dimarts, 28 de desembre del 2010

GR1 Àger, una mica peculiar

Avui desprès de currar tot el finde tocava disfrutar corrent. Primer tenia al cap un Mont-Roig però al final he volgut anar a Àger a aclarir-me amb el GR1.
Aquest sender travessa la serra del Montsec d’est a oest o al inrevés, lo que sempre m’ha passat és que s’em fa molt difícil seguir-lo, trams sense senyalització, trams amb senyals molt velles i que amb prou feines és veuen, variants, zones on s’ha perdut el camí, modificacions del recorregut i un munt més d’històries. Avui volia aclarir per on anava de l’Ametlla del Montsec fins Àger...ja us aviso que no he aclarit rés, bé, sí, una cosa està clara, hi ha una nou recorregut molt ben marcat aprop del refugi-ermita de Colobó, concretament passa per davant de la Cova-casa d'en Rosell.

Cova-casa d'en Rosell

Lo curiós és que mirant els mapes on es suposo passa el GR no hi ha cap senyal i on es suposa que no hi passa, apareixen senyals....jo no ho entenc, i mira que m’esforço.
D’avui lo millor ha sigut l’entreno, el paisatge, el suar, la desconnexió de la civilització, la guineu que ha vingut a veure’m (de lluny) i les ride shots de PowerBar o com jo les he batejat les gominoles viciosilles i lo pitjor la educada propietària de quatre gossos que m’he trobat i les sabatilles Salomon Pro Trail.
La ruta per qui l'interesi ha sortit del centre btt d'Àger, visita al cementiri, font de Pedra, ermita de Pedra, font de Gabrielo, ermita-refugi Colobó, Àger i bucle direcció Ametlla fins al barranc de Colobó. Total 2h42’20’’ per 25.62kms i +1025m....estovades han quedat les cametes, demà ja intueixo una bona quantitat d'agulletes als quadriceps, que divertit!!!! Yuhu!!!


Passat ermita de Pedra a la busqueda de Gabrielo


Arrossegant els peus de tornada

PowerBar Ride Shots aviat explicare més

dilluns, 20 de desembre del 2010

Test de Conconi

copiar-pegar dinternet.
Objetivo:
Determinación a través de método indirecto o prueba de campo del umbral anaeróbico a través de los cambios de la frecuencia cardiaca para valorar la capacidad de rendimiento aeróbico con el propósito de determinar la intensidad de entrenamiento.

Ejecución:
Se desarrollará en cinta, se comienza la prueba a una velocidad de 10 km/h, cada 200 mts se aumenta la velocidad en 0,5 km/h, el mismo es notificado a los atletas mediante un silbido, la prueba finaliza cuando los atletas no pueden mantener la velocidad establecida.

Según el Dr Conconi la frecuencia cardiaca aumenta a medida que aumenta la intensidad del ejercicio, hasta llegar un momento en que la frecuencia cardiaca se estabiliza a pesar de incrementar aun mas la intensidad del ejercicio. Este punto de inflexión se corresponde con el umbral anaeróbico.
Fi del copiar-pegar d'internet

Molt recomanable aquest document per veure que lo que fa anys era dogma ara sembla que no esta tan clar. Si temps enrere el llindar anaeròbic semblava que estava en el punt on el cos generava més de 4 mMol/l , ara sembla que la cosa no és tan quadrada i pot variar i bastant depenent del individu i esport que practiqui.

De totes maneres, com sempre m’agrada provar coses noves doncs avui m’he decidit a fer-la a la cinta del gimnàs.
Només començar a escalfar ja he vist que les pulsacions anaven pels núvols, suposo que pel fet de no tenir “aire fresc”. 10 minuts per agafar ritme i llavors he començat a 9km/h i cada 200 metres anar pujant 0,5km/h....fàcil,no?
Al principi anava còmode i estava més al cas de la cotorra que tenia al costat que del córrer....per cert, tinc poca experiència als gimnasos però hi ha una fauna de lo més divertida i perillosa.



Cotorra: Espècie en perill d’extinció que dona voltes pel gimnàs buscant la seva víctima, una vegada trobada s’apropa sigil•losament i comença a xerrar sense parar, no cal donar-li conversa ell/ella sola s’ho fa tot. Habitualment està a la zona de les bicis, el•líptiques i cinta on una vegada localitzi una persona que no sembli gaire xerraire (la cotorra evita a tota costa individus de la seva espècie, llavors tindria que callar i escoltar lo que diu l’altre i aquesta espècie no escolta nomes parla i parla). Doncs una vegada esta ben apalancat al costat de la víctima comença el seu atac despietat, aquest atac és materialitzat en un monòleg amb tot de temes que a ningú importa. La víctima pot fugir però durant tot el temps que estigui a la sala tindrà que extremar les precaucions per no creuar-se amb la cotorra perquè tornarà a atacar-li.
La cotorra es reconeix perquè tot i passar més hores al gimnàs que els monitors, mai els veuràs utilitzant una màquina, tot i que sempre ocupen una o més. Un altra dada impactant es que desprès de moltes recerques científiques encara no hi ha constància d’haver vist un individu d’aquest suant.
No cal perdre el temps dient-lis que portés auriculars, ells/es continuen xerrant igual i la barreja de la música i la seva veu és un de les principals causes de càncer de oïda. Tampoc cal mirar-los amb aquella mirada assassina que tots podem ficar quan estem a punt d’explotar, ells continuaran a lo seu ...blablabla.



