Dies de motivació

En aquesta època de l’any amb poques hores de llum solar, fred, humitat, boira, i aquest any pluges, se’m fa difícil sortir a fer coses al aire lliure. Els que em coneixen ja saben de la meva predisposició a hibernar i desaparèixer fins que tornin a donar senyals de vida els arbres.
Amb aquest panorama només em queda anar fent lo que puc per mantindré la forma i fer un digne paper a la Marató de Barcelona........sí, sí, m'he inscrit juntament amb la Maria...con un par, clar que sí!!!
En aquesta època en que em dedico a pensar en futurs reptes i objectius, em passo hores i hores buscant en el meu cap alguna imatge, paraula o lo que sigui que em faci motivar-me per quan vingui el bon temps. Internet és una pou sense fons per alimentar el meu desig de fer coses noves i ja tinc unes quantes idees en que anar treballant.
Però diuen que no hi ha millor motivació que estrenar material. En l’apartat de la bici estic totalment d’acord, perquè que millor motivació que estrenar una bici nova o una suspensió o unes rodes o uns frens. En l’apartat running mai m’havia motivat amb unes sabatilles noves, però aquesta vegada ha sigut diferent, estic desitjant que pari de ploure i poder estrenar les meves Salomon XT Wings, estic somiant despert amb rutes d’infinit desnivell amb pujades aptes per rebentar el pulsòmetre, baixades infernals i un munt d’hores de disfrutar de la muntanya.....vamos que jo mateix m’adono que estic una mica boig, però es que amb aquest color tan passional qui no deixaria volar l’imaginació. I a sobre a un preu mooooolt bo 59 €.....ja no recordo quan va ser l’última vegada que vaig poder comprar unes sabatilles de córrer per menys de 60 €.

I com sembla que encara ens queden uns quants dies de pluges us deixo un enllaç a una e-revista, Internacional Mountainbike Magazine, que està molt bé per passar les estones en que el temps no ens deixa sortir a entrenar, no és el típic pdf que només és una digitalització de la versió en paper, aquesta és una revista digital en tota regla.

Experiència globeril

El títol d’avui pot donar a entendre a priori moltes coses però com que últimament està de moda lo dels preàmbuls doncs faré el meu que no vull ser menys i de pas aclareixo alguns conceptes, o no!

Preàmbul

La paraula globero, pel món mountainbiker, té diferents significats, sempre des d’una vessant despectiva tan pot ser una manera d’identifica un biker neòfit, com un que passa de portar una bici de tropecientos euros i porta una bici normaleta però que ja em té prou, com el cregut prepotent que és pensa que com més euros es gasti en bici i complement més pro és, quan en realitat només es un esclau de la moda i no sap que les cames son el secret per ser un pro i que per davant de tot sempre està la persona.
Una vegada definit globero des d’un punt de vista biker us diré que avui no parlaré de res de tot això sinó dels globos, també coneguts com pajaras, hombre del mazo, petar etc accepto a traves dels comentaris les vostres maneres d'anomenar a aquest estat que tots hem patit.
Amb això dono per acabat el meu primer preàmbul.........perquè ara que ho penso, els jocs preliminars no compten com a preàmbuls, o sí???

Fi del preàmbul

Des de fa uns dies estic començant a fer tiradetes progressivament més llargues, tot preparant una primavera i estiu molt atapeïda de coses a fer. Avui aprofitant que el fred era intens però que feia sol, i com crec que tinc avantpassats rèptils doncs si el sol escalfa la meva pell el fred no és cap problema, he sortit a fer un intent de tirada llarga corrent.
Sortint del cementiri de Gerb, per mi que ja sabia en quin estat arribaria i he pensat que seria un lloc molt adequat, doncs he pujat tot seguint els senders del Toll del Jabalí, el Cadaver, la Cadira, el Perdedor i el d’Ermitanyos i llavors per pista fins Vilanova de la Sal, on no he pogut beure a la font del poble perquè la canonada estava congelada. En aquest punt i desprès de fer un càlcul de cartutxos o també conegut com a càlcul de les forces que em quedaven i del recorregut que em quedava per davant, ja he pronosticat una petada important. Amb aquest pensament donant voltes per meu cap he continuat tot baixant a buscar els senders del Triatló i arribar a la pista de la pared de l’Os i allí l’ultima pujada del dia per arribar al sender de Sant Cristofól i baixar a Sant Llorenç de Montgai, on el pronòstic s’ha complert i amb escreix, GLOBO com feia temps que no patia. Amb aquest panorama he fet un bon glop a la font del poble per empassar-me la noticia, i amb més pena que gloria intentar arribar a la furgo. Per pista plana, i sort d’això, he anat fent cada vegada més emboirat i no meteorològicament parlant sinó que el meu cap i cos estaven emboirats, tot era difús i poc clar, trepitjava amb compte perquè no sentia bé el terreny, respirava buscant oxigen perquè les meves cames cremaven, he buscat a qualsevol racó del meu cos per trobar un gram de forces però feia temps que progressivament s’havien acabat i amb aquest percal i els abductors queixant-se de mala manera he pogut arribar al meu cementiri, la furgo.
Quan a falta de pocs metres he vist la furgo, allí al solet, per fi he pogut deixar de patir i deixar de lluitar per fer una passa més que m’aproximes a la meva meta. Feia molta estona que no somreia, més a menys des de quan he passat de riure pensant en el globo que estava apunt de pillar, a quan l’he pillat de veritat i ja no tenia ni forces per riurem de mi mateix per fer el capullo de mala manera.

Amb el temps lo que si he après és a conèixer millor el meu cos, que no els meus límits. Ara els globos no son d’aquells que et tens que parar i és literalment impossible continuar, com per exemple a Sant Alís fent la TransMontsec. Ara son també antològics però son menys aguts, vull dir que els veig venir i tot el cos comença a estalviar energia per poder arribar, com sigui però arribar. Suposo que l’experiència és un grau i com diuen la letra con sangre entra....i amb unes quantes sagnades s’aprèn a dosificar tot i que els globos quan es busquen els límits tard o d’hora apareixen.

Continuaré disfrutant dels globos que aquestos dies tinc que pillar....quines ganes tinc de tornar a pillar un altre. Com diu algú estem ben bojos.

Per últim i si encara hi ha algú llegint i que no l'ha quedat clar que és un GLOBO doncs qui millor que un Crack com el Julien Absolon per fer una demostració bestial.

Ha nevat, ha nevat, HA NEVAT!!!!

Avui, i desprès d’un cap de setmana d’hibernació a casa, he sortit.
M’he aixecat amb l’idea de sortir a córrer, d’acord que potser l’empenteta que m’han donat m’ha ajudat a treure’m la mandra de sobre, però el fet és que al final he sortit a córrer.
Surto de casa i sorpresa en forma de flocs de neu.....vale, potser encara era aiguaneu però desprès ha passat a ser flocs guapos guapos.
ESTÀ NEVANT!!!!! Ja podeu apreciar que soc molt de ciutat i el fet que nevi és una cosa que em desperta el nen petit que tots tenim dintre. A jugar!!!!!
He passat per la feina per informar-los de la novetat i desprès amb la Mireia i la Isis hem anat a córrer sota la neu.

La veritat és que mirat objectivament no feia massa bon dia per córrer, nevava i estàvem a 1º, però estava nevant!!!!!

Una horeta corrent arrebossat a la neu, un plaer.....que per cert i a mode de nota informativa, la punyetera neu és molt bucòlica però esta freda a collons i desprès es converteix amb aigua que et deixa xop fins al moll del os, i tot i lo que pugui semblar increïblement amb un somriure de nen feliç.

Per acabar d' arrodonir el dia, un dinar de reis al Pere de Camarasa a base de caragols, civet de porc senglar i un pastisset i amb un regal de la casa amb forma de navalles..........que és pot demanar més, doncs tenir al costat a qui tenia.


Per cert, avui, i tot i portar quasi deu anys dedicat professionalment a aquestos temes, he pogut descobrir un secret.........que hi ha dins d'una caixa-niu???

