dilluns, 27 de febrer del 2012

Delta de l'Ebre




Feia bastants caps de setmana que tenia al cap l’idea de baixar a veure el Delta de l’Ebre però per unes coses o altres no podíem fer-ho realitat, quasi ja era un tema personal.

Total que dijous per fi li ficàvem remei. Comencem a carregar la camper, que per cert, la pràctica fa que cada vegada semblem més els mecànics de la Formula 1 al box excepte pel fet que era la primera vegada que carregàvem les bicis i la cosa és va resistir bastant. Primer la meva davant i la de l’Anna darrera, però no. Desprès al reves, i tampoc. Llavors un capa la dreta i l’altra a l’esquerra, i tampoc, la cosa ja començava a semblar més un acudit que algo seriós. Desprès d’un munt de partides al “tetris” ho vam aconseguir.

I llavors va arribar la millor sensació, engegar el motor de la camper i fica el mode “relax, al nostre ritme, estil nòmada” i quin plaer, els mals de caps desapareixen.

Enfilem C12 avall i en dos horetes i mitja estem al Delta. Busquem la Casa de Fusta, on trobem un àrea d’autocaravanes (AC) i allí ens instal•lem el campament gitano, de veins tenim dos AC alemanyes i una francesa. Fa molt bona pinta, pàrking de terra però molt pla, té servei de buidat de grises i negres i aigua per 3 euros, el pàrking és gratuït.

Dinem poca cosa i sortim a pedalar passant per la Tancada i arribem al Mediterrani a la platja de l’Eucaliptus. Pau, tranquil•litat, i milers d’ocells. Llàstima que jo anés en plan valent i acabes mig congelat per anar amb vestimenta d'estiu. És una passada la d’ocells que hi ha i això que no estem a millor època, Corbs marins, Ànecs collverds, Agrons blancs, Martinets, Flamencs, Arpelles, Fredelugues...Tornem a la furgo i veiem des del confort de la Camper la posta de sol.





Al dia següent ruta amb les bicis per l’Encanyissada, novament la Tancada, i platja del Trabucador. Ruta molt bonica i al Trabucador això de tenir a banda i banda el mar és genial. Desprès de la ruta ens regalem una paella de campionat, amb un vi de la terra que va fer la feina molt dolçament al restaurant de la Casa de Fusta, perquè desprès diguin que els camperistes i autocaravanistes son uns gitanos que només embrutem i no deixem un duro.





Sort que de la cadira del restaurant a la camper hi havia dos minuts perquè va costar d’arribar. Vam treure les cadires i a disfrutar del solet, els efectes de tenir la panxa contenta i l’ànima feliç. Abans de fer-se fosc vam decidir anar amb direcció Punta del Fangar, vam fer un passeig per la desembocadura de l’Ebre mentres el sol s’acomiadava per aquell dia. Buscant lloc per dormir vam fer cap a un furgoperfecte que hi havia a la platja de d’urbanització Ruimar, no s’ajustava a la nostra manera de pensar, i vam anar a la zona d’on surten les barques que fan la ruta pel Delta. Hi havia dos AC alemanyes i allí ens vam quedar. El lloc ara està bé però quan comenci a estar ple de turistes no és deu poder ni parar.

Al dia següent vam decidir deixar per un altre dia lo de visitar la Punta del Fangar i desprès de fer una min-volta per la zona vam pujar amb la calma a Balaguer.

Al principi em trobava estrany allí, i és que no hi han muntanyes, tot és pla. Sense mosquits i gent allò és un plaer per passar més dies.

Resumint, ocells i platges solitàries.....genial.




diumenge, 19 de febrer del 2012

Asics Trabuco 14




Per ficar-vos amb antecedents cal dir que les últimes sabatilles que vaig portar eren les Salomon Xt wings, ho comento perquè tot i no voler fer una comparativa entre aquestes dos sabatilles sempre tinc al subconscient les sensacions de les últimes sabatilles que vaig portar.