Quan la cosa ha començat a picar una mica ja he pogut oblidar els comentaris graciosos de la cotorracollons xiquet que t’empaita algú?Jajaja era ell adonant-se del bon xist que havia fet tractan-se de una cinta on per més que corris sempre estas al mateix lloc.


Al final quan he arribat als 17km/h he acabat els 200metres i ho he deixat estar perquè no em sentia segur corrent ràpid a la cinta, tot i que podria haver intentat el 17,5km/h. D’aquesta manera he acabat el test sencer i no pel terra, i es que parar en sec a la cinta té la seva tècnica i jo no la domino.

Desprès del analisis de les dades, només tinc clar, que no tinc clar res. Suposo que el fet de no tenir un assistent que en pugués pujar la velocitat i ho tingués que fer jo, i que també tenia que pitjar el botó del Suunto per fer el parcial, i sobretot que no soc un expert, fa que dir que el meu llindar anaerobic esta a les 178ppm sigui si més no agossarat. De totes maneres m’ho puc creure bastant perquè quan estic més fi esta entre 181 i 183.

Us deixo la gràfica i si algú vol preguntar, comentar o rectificar serà benvingut.



dimarts, 7 de desembre del 2010

Integral a la Serra Blanca i Serra Negra

Soc persona de molta paciència i sang freda, però tot té un límit i si em busquen al final surt la bestia (bé millor deixar-lo amb animal de companyia) impacient i frenètica que porto dintre.
Si em passo un dia sencer parlant d'un racó de natura, parlant de la seva fauna, de la seva flora i del seu encant més enllà de lo material, doncs el resultat és que el primer dia de festa no em puc estar d’anar a trepitjar aquesta zona i de sentir-me part d’ella.

Avui he estrenat senders nous, he inaugurat l’acondicionament d’un sender ja mític, i sí, també he acabat ben estovat, i es que encara no estic per córrer 2h. Però com ja sabia, ha valgut la pena, i molt. Senders estretets però acollidors, pistes sense activitat humana i el temps tot i ennuvolat i amb alguna gota ha sigut benèvolent amb mi i la temperatura ha estat al voltant dels 14º.


La ruta és molt guapa perquè hi ha zones amb vistes del Mont-Roig, de la Plana, de la Serra de Bellmunt i zones on tot el que és veu està a tocar de la mà i on només la fugida elèctrica d’algun animal pot alterar la pau que és viu.

Al fons Cubells, en primer pla un arbre dormint

Mont-Roig des de la Serra Blanca
Dades de la ruta circular: 23.9kms amb +517.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Som competitius?

És una pregunta per vosaltres, a veure que en penseu, però per mi és una afirmació.

El ésser humà és competitiu per naturalesa. Jo no entenc competitiu com a relatiu a competició amb dorsal o similar, sinó com a competició amb un mateix o amb un repte a superar.
Quan fem qualsevol cosa ho fem pensant a fer-ho lo millor possible, es a dir estem competint contra nosaltres mateixos i les nostres expectatives.

En el meu cas sempre he sigut més competitiu amb mi mateix que amb els altres. M’omple més que un dia qualsevol em reti a mi mateix a pujar més ràpid que l’ultima vegada, a arribar més lluny, a baixar més fi que mai, que anar a una cursa i quedar davant de nosequi, per mi el crono i el lloc en la classificació son més els meus objectius a la competició.

Vist que últimament no estic gaire motivat per competir amb dorsal i davant de gent, doncs m’he montat un circuit aprop de casa pels dies que tingui ganes de cremar carbonilla i de pas veure si estic pitjor o molt pitjor jajaja.

El circuit és de córrer a peu per muntanya, no alta muntanya amb pujades de 1h però si un circuit amb una mica de tot.
La sortida esta a menys de 10 minuts de casa, es a dir el temps just per escalfar i sortir a tope. Hi han pujades de pista, per sender, pla per córrer ràpid i senders de baixada per dins de barranc amb terra tou, baixades d’herba, amb pedres....això sí, ni un metre de asfalt. GENIAL.

Com la majoria ja estareu pensant que soc un exagerat, que ja aviso que ho soc, doncs us deixo el mapa i per qui tingui un Garmin amb Virtual Partner doncs pot fer una competició virtual i ja em direu qui guanya. Espero les vostres opinions i comentaris.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Roninnenjant

Com la gent (ara no us penseu que tinc una multitud a la porta de casa jajaja) em reclama més freqüència en les actualitzacions del blog doncs jo l’intento ficar remei. I parlant d’això del blog, em fa molta gràcia quan parlo amb gent i m’expliquen el fart de riure que es foten, i jo content perquè si per una estona la gent riu doncs més feliços que serem tots plegats.

Una vegada acabada l’introducció (desprès us quexeu però la qualitat literaria d’aquest racó és acollonant.... introduccions, etc i fins i tot moralejes.

Ara toca aclarir el títol, i es que Roninnejant no surt al diccionari, ja us ho dic jo abans que vosaltres ho mireu, per lo tant es obligatori que us expliqui la definició que hi ha d’aquesta paraula al meu diccionari.


Roninnejant verb relatiu a tota activitat que es realitzi corrent sempre que als peus és porti unes Nizuno Wave Ronin 2 (a poder ser el model de color taronja que és més fashion). L’activitat es pot realitzar a qualsevol terreny, només estarà limitat per la resistència musculo-esquelètica del individu que llueixi tan llampants espardenyes.

Ara que ja sabeu una paraula més que només podreu utilitzar en aquest blog, i sempre que supereu la vergonya de dir-la en veu alta....a mi m’ha costat uns dies, doncs us explicaré les sensacions viscudes diumenge.