A comprar la coca

A veure que un pensa un títol de l’entrada d’avui diferent i vosaltres ja pensant en coses que no son.....espereu un moment, llegiu i desprès ja malpensareu lo que vulgueu.

Avui, dia no laborable al meu petit món, he optat per anar a Camarasa a comprar coca..... de recapte ummmm.... a prendre pel cul la dieta!!

Com el dia era espectacular i no havia boira però per ben poquet, he decidit aprofitar per veure si el podòmetre que havia arribat de la garantia de Suunto anava bé (per cert desprès parlaré de Suunto perquè sapigueu com treballa aquesta gent, però ja us avanço que per mi 10 sobre 10).
Fico a les pegasus noves el podòmetre, em fico les malles, la samarreta, la cinta del pulsòmetre i a tirar milles. He pensat que feia dies que no sortia per muntanya a disfrutar de les sensacions de córrer i oblidar ritmes i histories varies. Així que he fet una volteta per la ribera del riu Segre, desprès he pujat pel barranc de la Passada arribant aprop de la Masia Pedrolet on he planejat una mica, llavors pujant progressivament he anat a buscar el corriol de la Serra Negra i continuar passant per la cabana del Fatxenda, he baixat pel barranc de Saborell i a la meitat tornar a pujar pel barranc de Carbonera fins al coll, i en aquest punt amb les cames ja una mica tovetes tot baixada fins a Camarasa.
Total quasi dos horetes de fresca, rosada, vistes de la boira des de sobre, solet i suor....una matinal de trail-running bona bona.
Llavors amb menys sensació de culpa he anat al forn de Camarasa i he comprat la coca de recapte més bona de la comarca i part de l’estranger.

Poc a poc, més ben dit, moooolt a poc a poc vaig recuperant aquella sensació de poder córrer per muntanya a un ritme cochinero però que em pot portar fins a l’infinit.

Tema garantia Suunto

Fa uns dies, desprès de la cursa del sant Crist de Balaguer, el podòmetre del T6c és va morir, un dia em marca perfectament i al dia següent estava mort. Vaig pensar que seria la pila, la vaig canviar i res de res. Busco als forums informació i no trobo resposta. Busco la web de Suunto i trobo el senzill sistema d’enviar a la fàbrica els productes que no funcionen.
Imprimeixo uns documents, truco a una empresa de missatgeria, al dia següent em recullen el podòmetre i la cinta del pulsòmetre que feia molt que havia deixat de funcionar, espero vuit dies laborables i via mail em diuen que entra en garantia i que pagant 16 euros de despeses d’enviament ho tindré a casa dos dies més tard. Total que en deu dies laborables he passat de tenir dos trastos espatllats a tenir-los a casa nous, amb precinte, i amb un usuari de Suunto que a poc que pugui ho serà vitalíciament.
Potser Polar és algo més barata de sortida, però entre que un simple canvi de pila té que passar per el seu servei tècnic (famós per la seva absència de velocitat) i que la garantia és d’aquelles de trobar perós a tot i de tranquil·litat i bons aliments a mi que no em busquin amb els seus rellotges. Jo, Suunto for ever. Tracte directe amb fàbrica estalviant passar per ditribuidors oficials, servei tècnic d’Espanya i el de la fàbrica.
Ara em direu que potser no serà tan bon Suunto quan he tingut que utilitzar la seva garantia, doncs la meva resposta és que tot és pot espatllar i lo més important és sapiguer que darrera d’una marca hi ha bona predisposició, professionals i sobretot diligencia per solucionar problemes. Ara per ara, el meu Suunto Advizor té uns dotze o tretze anys i està com a nou estèticament i el seu funcionament continua sent perfecte i el T6c aviat tindrà un any i per mi 100% recomanable.

Un altre tema....

El club de la comedia arriba a Copenhague

Aquestos dies estan reunint una panda de personatges que pretenen que ens creguem que estan lluitant pel nostre planeta, quan l’únic que fan és passar uns dies en una bonica ciutat explicant acudits que no fan gens de gràcia.Potser el nou premi nobel de la pau...........té collons que un tio que l’únic que ha fet és vendre paraules i pocs fets, sigui premiat amb un munt de dolars per fer de charlatan....doncs això, que potser l’Obama és passa per la capital de Dinamarca per dir que ell solet arreglarà tots els problemes de la nostra malmesa natura. Jo m’estimava més la claredat del Bush -Jo no compliré el protocol de Kyoto, així que passo de signar algo que no compliré- Podria aprendre Zetape d’ell i no omplir-se la boca dient que és molt ecologista i signa el protocol, si desprès enlloc de reduir un 20% les emissions lo que fa és augmentar-les més d’un 40%.

Nike Pegasus Trail 25 esc

Doncs aquí teniu la meva opinió i experiència sobre aquestes sabatilles:

Suposadament estan pensades per córrer per pistes i camins fàcils. Per poder sobreviure a la muntanya disposen d’amortiguació tan al davant com al darrera, es a dir, el peu està totalment protegit per la seva Air-Sole, a més la sola a la zona del taló està fabricada amb una goma més resistent a l’abrasió BRS1000. Per cuidar encara més els peus tenen un seguit de sistemes i materials com el Rideliner que intenten donar estabilitat i protegir-nos dels obstacles que trepitgem. La part de sobre està molt ventilada però realitzada amb un material que suporta les abrasions i permet transpirar.
Més o menys això és lo que diu el fabricant però ara diré lo que jo he experimentat i sentit.

La meva experiència amb Nike sempre ha sigut molt bona, mai he tingut que arraconar unes sabatilles d’aquesta marca per no ser compatibles amb els meus peus, és més, normalment la sensació és de comoditat. Això ho comento perquè cada peu és un món i lo que per mi és un guant per un algú altre potser una tortura.
El terreny que aquestes sabatilles ha trepitjat ha sigut molt variat, des de curses d’asfalt de 10kms, series a la pista, tirades per mitja muntanya fins a rutes pel Pirineu arribant a 2630m d’’alçada. El percentatge vindria a ser un 40% terreny molt dur, típic Pirinenc, amb pedra molt abrasiva, 50% muntanya fàcil i 10% asfalt.
A dia d’avui tenen 783kms i la sola està molt llisa, ja no és apta per fer muntanya tècnica tot i que per pista encara podran fer uns cent kilòmetres més. Normalment les altres pegasus que he utilitzat arribaven als 1000 kms de vida útil però també he de dir que aquestes sabatilles han patit un estiu de rutes pirinenques, i qui hagi tastat el granit ja sap lo abrasiu que és per qualsevol material. Lo que menys m’ha agradat d’aquest dibuix de sola és que amb 400kms la punta ja quasi estava llisa mentre que la resta encara estava prou bé.
La transpiració és molt bona i això que jo tinc tendència a tenir els peus bullint a la que em fico a córrer, però amb aquest model la ventilació era perfecta. Normalment si una sabatilla és transpirable vol dir que el teixit no és massa amic de rebre rascades amb pedres o vegetació i a la més mínima és produeixen enganxades i inclús algun forat, doncs cap problema. En alguna ocasió desprès de creuar algun garrigar o coscollar havia baixat la vista esperant trobar algun forat però el teixit ha aguantat com un campió.
La protecció del turmell, en les sabatilles de muntanya és molt important, és bona i sempre tenint en compte que no és un model dissenyat per fer muntanya de veritat sinó pista i coses fàcils. Si la comparo amb les Salomon XA-PRO 3D la protecció és pobre, però també he de dir que les Salomon son sota el meu punt de vista de lo milloret......aviat provarè les Salomon XT WINGS (que per fi aconseguirè a un preu molt raonable) que diuen son més ràpides, lleugeres però amb la mateixa protecció que les XA PRO i llavors podre dir quines son millors...... Sempre dic lo mateix, si amb les pegasus entrenes s’aconsegueix uns turmells poderosos, i quan et fiques les Salomon ja pot haver la baixada més tècnica que cap pedra podrà amb mi jajaja


Resumint, si busqueu unes sabatilles per poder fer de TOT, però conscient de que no son les més ràpides per fer asfalt ni les més segures per fer muntanya, doncs aquesta és una opció molt bona.Només us diré que ja tinc les sabatilles que substituiran a aquest pobretes , i son les Nike pegasus trail 26 amb això queda tot dit, i a sobre sense tenir que pagar una fortuna.

