donar-ho tot i vaig acabar amb la sensació que no ho havia fet, doncs quina millor solució que fer una milla a la meva bola.

I com és fa una milla “my way” us preguntareu? Doncs com a mi em vingui de gust. Ara faré d’organitzador i faré un reglament com a mi em vagi bé.

REGLAMENT

1- La distancia serà 1609 metres, vamos lo normal quan la cursa és diu milla.

2- La cursa és disputarà el dia que em vagi bé i a l'hora que jo vulgui. Lloc, al camí asfaltat de la torre Baró.

3- Les inscripcions seran per invitació, i ja aviso que no he convidat a ningú...ranció que és un.

4- La cursa tindrà llebre. L’Anna m’ha fet de llebre a ritme de 3’15’’/km per tenir la referència del dia de la cursa.

5- A l’arribada no hi haurà res, així que cadascú tornarà a casa com ha vingut.

Ja se que a les curses, dono un punt més d’esforç que mai es pot aconseguir quan entreno. Però de totes maneres estava convençut que estaria aprop dels 5 minuts. La veritat és que de sortida ja he notat que no anava fàcil, així que ha tocat patir de sortida per aguantar el ritme. Quan he estabilitzat la respiració i em notava algo millor he vist que estava anant quasi a 5’30’’/km, intento apretar però m’ha costat moltíssim tornar al ritme objectiu.

Quan he superat els 800 metres, he intentat apretar les dents per retallar temps, i m’he ficat a quasi 3’/km, però el cor em sortia per la boca i les cames cremaven. Llavors ha tocat lluitar amb el coco i tot i no poder fer res més que mantindré el ritme com a mínim he pogut arribar a la “meta” sense decaure.

Creua la línia de meta i toca mirar el crono, no estic gaire il•lusionat perquè he tingut que patir tant que dubto haver millorat la marca del altre dia i més encara apropar-me al objectiu d’estar aprop del 5 minuts. Mirada al crono i 5’10’’.... tant patir per una millora ridícula de 3 segons, però avui a diferencia del altre dia tinc l'agradable sensació de haver-ho donat TOT.

Resum:

Mai es pot pensar que es pot fer millor marca o personal best (m’agraden les americanades, que li farem) en un simulacre o entreno...per això ja estan les curses.

Dono per finalitzada la tonteria de les milles, així el meu PB és 5’10’’ ...que ben mirat no està malament, així que molt content.

Ara abandonaré les meves Mizuno Ronin II que tan m’agraden i passarem a les Trabuco. Per cert aviat hi haurà ressenya, review, test, anàlisis o com vulgueu dir-li de les Asics Trabucco 14 i primeres sensacions de les noves sabatilles que tinc...les Asics Gel Fuji Trabuco.

II Milla de Balaguer 2012

Dissabte, dia D i tot el dia plovent a Balaguer amb més de 30 litres per metre quadrat. Per una part molt content de que plogués, però per l’altra em veia fent el 1609 metres amb barca. Al final l’organització va posposar la cursa al diumenge, i jo encantat.

Diumenge, segon dia D, i aquest si seria el bo perquè el dia era fresc però solejat, ideal.

Arribem l’Anna i jo al passeig i està a tope, canalla petita, canalla gran, de totes les mides però tots de curt i amb ganes de córrer.

Primer feien els petits, i quan dic petits vull dir mini personetes i es que alguns anaven de la mà dels pares, i així totes les mides fins els adults. Quin bo dona veure córrer infantils, cadets, alevins i totes les categories inferiors. Lo que em va agradar més era veure l’il•lusió que els feia quan els animaves i aplaudies, estaven cansats però en aquell moment la cara els hi canviava i feien un sprint que ja voldria jo. Quan veig això encara crec que la raça humana té salvació, però a la que passen uns anyets en aquesta societat podrida molts es perden en el camí.

Mentrestant anàvem escalfant els músculs i sobretot la llengua xerrant amb la gent, això és lo que més trobava en falta de les curses, - Que prepares? - Que tal tot? - Com va el teu genoll? I una mica de plors de lo fatal que estem tots, fins al tret de sortida quan a tothom sembla que li desapareguin els mals i correm com un ramat d’antílops de la sabana a la que veuen un guepard.

