GoreTex Series Cerler

Amb les GoreTex Series fent la seva parada a Benasque aquest finde, tenia previst pujar a fer el dissabte el km vertical i diumenge la cursa de muntanya.

Al final l’absència de gent important es va trobar a faltar i molt, i no parlo dels runners que participaven a la Copa del Món aquest mateix cap de setmana, però també havia gent amb qui disfrutar de la natura.....una mica amb plan autista però ja som així.

Suposo que la calor que està fent últimament (als migdies ja no em sobta veure el termòmetre marcant més de 35º) i el curro fan que no tingui gaires ganes de fer res i els nervis que s’han de tenir davant d’una cursa aquest finde estaven desapareguts. Estava dissabte davant del crono, fent el compte enrera, i jo pensant que tenia que enviar un sms al dia següent a l’Anna perquè seria el seu sant, i amb aquesta mentalitat és difícil concentrar-se per sortir a muerte en una prova tan explosiva. Total que entre que era prova puntuable per la Copa d’Espanya de curses verticals, amb un munt de gent de centres autonòmics de tecnificació, i la meva poca chispa la cursa va ser un continu repetir-me -Tio apreta el cul que vas parat. Quan em va passar el Josep Cuadrat (cinquè a la meta i un crack de les curses de muntanya) vaig intentar motivar-me intentant que la nostra distancia anés creixent molt progressivament però quan em vaig mentalitzar ja no el veia.....frustrant. Com vaig poder vaig anar fent i amb una sensació d’estar perdent lo temps per no esforçar-me prou i amb les pulsacions baixes (pulsacions màximes de 186 quan l’any passat vaig pujar a 196) vaig arribar al últim tram on ja es veu la meta i per fi allí vaig donar durant uns segons tot lo que tenia. Resultat vintè de la general i un temps de 33’16’’ amb una millora respecte a l’any passat de 29’’..... jo milloro però la gent entrena més que jo i els meus progressos es queden en relatius fracassos.

Diumenge va ser pitjor, no havia manera d’activar-me i només em sentia capaç de portar el ritme cochinero i ni les pulsacions pujaven ni era capaç de córrer on podia i on ho tindria que fer. A la sortida vaig deixar passar bastanta gent i desprès no tenia ganes de ficar en perill ningú fent avançaments perillosos en els primers corriols així que amb la calma vaig anar passant gent.
Quan vaig veure que el ritme de la gent ja era més bo vaig decidir quedar-me allí per guardar forces per la pujada final al Pico Cerler perquè aquella pujada és dura i tècnica i arribar allí tocadet suposa perill de pajara i de fer-se mal. Quan ja veia l’avituallament d'Ampriu que donava pas a la citada pujada ens va tocar creuar un rierol i un tub de pvc i la meva poca concentració em va portar a arribar a l’altra banda del rierol amb un tall bastant lleig. Al avituallament paro un moment i al mirar-lo em va recorda la ferida de la Mireia quan es va clavar els plats.....ferida neta però de tall profund. Agafo aigua i continuo corrent però cent metres més endavant decideixo que no té gaire sentit fer la pujada i arriscar-me a que la ferida comenci a sagnar a lo bestia i que s’embruti i s’infecti. Així que mitja volta i desprès de comunicar que abandonava em vaig anar a l’ambulància on em van dir que farien falta punts. Baixo a Benasque i com no tenien punts em fiquen unes tirites i cap a casa.

Resum del finde.........espero que aquesta desídia, peresa, falta de motivació vagi marxant i torni a sentir nervis i aquella electricitat recorrent el meu cos davant d’una cursa. Com a mínim em queda el crono que diu que tot i les males sensacions tampoc estic tan malament i vaig millorant respecte al passat.

La ferida avui dimarts sembla que va per bon camí i demà si trobo les forces necessàries sortiré a provar com esta la maquina de córrer.

I per últim un video que m'encanta perquè només els que em viscut aquestes sensacions tan ridícules per la majoria però plenes d'autoestima per nosaltres que disfrutem de les agulletes i el patiment per poder arribar a reptes que abans ens semblaven sobrehumans.