Perquè menjar pot esdevenir un plaer

Com la gent diu que soc raret i inclús tontet, doncs avui toca entrada al blog d’aquelles que no s’esperen, però com m’encanta sorprendre doncs aquí la teniu.
La cuina no és una de les meves passions, menjar SÍ. Tot i això el fet d’alimentar-se segons el dia és un pur fet d’ingerir aliments per viure i altres dies és un plaer vital tot i que per assolir aquest adjectiu necessito tenir algú al davant i és que soc un fetitxista de veure menjar.......això sí, a segons qui, perquè generalment veure menjar a la gent no em dona bon rollo.
Doncs la recepta és simple però per algú com jo, que he tingut que sentir –Tu no cuines- doncs és una recepta simple però rica rica y con fundamento per el meu sentit del gust i crec que molt equilibrada doncs combina els hidrats de carboni de la pasta, amb els minerals de les verdures i la proteïna de la tonyina.
El tema és agafa a poder ser productes de l’horta dels pares (un que té sort i sense tenir-se que esllomar pot gaudir del gust de hortalisses de veritat), en aquest cas una ceba, albergínia, pebrot i pastanaga.És talla tot ben finet i es fica amb una paella amb oli. Aquí bé el secret de fer una bon sofregit:

- Primer estar sol perquè si tens algú voltant per la cuina et despista i s’acaba cremant o algo pitjor.

- Segon no tenir pressa, les presses son sempre males conselleres.

- Tercer algo de musica per ajudar a remenar els ingredients amb alegria i ritme. Jack Johnson és la meva recomanació, i no només per cuinar sinó per disfrutar del sentit de l’oïda.

Una vegada els verdures comencen a estar tendretes i dauradetes cal afegir tonyina, la de llauna fa la feina però si teniu d’aquella de pot de vidre val la pena perquè la diferencia és nota. Quan ja estigui s’apaga el foc i és reserva.

Mentrestant cal bullir la pasta, espaguetis, macarrons o la que vulgueu.
Quan la pasta està al punt, això del punt va a gustos perquè lo que per mi és dur per algú altre és al punt.
Una vegada hem escorregut la pasta l’afegim a la paella amb les verdures i amb un foc molt fluixet remenem perquè tots els ingredients és coneguin i tot agafi el mateix gust, la pasta a les verdures i les verdures a la pasta, la tonyina només regala el seu gust intens i suau.
Quan ho fiquem al plat aprofitem per ficar una mica d’orenga. I parlant d’orenga seria imperdonable utilitzar la de les tendes, tant córrer per muntanya, caminar i anar amb bici i no som capaços d’un dia sortir a passejar i recollir orenga i altres plantes aromàtiques, o perquè no, qualsevol del munt de fruits que la natura té per nosaltres.
Per últim només cal obrir un bon vi i cridar a algú especial perquè vingui a taula.

Els de Lleida som ben xulos

Havia vist coses rares i no penseu que aquesta és la més rara que he vist mai, que ja tinc una edat i començo a tenir una mica món a les meves esquenes. Però es que això només podia passar a Lleida, fer coincidir el dia sense alcohol i la fira de la cervesa el mateix dia.........-manda güevos- com diria Trillo.
Ja veig el dilema espiritual de la gent. -Que fem anem a tajar-nos primer a la fira i desprès ens passem pel stand dels ex-alcoholics per veure com podem deixar la dependència-, i en un dia hem passat de tajeras a ex-tajeras.........doncs al final no era tan mala idea...de locos!!

Per cert qui m'ha fet adonar d'aquesta coincidencia ha estat el Josep Huguet a qui per cert desitjo que ara estigui recuperant-se de la Marató de Donosti amb un somriure d'orella a orella per haver disfrutat de 42,195kms.

Duatló de Balaguer

Aquí teniu unes fotos de la duatló. Jo no vaig participar, vaig estar fent de control en una cruïlla però vaig tenir el privilegi de comptar amb la companyia de la Eli.

Les fotos son del primer sector de córrer pel convent de les Avellanes i del podium on la Mireia, amb un parcial amb bici impresionant que per suposat va ser el millor en femines, va fer segona per darrera de la Merçè Tusell, i per davant de la Nuria Lauco.....tres bikers arrassant a les duatlons de muntanya.
En masculí l'Erik Diaz va donar un recital controlant la cursa i guanyant a lo campió. Vaig tenir el plaer de poder compartir un dia amb ell i m'ha impresionat com a persona perquè com a esportista ja ho havia fet. Per cert part de la victoria seva va ser gràcies a mi, doncs el vaig pujar fins a la sortida, li vaig deixar el bidó, la bombona d'aire comprimit i la bomba de peu per unflar les rodes.........doncs al final em va anar prou bé la cursa, primer masculí jajaja

http://picasaweb.google.es/SantiMillanM/DuatloBalaguer221109#slideshow/5407394621879526658

Del dinar de desprès millor no parlar perquè la gent de Ponts son molt mofetotes. Vaya parella el Bernaus i el Murci per destacar els més afectats pel vi caducat....a la botella ficava 2007.

Alakrana: Un fet, diferents punts de vista

A vegades a simple vista i sense aprofundir m’emporto una idea errònia o tergiversada de la realitat. No es bo creure’s tot lo que ens diuen i sempre s’hauria de comprovar i analitzar la informació rebuda. Això ho vaig aprendre a l’escola i tot i que quedi una mica pedant no m’ho va explicar cap professor, ho vaig descobrir jo......això de raonar és un passada.

Això del Alakrana és una de tantes noticies que rebem i que segons qui ho expliqui sembla que el mateix fet sigui totalment diferent. Jo no se qui té raó, però hi ha un seguit de fets que no em queden clars i segons qui els explica encara menys.........cada dia és més difícil sapiguer la veritat en aquesta societat de la desinformació.



Lo que em queda clar és que aquesta pel·lícula ens ha costat i ens costara un munt de diners, que pagarem entre tots perquè uns empresaris, que no tenen cap consideració amb el medi ambient marí, continuïn emplenant-se les butxaques de calerons fins que els peixos només els puguem veure al oceanogràfic o siguin un records del passat.

Fotos del 10000m del St Crist de Balaguer

Perquè és de ben agraït donar les gràcies a la gent que dedica el seu temps als altres, doncs penjo aquí unes fotos del Mariano que va fer a la cursa i unes altres del Joan Casals que son una passada, peaso’ fotografo.

Fotografia feta pel Mariano Ortiz - Curtimentbiker

Fotografia feta pel Joan Casals

Aquesta foto m'encanta, els nuvols, els colors, les ombres....Fotografia del Joan Casals

Totes les fotos del Joan les podeu veure al següent enllaç.



Per cert aquest diumenge marxem al Parc Natural dels Ports a fer la marxa del Port. Visitarem les terres on es curteix el Joan Farnós.

10.000m del Sant Crist de Balaguer

La sortida

Un any més he anat a donar suport a l’iniciativa dels maratonians del Segre de fer un 10.000m ben fet, amb poca gent organitzant però amb moltes ganes de fer-ho bé, i com és un plaer anar-hi doncs allí estava jo.

Però començo pel principi. Lo que realment m’atreu del córrer és el desnivell i sobretot el avançar kms i més kms a la busqueda de les sensacions de plaer i de buscar els límits al cos, però la veritat és que les distancies curtes també m’atreuen per l’explosivitat d’un esforç curt però a muerte des de la sortida i fins l’arribada, i tenen l’avantatge que amb dos setmanetes especifiques d’entrenos a base de series que fan cremar les cames i arrossegar un cansament perenne doncs et fiques a un nivell relativament bo (i per bo vull dir bo per mi, que per algú altre potser molt bo i per altre potser ritme borreguero o cochinero).
Així que amb menys sessions de les desitjades em presentava a la línia de sortida. Això sempre em passa, arriba el dia de la cursa i sento que no he entrenat lo mínim i indispensable per sentir-me confiat i amb ganes de donar-ho tot. Aquesta vegada era veritat, pintar el pis, tenir temps per l’amistat i disfrutar de la vida han fet que m’hagi faltat algun entreno més, però arribava desbordant de felicitat i això val més que quatre dies fent 7 de 2000m a 3’30’’.

