dimarts, 29 de març del 2011

Marxa de les Muntanyes de Prades


Equipo KM0 PONENT


Sábado a las 3:45 suena el despertador y no es para ir a trabajar y lo más curioso es que salto de la cama. No me entra pero desayuno que me espera un día potente. A las 5, comienza la recogida de compañeros del super-equipo KM0 PONENT por las calles de Lleida, los Marcs, realmente recogía zombis con zapatillas de correr. Ponemos dirección a la Selva del Camp y en un plis-plas estamos recogiendo los dorsales en forma de pulsera de plástico (buen invento para no tener que destrozar con los imperdibles nuestras camisetas) junto a Roger que seria el cuarto componente del equipo. Nos vestimos y comenzamos a soltar los nervios con el cachondeo típico y previo a las grandes citas. Visitas al lavabo…que os voy a explicar jajaja. Salida y delante tenemos 67,5kms y +2645m pero lo que no se puede cuantificar es lo bonito del paisaje, montañas, barrancos, bosques de pino, de robles y alzinas, refugios y pueblecitos. Los primeros kilómetros sirven para que la gente se vaya colocando en su lugar y nosotros nos vamos explicando batallitas anteriores y riendo, sobretodo riendo hasta dolerme más los abdominales que las piernas…. El humor escatológico triunfo y ahora me miro de otra manera los chándals y las moscas. Nos despojamos de las camisetas de manga larga y corta-vientos que el sol ya esta haciendo de las suyas. Marc nos explica sus sensaciones en el estreno de la mochila Ultra-light Olmo de 5l, para los amigos Pamela, parece pequeña pero es matona porque cada milímetro de superficie esta muy bien estudiado y pensado, bolsillos para lo necesario y imprescindible, y los dos bidones para disfrutar, relamer y succionar. La conclusión es que es perfecta para días de buen tiempo donde no sea necesario un forro polar o similar ya que a la que haya que guardarlo no cabra dentro de la mochila, pero para un impermeable o cortavientos, comida, agua y el material de emergencia es ideal. Entre risas, subidas en silencio donde solo se nos oye respirar como jabalís, bajadas a lo loco y llanos trotando a ritmo percheron vamos digiriendo en mejor o peor medida los kms. En el último avituallamiento y cuando quedan 10 kms a meta, hacemos reunión y el único punto del día es – Marika el último!!!- asin que cada uno a su ritmo nos tiramos como locos. Lo de menos es quien entra primero y cuanto tiempo nos sacamos entre nosotros, lo mejor es las felicitaciones y las caras de felicidad y cansancio a partes iguales….Lo hemos conseguido, un reto más al bolsillo y lo que es mejor, en compañía y disfrutando cada metro.


Ahora después de dos fines de semana de carreras y 172kms y +7700m toca dar descanso a los pies y disfrutar de los recuerdos y pensar en nuevos retos.



Marc enseñando el estado en que quedo su pulgar despues de enviar infinitos mensajes de movil...poco pofesionales que somos!!!



Pamela dejo en este estado semi-catatonico a Marc...Ya te lo decia yo, demasiado bidon para ti



Uno de tantos lugares preciosos que recorrimos

dimecres, 23 de març del 2011

UT Les Fonts a Xerta



Ultra trail de les Fonts al poble de Xerta, o lo que és lo mateix, finde córrent per muntanya en un lloc preciós i on l’organització ens van fer sentir com a casa amb tot de detalls i atencions. Només puc dir que qui li agradi córrer per muntanya no es pot perdre una cita com aquesta. Per només 50€ et donen la possibilitat de disfrutar d’un racó de natura quasi verge i desconegut per la majoria, d’un repte de superació personal, de compartir sofriment i riures a parts iguals amb gent que li agrada lo mateix i de veure que el cos humà només es un contenidor de transport que et du fins on el cap vulgui.

La prova son 105kms i +5000m que es dividia en tres etapes:
Divendres una cursa nocturna de 23kms i +350m
Dissabte 55kms i +3000m
Diumenge 27kms i +1650m

Però anem per parts, divendres recullo el dorsal, el xip, la botella de vi i la samarreta tècnica de màniga llarga, sense cues i amb gent molt agradable i preocupada per les necessitats dels corredors.
Aparco la fragoneta a un bon pàrking habilitat per l’organització, i allí amb vistes del campanar de l’esglesia de Xerta i de la LLUNA, amb majúscules perquè semblava gegant i amb l’ambient tan net de nuvols i poca humitat es veia espectacular...semblava que ella també volia ajudar a que la cursa nocturna fos encara més espectacular.
Em canvio i afegeixo a l’equipatge habitual el frontal, un Black Diamond amb un led i una bombeta halògena de 10w. El fet que no només participessin corredors de la Ultra sino que es podien fer les etapes independentment, i no totes, feia que tingués clar que de sortida no podia deixar-me anar pel ritme general perquè podia caure en l’error de seguir gent que només feia una etapa i per lo tant portarien un ritme molt alt.