Cellers - Mirapallars

Avui tocava ruta pirinenca, per preparar les vacances de turisme-actiu als Alps, però com no tinc cap (tot i ser molt cabeçut i continuar insistint tot i rebre per resposta infinits no's - missatge encriptat per qui se senti al·ludida :-P) doncs m’he deixat la crema del sol i no m’he atrevit a pujar tan amunt sense protecció i m’he quedat al meu estimat Montsec.
La ruta era sortint de Cellers pujar al Mirapallars passant per l’ermita de Sant Salvador del Bosc.
Diuen que sortir a entrenar un dia de pluja val per dos, un pel entreno fet i dos pel que la gent deixa de fer per no sortir amb pluja. Doncs avui he entrenat com a mínim per dos tot i que diria que ha sigut per tres. Com he sortit a l’hora dels vividors (12:12) doncs m’he menjat tota la calor i el termòmetre s’ha bellugat entre 33º i 37º.
De sortida per l’asfalt ja es notava que la temperatura era alta i l’ambient bullia, al entrar a la pista i desprès al corriol la cosa ha millorat i s’ha notat més humitat i menys calor però com llavors el terreny era més pendent doncs a suar a lo bestia. Portava un bidó i m’he tingut que controlar molt perquè als cinc minuts ja l’hauria tingut buit. Pujant m’he trobat bé tot i la limitació de la calor, a més he tingut una paredeta per saludar a Jou i Mireia, que estaven fent ruta amb les criatures, que m’ha anat bé per recuperar. Desprès sense parar fins al cim. Quan ja estava a la collada i em quedaven uns 5 minuts per arribat adalt he tingut un sustillo d’aquells que fan rebentar el pulsòmetre.... estava en un tram de pedres i de cop i volta mig marejat com anava he sentit el fimbreig de la cua d’un escurçó, alço la vista i a uns metres un bisho d’aquestos prenent lo sol i avisant-me que si feia un pas em "regalava" una dosis de verí....jo amb el cor a la boca he fet una volta per esquivar-lo i he continuat però als pocs metres un altre bisho....aquest amb el cap aixecat i disposat a passar d’avisos i atacar directament....RETIRADA, tot i que diuen que un bon Agent Rural mai es retira només fa mitja volta i continua avançant, jo avui m'he retirat doncs m'ha fet bastant mal rollo trobar dos bishos d'aquestos tan seguits i la resta fins al cim era semblant així que no he volgut continuar.
Al final per uns metres m’he quedat amb ganes de veure les vistes del cim i amb la calma he intentat no tornar-me boig buscant escurçons per tot arreu. Baixant he parat a "dinar" amb la tropa que ja estava a l’ermita. La resta de la baixada a ritme tranquil, que últimament no em noto fi baixant i amb 3h 02’ arribava a la furgo.
La rehidratació ha sigut bestial, mig litre d’aigua, dos Coca-coles grans que han entrat soles ummmm i desprès mig litre d'aigua més i per arrodonir una estona desprès i amb un banyet al embassament de Cellers de regal he fet un xampu tot xerrant.

El resum d’avui és:
- No es pot sortir a les 12.....dominguero que és un.
- Cal buscar rutes amb fonts per no tenir que acabar omplenant el bidó en una font que tot i que encara no tinc cagarrines no m’estranyaria tenir-les ben aviat.
- Aparcar a l’ombra i trobar al arribar la furgo fresqueta és una triomfada....potser cal patir per poder-lo fer però val la pena.
- La polsera de LiveStrong al costat del rellotge motiva molt i a cada mirada al rellotge acabava més motivat per fotre canya...Gràcies. Go Lance go!!!

El próxim dia a tastar les embriagadores sensacions del mal d’altura dels 2000m.

D'avui no hi han fotos perquè anava en plan light, amb la calitja surten unes fotos molt lletges i a més la càmara no és resistent a la suor, suor-proof.

Juny

Els números d’un juny canicular han sigut:

- Corrent 8 sessions amb 168.71kms, 18h 56’
- Caminades 1 sessió amb 1h 58’
- Bici 11 sessions amb 508.29kms, 24h39’

De principi a fi aquest mes ha sigut una triomfada total, i no per fer uns números impressionants, o per uns resultats molt bons, o per una progressió bestial, res de tot això, juny ha sigut un mes on he sentit coses meravelloses tan esportivament com personalment i lo millor és que no puc distingir clarament les dos vessants ja que moltes vegades anaven juntes i eren un tot.
He descobert perquè m’agrada tan córrer, he nascut per fer llarga distancia tot coneixent nous paratges i racons de la nostra natura, tots els kms que fins ara havia fet era els passos naturals que tenia que donar per arribar fins a Ultra-Trail (Luigi sisplau dis-me la traducció al català perquè aquesta paraula no m’acaba d’agradar).
Si corrent sento que és una cosa natural i em surt de dins a la bici cada dia que passa m’adono que tot i disfrutar tan o més no tinc condicions naturals per pedalar. Tot i això ja tinc objectius a la vista i sobretot un per l’any vinent.
De tot plegat lo que em fot una mica és que a la feina tinc massa coses per fer (tot que sembli increïble que un currela de l’administració pública pugui dir això us ben asseguro que es veritat) i no he pogut gaudir massa de les coses que he fet. La resta de l’any surto del curro i desconnecto moltissim i si penso amb la feina és perquè em ve de gust però ara moltes vegades el cos està corrent però el cap està pensant en la carpeta de les feines pendents.

Mirant fredament els números surten pocs kms però la feina no ajuda a poder programa res amb una mica de cara i ulls, i molts dies al plegar o la lluna ja estava al cel o estava massa cansat per fer qualsevol cosa que no fos sopar o passejar per refrescar el cap i el cos.

Al juliol espero poder fer regatera als corriols pirinencs tot gastant keds....per la Maria bambes jujuju... i així preparar les vacances del setembre, del 5 al 12 de setembre amb el meu capità estaré fent turisme actiu pels Alps Alemanys, Austríacs i Italians.... cada dia tinc menys por i més ganes de disfrutar a muerte perquè estic convençut que allò serà molt gran i com desprès puguem quadrar agendes amb M&S ja serà BESTIAL.

Pel final deixo lo millor, un video protagonitzat per la meva AMIGA Mireia perquè molta part de la personeta que soc i de les coses que he arribat a fer és gràcies a ella....... sempre he pensat que la gent utilitza la paraula amic/amiga molt gratuïtament i per mi té un valor molt gran, que només la mereixen comptades persones que afortunadament he pogut conèixer.

Maria disfrutem que per un dia no som nosaltres els que quedem retratats

Apujeu el volum perquè això va ser mooooooooooooooooolt GRAN!!!! Mireia ja saps que està fet amb moooooolt cariñuuu!!!