Com ja es tradició en les curses de tarda passo de dinar i tenir problemes de digestió, no se on vaig llegir “El tigre caza mejor si esta hambriento” que espatllat que estic. Amb temps suficient arribo a la nova passarel·la de Balaguer on està l’entrega de dorsal i sortida. Sense fer cues busco la llista d’inscrits i no em trobo fins que començo pel principi i quan arribo al dorsal 3 veig el meu nom........quina vergonya porta aquest dorsal. Saludo a Mariano i m’explica que està preparant com pot la marató de Lisboa com uns quants Maratonians del Segre. Recullo el xip, el dorsal de la vergonya, la samarreta de màniga llarga que està molt guapa i la botella de vi.......ja tenim vi per fer un sopar especial. Em trobo al Josep Antoni Gardeñes i xarrem una estona, desprès seriem inseparables companys de cursa i quin plaer córrer al costat d’ell. Desprès vaig saludant a tots els amics i coneguts. Em canvio aprop del cachondeo perpetu dels Pontsicans, que tot i ser unes besties porten una festa a sobre de les bones, això sí pestosos i mofestes ho son una estona llarga jajaja.
Escalfament bo però sense fer els quatre sprints necessaris per despertar el cor i cames. A la sortida teníem la famosa Curtida de Balaguer, la Mireia, fent els honors d’animar-nos i tallar la cinta.

Les curses dels petits i espero que el futur del atletisme popular

Sortida i marica el últim, no em trobo gens a gust amb tanta gent aprop i menys amb el ritme que marca l’Elèctric. Em menys d’un km els tres primers van al seu rollo, es a dir, volar molt baixet i per darrera ens quedem un grup d’uns sis o set, amb el Gardeñes i la mofetota del Coixeto entre ells.
Fins a la pujada forta tot va més o menys a ritme, llavors alguna apretada però som quatre que anem ben juntets i per darrera alguns fan la goma. Al arribar adalt i sapiguent que faria vent intento no afluixar i trencar algo el grup però algú pensa lo mateix i feina tinc per no despenjar-me. Al passar pel cementiri de Santa Maria penso en recuperar una mica perquè estic convençut que a la recta de la Creu Trencada el vent serà de cara i farà molt mal. Just agafar la recta el vent ens frena com si ens haguessin lligat una corda i tiressin des de darrera, de totes maneres se que tinc que intentar-ho allí i ho faig......entre el patiment torno a sentir el Hooligan-resacos del Mariano que sembla estar a tot arreu..... i entre això i que el Gardeñes just comença la baixada es deixar anar aconseguim obrir un petit forat. Baixada a tot lo que puc i en les escales del Sant Crist intento guarda una mica per a la baixada apretar però arribem al pont vell i anem junts i inclús se’m fa difícil seguir el ritme. Intento no donar-li més de 10 metres i a l’alçada del pont nou em giro i veig que per darrera no és donen per vençuts i faig un progressiu a muerte i agafo al Josep i li comento que per darrera tenen ganes de festa i continuo amb el meu progressiu que al entrar a la passarel·la (i recta de meta) és transforma, més per ganes que per velocitat, en el sprint final i entro quart (36'58'') i a un munt de segons del tercer, l'Elèctric.

Veus ja tenia jo raó, el rellotge diu que estic moooooort uffff

Fa sentir bé veure la cara d’alegria i l’abraçada rebuda quan el cor encara està a 190. Salutacions i felicitacions entre els companys-rivals de cursa i a tapar-se i donar les gràcies per ser Dolenta.

Com sempre disfrutar a parts iguals de la cursa que del post-cursa, on vaig conèixer al Toni Canals de Tremp, un xaval molt majo que no li té por a l’aigua i fa tris, bici, córrer i tot lo que li vingui de gust, també estava per allí el Pepe Capella perquè desprès diguin que els Agents Rurals sempre anem amb lo cotxe empegat al cul, doncs aquest corre com un dimoni, tota la gent de Balaguer i molts més amb qui va ser un plaer compartir una estoneta que m’hauria agradat fos més llarga. Per últim voldria donar les gràcies a molta gent que em va animar quan ens creuàvem però que, o no podia retornar la salutació per anar mig mort o perquè quan reaccionava era massa tard, de totes maneres moltes gràcies.

La tardor ja és aquí

Fa quatre dies estava suant a raig corrent pel Mont-Roig, i aquest cap de setmana m’he adonat que l'imparable rellotge de la natura ha continuat marcant el temps i una invasió de colors rovellats i ocres ha envaït el medi.
Ara toca recol·lectar els fruits del bosc per poder passar el llarg hivern que tenim més aprop de lo que sembla, i mentres alguns bitxos comencen a buscar amb qui compartir l’escalfor generada per la salvatge crida de perpetuar la seva espècie.

Detall fulla Roure a l'obaga de Confós

Fruit i flors de l'Arboç

Parella de Aguiles daurades

Montsec d'Ares

Per la meva part continuo veient que la bàscula em va confirmant que la felicitat pesa. De tota manera vaig progressant, adequadament però alhora lentament, en el meu intent de sentir-me ràpid per fer la cursa del Sant Crist de Balaguer.

Córrer lliure per la muntanya

Feia molt temps que no podia fer una sortideta corrent per muntanya i sobretot no-circular, és a dir, sortida del punt A i arribada al punt B.
Divendres amb el suport de dos companys de feina que son molt més que això, vaig poder fer una ruta sortint de Balaguer i arribant a Montalegre. Va ser genial sortir des d’un polígon industrial ple de civilització i, pas a pas, metre a metre, i sempre amb la visió del meu objectiu, l’ermita de Montalegre al ben mig de la Serra del Mont-Roig, anar deixant darrera el soroll i la vida controlada i esclavitzada pel rellotge per anar entrant en un món de natura on el rellotge és més elàstic però més implacable.
L’idea era arribar a Montalegre intentant agafar el mínim de metres asfaltats i la veritat que vaig quedar molt satisfet, només dos trams als pobles de La Sentiu de Sió i Camarasa em van fer recordar que l’asfalt només es bo per fer marques i sentir-se veloç.
El dia va ser genial, solet, bona temperatura i vent suau favorable que em va fer suar bastant però millor això que tenir-lo de cara.
Les sensacions van ser molt bones, passar per una zona estèpica que em transmet un bon rollo bestial sigui quina sigui l’època de l’any, desprès córrer per conreus de secà amb enclavaments de bosquet d’alzina, per més endavant passar per una zona de reg amb quantitats d’ocells fringíl·lids, desprès arribar al bosc de ribera del riu Segre amb els seus bernats pescaires, corb-marins entre altres i acabar entrant en un bosc d'alzina i pi amb el seus cabirols per allí disfrutant de la tranquil·litat només alterada per la meva presencia.......ufff que més es pot demanar? doncs arribar al objectiu content, cansat, alegre, motivat i amb tenir allí dalt gent que m’ha donat tant i que a canvi de veure’m feliç fan qualsevol cosa.......tot i que jo no em vaig menjar els postres que ells em van explicar havien dinat mentres jo dinava un trist plàtan jajaja.

Us recomano provar això de fer rutes en línia, suposa recórrer a transport o amics que vulguin ajudar però les sensacions d’anar avançant i a cada pas estar més aprop del objectiu és una sensació fantàstica. Tot plegat és un cúmul de sentiments que no tenim habitualment.
Jo penso tornar a fer-ho ben aviat, a més la gent de la meva zona sempre poden ser autosuficients i preparar rutes amb el tren de Lleida - La Pobla com a mitjà de retorn...........ja em venen al cap unes quantes rutes que em motiven molt de fer. Espero que les pròximes rutes pugui portar la motxilla i així poder fer fotos per que pugueu disfrutar una mica dels paratges per on passaré.

Les fotos que a continuació us fico son dels llocs per on vaig passar però d'altres epoques de l'any.

