dimarts, 22 de gener del 2013

Un pas més aprop del geriàtric... torçada de turmell

Diumenge 13 em vaig fer una torçada de turmell, d’aquelles que tot i estar en cursa et fan ser realista i abandonar. Desprès d’un petit periple entre l’ambulància i el bar, que anava a ritme de bucle infinit, no vaig poder ficar-me gel per intentar baixar l’inflamació. Només vaig aconseguir poder estar assegut amb el peu recolzat en un altra cadira, d’aquesta manera estava una mica elevat i no baixava tota la sang cap avall.

Dilluns el turmell havia desaparegut i semblava que tingués uns peus de porc farcits....unflat, rebotit i calent com recent tret del forn. Per la tarda ja vaig començar amb el gel.

Dimarts quan la feina m’ho va permetre més gel i el peu en alt perquè descanses..... i com a perro falco todo son pulgas em comença a fer mal la gola, total que coix i refredat...quina il•lusió!!!

Dimecres sembla que l’inflamació està estable, i mirant en positiu sembla que comença a baixar. A migdia veig que el peu comença a agafar tonalitats sanguinolentes, vermells, negres, marrons....quin fastic!!! Per la tarda visitat al Jaume Cases, fisioterapeuta, que desprès de fer-me quasi marejar em va deixar el turmell molt menys inflamat i em va receptar un antiinflamatori homeopàtic –Traumell-.

Passen els dies i milloro però poc a poc. Cada dia que passa puc caminar una mica menys coix.

Diumenge estic molt millor, encara fa mal, esta una mica unflat però sento que ja començo a veure la llum. Per la tarda, desprès de treballar, un petit passeig acompanyat de tota la tropa de jubilats de Balaguer, el passeig del riu sembla una pista d’atletisme per la gent gran.

Dilluns, aprofitant que tenia una estona morta a la feina faig una mica de passejada per Rúbies, al Montsec, i trepitjar pedretes i anar per terrenys inclinats em fan veure que milloro adequadament. Per la nit com cada dia, situació còmica, al peu gel i a les mans tassa amb infusió per curar el refredat, les mans i gola bullint i els peus gelats.


Sembla que vaig per bon camí i aviat podré tornar a córrer.

Diuen que no hi ha lesió o malaltia que arribi en bon moment, i quina raó tenen. Feia uns dies que estava pensant en demanar hora per fer-me un prova d’esforç, i aquests contratemps farà que la cosa s’allargui una mica, espero que per mitjans de febrer estigui de nou en condicions mínimes per patir sota cobert i amb la critica observació dels professionals.

I per no deixar-vos amb l'imatge del meu peu al cervell gravada a foc, un video per torbar motivació i sortir a pedalar...amb la bici de muntanya...amb unes imatges plàstiques i espectaculars.


dimecres, 16 de gener del 2013

Cursa de les 2 Torres de Campredó

Amb l’idea de marxar un cap de setmana a veure el Mediterrani per la zona tarragonina decidim que combinar córrer, camper i mar potser una bona idea.
Com parlar de córrer per muntanya i Terres de l’Ebre és sinònim de passar-se per la web del Circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre doncs veig que la primera de la llarga temporada és a Campredó. A quinze minuts del mar, un lloc perfecte.

Dissabte sortim amb la camper i ens desviem de la C12 a Roquetes per anar a fer una ruta per la Vall cervera. Ruta molt bonica amb uns paisatges 100% made in Ports, racons preciosos i sense una ànima. El temps es molt canviant i a estones fa sol, altres bufa vent lleu, altres deixa caure gotetes, tot plegat fa que mirar el oratge sigui un entreteniment per si sol.





Desprès de la caminada dinem amb la companyia d’un gat que l’Anna va aconseguir tornar boig....El pobret encara escolta la seva estimada.


Que haura vist i sentit?


Havent paït anem a Campredó a recollir dorsal i escoltar les xerrades sobre medicina esportiva i rendiment esportiu, molt agradable i amena les quasi dos hores. Trobo que es una molt bona idea la de fer xerrades amb el fons de les curses de muntanya però tocant diferents temes.

A dormir amb el vent i les gotes picant la furgo sense parar, feia preveure una cursa freda i amb meteorologia durilla.

M’aixeco a les 6 per esmorzar i torno al llit fins a les 8, una hora abans de la cursa i sense patir per aparcar, pel dorsal ni res, un luxe.

Escalfar i pensar i repensar que roba portar, poca roba i poder patir molt pel fred o molta roba i morir deshidratat. Al final malles pirates i samarreta màniga llarga però escalfant tapadet. Les sensacions son bones, no d’un dia Super però em sento bé.

Jo vull un gosset així!!!!


A la línia de sortida em fico de la meitat endavant, res de l’últim i anar remuntant i menjant taps. Sortida, i com el primer tram era per asfalt i molt ample, em dona per controlar els primers i ficar-me en una posició bona. Ara be quan us he de reconèixer que sense cap motiu objectiu ni ben fundat, tenia al cap com un bon resultat fer entre els quaranta primers dels dos-cents que érem.


Sortida hiper-concentrat jajaja

Deixem l’asfalt i entrem al món xeic, és a dir muntanya tècnica, divertida i amb pendents infernals tan de pujada com de baixada. Que més es pot demanar, doncs tenir cames per poder disfrutar del patí de joc.