La cursa. Doncs va ser un cúmul de lo que més odio...excuses del estil “I si...” I si no m’hagués quedat taponat? I si hagués pogut pillar el grup de davant? I si hagués comptat bé les voltes? I si.... Resumint que vaig acabar content, o millor dit molt content per l’experiència viscuda però amb gust agredolç per creure que podria haver fet molt més.

Ara detallaré els meus errors. A la sortida, i com sempre, em vaig ficar massa enrere i durant els primers metres em vaig veure taponat i fent acceleracions i frenades per poder tenir via lliure. Quan vaig tenir pista per córrer, ja vaig veure que el grup de davant estava marxant. Com vaig veure que ningú volia fer d’enllaç vaig anar progressivament, tot lo progressiu que es pot ser en un cursa de cinc minuts i algo. Quan vaig agafar el grup ja estava molt estirat i els sis primers ja estaven tan lluny que no ni els veia. Així que eren tres i jo mateix, per darrera suposo que venia algú però en cap moment em vaig girar per veure qui venia. Total que a falta de 4oo metres, més o menys, em vaig plantejar passar al davant per no esperar al sprint final, perquè no tinc gaire bona punta de velocitat, i sí soc capaç d’atacar de lluny i aguantar, però llavors em van aparèixer els dubtes de si havia comptat bé les voltes ( la cursa era a tres voltes i un tros més). Total que amb por d’haver-me descomptat amb les voltes vaig decidir ficar-me a la seva alçada i morir al sprint final, i com era d’esperar, vaig passar un i dos van entrar davant meu.

Just creuar la meta miro el crono i lo primer que penso es que el crono no ha funcionat bé i s’ha parat o algo així, i es que deia 5 minuts i 11 segons Bestial!!!!  desprès a les classificacions oficials el temps es de 5’13’’ a un ritme de 3’15’’/km.

 

Com a conclusions veig que tots els càlculs pre-cursa sobre l’estimació de temps en base a entrenos sempre és queden molt lluny de la realitat, doncs el dia D dono un plus molt gran i en distancies tan curtes la desviació és molt més gran que amb distancies més llargues.

Desprès d’analitzar la mala gestió de la cursa que vaig fer, em plantejo si amb l’experiència seria capaç d’apropar-me als 5 minuts. Estic tan convençut que aviat faré la meva milla per treure’m de dubtes... ja informaré..... ja ho podeu dir ben alt, l'ignorancia és molt atrevida jajaja

Com a experiència m’ha agradat molt per l’ambient per córrer plegats des de petits fins a grans. El rollo de tret de sortida i córrer com si no tinguéssim coneixement enganxa molt. Patir per córrer ràpid sense quasi tenir temps de pensar és adictiu. Cansar-se més escalfant que competint és estrany però curiós.

Per últim agrair l’esforç fet per Maratonians del Segre per organitzar tota aquesta moguda. Moltes vegades només veiem els errors de les organitzacions, i mai agraïm prou les moltes hores d’esforç que hi dediquen perqué nosaltres poguém disfrutar de lo que ens agrada.

Un any tres mesos i quatre dies

Soc competitiu, ho reconec, em pico amb les mosques i amb la meva ombra però a les curses la gent només son motivacions per augmentar el ritme i anar més ràpid, no em motiva quedar per davant de fulanita o fer millor temps que menganito.

Fa temps competia amb regularitat però cada vegada em costava més motivar-me per donar-ho tot el dia D, m’agradava més aixecar-me un dia qualsevol i sortir a fer una ruta o una distancia a fuego i disfrutar en solitari de les sensacions.

Cada vegada em costava més trobar curses que em motivessin, i al final quasi competia per afinitat amb l’organització, en el cas de la Ultra trail del Sobrarbe o per recolzar el poble que m’acull en la Mitja marató de Balaguer. Però els genolls i els peus van ficar el punt i apart ja que no podia tenir continuïtat entrenant com per anar a competir i aquest any no he competit res córrent i només vaig anar a una prova de les Trek12 en bici de muntanya i una marxa cicloturista a Barbastro.