Badalls ummmm!!!!

Últimament no se que em passa que badallo moooolt, no cal que siguin les tantes de la nit, que va, a mig matí ja puc portar una bona estona de badalls. Potser és algo seriós i que em pot fer mal més endavant, però ara per ara el plaer que em dona és immens i disfrutaré del moment i lo que sigui ja vindrà i ja ho superaré o com a mínim aprendre a carregar-lo a l'esquena.

Els genolls, i concretament el tendó rotulià, sembla que amb els AUTO-massatges i l’oli d’hipericum, miraculosament han passat de fer molt mal, quan estava en repòs, a estar perfectes, i que duri. Qui ho entengui que m’ho expliqui, jo només tinc una teoria que diu que si penses en positiu, tens gent que et fa somriure i fas quatre sessions de córrer en un dia, SEGUR que el genoll és cura. Ara que ja tinc bé els genolls ja puc fer –A güana güana kin kon, Una pataika!?!?!

I aprofitant la motivació que està pels núvols i que sembla que com diu el president de Catalunya, el Sr Laporta,-“ Me estan envaucando alguno de ustedes y eso no me gusta nada....Osea que al loro, Que no estamos tan mal, hombre!!!”- doncs a entrenar bé i a tornar a sentir-me potent, fluid, ràpid i sobretot molt content.
Ja aviso que no tinc cap objectiu en forma de cursa, però si sortiu a entrenar i sentiu de lluny una cançó de Metallica, Sweet Amber, ja podeu anar apretant el cul i anar amb compte perquè penso pikarme amb tot esser vivent que trobi a cada sortida que faci.....el pestos palillero ha tornat, i aquesta vegada amb més pestositat que mai!!!!

I per acabar l’entrada d’avui us deixo al llistat de Marujeo blogger un nou enllaç, La vida secreta de Truman (el rumbero solitario). No es pot catalogar aquest blog ni el seu autor, així que no perdeu el temps intentant buscar un adjectiu que s’escaigui per tan especial esser, només puc dir que a més de riure fa pensar en el fons de les coses que diu.

Final Gore-Tex Series, Torre de Collserola

Tercer any que puc anar a pujar escales.....estic content però no crec que sigui per estar content perquè és una matada. Però aquest any, a diferencia dels altres, he tornat amb la panxa plena i algun regalet.

Ahir quan el sol s’anava a dormir i sortia la lluna vaig agafar la furgo per poder disfruta del nostre satèl·lit en fase plena i estalviar-me l’agonia de l’any passat patint de mala manera embussos i transit caòtic. Arribada i ohhh sorpresa, el parking de la torre de Collserola està tancat, desprès d’un passeig per una urbanització tètrica truco a la family de l’Aran per veure on paren i si em poden dir on puc dormir....jo ja em veia dormint al costat de la carretera. Explicacions del guia Terribble i puc saludar en persona la family, l’Aran com no va parar de moure’s va ser més difícil.....ja se a qui ha sortit, als pares. Vaya energia que té el punyetero.

Ànims molt importants per viure via móbil-pijo i a dormir. Avui m’aixeco i com hi ha una cursa paral·lela a l’oficial, la nostra cursa és per veure qui quedarà primer en menjar crosanets........vaya pallissa que ens ha fotut, no té rival jajaja, doncs no he esmorzat gaire, a més si tinc que fer una cursa de menys de quatre minuts dubto molt que pilli una pajara.....que equivocat estava.

Entrega de dorsal i d’una mega-fashion jaqueta chofchell i güinstope... -quasi que ja podria marxar cap a casa- he pensat.
Escalfament i lliçó de com fer el revolt per part de Terri mentres l’Anna i jo no ens creiem massa la tàctica, l’Aran estava al·lucinant literalment amb les vistes, de la lliçó del seu pare ni cas.

Em criden per anar a patir i desprès del pertinent comentari, al qual ja estic acostumat, de –Santi Millán! com el de la tele!!!- llavors em toca a mi riure la gràcia i desprès a la línia de sortida a veure el compte enrere...5, 4, 3, 2, 1, a muerte.
Mentres veia el compte enrere, el pulsòmetre ja marcava 150ppm, de locos!!!!
Surto conscient de que això és farà molt llarg tot i que intenti dosificar, així que a morir com els valents, donant-ho tot i quan peti arrossegar-me com un cuc fins a dalt.
No se ben bé en quina planta he petat per primera vegada però calculo que sobre la 28, llavors cada planta és comptava per petada, una planta una petada i així anar fent. Aquest any no he notat el canvi de les primeres 20 plantes obertes i amb corrent d’aire a les 20 últimes tancades i sense aire, suposo que el cervell només feia cas al cor, pulmons i músculs i no feia gaire cas a si les vistes eren boniques o feia molta calor. Quan quedaven unes 10 plantes he pensat en intentar no fer el ridícul i enlloc de fer cas al cap que deia –Tampoc és un fracàs arribar a dalt caminant- he fet cas al cor que deia –Piltrafilla, com caminis seràs un marikilla- i sapiguent que dalt estava la Stephanie Jimenez, no podia quedar malament davant d’ella. De patiment extrem qualificaria els últims segons, tot i sentir que l’Aran gatejant m’hauria avançat, però he arribat a dalt corrent molt lent o caminant suau no ho tinc clar cal revisar la foto-finish.

Al final entre una desesperada recerca d’oxigen i un intent de donar les gràcies a qui m’aplaudia he pogut deixar de morir. Per cert entre qui aplaudia estava la Stephanie....una crack i tan humil aplaudint a tothom.

3’20’’ per pujar la torre dels collons, he fet vuitè de nois i m’han regalat un rellotge. Resumint que he fet un crono 6’’ pitjor que l’any passat i he baixat una posició, i segurament he engreixat un kilet a bas ede crosanets de xocolata, crema i mini-entrepans de carn roja. Content perquè sense haver entrenat tant com l’any passat, per problemes amb els genolls, he disfrutat més tot i no haver competit com m’agrada, es a dir, sapiguent que estic al “100%” de les meves possibilitats.
La cursa perfecta seria l’entrenament, motivació i salut de l’any passat i la tranquil·litat i confiança d’aquest.... però la perfecció diuen NO que existeix, però jo se que SÍ i ho se perquè l'he vist.

Revisant les dades del rellotge suunto T6c, per dir algo perquè amb la de dades que dona el condenado per mi que és una nau extraterrestre disfressada de rellotge a l’espera de l’arribada dels seus amics. Doncs això que el màxim de pulsacions ha sigut, !!!ojo al dato!!!, 197.......segons diuen la formula per sapiguer les màximes és 220-l’edat, total que tinc 23 anyets, Un xaval!!!! jajaja La mitja de pulsacions ha sigut de 189, a veure qui és el que em diu que no he patit prou si he anat a 95.9%. I per acabar i sempre tenint en compte que aquesta és una dada orientativa, m’ha donat un consum d’oxigen màxim de 68ml/kg/min quan entrenant no havia vist superar els 49 qui em torna a dir que no he patit, ehhh, qui??!!!

Volia fer fotos pujant per que puguessiu veure les vistes però sapiguent que darrera venien el Just Sociats, primer, i el Agustí Roc, segon, doncs he pensat que millor anar tirant i no fer embús.

L'any vinent voldria poder repetir experiencia.........hi ha algo que no s'enten, si em passo tot la crónica explicant que he patit com mai i que es agonia pura i dura com potser que ja estigui pensant en l'any vinent.....Soc esclau de la gravetat, de la meva manera de ser i del patiment, raro que és un.

Ens veiem a les escales, l'ascensor no és una opció valida.

Que miiiiiiiiiiierda!!!