Sortida a les 21:00, i primer pels carrers del poble amb la llum dels fanals però poc a poc només queden els frontals i la lluna....espectacular. A la primera pujada al aixecar la vista es veu tot el recorregut marcat amb petites llumetes en moviment. Vaig molt bé i tranquil disfrutant del senderet i del bon rollo de la gent, desprès passem a una pista una mica més ampla on es pot avançar i vaig fent al meu ritme fins arribar al punt més alt de la cursa i ja tot, més o menys, baixada. Si fins ara els frontals ajudaven, ara son tan bàsics com el cor, pulmons i músculs. Ara es veuen les diferencies entre els típics i nombrosos Petzl’s estil Tikka de 3 i 4 leds, que es fan del tot insuficients per deixar-se anar a les baixades, i els frontals més pesats però amb més potencial lumínic que deixen disfrutar de la baixada. Hi ha gent que es la primera vegada que corren amb frontal i van parats però la convivència excepte casos comptats és bona, en el meu cas només vaig tenir 5 incidents amb gent que no entén que si un arriba per darrera no té cap sentit no facilitar l’avançament, perquè al final la situació acaba amb el mateix resultat, un avançament perillós per tothom.
Al arribar a Aldover em vaig quedar al•lucinant, en qüestió de segons passaves del absolut silenci natural a una plaça plena de gent animant amb música i avituallament....semblava que fossis el Kilian jornet entrant a Chamonix desprès de fer la volta al Montblanc....impressionant. Amb la recarregada de piles experimentada, anar menjant kms fins a arribar molt content a la meta. Les sensacions eren genials, gens de cansament i més aviat tenia la sensació d’haver fet una sortideta nocturna, crec que el cervell estava tan feliç que es va oblidar d'analitzar l’estat muscular que al dia següent al aixecar-me ja no em semblava tan idíl•lic. 2h07’21’’ i el 68 de 182. Dutxes amb aigua calenta, sopar molt bo i a dormir que eren les 00:30 i a les 5 tocava aixecar-se.

Dissabte a les 5 despertador i tot i haver dormit acompanyat per les campanes de l’església ( per mi que cada 5 minuts tocaven) no estava molt trinxat, em vesteixo sense frontal però amb motxilla i tot lo necessari per passar tot el dia corrent (Paravent, barretes, gels, compeeds, esparadrap, manta tèrmica, xiulet, bena elàstica, aigua i mòbil). Esmorzar de l’organització i a les 6 amb les estrelles tacant la foscor, sortida. La gent surt a un ritme molt alegre i fins a Pauls trobo que vaig massa ràpid però com es pla doncs vaig fent. A Pauls (km 10) comença la muntanya de veritat i córrer pensant en mil coses passa a l’historia, i ara cada pas ha de ser conscient i precís perquè sino vas a terra i allí el terra es dur. La pujada al principi entre bosc, desprès tartera de pedra, més endavant prat i llavors amb un vent duríssim i fred anar buscant el punt més alt que semblava que mai arribaria. El fred al final feia que les meves mans estiguessin congelades i sense sensibilitat però només em volia concentrar a cercar l’inici del descens, que quan per fi el vaig començar de seguida vaig veure que el fred minvava però el vent feia encara més difícil el de per si tècnic descens. Al final tot té la seva recompensa i en una font amb zona recreativa havia un avituallament que semblava una aplec per l’ambient i la teca que hi havia....alimentació esportiva (beguda isotonica Powerbar, barretes i fruits secs) i menja del bo (entrepans de xoriço, formatge, pernil, cervesa, gominoles, codony i de tot) menjo però no em vull parar massa perquè llavors no arrenco. Un altra pujada tan dura com bonica i una última pujada més light però que amb els 35kms que portaven ja no ho era tan assequible i cada metre es va tenir que lluitar. Al final t’adones que les baixades en aquestes muntanyes no es sinònim de descans, sino de continuar patint i fins que no vaig veure el meu estimat campanar no vaig veure clar que el patiment s’havia acabat. Creuo la meta amb 8h09’25’’ i 45 de 147, però sobretot tinc al cap i al cor un sentiment de superació personal bestial, feia molt temps que no patia tant per aconseguir un repte. Quin plaer, asseure’s a terra amb l’esquena arropenjada a la furgo i tancar els ulls i sentir-se destrossat físicament però ple de orgull i de pau al cor. Dutxa i dinar al moment, arribessis quan arribessis sempre tenies menjar calent, i a descansar. Per la tarda tres xerrades sobre curses d’aquelles que semblen fetes per super-homes però que quan veus que son gent com tu et fan somiar, i just acabar a sopar un super-plat de macarrons amb un xampú que em van entrar de meravella. A les 23 ja estava al sac preparat per dormir i fins a les 7 vaig dormir com un sinyor.