La constància, la perseverància i el seny han fet que en tot l’estiu no hagi tingut excessius problemes físics i he pogut tornar a disfrutar. Total que una cosa porta a l’altra i com a penitencia a pujar durant quatre dies en telefèrics he decidit tornar a tenir gust a sang a la boca, a sentir la cremor a les cames, als pulmons i a treure el cor per la boca.

L’altre dia parlant amb un vei em preguntava si m’apuntava a la Milla de Balaguer i jo li deia que no que alló era intentar morir amb sabatilles –Massa explosiu per mi- li deia. Desprès de la conversa i mentres corria pels senders de Camarasa anava rumiant lo que haviem parlat i recordava les seves paraules –Doncs millor una milla que una mitja o una marató, en sis minuts deixes de patir-. De cop em veia corrent a la pujada de l’ermita de Sant Jordi a mil per hora....i va ser al arribar a la pista que ho vaig decidir –Al arribar a casa m’apunto i a disfrutar- Dit i fet ja tinc el dorsal 11 i un any tres mesos i quatre dies desprès tornaré a competir corrent.

No tinc clar que tornir a tenir continuïtat competint però tampoc ho descarto, ja és veura...lo que el cos demani i aguanti.

I com ja torno a ser un atleta popular doncs ja tinc un crono com a objectiu per la milla de Balaguer. Per fer els 1609 metres penso que 5’35’’ o 5’40’’ és l’objectiu. Si estic dintre estaré content. Si estic per sobre doncs es demostrarà que les endorfines segregades mentres un corre per muntanya son molt potentes i et fan sentir-te molt bé, tot i que no sigui veritat. Si arribo abans del crono objectiu estaré MOT CONTENT. I si per un impossible baixo el crono i estic aprop o per sota de 5’30’’ vaig a Jamaica i li foto una colleja al Usain Bolt i li dic cridant LENTORRRRRO!!! Jajaja

Doncs ja esta dit, i aviat sortiem de dubtes. Dissabte 29 a les 18:00 al Passeig de l’Estació les Mizuno Ronin volaran baixet.

Per cert el crono objectiu es una barreja dels meus “càlculs” i de la formula del Peter Riegel basada en una formula en base a un temps fet recentment en una distancia més curta.

T2=T1 x (D2/D1)^1,06 on

T1: es el temps conegut en una distancia (D1) coneguda

D1: es la distancia coneguda fet en el temps (T1)

T2: es el temps previst per fer la distancia objectiu

D2: es la distancia de la prova escollida

El 1.06 de la fórmula es el valor que té en compte el desgast per fer una distància major i conseqüentment un ritme promig inferior.

Marxa cicloturista del Somontano de Barbastro 2012

La competició diuen que va bé per fer tocar de peus a terra i no viure amb el món imaginari que un vol.

Ahir ( la crònica la vaig escriure fa dies però no l'havia publicat per falta de temps), a Barbastro, vaig rebre una gran cura d’humilitat. Arribava amb ganes de passar-m’ho bé descobrint un racó preciós i amb cap altre expectativa més, però quan estàs allí amb xip i dorsal, tot i ser una cicloturista, per un moment deixes volar l’imaginació i penses que pots fer algo.

Recullo el dorsal, preparo la bici i mentres faig tot això estic molt tranquil, però el cap va barrinant i decideixo lluitar a tope per arribar a la línia de meta amb el sentiment d’haver-ho donat tot, amb les cames tovetes i sense un gram de forces....i perquè no dir-ho, amb una bona classificació.

Com no estic acostumat a rodar en grup amb la bici de carretera els primers quilometres son agobiants....frenades, crits, bandes rugoses, badens, més crits, accelerades, frenades i el cor a mil per hora....no vull sapiguer lo que deu ser la primera setmana del Tour.

De cop i sense avis hi ha un canvi de velocitat, estampida per davant i tots apretant les dents. Intento ficar-me a roda però hi han massa nervis dins meu i m’estimo més no anar a roda. Quan la cosa està més espaiada decideixo anar a la recerca del “meu grup”...vamos un grup que em portin una mica collat però no amb el ganxo. Vaig tirant endavant i em costa d’agafar els grupets, però quan arribo sembla que vagin “parats” i vaig fotent calentons per saltar al grup de davant. Al principi els grupets estan poc separats però cada vegada el calentón entre grup és més gran i més llarg.