La primera sensació al agafar-les és de solidesa i de tenir a les mans unes sabatilles ben fetes. No tenen una gran presència que entra pels ulls, com les Salomon o altres marques més preocupades pel marketing i l’estètica , son espartanes però fan molt bona pinta i ja intueixo que faran molts kms als peus.

El pes de la sabatilla va ser 351gr, més lleugeres que les Xt Wings, 400gr. Primera bona noticia, per les meves cames.

Als ficar-me les Trabuco semblen d’aquelles sabatilles que cal fer-lis un rodatge perquè s’adaptin al peu, però desprès amb un parell de sortides t’adones que mai seran un guant però que tampoc fan ferides ni butllofes. No son com les Salomon, que semblen fetes a mida, però son més agradables al peu que les Mizuno que per mi son massa dures i o t’adaptes a aquesta marca o millor deixar-la pels altres perquè son tremendament rígides i dures.

La subjecció és molt bona tot i que el turmell i taló a les Salomon està més ben agafat. En 380kms que porto amb elles tot i lo que comento no he tingut cap butllofa, ni esquinç de turmell, així que tot i no ser un guant cal dir que funcionen molt bé.

L’amortiguació, i ara parla un corredor que té problemes als metatars del peus, és excel•lent. Havia llegit que les Trabucco eren sabatilles per corredors de llarga distancia per lo bé que passaven els kms amb elles i puc dir que és veritat. Tant a la part del taló com dels dits amb les Trabucco és com anar per una catifa toveta, i el terreny que habitualment trepitjo son uns pedregalets interessants amb pedres de totes les mides, des de mida quasi sorra fins pedres de pam.

La tracció, és molt bona. D’acord que ara estan noves i malament aniríem si ja tingués problemes de relliscades, però com ja he dit tot sovint corro per pistes i corriols amb pedreta de 2 a 10 cms que és de lo pitjor per relliscar. Només un dia al Pirineu corrent per un sender-riu que degut al fred estava gelat vaig tenir problemes....que dit de pas només faltaria que a sobre el gel tinguessin tracció però com estava tan acostumat a no relliscar ni vaig pensar amb el gel. Tot i traccionar molt bé no semblen que es desgastin molt ràpid, diria tot lo contrari, amb 380kms no tenen gaire desgast.

El material de la part superior, tot i que la vegetació està sequíssima degut a que no plou ni per casualitat, no he tingut cap problema de desgast o trencar-se i us puc assegurar que les argelagues i romers els ha vist de molt aprop i unes quantes vegades. De totes maneres el fet de ser resistents no vol dir que tinguin un material tan resistent com poc transpirable, i ho diu un que necessita bona ventilació per no tenir els peus bullint.

Fins ara estic encantat amb elles. Només els cordons son l’únic punt negatiu, i es que son tan llargs que tinc que fer tres nusos i encara els tinc que ficar a la “bosseta” que té la llengüeta, al estil de les Salomon. De fet no és massa problema perquè és tallen i fora problema però fa tants dies que penso que ho tinc que fer i no ho faig que potser sí és un problema jajaja

A falta de veure que duren i com envelleixen, ara per ara, diria que tot i no ser el guant que son les Salomon pel meu peu, si tingués que comprar unes sabatilles noves estic convençut que repetiria.

dissabte, 4 de febrer del 2012

A treballar amb bici

Sempre he pensat que això de ser ecologista s’ho va inventar un català, i es que qualsevol cosa que sigui beneficiosa pel medi ambient també ho es per la butxaca.
Sempre he procurat que el meu impacte al medi sigui el mínim possible, que tot sovint és difícil però altres vegades costa ben poc de fer un petit gest.

Anar a treballar amb la bici diria que és un dels gests més fàcils de fer i que ajudar, i molt, a no malmetre tant el nostre planeta, i si s’aprofunditza una mica més en adonaríem que la societat també sortiria guanyant. Els carrers serien menys agressius i menys sorollosos amb la reducció de vehicles de motor, i el perill d’accidents seria infinitament més petit. Conseqüentment la gent començaria el dia amb menys estrès i més pau.