Això és lo que dic quan arribo a dalt de les escales de Santa Maria i sempre que els meus pulmons han pogut recuperar l’aire perdut a la pujada. Bé, també tinc un altre frase –A prendre pel cul les putes escales, jo vaig a fer muntanya- però la disciplina esportiva creada a base de molts anys fa que encara sense acabar la frase ja estigui baixant a fer la següent pujada, creant un cercle viciós infinit..... i lo d’infinit ho dic perquè sembla que les repeticions no arribin mai al número prèviament establert

La veritat és que puc entendre i quasi compartir els pensaments d’alguns que creuen una tonteria lo que faig, però que fa un tontet sinó tonteries. Potser el fet de que la meva primera participació fos un gran regal per mi, tot envoltat de cracks de la muntanya, potser que la segona participació tingués el regal de compartir una pujada amb el tot poderós Kilian Jornet amb la seva humilitat parlant amb tot un globero com jo, potser que sempre he estat acompanyat d’amics i amigues.... potser tot plegat fa que poder anar a la Final de les Gore-Tex Series sigui algo que em motiva molt per durant un parell de setmanes destini una part important del meu “entreno” a preparar aquesta cita.

Aquesta vegada està sent diferent doncs enlloc de preocupar-me de l’evolució del "entreno" estic més pendent d’escoltar i cuidar els meus genolls i bessons que últimament semblen de vidre....tot i que ja tinc la meva medicina en forma d’oli de hipericum perforatum.....que consti que no és doping....gràcies.

Aquest any si puc igualar el crono de l’any passat ja serà un miracle doncs ara per ara totes les dades diuen que estic pitjor. Les dades objectives com temps per fer cada repetició, temps per recuperar, consum d’oxigen i altres paràmetres quantificables diuen que si aconsegueixo pujar els 40 pisos i no trencar-me les dents amb algun dels 712 esglaons, al crono no veure els 3’14’’ de l’any passat.....impossible!!! i si per alguna cosa m’agrada l’esport és perquè tant treballes i t’esforces tant reps a canvi....ja podria ser així a la vida social.
Aquest any han porto 11488 esglaons pujats.....vaya matada!!! amb aquestos números segur que estic al top10 de la UPI (Unió de Pestosos Internacional).

Aprofitant que els bambis estan de berrea i que l’altre dia vaig poder fer una foto a un d’aquest cornuts la fico perquè, tot i que no és veu gens bé, a mi em porta un bon rollo bestial..........natura en estat salvatge i jo sentint l’esperit dels depredadors amb els primers raigs de llum acostant-me sigil·losament a la presa, llàstima que desprès d’una estona de jugar amb ell al final és va cansar i fa fotre el camp. Lo bonic de la natura és que un dia ets depredador i tres dies desprès canviaven els papers i erem nosaltres el sopar d’un bicho que rondava aprop amagat a la foscor.

93 dies sense la "cua dura"

Entrada marcada pel divertit humor verd que m’ha ajudat i m’ajuda tant a assimilar la nova situació. Procuraré no estar contínuament justificant les paraules utilitzades jajaja

Els Yankees, creadors de la mountain bike (mtb), des del moment de l’aparició de les suspensions en les bicis van diferencia les rígides, hard tail (cua dura), de les dobles soft tail (cua tova).... ara ja podeu deixar de malpensar respecte al títol de l’entrada al blog d’avui.

24 de juny del 2009, dia de la meva estrena en les curses de 24hores en versió solo. A les poques hores tenia que ficar el peu a terra i abandonar per culpa de les putes pastilles de fre de davant. No va ser un pal molt gran, m’ho vaig prendre prou bé però els dies han anat passant i entre unes coses i altres fins avui no he tornat a pujar a la meva estimada rígida.
La veritat és que no sabria dir el motiu d’aquest període tan llarg sense pujar-me a la mtb, no va ser que em rallés, no va ser problema de falta de temps perquè amb la de carretera i la doble he anat fent coses, no ha sigut els problemes mecànics perquè a la que el millor mecànic de mtb de Lleida, el Franky de l’Unipreus, l’ha acariciat tot ha tornat a anar com la seda, però l’únic que estar clar és que he estat 93 dies sense sentir la velocitat, la precisió, el terreny, la potencia i el plaer de fluir pels senders.

Avui he sortit a pedalar sol perquè el cos em demanava fer-ho així i gràcies a tenir amigues que son les millors que puc trobar i que no mereixo ho he pogut fer, gràcies.

Sortint de la City aprop del riu Segre

Sender del riu Set des de Alfes a Aspa

Les primeres sensacions han sigut de satisfacció al veure que el fre de davant va millor que quan va sortir de fàbrica, els canvis sembla que em llegeixin el pensament i tot just fico el dit al polsador la cadena busca el plat o pinyo que desitjo....els japonesos de shimano ens fan pagar la pijeria però l’xtr és orgàsmic, la forquilla dibuixa el terreny sense perdre eficiència en avançar el màxim amb la força que aplico als pedals, la posició a sobre la bici em recorda que la meva estimada i jo som un sol........tot i que passats els 100 minuts de ruta les lumbars em recorden que potser seria hora de anar tirant cap a casa.
En definitiva que avui he recordat perquè l’únic esport que no he deixat de fer des de el 1992 és el mountain bike i no vull pensar en el futur, però em veig 17 anys més sobre la bici.

Sender riu Set aprop d'Aspa

Perquè ja estem a la tardor i cal adaptar-se al clima, Gore-Pèl !!!

La ruta d’avui doncs no penseu que ha sigut impecable, sortint de lleida city poca cosa es pot demanar. He anat a buscar el sender del riu Set des de Alfés fins a Aspa, i tot i lo torpe que estic tècnicament parlant la veritat és que he disfrutat i per moments m’he sentit com el Nino Schurter en les dos últimes voltes de la cursa del campionat del món........si no l’heu vist aquí teniu unes fotos, llastima que ja han retirat el video, era espectacular veure com flueix pels senders hiper-tècnics el suís successor del Deu del mountain bike Frischie.

El plaer de ficar-se a sobre dels pedals i apretar i veure que la bici només fa que avançar i accelerar és increïble, llastima que el mal de cames i el cor intentant sortir per la boca em facin parar de sentir aquest plaer. Estar en mig d’un sender de pujada i ficar el cul a la punteta del sillin i sentir com de davant s’intenta aixecar però aconsegueixes superar aquell obstacle sense possar el peu a terra...........a veure no sigueu malpensats/des que tenir la punteta del sillin al cul no és l’important, com tampoc si de davant s’aixeca o no, lo realment important és arribar al final amb un somriure i sensació de plaer immens.....jajaja

Per últim i sense tenir relació amb tot lo anterior explicat, o sí. He descobert que anar a fer la compra un dissabte pot ser un plaer i pel qual dono les gràcies tot i que no ho puc fer, o sí.

Vacances

Tot lo bo és fa esperar però al final sigui quin sigui el resultat val la pena. Perquè com deia el meu avi no hi ha res pitjor per l’esperit d’una persona que anar-se'n a dormir cada dia preguntant-se que hauria passat si hagués intentat fer allò que el cor et diu de fer. Potser no sempre surten les coses com un voldria però l’esperit descansa més tranquil tot i que és dur molt dur.

Ha hagut temps per caminar per la plana i per alçades properes als 3000m, córrer a ritme cochinero pel pla o per treure lo fetge tot pujant fins a 2700m, pedalar per ports i carreteres de muntanya noves per mi, fer mountain bike a 2000m per pistes i per senders, però també ha hagut temps per riure, menjar, relaxar-me o beure sempre en bona companyia i si amb algo de tot plegat em tinc que quedar és amb la felicitat de sapiguer que tinc gent molt especial aprop meu per lo que sigui.

I com tampoc és plan d’avorrir al personal amb detalls de cada activitat realitzada us fico algunes fotos.

Aquí em vaig quedar amb el meu intent de fer el Posets corrent

Al riu Llardaneta vaig remullar els peus.....tampoc estava tan freda jijiji

Ja comença a demanar pas les tonalitats propies de la tardor

Ibon gran de Batisielles

Les vacances ja son passat, ara fins l’any vinent..............aishhh no que encara em queden uns vint-i-quatre dies de festa, ummmm que BE!!!

Musica

Perquè cada segon de la vida té la seva banda sonora i perquè sempre està bé escoltar coses diferents us deixo una mica de la meva vida.

Metallica S&M - No leaf clover







Faithless feat Dido - One step too far












Espero que ara ja tingueu nova música per escoltar i investigar, sempre va bé regalar sons diferents a les orelles.
De bon gust escoltarè les vostres suggerencies musicals.

