dissabte, 27 d’abril del 2013

Iniciació al esqui de muntanya



Dimarts dia de Sant Jordi l’Anna em va regalar el llibre del Scott Jurek, Córrer menjar viure. No soc un gran expert en narració ni literatura però aquest llibre m’està agradant molt, es fàcil de llegir però no només per un corredor sino per qualsevol persona. A traves de la seva vida des de petit ens va explicant el seu bagatge com a esportista de ultra-fons i amb petites pinzellades dona consells i receptes vegetarianes per millorar en el rendiment esportiu. Es una barreja de filosofia de vida, experiències personals, sentiments a flor de pell produïts per l’esport i rendiment físic.

Un dels seus consells era sortir de la nostra zona de comfort per assolir noves fites, i fa uns mesos, amb la millor companyia del món, vaig decidir sortir de la meva zona de comfort i intentar fer realitat un somni que feia molt de temps que rodava pel meu cap. Volia foquejar en l’immensitat d’un llençol blanc anomenat Pirineu, volia sentir sota el meus peus el soroll dels esquis fent-se lloc a traves de  la neu pols, sentint el flow d’enllaçar viratges en una baixada per obrir, sense traces ni camins establerts. Volia fer esqui de muntanya i tornar a sentir sensacions noves en forma de repte.



El 30 de gener d’aquest any estàvem ficant remei al tema, amb uns esquis finíssim a Sant Joan de l’Erm. Es tractava de sortir de la zona de comfort ningú diu que s’hagi de fer a lo boig, nosaltres ho faríem a la nostra manera. L’esqui de fons ens va agradar però vam veure que alló no era per nosaltres tot i ser un pas, un esglaó en el nostre camí. 



Dies desprès estàvem a Boi Taull, a les pistes d’esqui, amb unes botes que pesaven tones i amb un monitor que ens guiaria i ens donaria les bases per començar sense cometre els errors d’anar per lliure, i pas ens estalviaríem perdre el temps. Desprès de tres dies estavem baixant blaves. Uns quants dies més de pistes i les vermelles començaven a estar, d’alguna manera, sota control.






Astún va ser on vam decidir fer un curs d’iniciació al esqui de muntanya. Amb l'Alfredo de Pirineosur.es ens ho va ficar molt fàcil, es va adaptar a nosaltres i vam disfrutar molt. Bufff això sí que sí. Bestial. Vam veure que això era lo nostre, també ens falta molt i molt però millor així disfrutarem més fins sentir-nos amb la calma del esquiador experimentat i durant aquest temps les sensacions seran intenses i fortes....com el primer moment en que t’encares a la canal per baixar per un lloc verge sense trepitjar sense sapiguer si es vermella, negra o blava, sense trepitjar, sense res més que la natura i un mateix.







El següent pas era anar sols a veure com ens anava sense la tranquil·litat de tenir algú al costat que saps que et corregirà els errors o en cas de perill et pararà. Dilluns, amb la camper a tope per quatre dies, sortíem de Balaguer amb la brúixola marcant el Nord, objectiu trobar neu. Com a més del esperit aventurer també teníem ganes d’anar de tendes, doncs vam acabar a Andorra, on si no. Desprès de buscar i re-buscar a les tendes de lloguer esquis amb fixació dynafit vam acabar a Sornàs a la tenda Esport Les Planes, molt bé, el tio ens va assessora molt bé i els preus genials. Anem amb tot el material al Tarter on hem decidit que plantarem el campament gitano. Dos dies de matinar però disfrutar molt tot i que a primera hora la neu era dura, molt dura i amb una crosta que inclús amb les pells es relliscava a la que em descuidava. Lo “pitjor” i alhora encisador era començar a baixar, sense haver “escalfat” en pistes blaves com fèiem quan anàvem a Boi, i directament tirar-te per una vermella amb una crosta que semblava que estiguéssim al Pol Nord, els primers girs eren cardíacs però poc a poc trobàvem el ritmet i es disfrutava a tope i al baixar de cota la neu millorava tan ràpidament que en poca estona estava tan primavera que en poc metres quasi calia remar en aquella sopa. Al final de cada dia cansats? sí, però amb aquell somriure tonto que son els símptomes externs de la sobredosis d’endorfines, serotonina i demes drogues dures que el cos segrega quan se sent feliç i ple de vida.

Per acabar d’arrodinor la visita al país dels Pirineus vam anar de tendes a veure que quedava als prestatges de material d’esqui de muntanya i desprès de molt rumiar i analitzar quan ja quasi ho donàvem per perdut vam acabar amb unes taules dynafit seven summits per 259 eurets a Alpesport i jo unes botes Garmont Orbit, per cert comodíssimes als meus amples i prims peus i cames i a 275 eurets.....un chollo segons el meu parer.

Contents si es l’última esquiada de la temporada, tot i que no la donem per tancada ja que ara mateix la webcam ens dona aquesta foto de la nevada que cau. 




divendres, 12 d’abril del 2013

IV Trail Montroig 2013



Una mica tard la crònica de la cursa però crec que igualment val la pena perquè la gent conegui aquesta cursa que val molt la pena.

