Millà en primer terme i de fons Montsec d'Ares
les Asics Trabucco 14 vistes des de darrera
Feia temps que havia llegit que no_se_qui havia netejat un sender que sortint de poble de Millà arribava fins al Puig de Millà, i com és un racó molt oblidat per la civilització doncs tenia ganes d’anar a veure que oferia aquella zona. Em recorda al Copper cannyon dels Tarahumaras.
La veritat que estava convençut de que trobaria un paisatge peculiar i amb un encant difícil de descriure, només qui hagi visitat el pla de les bruixes pot fer-se una idea doncs té un cert regust a aquest paratge tot i tenir coses que el fan diferent.
Desprès d’una petita conversa amb un veí del poble d’Agulló, en lligo els cordons de les sabatilles noves i a córrer suaument.
Fins Millà per pista asfaltada i allí ja agafo el sender que va guanyant desnivell a base de revolts de ferradura. A cada revolt estic més amunt i puc disfrutar de vistes més paronímiques, amb el Montsec d’Ares al nord com a punt de referència.
Els colors ocres de la tardor ho tenyeixen tot i sort que per aquesta zona no és fa molt evident la sequera que patim, tot i que els garrics i argelagues punxen amb ganes.
Desprès d’una petita exploració fora del sender afitat arribo al punt geodèsic del Puig de Millà. Les vistes son diferent doncs es poden veure molts llocs però des de una perspectiva diferent a l’habitual i això fa que un Montsec que estic fart (és una manera de parlar, mai m’avorrirà una serra com aquesta) de veure tingui una frescura i unes formes mai vistes que arriben al punt que em tinc que aturar uns moments per situar els punts que des de qualsevol altre lloc de la comarca identifico molt ràpid.
De tornada respecto el recorregut del sender sense exploracions i disfruto del terreny, el paisatge i les sensacions de les noves Asics Trabucco 14.
De Millà fins Agulló agafo un bonic sender que a cada visita que l’hi faig està més perdut i costa més de seguir fidelment sense perdre-li el rastre, és una llàstima doncs és ben bonic.
Al final amb 2h40’ per fer 19kms i un munt de fotos en format autosuficiència, és a dir planta el trípode, enquadrà, prova, rectifica i tornar a provar...hi han moment que em sento ridícul pensant en si hi ha algú mirant deu pensar que estic boig, però quan surt una foto curiosa val la pena....sí, sí ja he demanat hora al metge perquè aixó no és normal, però ja aviso que tal com està la sanitat pública millor aneu-vos acostumant a aquestos reportatges fotogràfics.
Tardor
Si voleu comprovar lo fort que son els vostres turmells a la Noguera teniu un bon lloc on comprovar-ho...pedres de totes les mides