Au!!! feel the beat!!!

Ambigüitat

Com fer una entrada al blog diferent i ben complicada d’entendre i que doni moltes interpretacions, doncs només cal continuar llegint...........només una cosa us té que quedar clara, tot i l’ambigüitat la princesa de pell fina i suau continua agradant-me així que si pensàveu en algun rollo raro.....que corra el aire!!!

5 mesos currant sense vacances ni res semblant, els últims dos mesos superant i amb escreix les 200 hores mensuals, curro que em moltes ocasions em superava (un que és justet....també em diuen tontet però se que és amb carinyo), trucades del meu “jefe” de més de 20 minuts i alguna cosa més que vull oblidar i de cop en tres dies passo de voler i necesitar per prescripció mèdica les vacances a desitjar treballar. Estaré boig....pues va a ser que sí.

Un any pensant en la Trans-Alpine Run i desgraciadament la lesió del meu company Jordi ens fa posposar el tema un any més, doncs cap problema porto nou dies sense córrer i increïblement no trobo en falta sortir a la muntanya........és normal passar de fer cada dia una sessió de córrer a estar nou dies de festa? Doncs la veritat, no ho sé, però no ho trobo en falta.

El 27 de juny va ser l'últim dia que ficava el cul a sobre el seient de la bici de muntanya i a dia d'avui encara no tinc el més mínim sentiment d'enyorança envers els senders, pistes i sensacions de plaer que sempre m'havia donat la mtb..........això sí que em preocupa perquè crec que he trobat que em pot fer segregar la mateixa quantitat d'endorfines, la putada és que no depen de mi només.

Nou anys entre Lleida i Balaguer i quan ja soc oficialment balaguerí resulta que sento que m’estic deixant algo molt important a la ciutat de l’Indíbil i Mandoni.

Intento ser un valent i resulta que quan em va el meu futur soc un covard.

Un any esperant la visita de la meva elefanta preferida i ha passat l'estiu sense tenir la seva visita.....sort de les aranyes que em fan riure.

Crec que això és tot, si algú té algun dubte ja sap que sempre contesto els comentaris.

Espero que les desitjades i alhora odiades vacances serveixin com a mínim per fer una visita al psicòleg per veure si tinc remei o soc un cas perdut.

Una recomanació, disfruteu del silenci....... i si no sou capaços de plenar la vostra ànima amb la pau del silenci és que teniu un problema amb la vida.......això també ho deia la Criatura, ufff a veure si jo també serè una Criatura diabòlica.

Una pausa per la publicitat

Veient el video m'he adonat, entre altres coses, que tinc que anar a fer estiraments perquè jo no tinc tanta flexibilitat com la Sofia Boutella....vamos que al seu costat semblo un pal d'escombra. I com segur que algú s'està preguntant d'on ha sortit aquesta princesa doncs un altre video.......quatre dies amb 38º, aquesta calor m'està matant jajaja

Pirinaicamente

A vegades d'un entreno recordo la mitja de pulsacions, altres els kms fets, altres les hores que vaig estar corrent o les pulsacions màximes i de tant en quant recordo imatges que queden gravades al meu cervell amb foc........silenci, natura i jo allí petitet en mig d'aquella majestuositat

Preparant les vacances

Doncs sí, encara queda un mes i ja estic preparant les vacances.
Ara us explicaré perquè sempre parlo de vacances i no de la TransAlpine-run, si a la fi aquestes seran les meves vacances. La veritat és que com ho tinc com un repte des de tots els vessants m’estimo més dir vacances que sembla que sona menys dur i més fàcil.

Ara ja em podeu tenir tota la enveja del món jijijijji perquè amb aquest video venen unes ganes de sortir a buscar al capità del meu equip, anar cap allà i ficar-me a la línia de sortida. Ufff quines VACANCES!!!!!

Aquest últim mes he decidit fer cada setmana sis dies de córrer, com a mínim cada sessió serà d’una hora i procurant fer desnivell tot i que els dies que treballo serà difícil doncs el Mont-Roig i muntanyes properes a Balaguer no donen per més, això sí, dos dies intentaré fer simulacre de etapa amb 3-4h i 2000 positius pel Pirineu.

Per ara porto des de dimecres passat seguint la rutina prou bé tot i que el diumenge que tenia previst pujar al Pirineu em vaig quedar a casa perquè no tenia el coco per patiment i alçades superiors als 2000m, així que vaig curar unes feridetes, provocades pel fregament de la roba el dia anterior quan vaig córrer sota la pluja una bona estona. S’ha de dir que vaig agafar la bici i sortint de Lleida vaig anar a veure les vistes del Port d’Àger (la idea era arribar a Corçà per veure una floreta però no era plan de ser tontet i pesadet) i per si de cas veia algú conegut per la carretera, al final les vistes les vaig veure però res més.

No insisteixis

Des de ja fa molt temps que al llarg dels anys he anat sentint frases com la del títol d’aquesta entrada....No ho podràs fer, si no arribes al final no és un fracàs, no insisteixis, no està al teu abast, i moltes més. Doncs amb l’experiència de la vida he après que al meu petit món, i sempre que depengui de mi, la psicologia inversa em funciona millor que la positiva, es a dir si algú em vol animar només m’ha de dir que no ho puc fer per motivar-me per donar-ho tot i em funcionarà més que aquelles típiques frases positives que suposadament serveixen per pensar en positiu però que en el meu cas no funcionen tan bé. Suposo que la gent veu el poc potencial i m’intenta fer veure la realitat però jo que soc molt cabeçudo, doncs lluito fins a l’infinit i tot sovint funciona.

Aquesta nit desprès d’assimilar una situació nova m’he adonat que si el repte és personal, depèn de mi mateix i de ningú més i jo decideixo tirar-me de cap, tinc molta confiança per assolir lo que em proposi.
I a arrel d’això que us he explicat avui he decidit que anul·lava l’entreno de 3h per muntanya amb cotes al voltant dels 2000m per quedar-me a Lleida a l’espera d’una tronada i així sortir a córrer sota la pluja i aprofitar per netejar el cap.
Desprès de dinar miro els mapes de predicció i totes les webs que tinc per fer de bruixot del temps i he decidit que al voltant de les 19 sortiria a mullar-me.

Sense pujar en cap moment les persianes per veure quin dia feia he sortit de casa i el terra estava sec, feia sol i fins que no he tingut vista a ponent pensava que m’havia equivocat amb la meva predicció, però al veure lo que venia per l’oest he sapigut que l’havia clavat.

Quan encara no portava cinc minuts corrent ha començat un vent espectacular i els arbres de la ribera del Segre han començat a grinyolar com si veient lo que venia cridessin de por. Poc a poc gotes gegants i més vent han començat a fer aparició. Primer branquetes i fulles volaven per tot arreu, desprès branques més grosses i al final anava sentint com els arbres anaven sucumbint a la força del vent i és plegaven com si fossin fràgils figures de porcellana (82 km/h). El soroll esmorteït per la pluja era inclús divertit i hipnotitzant i en aquest moment he recordat una cançó de Jewel que diu “nature has a funny way of breaking what does not bend”. Al final i quan un arbre ha caigut davant dels meus morros la cosa ha deixat de tenir gràcia i no he volgut comprovar si avui era el meu dia de la sort i he sortit del parc forestal de La Mitjana i he anat a la canalització del riu Segre on enlloc de pluja estaven fent una representació del diluvi universal i no es veia ni a cinquanta metres degut a la intensitat de pluja que ha arribat als 155.7 litres/hora, al·lucinant el poder d’una tronada estiuenca.
Poc a poc ha anar afluixant i mentres per ponent veia el sol per llevant la foscor era total i al mig un arc de Sant Martí preciós....dos a tres vegades m’he banyat en algun toll d’aigua per anar mirant l’espectacle però com anava ben xop de cap a peus, doncs molt content!!
Al final 20kms sota el poder de la natura disfrutant i reforçant la meva moral per superar tots els no’s que vinguin. Ja ho sabeu res ni ningú pot detindre el destí de les nostre vides, la natura és l'única que pot fer-nos més difícil assolir els nostres objectius personals.