En una de les primeres zones de pujada en un seguit de revolts veig un grup d’uns quinze a més d’un minut – Uff aquestos estan molt lluny ,com no foti una bona apretada no els agafo, i com no els agafi haure gastat molt cartutxos en l’intent- minimonent d’indecisió i com a bon esser de sang calenta de cap a per ells. Quan acaba la pujada no els he agafat i tot i semblar-me que els he retallat continuen a quasi 40 segons. Baixada a tope, baixant com mai ho havia fet amb rodes tan finetes, això sí mantenint un coixí de seguretat i sense entrar mai en el carril contrari, i la cosa dona resultat. En els primers metres de la nova pujada els agafo i allí em quedo, que ja està bé de portar les pulsacions adalt de tot, 190 he agafat en aquesta persecució.

En quant arriba el pla, un del grup amb complexe de director d’equip pro-tour ens dona una reprimenda i ens diu que tots a relleus....jo al•lucino de lo sobrat que val el pobret. I més he al•lucinant quan els seus companys d’equip l’han felicitat “por ponerlos en vereda”. Total que a relleus quasi ens fem mal perquè uns tiraven massa, els altres no tiraven i blablabla. Total que jo fart decideixo anar al meu rollo i vaig fent, la gent es queda i quan ha vingut la pujada llarga m’he girat per veure perquè no passava ningú i he vist que no tenia ningú darrera. Jo a lo meu a ritme alegre i anar fent. Els quilometres han anat passant així fins arriba al segon avituallament on he parat i quan arrancava han arribat alguns del “meu grup”. Llavors venia baixada molt ràpida per carretera bona i m’he ficat a cua del grup perquè baixaven a mil per hora. En el pla, la cosa ha tornat a parar-se i jo a lo meu, ritmet i poc a poc a començat les dos últimes pujades. La calor ja és deixava notar però res extraordinari. Ens hem quedat uns 6 o 7 pujant i anàvem fent, i poc a poc les cames m’han anat donant avisos de rampes. Tocava anar dolç i no fer apretades perquè la rampa podia aparèixer en qualsevol moment.

En la següent baixadeta, curteta, he aprofitat per relaxar les cames i no donar pedals. En l’ultima pujada he anat bé de forces però amb por de que acabessin apareixent les rampes. Al final, tot bé adalt de tot, i al avituallament he parat per agafar aigua i Coca-cola. Quan he engegat uns quants ja havien marxat i els altres es quedaven allí, total que fins a Barbastro solet. En principi era tot baixada amb algun repecho...i aquestos repechos del final ja els conec, que amb les forces justes semblen ports de primera. Començo a baixar bé fins quan ha tocat pedalar per donar-li velocitat a la bici, i pitjor ha sigut quan han arribat els curts repechos....allò semblava el Tourmalet o el Galibier, però com tot lo dolent s’acabava acabant, i ja es veia el poble. I quan ja veia el cartell de Barbastro m’ha passat una moto de la guardia chivil que anava precedint un grupet que venia qual peloton en persecució del escapat del dia. Total que just al arribar al primer carrer del poble m’han passat com míssils i jo que no sabia que venien m’he quedat amb cara de TONTO.

Al arribar a meta em sentia molt content per estar buit de forces i amb les cames estovades. Aquesta felicitat m’ha durat fins avui que s’ha publicat les classificacions i he vist que havia fet 4h18’06’’ i 72 de 125. Ja se que això no és una cursa però m’havia fet una idea infundada d’haver estat més al davant i no més enllà de la meitat. Total que m’ho vaig passar molt bé, però la posició em deixa decebut....de totes maneres em quedo amb lo bé que m’ho vaig passar i ja vindran els entrenos i millors resultats.

La ruta té 130kms i és molt recomanable.