Diumenge, al aixecar-me els dubtes de la tarda respecte a les meves possibilitats, no d’acabar la tercer etapa, sino de poder començar-la eren molt grans. El mal de quàdriceps era MOLT important i lo pitjor eren un parell de dits del peu dret, però em vaig vestir i vaig sortir. Que dur va ser, primer arrossegava els peus i em preguntava com podia pensar en fer una cursa de 27kms i +1650m, mentres pensava aixo vaig començar a trotar escombrant el terra amb els peus i desprès de 10 minuts vaig dir-me a mi mateix. -Si ja no arrossego els peus!!! ves que no sigui possible fer-ho-. Sortida i veient-me allí em vaig animar i vaig pensar que amb arribar ja n’hi havia prou. Poc a poc la musculatura agafa temperatura i fa mal però no tant i excepte a les baixades no pateixo en excés. La primera pujadeta la faig molt tranquil però com havia sortit lent vaig passant gent i això em fa pensar que no estic tan malament. Com més dreta es la pujada millor em trobo i més gent paso, la baixada ja es un altre tema i nomes em concentro a vigilar on trepitjo i no fer cas al mal de quàdriceps que tinc. La segona pujada es dura i llarga i camino molt però tampoc dona per més i a sobre vaig passant més gent. La Coscollosa és l’inici del descens que em fara veure que no tinc cames sino pals d’escombra a punt de petar, em passa gent que podria seguir però el mal de cames em fa impossible fer-ho avui. Avituallament on menjo i deixo de patir una estoneta però ara al cap ja només tinc al cap la meta, així que a per la feina, 8 kms i la UT Les Fonts serà meva. Poc a poc el mal de cames es dilueix entre les sensacions de tenir a tocar l’objectiu i sense ser conscient vaig apretant a la zona plana del final. Els 2 últims kms els faig per sota de 5’/km i l’últim a 4’30’’/km, ara el mal de cames no té cabuda al meu cos, només hi ha lloc per la felicitat i la pau que tres de dies de córrer per muntanya m’han donat. 3h54’46’’ i 120 de 239.

Total 14h11’37’’ i 45 de 123. Com sempre al creuar la meta tot s’acaba i sembla que una vegada aconseguit el repte les sensacions més potents es dil•lueixin molt ràpid i només quedi el record de lo viscut. És més enriquidor lluitar per l’objectiu que una vegada s’ha aconseguit, llavors només és una samarreta amb la paraula finisher o un bonic record de fang de la cursa, això sí, per temps que passi sempre podré tancar els ulls i recordar el mal de cames baixant la Coscollosa el segon dia, o els ànims amb els companys, o el mal del dit del peu, o el tracte rebut de la gent dels avituallaments, o l’entrada a Aldover, o obrir els ulls a les 5 del matí i adonar-me que m’esperen més de 8 hores corrent, o els dos últims kms de la cursa, i així tots i cadascun del moment viscuts que per sempre quedaran gravats al meu cap.

diumenge, 13 de març del 2011

Montseny

Feia temps que volia visitar aquella zona però fins aquesta setmana passada no ha arribat el moment.
L’excusa participar en la nostra primera Rogaine de 6 hores a Sant Feliu de Buixalleu. De la cursa em va quedar un gust agredolç, barreja de bones sensacions viscudes a la recerca de les fites tot decidint nosaltres l’ordre i quines faríem, i de dolentes tot lluitant de no perdre més sang amb les esgarrapades dels esbarzers que trobaves a quasi tot arreu...però segur que hi tornaré.
La resta de dies turisme actiu disfrutant d’uns llocs molt bonics però on les senyals d’humanitzacions son constants i fa difícil sentir que estàs en mig de la natura. En qualsevol moment sents veus o pitjor encara crits, sempre veus una carretera o un pàrking ple de cotxes i ja no parlo d’arribar a un cim i trobar-te més de 30 persones allí cadascú al seu rollo. Potser kamakulandia és això, doncs a mi que em busquin poc i entre setmana, que la cosa estarà més tranqui-la.
Per cert i a tall informatiu: l’Eix, carretera C25, des de Vic direcció Girona està en obres, i si sou de fàcil estrès al volant millor buscar alternatives. Nosaltres com no teníem presa doncs varem fer record de consum mig de la Kangoo 5’9l/100km.


Ja tenim el mapa...i ara cap a on??


