dimecres, 27 de març del 2013

Prova d’esforç amb el Dr. Fernando Pifarré





Feia massa que pensava que em tenia que fer una prova d'esforç per veure que tot estava bé. Mai trobava el moment, o estic massa fluix per aguantar la prova o ara no em va bé o qualsevol excusa, però al final el dia va arribar.
Sempre he cregut que no té massa sentit que ens gastem fortunes en sabatilles, pulsòmetres, gps i mil histories més i no ens fem una prova que ens dona la seguretat que podem fer exercici amb garanties. Desprès ens estranya que mori gent practicant esport però quin percentatge de gent que fa esport es fa una prova d'esforç, segur que deu ser molt petit, ara amb sabatilles de més de 100 euros tots. Tinc una frase d'aquelles motivadores que diu “el teu cos no és un temple és un laboratori així que experimenta amb els límits”.
Totes les proves d'esforç que m’he fet sempre han sigut amb bici per poder comparar els resultats al llarg del anys però com ja fa temps que lo poc que entreno ho faig corrent i la bici la faig anar per anar a la meva bola i disfrutar doncs per primera vegada faria la prova a la cinta.
Aprofitant que la prova la feia amb el Doctor Fernando Pifarré a l’INEFC de Lleida i que allí tinc un gran amic i millor persona doncs vaig quedar amb l’Enric Ormo que si em volia veure patir estava convidat.
Arribem l’Anna i jo a les instal·lacions i a la recepció ens paren i ens diuen que m’esperi que l’Enric ens acompanyara, quin nivell, tindrem un CRACK de l’esport mirant i a sobre podrem xerrar i ficar-nos al dia de lo diví i terrenal.  Arribem i quan ens toca ja veig que avui patiré, el Pifarré i Enric comencen a xerrar i, entre riures i xorrades, van deixant anar mostres dels seus coneixements que son molts i a sobre han tractat amb esportistes de talla nacional i internacional, i així dona gust escoltar i riure. Al sentir amb qui tracten habitualment em van agafant ganes de córrer però en direcció a la porta perquè crec que faré el ridícul però penso que com a molt riuran i jo sabre si puc continuar fent esport.
Mentres vaig escoltant i aprenent el Dr Pifarré em mesura per tot arreu, plecs cutanis que no troba, l’electro no li surt fins que em fa una sessió de Depilaser i continua. Arriba un moment que em fa pujar a una caixa de vidre per veure els peus i com trepitjo i quan quasi no havia pujat em diu –Et fa mal el tendó d’Aquiles- i no ho pregunta ho afirmo, jo només li corroboro mentres al·lucino perquè no entenc com ho ha sapigut. Llavors l’Enric diu – Si es veu a simple vista- jo continuo al·lucinant i de cop noto un dit just al lloc exacte on em fa mal, el dit es el del Pifarré que em diu que tinc principis de tendinitis i que m’ho faci mirar.....demostrat, aquest tio es un crack.
Llavors entre els dos em recomanen que he de fer i quedo tremendament agraït.
Quan el Pifarré diu, vinga ara a la cinta. Llavors torno a tremolar i això que amb el bon rollo havia aconseguit relaxar-me. Toca l’hora de veritat, el moment de veure com estic sense mentides ni res, només la veritat.

El Doctor apunt de pitjar el botó i iniciar la tortura

Primer la mascara per controlar els gasos aspirats i expirats desprès la cinta per les pulsacions i llavors encendre la màquina de la tortura. Començo escalfant 4 minuts a 8km/h i desprès cada minut 1km/h més ràpid fins que peti....fàcil i agònic.
Al principi sembla avorrit i tot, mentres sento com xarren les cotorres amb l’Anna m’entren ganes de participar però no puc perquè porto la mascara. Passen els minuts i el ritme passa d’avorrit a més agradable perquè corrent tan lent em sento raro. Però la màquina cada minut s’accelera i cada vegada la respiració s’accelera i les cames van a bon ritme. Mentres tot això passa el cap esta entretingudíssim amb tot lo que les orelles senten i el cervell aprèn. Fins que poc a poc només sento la meva respiració rebotant al meu cap i les cames cada vegada van més ràpides, aquí comença la tortura. Aguanta, pateix, aguanta, que això son només uns minuts!!! M’ho repeteixo però la màquina no dona respir i sempre va apretant els cargols una mica més. Al final no peto, directament revento i això sense aconseguir arribar al final de la prova perquè el doctor tingui tots els valors necessaris. Buff si pogués em comprava una màquina d'aquestes i cada matí a disfrutar del patiment extrem.....crec que m’ho tinc que mira això de disfrutar tan patint.