Triatló de muntanya de Balaguer 2012

Uns deixo unes quantes fotos del triatló d'avui. L'aigua per lo que he sentit deien que estava fresqueta, el tram de bici doncs durillo i tècnic i el córrer entrentingut.

Una menció molt especial a la nefasta i perillosa organització, que ha deixat una cruïlla del recorregut sense ningú que la controles. El perill era molt gran doncs la gent venia de fer l'últim sender i arribava a la carretera de Gerb i ningú regulava el trànsit...vamos que el ciclista entrava a la carretera amb baixada i sense veure res i els cotxes lo mateix....això sí a l'arribada tenien un gegant cartell de -Nosaltres també hi circulem!!-. Sort que els pares de la Mireia i nosaltres ens hem ficat i en regulat el trànsit.

Senyor Ajuntament de Balaguer; si no sap, o no té prou personal per vetllar la seguretat i integritat dels corredors no organitzi curses...la vida de la gent no té preu.

Triatló de muntanya de Balaguer 2012

Trek 12 Puerto Lumbreras

Feia molt temps que no em ficava un dorsal amb la bici i sense buscar-ho va apareixer aquesta proposta que em va agradar. Vacances de platgeta-muntanya en un lloc nou i competició, bona combinació.

Pre-Cursa:

Els dies previs a les curses sempre tinc el mateix pensament donant voltes pel cap –No he entrenat prou. Em falten hores, kms i desnivell. No vaig bé.- Però aquesta vegada enlloc de donar voltes a això tenia el cap a l’apartat mecànic....el fre de darrera, la caixa de pedalier, etc. Però al final la tenda de Torregrossa Bicicletes Pelegrí hem va solucionar el problema del fre de manera ràpida, efectiva i barata. Jo fent una mica de manteniment vaig arreglar la caixa de pedalier. I amb això tenia la bici preparada per la cursa.

Dimecres carreguem la Camper i anem baixant direcció Murcia on es celebrava la cursa. Vam fer nit a l’ermita de Santa Eulalia, aprop de Totana, en un lloc guapíssim per disfrutar de la natura de la Sierra de Espuña. Dijous caminada per un senderillos impecables i desprès de dinar a Puerto Lumbreras, on es disputava la cursa. Arribem a mitja tarda, ens situem on volem perquè som dels primers. Com la recollida de dorsals encara no estava oberta anem a fer una inspecció del recorregut per veure com és.

El circuit té 12 kms i algo i uns 260m positius. Se surt per una riera amb trams durillos amb grava fina que fa més difícil progressar, i poc a poc barrejant pistes i rieres anem guanyant alçada suaument, fins al km 5 on comença una pujada de quasi un quilòmetre, que desprès vaig sentir que tenia una pendent mitja de 12% i una màxima de 20%, vamos lo que ve sent un MURACO. Llavors començava la baixada primer per pista per recuperar i desprès entrava en un sender guapíssim i llarg on la dificultat la ficava la velocitat...com més és fluïa millor s’anava. També hi havia trams de riera amb grava i pista ràpida que al final portaven a meta. Un recorregut PERFECTE sota la meva opinió.

Anna arriba a la meta amb sentiment de victòria, ja que s’ha fet tot el recorregut de baixada a sobre la bici....veure-la així em fa content desprès de patir una mica per la seva integritat mentre baixàvem.

Recollim el dorsal, a sopar i dormir.

La cursa:

La tàctica era simple, aguantar el màxim possible parant el mínim, i sobretot disfrutant. Vaig pensar que pararia cada quatre voltes per menjar entrepanents, canviar roba o descansar baixant de la bici i cada hora menjaria gominoles i cada dos hores una barreta i cada vegada que acabes la beguda doncs a boxes, vist lo vist crec que la tàctica era bona.

Just abans de sortir

A la sortida pocs nervis i com no volia problemes enganxades, empentes i demes em vaig ficar a la part de darrera. Sense problemes la primera volta només volia no caure i deixar un forat per davant per poder fer la volta ràpida en la següent volta. En aquestes curses la classificació va per número de voltes fetes i en cas d’empat la volta més ràpida decideix, així que tot i ser una prova de resistència es important fer una volta gas a fondo per en cas d’empat no perdre llocs.