Passen els kms sempre amb tendència a pujar i vaig guanyant posicions sense perdre el cap ni les forces, fins que decideixo que a falta de poc per arribar al final de la pujada és hora de cremar carbonilla i pujar a fuego. Les cames piquen però controladament. Arribo a dalt i traguet d’aigua i a trencar pedres baixant. Primer passo a gent fins que entrem en un tram estret i es fa una mica de peloton fins que per darrera ve una cabra i ens apreta fins al punt que despertar en mi l’esperit baixar a lo Kilian, i en mig d’una tartera passo als de davant i marxo obrint traça. Per darrera ve un tio que em diu –Estas boig, com baixes!!! I enlloc de raonar i pensar que potser estava anant massa descontrolat i gastant massa energia només em ve al cap videos del Kilian i la cosa es fica pitjor i el camí es fa més estret i la velocitat augmenta fins a ser perillosa.....però que guapo es anar així de descontrolat i sense pensar en lo que pot passar, només disfrutar del moment. Ens quedem quatre que fem via volant entre garrics i pedregals a les rieres, bestial.

Tornem a córrer per terreny més pla i el ritme es bo i em sento comode però decideixo que aquest és un molt bon grup. Passen els kms i arribem al punt on havia decidit prendrem el gel que portava, aprofitant que passàvem per un avituallament on podria barrejar-lo amb aigua. El gel em va bé i noto el dipòsit d’energia més ple. L'idea era mantenir-me en el grup i esperar als dos repetxos últims, on decidiria si podia gastar cartutxos a l’última pujada i el parell de kms que quedaven fins a la meta.

Mentre ja tenia decidida la tàctica i baixant un marge molt pendent però sense res, el turmell esquerra es torça, però tan ràpid com m’arriba el dolor ja penso en positiu i que no serà res, unes passes coix, unes passes caminant, aixeco la vista i els tres companys marxen, torno a córrer i IMPOSSIBLE.

Camino i de cop tota la meva habilitat per córrer per la muntanya ha desaparegut només sento mal i por a ficar el peu a terra. Camino més i el turmell m’està bullint però em nego a parar. Continuo com puc i desprès d’uns minuts comença a passar-me corredors, molts em pregunten si estic bé, i els dic que sí però no es veritat. Al final quan arribo al següent control em diuen que lo que queda és molt guarro i decideixo plegar.

A la poca estona un vehicle de la bonissima organització em portar fins al poble. Ara em toca assegurar a l’Anna que estic bé, o no molt malament. Dutxa, beure, entrepà, pastissets i de tot cortesia de la gent de la cursa.

Globo-turmell

Tota la tarda amb el peu aixecat i al mateix temps unflant-se com un globus.

Al dia següent entre el vendaval de mestral i el mal del peu decidim deixar la caminada pel GR 92 per una altra ocasió i tornem cap a Balaguer.

Camper way of life

De tot plegat em quedo amb lo bé que em va cuidar l’Anna, amb el gran treball de l’organització i que fins al moment de la torçada de turmell estava dintre d’un grupet de quatre que lluitàvem per la setena posició.

Ara a curar el globo-turmell que tinc i lo més aviat possible a tornar a córrer per les muntanyes...amb dorsal o sense, això ja es veurà.

divendres, 4 de gener del 2013

Un any de bicicleta com a mitja de transport per anar a treballar

Doncs desprès d’un any apuntant les dades i experiències ja tinc el resum de lo que suposa anar a treballar amb la bici.

Han sigut 111 dies agafant la bici dels 173 que he treballat, que ve a ser un 64% dels dies, fins a la tardor estava al voltant del 75% però les pluges i el “mal temps” van ser l’excusa per deixar la bici i agafar el cotxe més dies.

El trajecte amb la bici és de 6,6 kms d’anada i tornada, amb el cotxe s’allarga una mica més, per evitar passos elevats per reduir la velocitat, fins als 7.8kms. Total que aquest any tot passejant he fet 732.6kms amb la bici i he deixat de fer amb el cotxe 870.2kms que no està malament al preu que va el gasoil.

I ja que parlo de despeses amb gasoil i ara que estem en mig de la crisis doncs que millor que veure la pasta que m’he estalviat mentres feia salut. Si fiquem un preu mig de 1.23 euros el litre i que el cotxe consumeix al voltant de 9.5l/100kms, el consum el fico tan alt perquè el trajecte és curt i el cotxe no agafa la temperatura per funcionar eficientment, a més les emissions de CO2 son aproximadament 160gr/km. Si fem números dona un estalvi de 101 euros i he deixat d’emetre 139kgs de CO2. No arreglaré ni la crisis ni la degradació del medi ambient però jo he ficat el meu granet i em sento molt orgullós.

Amb tot això només espero que faci reflexionar a uns pocs, i si algú deixa el cotxe a casa doncs ja estaré content. Reflexionem!!!

A m’oblidava, un punt molt important, si feu el pas d’agafar la bici penseu que passareu a formar part d’un grup exclusiu, i que la gent suposo que per enveja us mirarà malament i se’n fotran de vosaltres però nosaltres només disfrutem de lo bé que ens sentim fent lo que fem i deixem que els ignorants disfrutin de la seva ignorància.

Per últim donar quatre consells fruit de lameva experiència:

  • Roba reflectant és imprescindible, com més millor de dia i de nit. A la feina em coneixen com l’arbre de Nadal.
  • Llums, tan davant com darrera. Com sempre com més gran millor i son uns euros ben invertits en la vostra seguretat.
  • Respectar les normes de circulació...semàfors, stops, passos de vianants i demès. Som usuaris de la carretera així que per que ens respectin tenim que respectar.
  • I sobretot circular sempre molt alerta perquè els conductors o ens ignoren, o els molestem o no ens veuen....sí, sí, així de trist però cert.