Soc competitiu, ho reconec, em pico amb les mosques i amb la meva ombra però a les curses la gent només son motivacions per augmentar el ritme i anar més ràpid, no em motiva quedar per davant de fulanita o fer millor temps que menganito.
Fa temps competia amb regularitat però cada vegada em costava més motivar-me per donar-ho tot el dia D, m’agradava més aixecar-me un dia qualsevol i sortir a fer una ruta o una distancia a fuego i disfrutar en solitari de les sensacions.
Cada vegada em costava més trobar curses que em motivessin, i al final quasi competia per afinitat amb l’organització, en el cas de la Ultra trail del Sobrarbe o per recolzar el poble que m’acull en la Mitja marató de Balaguer. Però els genolls i els peus van ficar el punt i apart ja que no podia tenir continuïtat entrenant com per anar a competir i aquest any no he competit res córrent i només vaig anar a una prova de les Trek12 en bici de muntanya i una marxa cicloturista a Barbastro.
La constància, la perseverància i el seny han fet que en tot l’estiu no hagi tingut excessius problemes físics i he pogut tornar a disfrutar. Total que una cosa porta a l’altra i com a penitencia a pujar durant quatre dies en telefèrics he decidit tornar a tenir gust a sang a la boca, a sentir la cremor a les cames, als pulmons i a treure el cor per la boca.
L’altre dia parlant amb un vei em preguntava si m’apuntava a la Milla de Balaguer i jo li deia que no que alló era intentar morir amb sabatilles –Massa explosiu per mi- li deia. Desprès de la conversa i mentres corria pels senders de Camarasa anava rumiant lo que haviem parlat i recordava les seves paraules –Doncs millor una milla que una mitja o una marató, en sis minuts deixes de patir-. De cop em veia corrent a la pujada de l’ermita de Sant Jordi a mil per hora....i va ser al arribar a la pista que ho vaig decidir –Al arribar a casa m’apunto i a disfrutar- Dit i fet ja tinc el dorsal 11 i un any tres mesos i quatre dies desprès tornaré a competir corrent.
No tinc clar que tornir a tenir continuïtat competint però tampoc ho descarto, ja és veura...lo que el cos demani i aguanti.
I com ja torno a ser un atleta popular doncs ja tinc un crono com a objectiu per la milla de Balaguer. Per fer els 1609 metres penso que 5’35’’ o 5’40’’ és l’objectiu. Si estic dintre estaré content. Si estic per sobre doncs es demostrarà que les endorfines segregades mentres un corre per muntanya son molt potentes i et fan sentir-te molt bé, tot i que no sigui veritat. Si arribo abans del crono objectiu estaré MOT CONTENT. I si per un impossible baixo el crono i estic aprop o per sota de 5’30’’ vaig a Jamaica i li foto una colleja al Usain Bolt i li dic cridant LENTORRRRRO!!! Jajaja
Doncs ja esta dit, i aviat sortiem de dubtes. Dissabte 29 a les 18:00 al Passeig de l’Estació les Mizuno Ronin volaran baixet.
Per cert el crono objectiu es una barreja dels meus “càlculs” i de la formula del Peter Riegel basada en una formula en base a un temps fet recentment en una distancia més curta.
T1: es el temps conegut en una distancia (D1) coneguda
D1: es la distancia coneguda fet en el temps (T1)
T2: es el temps previst per fer la distancia objectiu
D2: es la distancia de la prova escollida
El 1.06 de la fórmula es el valor que té en compte el desgast per fer una distància major i conseqüentment un ritme promig inferior.
3 comentaris:
Fas raonaments com els meus... m'agrada!
Jo també penso que una milla és un esforç tremendament explosiu però segur que el resultat et donarà informació de molt bona qualitat per altres curses que et plantegis més endavant!
David Gràcies i espero no em doni massa informació per fer curses d'asfalt....es que tinc una barreja d'amor-odi amb l'asfalt, perquè encanta el patiment consentit que suposo seguir un ritme al milimetre però m'agrada més disfrutar de les muntanyes.
Salut Doctor
Tenim sensacions similars... lo únic que em motiva de l'asfalt és l'assalt de les 3h... si algun dia ho aconsegueixo... suposo qeu s'acabarà!
Veurem que passa!
Publica un comentari a l'entrada