El refugi cutre cutre que l'Anna va buscar


Un faig, dos faigs, tres faigs...una fageda


Matagalls

Font dels Mosquits...doncs no varem veure cap


Boix grevól


Un bitxu molt raru que sembava un pal


Estanys de Sils


Fageda de les Agudes

Font Vella...sí, sí la de veritat

dimarts, 1 de març del 2011

Alimentació esportiva Infisport

Dissabte l’Erik em passava barretes i gels de la marca Infisport, i com fins avui no tenia festa doncs tocava esperar per poder provar el pruductu i veure com funciona una marca diferent a PowerBar, que es la que utilitzo normalment perquè em funciona molt bé, efecte placebo? potser sí però com em va bé doncs endavant.

Per veure si funcionava vaig pensar que tenia que buscar una ruta durilla i que estigués aprop del meu límit per ficar el cos a prova i veure com reaccionava amb l’ajuda de les “barretes”.

Ruta corrent pel Montsec de Rubies, sortint de Vilanova de Meià (610m), escalfar per la carretera que puja al Pas Nou per agafar el desvio que porta al Cogulló (1002m), desprès pista passant pel coll de Cabeces i passant per la Font Blanca. Un trosset més de baixada per carretera i pujar per la pista direcció Rubiés, pujar al Pas de les Eugues, crestejar fins Mirapallars (1668m), baixar pel Grau Ample, pujar el Pas del Camí Ramader (1610m) i des d'aquí tot avall fins Santa Maria de Meià. Total 33 kms i 1864m+.
La ruta molt guapa i encara més dura. Les pujades molt dures, unes per guarres, Pas de les Eugues, altres pels pendents, Pas Camí Ramader i Cogulló. La baixada final llarga i amb pedres que m’han deixat els quàdriceps ben tous.



Així he acabat...faig mala cara jajaja


Per provar avui, he decidit que portaria una ND3SOLIDO, que està pensada per ser una barreta de molt fàcil menjar, i que aporta energia de manera sostinguda, però més rapida a l’hora d’assimilar que les barretes tradicionals com la Energy Bar de la mateixa Infisport o la Perfomance de PowerBar. L’he pres quan portava 2h i aprofitant que tenia que fer la cresta del Montsec on tenia que anar més lent perquè no hi ha camí i es va camp a traves, com no podia anar ràpid, i per lo tant la respiració era tranquil•la, podia empassar fàcilment. Al treure-la del embolcall m’ha sorprès que semblava un tros de codony però gens pringós, consistent (no he patit per si em queia a terra) i de molt fàcil mastegar i empassar...no m’ha calgut beure aigua suposo que amb més calor ajudarà a no tenir la boca pastosa. El gust, tot i ser cítric, jo la veritat es que no l’he trobat i m’ha recordat, i molt al codony, potser per algú diria que és massa dolç però per mi es genial. Als 10 minuts ja em notava menys emboirat i es que tindria que haver-la pres abans. I lo millor es que he fet la cresta amb tobogans, una baixada, un pla per sota de 5’/km, una pujada i la baixada final i he arribat bé d’energia, es a dir, que una barreta dona per 1h45’ potser això seria el màxim doncs els últims metres ja notava que anava un altra vegada justet, potser per falta de forces o per estar trinxat de tant baixar, si la ruta hagués durat més hauria pres el gel però no ha calgut.

Aquesta barreta trobo que és molt bona per lo poc que ocupa, per lo fàcil que es menjar-la, per lo bona que està, per lo molt que duren els seus efectes i perquè entrega l’energia bastant ràpid però no en plan subidon dels gels sino d’una manera més progressiva. En definitiva una barreta a mig camí entre les barretes classiques i els gels. Comparant-la amb PowerBar diria que és algo semblant a els Ride-shots però amb l'avantatja que en una dosis tens lo mateix que amb les 9 gominoles, estalviant-te estar pensant en anar prenent cada poc una gominola.

Cada vegada veig més clar que les barretes tradicionals no em fan gaire servei, excepte si vaig en bici en una tirada molt llarga on puc anar menjant trossets. Ara per ara estic decantant-me per gels en cas de globo o per aconseguir un subidon curt (45’) i sense importar-me el baixon de desprès i barretes de fàcil empassar i relativament ràpides de donar l’energia.

Preus productes Infisport

Barreta Energy Bar 1.5€
Barreta ND3 2€
Barreta Faster Bar 1€
Gel 1.15€

EDITO

Amb calma he estat analitzant un tram en pujada que vaig repetir dos vegades, la primera sense barreta i la segona amb ND3SOLIDO. El tram tenia una llargada de 0.6kms i 145m+, es a dir un 24%.

La primera vegada, sense barreta, portava 1h39'16'' de ruta i vaig trigar 9'41''.

La segona vegada , amb barreta, portava 2h49'47'' de ruta i vaig trigar 8'45''.

En definitiva, gràcies a la barreta vaig pujar amb millors sensacions i millorant el temps en 56''. FUNCIONA o això diuen les dades.