Pel matí vam anar a Ivars d’Urgell a córrer la II volta a l’estany. Molt sorprès de la gentada que allí havia...això del córrer està de moda. La cursa molt recomanable per recorregut i organització i personalment per poder compartir 10300m amb la millor companyia. Vaig disfrutar molt de l’ambient durant la cursa, cosa que costa molt si es va a gas a fondo, però era dia de rodar a 5’05’’/km i córrer al costat de l’Anna que tornava a una cursa desprès de molts anys.
Vaig tenir unes molèsties als bessons de les dos cames, no se si perquè la primera meitat era per asfalt o perquè a estones em despistava i canviava la manera de trepitja.
Per la tarda vaig sortir a reconèixer el nou sender obert gràcies Constructrails SL, una empresa noguerenca que de manera altruista s’està currant una xarxa de senders bestials i des d'aquí faig pública la meva gratitud a tan poc reconeguda tasca. El sender crec que té el nom de el sender 127. Lo millor de la sortida va ser descobrir que tinc un circuit de muntanya a cinc minuts de la porta de casa, amb 360 metres positius i 14.5kms amb un percentatge de senderillos molt gran... lo millor de tot és que a poc que uneixi aquesta ruta amb els altres senders de la zona tinc una mitja de muntanya durilla, entretinguda i divertida.....ja semblo el Xavi Fané fent enveja sana jajaja.
Les sensacions van ser entre boníssimes i una mica dolentes, anem per parts. Lo dolent va ser que els bessons anaven queixant-se tot i que a la que vaig entrar en calor el mal era molt petit. La part bona és que tot i fer pujades molt dretes, baixades amb terraeny molt tendre, passar per llocs amb pendents laterals, pedres grans ,pedres petites, doncs tot i això les sabatilles son més segures que les Salomon, ni intents d’esquinços ni relliscades ni res.

Resumint, cal aclarir d’on venen els problemes dels bessons, tinc dos teories:
- Les cames no estan prou fortes per aguantar tants kms corrent amb la part central i davantera del peu.
- Les meves cames necessiten més amortiguació.

Ahir vaig descansar per veure com van els bessons i avui he fet un simulacre del Test de Conconi a la cinta del gimnàs. Al començar mentres escalfava pensava que la cosa tenia mala pinta, doncs semblava que estava igual o una mica millor que ahir, però quan he agafat temperatura i la màquina s’ha afinat tot a anat molt bé i he pogut arribar a córrer a ritme de 3’25’’/km.
Aviat intentaré fer una entrada parlant del Test de Conconi.

Poc a poc les Ronin m'estan convencent de que lo que sempre ens han dit del córrer no és tan cert com pensàvem.

Continuaré informant.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Mizuno Wave Ronin 2



Feia molt temps que anava darrera d’una idea, reduir el córrer a la mínima expressió, on només el cos i el terreny fossin els protagonistes, i aquestes sabatilles sembla que son la porta a un nou món de sensacions.

El procés no ha sigut simplement lligar-me els cordons i sortir a córrer.
Primer va venir el període de llegir i llegir a internet buscant opinions, estudis, experiències i consells.
Desprès va venir la part de sessions progressivament més llargues de “tècnica de carrera”, es a dir, anar introduint exercicis que em fessin tenir una percepció molt clara de com i amb quina part trepitjava el terra.
Més endavant anar fent fort els bessons per suportar el aterrar amb la part central i frontal del peu enlloc de amb el taló, de manera que pogués córrer així de forma natural i sense tenir sobrecàrregues als bessons i inserció amb el tendó d’aquiles.
Finalment adaptar-me a les noves sabatilles amb menys amortiguació, menys control d’estabilitat, menys suport al taló, més baixetes i infinitament més lleugeres. Aquest últim pas ha sigut el més fàcil, encara al•lucino de lo facil que ha sigut adaptar-me a aquestes sabatilles, quan tenia seriosos dubtes de si podria suportar-les.

Resumint que he passat de unes Nike Pegasus Trail 26+ amb 1077kms i 96hores d’us, de les quals estic molt content i si no fos pel canvi de filosofia tornaria a repetir. D’elles destacaria que serveixen per tot, menys per els extremismes, es a dir, si es vol entrenar còmode, fer entrenos ràpids, córrer per pistes, muntanya i inclús competir en distancies superiors als 10.000m son molt bones, si es vol córrer per muntanya tècnica, si es vol volar si és vol volar competint hi han coses millors.
Ara les Mizuno Wave Ronin 2 seran les meves sabatilles per tot, amb un 56% menys de pes als peus, ara podre volar, rodar còmode, fer entrenos ràpids.... només tinc el dubte de com respondran en zones molt tècniques i en tirades llargues.

A data d’avui porto 5 sessions amb 3h42’14’’ i 50kms a mitja de 4’26’’/km, amb asfalt, pista d’atletisme, pistes fàcils i senders des de molt fàcils fins a tècnics. I el resum és GENIAL, BESTIAL!!!

La sensació de llibertat és total. Abans tenia que mirar quin terreny trepitjava, ara el sento amb els peus. Abans anava amb la sensació d’anar elevat amb el perill en cas d'esquinç de turmell ja que el terra estava lluny, ara estic pegat al terra (fent un simil amb l'automobilisme, és la mateixa sensació d'anar amb un tot terreny o amb un esportiu). Abans el tacte d’adherència no existia només sabia que estava relliscant o no, ara els dits i la planta del peu sent quin tipus d’adherència té el terreny que trepitjo i puc preveure les relliscades que son menys freqüents i més previsibles.