Foto extreta de la web laruedabuena.es

La segona volta no la vaig començar a tope i poc a poc em vaig anar encebant, a la pujada amb plat del mig vaig tenir algún problemilla per avançar gent però res important i a la baixada un parell de fallos per voler anar ràpid però la resta bé, al final un bon temps 34’33’’

La tercera volta va ser tornada a la calma i enxufar mode estalvi energia. La quarta més de lo mateix, tot controlat.

A la cinquena mentre baixava va venir la primera punxada a la roda de davant, m’ho prenc bé i em fico a reparar però al ficar la camara nova resulta que no entra aire...vinga a manxar i res. Al final trec la camara i veig que té uns petits talls.....Senyor Unipreus o Sr Wala, si fiquen camares de rebaixa també caldria que informessin que estan en mal estat plenes de talls....dos camares a bon preu igual a dos camares que no serveixen de res i que et deixen tirar en mig de la muntanya o cursa.....crec que feia temps que no em cagava tant en una persona, a mi no em tornen a veure per allí tot i tenir grans treballadors com el Carles, Franky i Txema entre altres.

Com puc i perdent moooolt temps, vaig trigar el doble que la volta anterior, aconsegueixo arribar a boxes i agafo camara nova i l’Anna que em fa d’assistència mecànica, menjar i motivadora i es queda reparant la camara. Pujo la pressió de davant de 2,0 bars a 2,8, m’estimo més perdre tacte que tornar a punxar.

Torno a la cursa, i a la baixada de la següent volta torno a punxar, ara darrera. Reparo i torno a parar a boxes per agafar camara que en aquest moments eren ja un bé escàs.

Sense massa mala llet però sapiguen que ja no tenia res a fer a la classificació, doncs havia passat de estar al top ten abans de començar a punxar, ara estava per sota el lloc 20. Total que a pedalar i aguantar el màxim sense massa motivació per lluitar.

Les voltes tornen a passar amb calma i vaig disfrutant del Muraco on intentava pujar amb cadència amb el platillo, i a la baixada intentava disfrutar-la a tope però intentant frenar poc i fluir moooooolt. Com el temps estava insegur i tapat l’organització va decidir avançar una hora de l’encesa de les llums, cosa que va alterar el meu ritme de parades pel box. A la volta nou comença a caure gotes i només em preocupa el fet de que la baixada, amb bastanta, pedra es torni perillosa i més amb el cansament que porto. Al final arribo a meta sense cap problema però continua fent un xim-xim. Agafo les llums i decideixo que faig dos voltes més i plego, a les pujades vaig relativament bé....vamos mort però pedalant... però a la baixada em fa por caure per la pèrdua de reflexos i forces. Faig les dos voltes i el meu cap em diu que ja he assolit el objectiu que m’he proposat i entro a boxes per dir-li a l’Anna ja no puc més.....la veritat és que amb menys problemes de punxades hauria trobat forces per un parell de voltes més però no va ser el cas.

El xim-xim que ens va caure

La foto parla per si sola...dos voltes i plego

Dades finals de la cursa: Posició 25 de la categoria Solo amb 55 participants, amb 11 voltes i la segona volta la millor amb crono de 34’33’’, amb 9h14’27’’ donant voltes.

Post-cursa:

La beguda Wild Wolf està molt bona, no l’havia provat i teníem barra lliure i em vaig fer un fart. Caldrà buscar on comprar-la.

Em cal més concentració per no buscar motivació per patir una mica més.

La gent de l’organització, tant del poble com de l’empresa s’ho van currar molt i ho van fer moooolt bé. Per aquest fet repetiria ben aviat, perquè dona gust veure que amb 30 euros et donen tant, tant materialment com personalment.

Però si em tinc que quedar amb algo, ho tinc claríssim, el suport de l’Anna que en tot moment va estar per mi a tots els racons del circuit tot i la pols, la calor, les hores etc

El primer plat del homenatge que ens vam regalar per la cursa

I com només de curses viu el Santi doncs com a recuperació ens vam marcar uns dies de relax amb l’Anna i la camper pel Cabo de Gata que m’han agradat molt.