diumenge, 21 de març del 2010

La versió esportiva de la SGAE

Sento tenir el blog tan abandonat, però tinc molta feina i poc temps per avorrir-vos amb les meves histories així que disfruteu de la temporal reducció d’activitat, de totes maneres us vull donar un tema de conversa.

No parlaré de l’SGAE perquè l’únic que es pot dir d’aquestos lladres amb amics al govern, que els permeten crear una màfia en tota regla que es dedica a recaptar diners per qualsevol soroll que en el món és produeixi és per agafar-los a tots plegats i fer una falla i cremar-la a Valencia....escandalós que això és permeti. Però com hi ha més gent que té amics al govern, doncs han pensat en crear un altra família de la màfia al més pur estil napolitana, aquesta encarada als negocis esportius. Sabeu a qui li tocarà ara abaixar-se els pantalons i pagar el cànon.....doncs als corredors populars!!!!

Us deixo l'enllaç a la noticia que publicava el diari Mundo Deportivo.

Resulta que la Real Federació Espanyola d’Atletisme, presidida per un personatge lluny de poder ser qualificat com a persona anomenat Odriozola, ha decidit que, aquell grupet de domingueros que surten a córrer i participen en curses populars arribant a participacions de fins a 10.000 persones, podien ser qui li arreglessin les seves malmeses arques monetàries.....com diu al forum de km0 Ponent l’Alvarfanyez:

El raonament de l'Odriozola és molt senzill. El podríem dir el "raonament 1,2,3 responda otra vez" (poseu la cara de la Victòria Abril de joveneta, amb les ulleres rodones): tants milers de corredors populars, a tants euros per corredor, surt un total de tants milers d'euros (aquí poseu els aplaudiments del públic del plató).

Amb mi que no comptin.....passo a ser corredor al seu rollo.

dilluns, 8 de març del 2010

Marató de Barcelona 2010

Per fi ja forma part del meu passat. Potser dient això sona massa a que estava fart de la cursa, i tot i que una mica si desitjava que passes, tampoc m’he capficat molt. Suposo que a ajudat a sentir-me així no estar centrat en una cursa tan exigent i que requereix destinar moltes hores i esforç per assolir el repte de sub3h.

Em presentava a Barcelona sense l’entreno que JO considero mínim i imprescindible per estar a la línia de sortida tranquil i convençut que els deures estaven fets, es a dir que aquesta vegada no havia fet cap arctos (del diccionari dels Km0's -entreno que simula quasi en la seva totalitat el dia de la prova-, es a dir fer 37kms al ritme de la cursa). A més el cap estava dividit entre els mals de cap propis d’un pis nou, una oposició que tinc el dia 13 i la marató....i fico la marató l’ultima perquè era la que menys m’importava.
D’aquesta marató em quedo amb la gran idea del autobús KM0 Ponent....fora mal de cap de conduir, fora mal de cap d’aparcar, fora mal de cap i cames de tornar a casa i únicament xerrar amb els companys i relaxar-me podent tenir les cames estirades....un luxe. També em quedo amb les cares de satisfacció de la majoria dels companys de KM0 Ponent que van fer uns temps molt bons i a sobre ho van poder disfrutar.....però sobretot em quedo amb el somriure entre nerviós i de ganes d’afrontar una marató que tenia la Maria abans de la cursa i sobretot amb el somriure de satisfacció barrejat amb el patiment sofert per estrenar-se en la distancia i fer 3h32’ OLE MARIA, OLE!!!!!

La meva cursa? Sortida a intentar anar una mica per sota de 4’15’’/km i poder tenir una mica de marge per fer sub3.....sabia que no tenia kms a les cames per fer la marató, així que la tàctica era suïcida. Com petar tenia que petar es tractava d’aconseguir tenir un coixí, perquè quan arribes el globo poder gestionar una minsa avantatge. Fins al km 24 anava seguint la tàctica, però llavors les forces es van acabar i va tocar patir i concentrar-se en sapiguer patir i lluitar per intentar arribar a meta. A cada km el ritme anava baixant i vaig tocar fons al 32 on vaig estar aprop dels 5’/km, amb un powergel vaig poder augmentar una miqueteta el ritme i arribar a meta amb 3h06’30’’. Mirant els parcials que l’organització facilita, surt que fins al km30 estava dintre del sub3, i que al final el ritme de tota la cursa va ser de 4’25’’/km.
A l’arribada estava Flo (-Això no és saludable- eren les seves primeres paraules jajaja) que m’havia passat tot animant-me però a un ritme que per mi era imposible. Per a ritme keniata el del Bru que amb el seu 2h58’45’’ és de chapeau....al km18 m’ha passat amb un ritme poderós però amb una cara de no anar forçant que m’ha fet il·lusionar-me perquè he tingut clar que només un gran contratemps podia privar-lo de no fer sub3.
Donar les gràcies a tothom que m’ha animat tot i que avui no estava ni per fer un mínim somriure per agrair els ànims.....però per a destacar els de la Silvia i Lluis....km40 i allí estava ella cridant i fent que tot i estar mort pogués riure uns segons i el Lluis allí animant i fent fotos....gràcies.

Avui ja estic desitjant pujar a la bici i poder variar una mica la rutina esportiva....mountainbike, carretera, córrer per muntanya, asfalt i lo que convingui.

Per recuperar-me abans, avui he provat això de la crioteràpia sostenible i natural.....si us pregunteu que coi és això, doncs us diré que és tracta d’aplicar fred als músculs per ajudar-los a desinflamar-se i a regenerar-se abans. Com tinc tot el cos tocadet, tot i que avui podia baixar escales dignament, només cal una nevadeta generosa, un arbre ben carregat de neu humida i sobretot poc coneixement. Et situes sota l'arbre i només cal tocar suaument una branca i la dutxa de gel està assegurada.






espatllat que està un jijjiji.