Entrada marcada pel divertit humor verd que m’ha ajudat i m’ajuda tant a assimilar la nova situació. Procuraré no estar contínuament justificant les paraules utilitzades jajaja
Els Yankees, creadors de la mountain bike (mtb), des del moment de l’aparició de les suspensions en les bicis van diferencia les rígides, hard tail (cua dura), de les dobles soft tail (cua tova).... ara ja podeu deixar de malpensar respecte al títol de l’entrada al blog d’avui.
24 de juny del 2009, dia de la meva estrena en les curses de 24hores en versió solo. A les poques hores tenia que ficar el peu a terra i abandonar per culpa de les putes pastilles de fre de davant. No va ser un pal molt gran, m’ho vaig prendre prou bé però els dies han anat passant i entre unes coses i altres fins avui no he tornat a pujar a la meva estimada rígida.
La veritat és que no sabria dir el motiu d’aquest període tan llarg sense pujar-me a la mtb, no va ser que em rallés, no va ser problema de falta de temps perquè amb la de carretera i la doble he anat fent coses, no ha sigut els problemes mecànics perquè a la que el millor mecànic de mtb de Lleida, el Franky de l’Unipreus, l’ha acariciat tot ha tornat a anar com la seda, però l’únic que estar clar és que he estat 93 dies sense sentir la velocitat, la precisió, el terreny, la potencia i el plaer de fluir pels senders.
Avui he sortit a pedalar sol perquè el cos em demanava fer-ho així i gràcies a tenir amigues que son les millors que puc trobar i que no mereixo ho he pogut fer, gràcies.
Els Yankees, creadors de la mountain bike (mtb), des del moment de l’aparició de les suspensions en les bicis van diferencia les rígides, hard tail (cua dura), de les dobles soft tail (cua tova).... ara ja podeu deixar de malpensar respecte al títol de l’entrada al blog d’avui.
24 de juny del 2009, dia de la meva estrena en les curses de 24hores en versió solo. A les poques hores tenia que ficar el peu a terra i abandonar per culpa de les putes pastilles de fre de davant. No va ser un pal molt gran, m’ho vaig prendre prou bé però els dies han anat passant i entre unes coses i altres fins avui no he tornat a pujar a la meva estimada rígida.
La veritat és que no sabria dir el motiu d’aquest període tan llarg sense pujar-me a la mtb, no va ser que em rallés, no va ser problema de falta de temps perquè amb la de carretera i la doble he anat fent coses, no ha sigut els problemes mecànics perquè a la que el millor mecànic de mtb de Lleida, el Franky de l’Unipreus, l’ha acariciat tot ha tornat a anar com la seda, però l’únic que estar clar és que he estat 93 dies sense sentir la velocitat, la precisió, el terreny, la potencia i el plaer de fluir pels senders.
Avui he sortit a pedalar sol perquè el cos em demanava fer-ho així i gràcies a tenir amigues que son les millors que puc trobar i que no mereixo ho he pogut fer, gràcies.
Sortint de la City aprop del riu Segre
Sender del riu Set des de Alfes a Aspa
Les primeres sensacions han sigut de satisfacció al veure que el fre de davant va millor que quan va sortir de fàbrica, els canvis sembla que em llegeixin el pensament i tot just fico el dit al polsador la cadena busca el plat o pinyo que desitjo....els japonesos de shimano ens fan pagar la pijeria però l’xtr és orgàsmic, la forquilla dibuixa el terreny sense perdre eficiència en avançar el màxim amb la força que aplico als pedals, la posició a sobre la bici em recorda que la meva estimada i jo som un sol........tot i que passats els 100 minuts de ruta les lumbars em recorden que potser seria hora de anar tirant cap a casa.
En definitiva que avui he recordat perquè l’únic esport que no he deixat de fer des de el 1992 és el mountain bike i no vull pensar en el futur, però em veig 17 anys més sobre la bici.
En definitiva que avui he recordat perquè l’únic esport que no he deixat de fer des de el 1992 és el mountain bike i no vull pensar en el futur, però em veig 17 anys més sobre la bici.
Sender riu Set aprop d'Aspa
Perquè ja estem a la tardor i cal adaptar-se al clima, Gore-Pèl !!!
La ruta d’avui doncs no penseu que ha sigut impecable, sortint de lleida city poca cosa es pot demanar. He anat a buscar el sender del riu Set des de Alfés fins a Aspa, i tot i lo torpe que estic tècnicament parlant la veritat és que he disfrutat i per moments m’he sentit com el Nino Schurter en les dos últimes voltes de la cursa del campionat del món........si no l’heu vist aquí teniu unes fotos, llastima que ja han retirat el video, era espectacular veure com flueix pels senders hiper-tècnics el suís successor del Deu del mountain bike Frischie.
El plaer de ficar-se a sobre dels pedals i apretar i veure que la bici només fa que avançar i accelerar és increïble, llastima que el mal de cames i el cor intentant sortir per la boca em facin parar de sentir aquest plaer. Estar en mig d’un sender de pujada i ficar el cul a la punteta del sillin i sentir com de davant s’intenta aixecar però aconsegueixes superar aquell obstacle sense possar el peu a terra...........a veure no sigueu malpensats/des que tenir la punteta del sillin al cul no és l’important, com tampoc si de davant s’aixeca o no, lo realment important és arribar al final amb un somriure i sensació de plaer immens.....jajaja
Per últim i sense tenir relació amb tot lo anterior explicat, o sí. He descobert que anar a fer la compra un dissabte pot ser un plaer i pel qual dono les gràcies tot i que no ho puc fer, o sí.