Però com el moviment es demostra movent-se, doncs ja fa temps que vaig començar a anar a la feina amb la bici.
Primer quan vivia a Lleida, a 27 kms de la feina, m’era molt difícil degut a la falta de llum solar, a que tot sovint a la meva feina no és plega a l’hora i s’em feia fosc, a la climatologia i a que trigava una hora en aquest trajecte. Al final resultava que tot just a l’estiu podia fer-ho entre quinze i vint dies....algo és algo.
Des de fa dos anys visc a Balaguer i tinc 3,1kms de casa a la feina, perfecte. Procuro anar sempre amb la bici i només la pluja o algun dia comptat pujo amb la furgo. Amb dos anys tot han sigut avantatges, doncs el temps que es triga amb la bici i el cotxe és el mateix, i això que aquest any he decidit respectar la cua als semàfors i no passar-me’ls amb vermell. Un altre avantatge és que he deixat d’agafar la furgo per un trajecte de deu minuts que només feia que consumir molt gasoil, envellir prematurament el motor doncs no li donava temps a agafar la temperatura idònia de treball i per lo tant el motor treballava molt malament. A més per ficar un exemple aquest mes de gener he pujat a treballar amb la bici deu dels tretze dies i he fet 58.9kms estalviant 8,8 € i deixant d’emetre 17kgs de CO2. Semblen poca cosa però si ho multiplico per dotze mesos i ho vaig fent cada any al final és molt més de lo que sembla, tant des del punt de vista econòmic com ecològic.
Una vegada parlat de les bondats d’anar amb bici a la feina, també voldria parlar dels perills i es que coses negatives no l’he trobat. Circular per les ciutats és perillós, i no pel simple fet de circular sinó per tenir que compartir la calçada amb conductors i peatons poc respectuosos amb els altres usuaris de la via. Els meus consells per sobreviure son:
  • Controlar les portes dels vehicles estacionats....la gent no mira mai abans d’obrir la porta, així que distancia de seguretat i un ull controlant sempre les portes.
  • Els peatons, conductors i demes usuaris de la via no ens veuen...i no per ser invisibles, que a vegades ho penso, sinó perquè per diferents motius es creuen amb preferència respecte a nosaltres, així que sempre s’ha de pensar que no ens han vist, perquè ja no diuen, - malpensa i encertaràs -.
  • Com ja he dit que semblem invisibles, doncs cal ficar-lis difícil i vestir roba  d’alta visibilitat, i a la que és fa fosc portar llums, tant davant com darrera. Sempre podran dir la típica frase – No t’he vist- però si sembles un arbre de Nadal sempre podràs dir-li de tot i amb raó.
  •  I per últim i crec que més important que els altres consells, respectar les normes de circulació....si ens queixem que no es respecta ningú i nosaltres fem igual, vol dir que no anem bé. Respectar la cua als semàfors, respectar la llum vermella dels semàfors i respectar les senyals de trànsit ajuda a que la gent ens vegi com un vehicle més de la via.

-----------------------------EDITO---------------------------------

El meu amic Jordi, als comentaris d'aquesta entrada ha participat de manera molt constructiva, lo qual li agraeixo molt, doncs una part del motiu d'existència d'aquest blog és crear debat i enriquir-lo amb les vostres aportacions. 
El seu comentari ha estat demolitsteam ha dit...A les recomanacions que has fet suma-li el tema dels robatoris. La temporada que vaig anar a treballar en bici la primera me la van robar .... el primer dia
Salut!

Per mi deixar la bici en zona pública no és una opció, el per què, doncs ja m'han robat una i no tinc ganes de tornar a viure aquesta situació. Es per aquest motiu que no vaig pensar a parlar d'aquest aspecte.
Per més fermada que la tinguis, els lladres si tenen ganes es poden emportar lo que vulguin, no tenen pietat.

Com a demostració de lo que parlo us deixo un vídeo de com obrir amb un boli Bic un cadenat/tanca dels tipus U que suposadament son dels més segurs. Si busqueu a Sant Youtube trobareu infinitat de vídeos relacionats amb el tema.