Només em falta comprovar unes poques coses: fer alguna ruta de 3h o més, poder provar-les al Pirineu i veure quan temps i kms duren.

Comença una nova era de córrer amb els sentits i de manera natural.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Shimano M161W

Avui toca explicar la meva experiència amb les sabatilles de la bici. Venia d’unes Specialized mtb Sport, còmodes i robustes, que han aguantat un munt d’anys i kms. Amb el body geometry, una tecnologia que utilitza Specialized per maximitzar el rendiment tot escoltant la biomecànica, al principi les sensacions eren rares però amb pocs kms em vaig acostumar, no he notat cap benefici però tampoc cap molèstia. L’únic punt negatiu d’aquesta sabatilla ha estat la sola, que amb relativament poc temps es va desintegrar, cosa que amb el temps no ha sigut gaire maldecap perquè cada vegada camino menys amb la rígida.

Però anem a parlar del regal pels meus peus, les Shimano M161W. Des d’un principi tot ha estat normal, sense novetats, sense maldecaps....vamos lo que passa amb Shimano, tot perfecte i sense cridar l’atenció en cap apartat. 90€ a ChainReactionCycles, el mateix preu que al Unipreus però en aquest últim no tenien el meu número. Respecte a la talla, doncs el 42 m’anava un pel just amb mitjons d’estiu però els velcros i carraca anava perfecte. Em va fer por que m’anés petit i vaig agafar el 43, de llargada genial i els velcros i carraca les porto bastant apretades però cap problema...sempre em passo això, i es que tenir el peu ample i amb l’empeine (algú sap com es diu amb català) baix es lo que té.
Les he utilitzat a la bici de carretera però utilitzant les cales i pedals de muntanya, i desprès de 351kms amb elles lo millor que puc dir és que m’he oblidat d’elles totalment. Tot genial, el sistema de subjecció (dos velcros i carraca) sense fallar, la sola, amb dos tacs a la punta, fa molt bona pinta però a la carretera poc es camina, però de totes maneres no son sabates per caminar massa, la subjecció del peu és molt bona i la transpiració és bona tot i que cal provar-les amb dies de més de 30º.

Per la meva part totalment aconsellables tant per funcionament com per estètica (cosa molt personal). Us deixo unes fotos de les sabatilles perquè veieu lo boniques que son.............sí,sí, ja ho se, però no us penseu que son pels lo que tinc a les cames,no, és un nou teixit super-revolucionari que estic provant, és el material que Gore-pel treure al 2015 però jo estic fent de provador.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Pluja i mtb

No és d'avui però per fer ambientillo fa l'efecte, no!!


Sortir a pedalar quan plou és una experiència diferent a la resta de dies que un pot sortir amb la bici, tots tenen algo que els fa diferents, però el dia que plou hi ha tantes sensacions poc habituals que és fantàstic.
El problema és que amb el pensament d’adult que tinc començo a valorar les despeses de pastilles de frens, la cadena, el cassette, la neteja a fons que s’ha de fer desprès, les possibles o quasi segures caigudes, la roba bruta, son un munt més de motius adults per no sortir i esperar que el terra s’assequi, que fan que em quedi a casa.

Tampoc és d'avui però torna a fer l'efecte, no!!

Però avui sense un motiu concret, sense una explicació raonable, sense pensar-m’ho gaire m’he vestit mentres escoltava música de la bona i he sortit com un nen entremaliat que va a fer una de grossa però que intenta estar calladet per no ser descobert.

El cel era preciós, barreja de clarianes que deixaven veure el sol, núvols amenaçadors i cortines de pluja....un espectacle natural.
Quan portava deu minutets, apareix l’arc de Sant Martí, les primeres gotetes sobre la pell, i es que anava amb màniga curta, i llavors festival de sensacions. He oblidat mirar el pulsòmetre que ja no marcava les pulsacions, no he mirat ni el temps ni els kms tot i que també era impossible per el fang que cobria la pantalla, només he pedalat sota pla pluja i sobre un fang molt líquid que feia que no s’empegués a la bici i només m’anés esquitxant. El soroll de la pluja donant cops al casc, l’humitat plena d’olor a terra i herba, el joc de traçar les corbes sense sapiguer on patinaràs, els trossos de fang que aleatòriament salten a la cara i que com pots intentes esquivar, la boca plena de barreja d’aigua i sorra, que més es pot demanar.
Doncs l’únic que queda és arribar a casa, trobar-te un somriure i una dutxa d’aigua calenteta.
Un pedalada per emmarcar i recorda durant temps.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Cursa del Torró, Agramunt

Quatre mesos i mig sense ficar-me un dorsal per fer una cursa a peu i no ho trobava en falta fins que un dia sense pensar vaig veure aquesta cursa i em vaig inscriure.
Suposo que tenia ganes d’estrenar les Mizuno wave ronin 2 en un 10.000m, i jo pensava que aquesta seria una cursa ràpida.
La cosa no ha sigut tan ràpida, i mentre jo pensava que el recorregut seria pla i majoritàriament per asfalt, ha resultat ser tot lo contrari, pista de terra amb fang i tolls d’aigua com per ficar-se ulleres i nedar..... d’acord, una mica exagerat sí que soc, però anava amb l’idea de trobar una cursa per intentar fer marca.