Un parell de setmanes abans m’havia fet la prova d’esforç i ja tenia el OK d’un bon metge per continuar fotent canya i obrir el gas a fons, però pocs dies desprès el mal que arrossegava a l’inserció dels bessons amb el tendó d’aquil·les des de ja ni m’enrecordo em feia definitivament decidir ficar-li remei. Resum de la visita a la fisio, reduir el volum i intensitat i començar a tractar-ho.
Amb aquest plan el dilema esta servit, que fer amb la cursa del Trail del Montroig. Una opció era anar de passeig i disfrutar del ambient...em conec i aquesta no era una opció que contemples tot i ser la més assenyada, un altra opció anar a tope i si petava el tendó doncs mala sort i llavors parat totalment per temps indefinit i la tercera opció era sortir amb cap fins Montalegre, punt més alt de la cursa i llavors anar augmentat el patiment i només en l’última baixada, la nova de la Garriga, obrir el gas a fons.
Total que com sempre vaig fer una barreja de totes però sempre sent fidel a la meva manera de ser, sobre la marxa i lo que em vingui de gust en el moment.

 A la sortida amb el Joan Prats un crack de l'asfalt, reunió pedala.cat 

 A Montalegre degustant Powerbar Rideshots de coca-cola

 Foto del ramon fargues a la baixada de la Garriga, treient el suc a les Salomon Mantra

Diumenge i desprès d’esmorzar enfilem l’Anna i jo cap a Sant Llorenç de Montgai, les sensacions son de .....relativa calma i pocs nervis i cada vegada tinc més clar que a la sortida l’únic objectiu es evitar el possible tap de l’entrada al primer sender i desprès ja veure. Salutacions amb tothom, escollir la roba va ser difícil perquè feia fresca, molta fresca, el termòmetre marcava 2º i per ganes hauria sortit amb goretex però la gent anava amb tirants, al final malles pirates i samarreta fineta i de màniga llarga. Bona decisió i només en algún moment hauria anat millor amb màniga curta.
Desprès del monòleg més llarg del món per part del president del club organitzador, amb un centenar de espectadors-corredors, es dona la sortida. Sense massa problemes em fico a cua del grup de davant i així m’estalvio embussos a l’entrada del primer sender. Per ara tot com lo previst. Creuem el Segre i la família Viola fent claca, com s’agraeix que et facin somriure mentres un apretar les dents. Comença la pujada que sense gaire descans ens porta fins al refugi del buho. El Francesc Pont em passa i m’agafo al seu ritme que es molt bo i de pas xerrem una estona de natura i esport, els metres passen i ens plantem al refugi havent fet una pujada dintre de límits raonables i sense cap calentón important. Llavors comença la carena del Montroig....les vistes ja me les conec i em dedico a no perdre la roda del Francesc i no menjar-me cap pedra. La cosa va bé tot i que un blue motors se’ns ha escapat. Arribem a Montalegre i em menjo tres gominoles Rideshots de Powerbar....ummm que bones i amb gust a Coca-cola. Comença la baixada i el Francesc va per feina i jo darrera, ritme disfrutón i sense anar a límit i de pas amb marge de seguretat per no tastar el terra. Arribem a Fontanelles i veiem al Jové gran al cotxe dels bombers on l’estan intentant immobilitzar el turmell perquè s’ha fet unes quantes torçades de turmell....llàstima perquè anava sobrat al primer lloc. Parlo amb Francesc i li dic que ara ve una zona de tobogans i em diu que no porta massa bon entreno per lesions últimament i que comença a estar amb la reserva engegada. Just en aquest moment veiem algú al davant i per la forma de volar en els trams plans fa pita que es el Joan Prats. Total que faig un canvi de company i deixo al Francesc i vaig amb el Joan. Quasi ens fem petons amb el Joan i comentem la jugada, li ofereixo una tàctica d’equip Pedala.cat,  fer-li de guia al tram de senders i al tram pla que ell faci un bon ritme etíop i vagi a pel sisè i cinquè que estan aprop. Les negociacions no fructifiquen i decidim anar fent.
Fem els senders de la devesa a ritme killer i agafem just a la sortida amb sisè, jo li comento al Joan que apreti al pla perquè jo vaig justet i el que acabem d’agafar tampoc fa massa bona cara. El ritme se'm fa molt desagradable, hem passat de baixar durant molta estona a ara tenir que còrrer ràpid i es fa difícil però desprès he vist que anàvem a 4’10’’/km vaya bestia el Joan i jo amb el ganxo però ja estem sols. Li dic que marxi que jo no puc més però el Joan no vol marxar u em porta collat però volant. A l’entrada de l’últim sender em deixa passar i decidim que cadascú al seu ritme. Jo recordo la tàctica que deia i al sender de la Garriga....gas a fons i així ha sigut, he agafat totes les forces i que em quedaven i m’he tirat. S’ha notat que les cames ja estaven toves perquè el sender es feia estret i costava traçar fi però amb els ànims del Ramón Fargues a la part més heavy he disfrutat i a sobre anava veient cada vegada més aprop al cinquè però m’ha faltat una mica i al final de la baixada em treia 30 segons. Tot i haver fet un esforç bestial al últim km que era per pista plana amb tendència a baixar no he pogut agafar-lo això sí els ànims de la gent a l’arribada s’han agraït molt i sobretot els de l’Anna. No hi ha res millor que desprès de patir dos hores llargues veure el seu somriure.

Arribada cansat però molt content

Desprès xerrar i riure amb tothom i de regal no ha pogut ser el buho (només pels primers) que era molt guapo però m’he emportat cap a casa un assortit de productes de mel molt bons. Sisè de la general i per fi acabava una cursa, a veure si ja no perdó aquesta bona costum, disfrutar i acabar.
Per últim agrair a l’organització el treball fet amb carinyo i molta il·lusió i felicitar a tothom que ha col·laborat perquè els corredors poguessin disfrutar d’un dia genial de córrer per muntanya o com diem ara trailrunning.