GoreTex Series Cerler

Amb les GoreTex Series fent la seva parada a Benasque aquest finde, tenia previst pujar a fer el dissabte el km vertical i diumenge la cursa de muntanya.

Al final l’absència de gent important es va trobar a faltar i molt, i no parlo dels runners que participaven a la Copa del Món aquest mateix cap de setmana, però també havia gent amb qui disfrutar de la natura.....una mica amb plan autista però ja som així.

Suposo que la calor que està fent últimament (als migdies ja no em sobta veure el termòmetre marcant més de 35º) i el curro fan que no tingui gaires ganes de fer res i els nervis que s’han de tenir davant d’una cursa aquest finde estaven desapareguts. Estava dissabte davant del crono, fent el compte enrera, i jo pensant que tenia que enviar un sms al dia següent a l’Anna perquè seria el seu sant, i amb aquesta mentalitat és difícil concentrar-se per sortir a muerte en una prova tan explosiva. Total que entre que era prova puntuable per la Copa d’Espanya de curses verticals, amb un munt de gent de centres autonòmics de tecnificació, i la meva poca chispa la cursa va ser un continu repetir-me -Tio apreta el cul que vas parat. Quan em va passar el Josep Cuadrat (cinquè a la meta i un crack de les curses de muntanya) vaig intentar motivar-me intentant que la nostra distancia anés creixent molt progressivament però quan em vaig mentalitzar ja no el veia.....frustrant. Com vaig poder vaig anar fent i amb una sensació d’estar perdent lo temps per no esforçar-me prou i amb les pulsacions baixes (pulsacions màximes de 186 quan l’any passat vaig pujar a 196) vaig arribar al últim tram on ja es veu la meta i per fi allí vaig donar durant uns segons tot lo que tenia. Resultat vintè de la general i un temps de 33’16’’ amb una millora respecte a l’any passat de 29’’..... jo milloro però la gent entrena més que jo i els meus progressos es queden en relatius fracassos.

Diumenge va ser pitjor, no havia manera d’activar-me i només em sentia capaç de portar el ritme cochinero i ni les pulsacions pujaven ni era capaç de córrer on podia i on ho tindria que fer. A la sortida vaig deixar passar bastanta gent i desprès no tenia ganes de ficar en perill ningú fent avançaments perillosos en els primers corriols així que amb la calma vaig anar passant gent.
Quan vaig veure que el ritme de la gent ja era més bo vaig decidir quedar-me allí per guardar forces per la pujada final al Pico Cerler perquè aquella pujada és dura i tècnica i arribar allí tocadet suposa perill de pajara i de fer-se mal. Quan ja veia l’avituallament d'Ampriu que donava pas a la citada pujada ens va tocar creuar un rierol i un tub de pvc i la meva poca concentració em va portar a arribar a l’altra banda del rierol amb un tall bastant lleig. Al avituallament paro un moment i al mirar-lo em va recorda la ferida de la Mireia quan es va clavar els plats.....ferida neta però de tall profund. Agafo aigua i continuo corrent però cent metres més endavant decideixo que no té gaire sentit fer la pujada i arriscar-me a que la ferida comenci a sagnar a lo bestia i que s’embruti i s’infecti. Així que mitja volta i desprès de comunicar que abandonava em vaig anar a l’ambulància on em van dir que farien falta punts. Baixo a Benasque i com no tenien punts em fiquen unes tirites i cap a casa.

Resum del finde.........espero que aquesta desídia, peresa, falta de motivació vagi marxant i torni a sentir nervis i aquella electricitat recorrent el meu cos davant d’una cursa. Com a mínim em queda el crono que diu que tot i les males sensacions tampoc estic tan malament i vaig millorant respecte al passat.

La ferida avui dimarts sembla que va per bon camí i demà si trobo les forces necessàries sortiré a provar com esta la maquina de córrer.

I per últim un video que m'encanta perquè només els que em viscut aquestes sensacions tan ridícules per la majoria però plenes d'autoestima per nosaltres que disfrutem de les agulletes i el patiment per poder arribar a reptes que abans ens semblaven sobrehumans.