De la cursa destacar el trobar gent amb qui es un plaer compartir una estoneta. A la sortida com feia abans mal col•locat i durant els dos primers kms calenton per trobar el meu lloc, aquets tram l’he fet colze a colze amb el Manu, desprès ell ha anat tirant endavant com si res....que fort està el condenado. Poc després trobo al Sergi Farre del Km0 Ponent, quasi em fico a la seva par però poc a poc ha tornat a marxar i durant gran part de la cursa l’anava veient marxar...un altre que no se que menja però va com una moto. A la part central de la cursa, sense novetats, anar patint i sense guanyar posicions ni perdre. I llavors les pistes han anat passant de molt bones a més i més fangoses, amb tolls-piscines i alguna zona de patinatge on la feina no era córrer ràpid sinó no caure....divertit? SÍ, ideal per fer marca? NOooooo. L’última part, tot i anar pensant que tindria que afluixar i perdre el grup de quatre que tenia a la vista, no ha estat així però tampoc he pogut agafar-lo, només mantindre la distancia.
Al arribar tenia la sensació de que la cursa s’havia fet molt llarga, i no sabia si era per la falta de forces, o perquè, però semblava que els kms haguessin passat lents. I només arribar el Sergi em diu que hem fet un 10.500 o 10.700....ahhh ja deia jo, a mi m’han sortit 11km i 40’54’’ que si la distancia hagués estat de 10km hauria fet 37’10’’ que per no ser una cursa molt ràpida esta bé... que divertit és divagar tot utilitzant la famosa teoria de: i si.....

Total que molt content de tornar a competir, i molt més encara de no haver pensat en res que no fos patir, ni un segon pensant en el genoll, així dona gust. Per cert a falta de fer un tocho monotemàtic dels keds nous, només diré que si un té cames per portar el ritme que elles demanen, elles son un guant, un plaer als peus.
Per últim no tinc fotos, que sempre ajuden a pair els meus tochos, però la culpa ha estat de l’Anna que a la que olora dolços per de vista el món i fins que no ha tingut un pastisset de coco a les mans no ha descansat....aiii canalla!!!

diumenge, 26 de setembre del 2010

Keds i metafísica

Ja fa més d’un any que vaig començar a obrir un debat interior al voltant de les sabatilles de córrer, bé el debat va més enllà d’elles i arriba a una divagació metafísica del fet de desplaçar-nos utilitzant els peus.
Vaig començar a pensar que totes les sabatilles tenien hiper-control de amortiguació, hiper-control de pronació, hiper-control d’estabilitat, hiper-control de no-se-que. Al final vaig acabar pensant que l’espècie humana érem imbécils i no sabíem caminar ni córrer i per això necessitàvem de tot aquest seguit d’ajudes per poder-nos desplaçar.
Llegint i mirant vaig comprovar que els professionals corrien amb sabatilles sense RES, simplicitat i deixant que el peu treballes de manera natural....simple però semblava raonable. Naufragant per internet vaig descobrir una paraula que darrera d’ella hi ha un món i una filosofia que sota el meu parer sembla molt lògica, la paraula és barefoot running (córrer descalç).
Anton Krupicka és un ultra trail runner nord-americà, que si no arriba al extrem de córrer descalç, sí busca el minimalisme en la sabatilla. Si us he parlat d’aquest tio és perquè crec que és molt recomanable llegir el seu blog tan per aquest motiu que us explico, com per la seva manera de sentir el córrer AMB la natura, formant part d’ella i no utilitzant-la com una simple pista d’atletisme amb pedres i pujades.
Doncs desprès de tot aquest rollo, vaig decidir deixar de tenir uns peus atrofiats gràcies a les ajudes de la tecnologia, per recuperar la saviesa natural que a base de milers d’anys d’evolució natural havia creat unes extremitats complexament perfectes destinades per caminar i córrer darrera de preses o davant de depredadors.
El primer pas ha estat durant quasi un parell de mesos anar introduint progressivament més minuts de tècnica de córrer per anar passant d’una recepció basada en amortiguar amb el taló a una recepció més localitzada en la zona mitja del peu....vamos com corrent els que surten a la tele que sembla que enlloc d’intentar trencar el terra com fem els mortals ells sembla que levitin i només acaricien el terra.



El segon pas ha sigut passar d’unes Nike Pegasus o Salomon Xt Wings amb tot de sistemes d’ajuda a unes sabatilles sense control de res i amb una mini amortiguació al darrera, unes Mizuno wave ronin 2. En el camí m’he deixat uns 170gr a cada peu, o lo que és lo mateix, he reduït el pes un 56% aprox. Ara toca el període d’aclimatació, poc a poc aniré passant de tenir com a sabatilla habitual unes hiper protectores a unes que em deixaran llibertat perquè el meu peu em demostri lo perfecte que és sense ajudes.




I desprès de tot això que vindrà? Doncs trobar unes sabatilles que em permetin portar aquesta nova filosofia de córrer a la muntanya, es a dir, unes sabatilles amb una sola que em doni tracció i protecció i res més. Les candidates son poquetes perquè no hi ha gaire oferta al mercat, però per ara les New Balance mt 101 son les candidates número u.
Quan porti unes poques sortides ja explicaré les sensacions viscudes, amb aquestes noves bambes que son tan estridents i galàctiques com comodes.

diumenge, 19 de setembre del 2010

19 dies

Si cada dia s’aprofita amb ganes, i sense voler-ho fet tot amb l’estrès i angoixa que provoca, al final unes vacances poden donar per fer-ho tot. I que és tot? Doncs lo que teníem ganes i ens venia de gust. Aquest és el millor resum de les vacances, però com suposo que us ve més de gust unes fotos doncs aquí venen.