 La ruina humana

Quan baixo de la màquina el món dona voltes, però a velocitat supersònica...sort que la cadira la tinc aprop i m’asec.  Agafo tan aire com puc, ara sense la mascara i ens uns minuts ja torno a riure amb la festa que tenim montada, no ha sigut una prova gaire seriosa.

Quan el Dr Pifarré ja ha pres tots els valors de la meva recuperació em dona les seves primeres apreciacions a falta d'estudiar en detall les dades. S’agraeix el tracte professional, directe i sincer. L’Enric també aconsella, i entre els dos em sento com si fos un professional amb doctor i entrenador.
En resum, el doctor em dona el vist-i-plau per continuar fent esport i també em dona els paràmetres per poder entrenar més acuradament. L’Enric em aconsella com a expert en l’entrenament esportiu.
Ara només queda aclarir quin serà el meu nou sobrenom, el Doctor Pifarré creu que Ósset anorèxic està bé i l’Enric creu que s’escau més Etíop albí. M’ho pensaré i ja em decidiré jajaja

Deixo algunes dades, si algú té interès en alguna més que m’ho digui.

Llindar anaeròbic, l’he assolit amb 176ppm a una velocitat de 18km/h i a un 83% del Vo2màx
Les dades màximes han estat, 190ppm (jo no fa gaire vaig veure 193), un Consum d’oxigen de 73.1 i velocitat de 22km/h.
La recuperació ha estat, en un minut he baixat de 190 a 109 i en 3 minuts ja estava a 95.
Curiositat de la prova: greix corporal, 3.54kg o 5,69%...estic als ossos. 


dissabte, 16 de març del 2013

Estic esquiant




Doncs sí, ja estem esquiant que no vol dir que ja sapiguem esquiar.
Feia molts anys que em moria de ganes de provar l’esqui de muntanya i sempre se’m feia molt costa amunt. Eren tantes coses noves i tan diferents a lo que tenia controlat que sempre trobava o una excusa o directament em feia enrere.
Però gràcies o segons es miri per culpa de facebook i les fotos dels amics/amigues fent esqui de muntanya, el cuquet per dintre va anar fent més força i l’última espenta va ser que l’Anna també em volgués acompanyar en el projecte Pow!!!!

Total que el projecte Pow consta de uns quants passos o cicles que s’han d’anar fent per arribar a un dia fer una ruta obrint traça pit amunt i desprès de disfrutar de les vistes, tirar-nos avall disfrutant d’una baixada lliure i sense pilones de remuntadors ni sorolls que no siguin els esquis obrint-se pas per la neva verge.




Per ara el primer pas està fet. Ens em calçat les botes, que té la seva feina, i a fer hores a les pistes d’esquí. Hem començat per les cintes, desprès remuntadors i blaves i també anar fent croquetes a la neu que caure està permès però aixecar-se es obligatori. Ara estem al procés de les vermelles, el tenim bastant costa avall, mai millor dit. En total portem 29 hores i 11000 m-. Ja estem mirant on, quan, com i amb qui fem l’estrena a la muntanya de veritat. Si algú coneix cursos d'iniciació al esqui de muntanya doncs serà benvinguda tota suggerència o recomanació.




Personalment pensava que això d’esquiar no m’agradaria però m’ha ben enganxat i suposo que el fet de poder disfrutar de la neu entre setmana amb la pau i tranquil·litat que hi ha a les pistes ajuda molt, i més a mi que soc ermità per definició.
Per ara he provat Boi Tahull i Port Ainé, i per ara no hi ha color, Boi Resort sí o sí. Els treballadors molt amables, la neu, sense entendre, em sembla molt bona i aguanta molt bé les temperatures elevades, les pistes molt divertides i si a sobre l’afegim els preus doncs el resultat es que em faig fan de aquesta estació.
Ara només espero que la temporada s’allargui el màxim possible i poder agafar més nivell i poder acabar la temporada amb un bon nivell perquè a la vinent poder ja dedicar-nos a fons a foquejar i deixar el parc infantil de les estacions i passar a les muntanyes lliures i sense límits.