Una mica de TT (Típic Turisme) per adonar-nos de lo "especials" que son els francesos....barreja de mediterranis i centre-europeus....raros com ells sols!!! Només diré que et cobren per tot, fins i tot per pujar a una pedra....sí, sí, tal i com sentiu per pujar a un pedra....de locos!!!!

Nimes, els jardins de la Fontaine

Avignon, el palau dels Papes

Pont du Gard, Ja podem anar dient del nostre canal Segarra-Garrigues

Les Fonts de la Vauclusses, al·lucinant el lloc, si no fos perquè s'han carregat l'esència natural a canvi d'un lloc idíl·lic turísticament parlant
GORGES DEL RIU TARN











Per poder tenir aquestos paisatges tan verds i fluvials és necessari que plogui. Dit i fet.

Una de les conseqüencies és que els arbres son peludets

L'altra conseqüencia és que o et deixes portar pel riu (amb kayak millor) o.....


et toca atravesar-lo cada dia per poder sortir del camping


Com a bon biciclista algún dia vaig treure a passejar la bici (mtb+slicks) els gavatxos amb lo glamurosos que son em miraven malament


I per acabar, una mica de relax a casa nostra, L'Escala i voltants

dimecres, 11 d’agost del 2010

Vall de Riqüerna

Dissabte tocava caminar pel Pirineu. Varem decidir pujar a la Vall Fosca seguint la multitud de cotxes que havia a la carretera, però a última hora els van donar esquinazo i enlloc d’anar a Sallente, com la majoria, nosaltres ens quedaríem a Cabdella.
Desprès de tots els preparatius enfilem els costeruts carrers del poble i mentres deixàvem el poble, entravem en un bosquet d’avellaners d’un verd lluent, una mica més endavant sortim als prats farcits de flors de totes els colors inimaginables. En aquest punt amb la vegetació més baixeta podem disfrutar de unes vistes increïbles de la vall de Riqüerna, mentres deixem el bosc al nostre darrera per davant tenim una catifa verda que dona pas a les parts més altes amb el terra nu i on només les pedres donen color i forma a les crestes. Nosaltres desprès de recórrer tota la vall sempre guanyant alçada i com a objectiu el Port de Rus, on obtindrem unes precioses vistes de les valls de Boí. Com amb el port no teníem prou i volíem continuar disfrutant d’un dia genial sense ni un ànima al nostre camí decidim continuar afegint metres positius a la ruta.
De tot plegat em quedo amb lo tranquil•la que és la vall i més sapiguent que un parell de valls més al est està tot plagat de domingueros pujant amb el telefèric a fer el vermut al estany Gento.......per mi això és vergonyós i una manera molt turística de destruir la natura.
Per acabar la ruta i refrescar-nos una mica varem baixar al riu remullar els peus. Freda, molt freda estava l’aigua però ens va deixar com a nous.









Quines vistes més boniques....ah sí darrera es veu el un tros del Triador, Montsent, Montorroio etc


Ultim esforç i el Port de Rus és nostre


Per la cara de concentració sembla que estigui fent algo més complicat que treure'm els mtijons jajaja

diumenge, 25 de juliol del 2010

El nord on cau???

Fa unes setmanes, l’Anneta enlloc d’estar amb les seus llibres estava llegint una revista. La revista era la Trail, de esport de muntanya, poc desprès va encendre l’ordinador i tota concentrada va estar buscant informació. Al final i sense més preàmbuls em va dir –Has fet mai una cursa d’orientació?- Li vaig contestar que si anar amb el Terrano conduint a fondo, mentres consultava el mapa i intentant arribar a un foc contava com cursa d’orientació, doncs llavors sí, però si es referia a una cursa d’orientació de les dels escandinaus, doncs que no. Durant uns dies de tant en quant treia el tema i molt sutilment, com a bona femella, anava deixant caure cosetes.

Un company de la feina, Josep Maria, em va dir que era molt divertit ja que ell havia fet una i s’ho va passar de conya i a sobre com a premi per fer-ho tan bé li van fer Forestal, i si un home de pau i seny com ell diu que s’ha de provar doncs ha ficar-li remei. Al final decidim tirar-nos a la piscina i anar a provar això de l’orientació a Sant Martí de Centelles.


L’Anna durant aquestos dies ha estat mirant la simbologia que en aquest tipus de mapes surt i fent exercicis, jo per la meva part practicava trucar al 112 perquè em vinguessin a buscar quan em perdés, perquè estava convençut que trobar una fita seria impossible, ara no tornar a la civilització ho faria de conya.

5:45 del diumenge i sona el despertador, el gran dia ha arribat. Jo he dormit com un nen petit que no sap on està a punt de ficar-se, l’Anna com s’havia preparat doncs ha dormit pitjor amb els nervis pre-cursa.
A les 9:34 sortíem nosaltres. Ens criden i ens donen les instruccions i acte seguit ens donen els mapes......amb la meva vida havia vist tanta tinta en un mapa....per mi que els corriols de les formigues també estaven dibuixats. Miro a l’Anna que està estudiant el mapa i jo només em preguntava si tan els hauria costat de ficar un simple-vostè està aquí-. Jo amb la cara de bitxo a l’entrada del escorxador que devia fer suposo que he fet llàstima a l’Anna i m’ha dit lacònicament –Nosaltres estem aquí- uffff s’ha fet la llum momentàniament perquè ja sabia on estava però no tenia ni idea de que collons tenia que buscar o fer.....una mica més i surto corrent a amagar-me darrera un arbre. –Sortida- diu el tio de l’organització, i veig l’Anna que surt tota decidida, jo darrera d’ella com a gosset que no sap on va.
Passat els primers segons de cangüelis i cremant els nervis tot corrent, les coses comencen a ser més clares, el mapa comença a tenir una lògica. Mentre recordo lo fàcil que es competir en les curses “meves”, on només cal tancar les connexions amb el cervell i patir fins a la mort, sento a la Jefa dir –la fita està al costat d’aquesta construcció- mentres em senyala un lloc al mapa. -Sembla una església, és aquella d’alla!!- LA NOSTRA PRIMERA FITA. Jo com a bon dominguero busco la càmara per immortalitzar aquest moment, però l’Anna està competint i no està per marikonades. A partir d’aquí ha sigut 1h08’40’’ de disfrutar com a nens petits amb cada fita trobada, corrent i saltant en mig del boscs com dos cabirolets.


L’Anna ha fet tercera fèmina en el recorregut mig i jo he tornat a veure la civilització, que ja es molt.


Desprès hem estat comentant la cursa i analitzant la nostra petita desorientació de 5 minuts....un forestal mai es perd només és desorienta momentàniament (Josep Maria dIxit).

De tornada visita a la vila de Vic amb dinaret i cap a casa a descansar.

Resumint que a més de descobrir una nova espècie, gateta de sang freda, hem descobert que això de l’orientació és el màxim exponent d’aquella frase de "ment sana in corpore sana".

Algú sap de curses d’orientació aconsellables? Gràcies

dimecres, 21 de juliol del 2010

Per una vegada SENY!!!!

Segurament la gent no em veu així però soc espontani i passional en el tema més personal i sempre que de mi depenen les coses, lo meu no és analitzar i reflexionar amb el cap fred, lo meu és calentón i reacció, desprès ja em menjaré les conseqüències de la meva decisió.
Aquesta manera de fer comporta coses bones i coses dolentes, i quan de lesions parlem es tradueix en anar mal curant lesions i arrossegar seqüeles.

El 5 de juny notava una punxada al genoll dret, decidia abandonar com un covard en la Cursa dels amics del Sobrarbe.
Durant 13 dies repòs i paciència. El dia 12 más uno (Estil Angel Nieto) treballant a la feina i volent pujar una pedra d’uns 70cms el genoll em fa una punxada que quasi em plego allí mateix. Prenc la decisió de més repòs i no visitar els meus amics metges .... per escoltar la conversa protocol•lària.


Metge – Bon dia, vostè dirà?
Jo – Doncs que em fa mal el genoll i bla,bla, bla
Metge – Doncs deu dies de repòs absolut, prenguis antiinflamatoris i una radiografia, que tot i que no és veurà res, perquè sembla que té algo al menisc, doncs per protocol s’ha de fer.
Jo – Moltes gràcies Doctor, però jo de medicaments no en prenc i la radiografia si no es té que veure res m’estimo passar de acumular gratuïtament radiacions.
Metge – Vostè mateix però sense això no el puc derivar al especialista.
Jo – Gràcies i bona dia.

Desprès de 29 dies de repòs la cosa sembla que ja no fa tan mal i començo a fer algo. La companyia de l’Anna fa que deixi de pensar en el genoll i em limiti a disfrutar de fer coses junts i de veure, que tot i patir, ella també disfruta. Una injecció de somriures i el genoll va prou bé, sento que estic lluny de poder apretar-lo però podem sortir a fer cosetes.

Per ara no passo de 2 horetes però tampoc m’importa, ja arribarà, o no. Com diu el filosof Xavi Fané “el que las cosas no salgan como queremos no es necesariamente malo. Es simplemente diferente. Y mas vale que aceptes el resultado porqué sino... te jodes.”



Foto amb declaració d'intencions: a última hora de la tarda i agafat adalt

diumenge, 6 de juny del 2010

II UltraTrail Sobrarbe

Pues esta vez la cosa no fue un jardín de rosas que digamos, o sí…..yo creo que sí.

Este año subí el viernes para ahorrarme sustos de última hora en forma de rebaño de ovejas cortando la carretera durante un buen rato, que casi hace que no llegase a tiempo a la salida el año pasado. A eso de las 21 estaba recogiendo el dorsal y saludando a mis amigos de la organización, gente muy maja. La bolsa del corredor? Pues más y mejor, guía de rutas de la zona con mapas de Prames, camiseta técnica y bonita, chubasquero de plástico (para casos de emergencia), botella de vino de la zona, guías de visita de la comarca y más cosas que ahora no recuerdo.
Me instalo en el parking del polideportivo y a cenar que mañana gastaremos muchas calorías….luego visto lo visto igual gaste más litros de agua que kilos de grasa. A las 23 a dormir.

Toca diana a las 7, me visto preparo todo y voy al pabellón al desayuno gentileza de la organización. Allí encuentro a alguien que se hace difícil decir porque es especial para mi, pero lo considero un gran amigo todo y que no hemos compartido muchas horas, Luis. Estaba preocupado porque su zagal estaba con fiebre y desde aquí espero y deseo que ya este dando guerra, señal que ya esta recuperado. Charlamos y me transmite con esa mirada paz, candidez y energía positiva a raudales…..disfrutaremos y haremos lo que se pueda. También hay un montón de gente de les Terres de l’Ebre, de Alpicat i el Xavi de Mollerussa.
Nos subimos al autocar, gentileza de la organización, que nos lleva a Abizanda, donde esta la salida. Después de los consejos, de los parlamentos y de la salida protagonizada por unos títeres gigantes empieza la primera etapa.





Salida preciosa con una plaza llena de corredores de montaña. Por los primeros caminos da gusto ver la fila de hormiguitas en busca de su “nido” llamado Aínsa y situado a 42kms y 1400m+. Poco a poco nos vamos estirando y entre conversaciones y risas los kms van avanzando. Este año los kms pasan volando y los pueblos se suceden como si los hubiesen puesto uno al ladito del otro. Voy haciendo memoria de lo que viene y de las cosas que el año pasado me parecieron preciosas y este las quiero disfrutar sin prisas.
Hasta el control de La Corona todo va bien, pero después de beber y comer el enésimo trozo de plátano, a los pocos minutos y bajando por una pista buenísima y sin una pendiente pronunciada, noto un pinchazo en el tendón rotuliano…..malo, muuuu malo…camino un trozo y luego intento volver a correr pero duele y no puedo dejarme ir, tengo que pisar suave con la pierna derecha y controlar la velocidad con la izquierda. Pasan el rato y deseo con todas mis fuerzas encontrar subida o como mínimo plano, pero tengo más de 5kms de bajada. Como puedo y intentado pensar en gente positiva…..uff que habría hecho sin Anna… los malos ratos pasan y después de cruzar un rio, donde me refresco los pinrreles, comienza una zona de toboganes y pequeños pueblecitos. En esta zona el calor se deja notar y el sol parece que caiga con más fuerza sobre mis espaldas, que añadido al malestar de la rodilla me hace tener más ganas de llegar a la meta. Centrándome en las señales del G.R. y disfrutando de las empedradas y estrechas calles que atravesamos a cada pueblo me encuentro en Aínsa, solo quedan las escaleras que dan acceso a la zona antigua y plaza mayor que es preciosa, pero coño con las escaleras!!! En un tramo de escaleras decido ayudarme cogiéndome de la barandilla, coger y soltarla es la acción-reacción mas rápida del día, como quema la condenada barandilla de hierro. Comienzo a oír la megafonía, ya estoy! ya veo el arco de meta! ya oigo los aplausos! y eso que no era el primero…creo que oí decir que alrededor del 20.








El primero que me viene a ver, como no es Luis. Luego todo son cuidados, melón, sandia, agua, aquarius, frutos secos…
Los últimos kms con el calor han sido duros y parezco un esquimal que ha cruzado el desierto. Bebo y como sandia. Estiro piernas bajando a las duchas y despues semi-siesta hasta la hora de la cena, gentileza de la organización. Lo de semi-siesta es debido al calor que hace y que me estoy continuamente preguntado si mañana la rodilla habrá mejorado y podré salir.
Ceno y comentamos la jugada con Xavi, un pedalaire de Mollerussa, y después de a dormir. Me pongo el despertador a las 5:30 porque la salida es a la 6, pero a las 4:55 los truenos y relámpagos me despiertan y unos minutos más tarde llueve…..genial y encima mi rodilla me duele incluso con solo levantarme para vaciar mi bufeta.
Mal, muy mal pinta todo.

Sabado 18:00, 33º i alguna nube

Domingo 6:30, 14º i lloviendo con relampagos y truenos

Lo que viene a continuación no tengo claro si es un razonamiento fruto de la experiencia adquirida, que me hace valorar las cosas mejor o fruto del cangüelis por la dureza de la etapa que tenia delante.
Por el lado positivo estoy sorprendido de lo bien que me encuentro de piernas, he recuperado mejor que el año pasado y eso me motiva a salir.
Por otro lado, el negativo, la rodilla me duele en el km 0 y me quedan 60 por delante. Además si quiero abandonar el tema regresar a Aínsa es un lio porque la bolsa con la ropa de recambio la tendré el la meta, Refugio de Viados y no bajara hasta bien entrada la tarde. No tengo ganas de hacerme daño en medio de la montaña y complicar la vida a la buena gente de la organización. Siendo incluso optimista y calculando que la rodilla aguante hasta el km 30,no me veo luchando mentalmente y físicamente durante 30kms contra el cansancio, el dolor de rodilla y probablemente contra el frío y lluvia.

Resumiendo gana el lado cobarde y decido no salir. Dicen que una retirada a tiempo es una victoria…..y una mierda, ahora me siento fatal, y todo y repetirme, que si mañana quiero puedo salir a hacer bici y si hubiese intentado salir seguramente tendría que estar pidiendo hora en el fisio y traumatólogo y haciendo reposo una buena temporada, pues no me sirve de consuelo para no sentirme decepcionado conmigo mismo…. Mañana y con el tiempo se que lo veré de otra manera más positiva pero hoy me siento así.

Conclusión, me he perdido una segunda etapa preciosa, que si les ha hecho el tiempo que me imagino, habrá sido épica, y que quedara grabada en la memoria de cada allegador, paso a paso hasta ver el refugio de Viados. Pero la vida continua y de mi depende encontrar sensaciones y experiencias nuevas, o no, que me llenen de pies a cabeza de sentimientos que me hagan sentir feliz y lleno de vida.

Por último y a riesgo de ser pesado. Gracias a toda la gente que hace posible una prueba como esta, con toda su ilusión y esfuerzo hacen que como mínimo yo me sienta como en casa. Gracias a todos y espero que la gente sepa apreciar y dar continuidad a una experiencia turístico-lúdica-deportiva llamada ULTRATRAIL DE SOBRARBE.