I com la sortida d’avui ha tingut una banda sonora espectacular i plena de potencia que millor que relaxar-se amb la veu més dolça que s’ha sentit a la terra des de la seva creació. Si mai podeu escoltar i/o veure el dvd del concert que va fer a la Brixton Academy no perdeu l'oportinutat perquè és celestial.

http://www.youtube.com/watch?v=h4IF2COAPEI&feature=related

GoreTex Series Cerler

Amb les GoreTex Series fent la seva parada a Benasque aquest finde, tenia previst pujar a fer el dissabte el km vertical i diumenge la cursa de muntanya.

Al final l’absència de gent important es va trobar a faltar i molt, i no parlo dels runners que participaven a la Copa del Món aquest mateix cap de setmana, però també havia gent amb qui disfrutar de la natura.....una mica amb plan autista però ja som així.

Suposo que la calor que està fent últimament (als migdies ja no em sobta veure el termòmetre marcant més de 35º) i el curro fan que no tingui gaires ganes de fer res i els nervis que s’han de tenir davant d’una cursa aquest finde estaven desapareguts. Estava dissabte davant del crono, fent el compte enrera, i jo pensant que tenia que enviar un sms al dia següent a l’Anna perquè seria el seu sant, i amb aquesta mentalitat és difícil concentrar-se per sortir a muerte en una prova tan explosiva. Total que entre que era prova puntuable per la Copa d’Espanya de curses verticals, amb un munt de gent de centres autonòmics de tecnificació, i la meva poca chispa la cursa va ser un continu repetir-me -Tio apreta el cul que vas parat. Quan em va passar el Josep Cuadrat (cinquè a la meta i un crack de les curses de muntanya) vaig intentar motivar-me intentant que la nostra distancia anés creixent molt progressivament però quan em vaig mentalitzar ja no el veia.....frustrant. Com vaig poder vaig anar fent i amb una sensació d’estar perdent lo temps per no esforçar-me prou i amb les pulsacions baixes (pulsacions màximes de 186 quan l’any passat vaig pujar a 196) vaig arribar al últim tram on ja es veu la meta i per fi allí vaig donar durant uns segons tot lo que tenia. Resultat vintè de la general i un temps de 33’16’’ amb una millora respecte a l’any passat de 29’’..... jo milloro però la gent entrena més que jo i els meus progressos es queden en relatius fracassos.

Diumenge va ser pitjor, no havia manera d’activar-me i només em sentia capaç de portar el ritme cochinero i ni les pulsacions pujaven ni era capaç de córrer on podia i on ho tindria que fer. A la sortida vaig deixar passar bastanta gent i desprès no tenia ganes de ficar en perill ningú fent avançaments perillosos en els primers corriols així que amb la calma vaig anar passant gent.
Quan vaig veure que el ritme de la gent ja era més bo vaig decidir quedar-me allí per guardar forces per la pujada final al Pico Cerler perquè aquella pujada és dura i tècnica i arribar allí tocadet suposa perill de pajara i de fer-se mal. Quan ja veia l’avituallament d'Ampriu que donava pas a la citada pujada ens va tocar creuar un rierol i un tub de pvc i la meva poca concentració em va portar a arribar a l’altra banda del rierol amb un tall bastant lleig. Al avituallament paro un moment i al mirar-lo em va recorda la ferida de la Mireia quan es va clavar els plats.....ferida neta però de tall profund. Agafo aigua i continuo corrent però cent metres més endavant decideixo que no té gaire sentit fer la pujada i arriscar-me a que la ferida comenci a sagnar a lo bestia i que s’embruti i s’infecti. Així que mitja volta i desprès de comunicar que abandonava em vaig anar a l’ambulància on em van dir que farien falta punts. Baixo a Benasque i com no tenien punts em fiquen unes tirites i cap a casa.

Resum del finde.........espero que aquesta desídia, peresa, falta de motivació vagi marxant i torni a sentir nervis i aquella electricitat recorrent el meu cos davant d’una cursa. Com a mínim em queda el crono que diu que tot i les males sensacions tampoc estic tan malament i vaig millorant respecte al passat.

La ferida avui dimarts sembla que va per bon camí i demà si trobo les forces necessàries sortiré a provar com esta la maquina de córrer.

I per últim un video que m'encanta perquè només els que em viscut aquestes sensacions tan ridícules per la majoria però plenes d'autoestima per nosaltres que disfrutem de les agulletes i el patiment per poder arribar a reptes que abans ens semblaven sobrehumans.

Cellers - Mirapallars

Avui tocava ruta pirinenca, per preparar les vacances de turisme-actiu als Alps, però com no tinc cap (tot i ser molt cabeçut i continuar insistint tot i rebre per resposta infinits no's - missatge encriptat per qui se senti al·ludida :-P) doncs m’he deixat la crema del sol i no m’he atrevit a pujar tan amunt sense protecció i m’he quedat al meu estimat Montsec.
La ruta era sortint de Cellers pujar al Mirapallars passant per l’ermita de Sant Salvador del Bosc.
Diuen que sortir a entrenar un dia de pluja val per dos, un pel entreno fet i dos pel que la gent deixa de fer per no sortir amb pluja. Doncs avui he entrenat com a mínim per dos tot i que diria que ha sigut per tres. Com he sortit a l’hora dels vividors (12:12) doncs m’he menjat tota la calor i el termòmetre s’ha bellugat entre 33º i 37º.
De sortida per l’asfalt ja es notava que la temperatura era alta i l’ambient bullia, al entrar a la pista i desprès al corriol la cosa ha millorat i s’ha notat més humitat i menys calor però com llavors el terreny era més pendent doncs a suar a lo bestia. Portava un bidó i m’he tingut que controlar molt perquè als cinc minuts ja l’hauria tingut buit. Pujant m’he trobat bé tot i la limitació de la calor, a més he tingut una paredeta per saludar a Jou i Mireia, que estaven fent ruta amb les criatures, que m’ha anat bé per recuperar. Desprès sense parar fins al cim. Quan ja estava a la collada i em quedaven uns 5 minuts per arribat adalt he tingut un sustillo d’aquells que fan rebentar el pulsòmetre.... estava en un tram de pedres i de cop i volta mig marejat com anava he sentit el fimbreig de la cua d’un escurçó, alço la vista i a uns metres un bisho d’aquestos prenent lo sol i avisant-me que si feia un pas em "regalava" una dosis de verí....jo amb el cor a la boca he fet una volta per esquivar-lo i he continuat però als pocs metres un altre bisho....aquest amb el cap aixecat i disposat a passar d’avisos i atacar directament....RETIRADA, tot i que diuen que un bon Agent Rural mai es retira només fa mitja volta i continua avançant, jo avui m'he retirat doncs m'ha fet bastant mal rollo trobar dos bishos d'aquestos tan seguits i la resta fins al cim era semblant així que no he volgut continuar.
Al final per uns metres m’he quedat amb ganes de veure les vistes del cim i amb la calma he intentat no tornar-me boig buscant escurçons per tot arreu. Baixant he parat a "dinar" amb la tropa que ja estava a l’ermita. La resta de la baixada a ritme tranquil, que últimament no em noto fi baixant i amb 3h 02’ arribava a la furgo.
La rehidratació ha sigut bestial, mig litre d’aigua, dos Coca-coles grans que han entrat soles ummmm i desprès mig litre d'aigua més i per arrodonir una estona desprès i amb un banyet al embassament de Cellers de regal he fet un xampu tot xerrant.

El resum d’avui és:
- No es pot sortir a les 12.....dominguero que és un.
- Cal buscar rutes amb fonts per no tenir que acabar omplenant el bidó en una font que tot i que encara no tinc cagarrines no m’estranyaria tenir-les ben aviat.
- Aparcar a l’ombra i trobar al arribar la furgo fresqueta és una triomfada....potser cal patir per poder-lo fer però val la pena.
- La polsera de LiveStrong al costat del rellotge motiva molt i a cada mirada al rellotge acabava més motivat per fotre canya...Gràcies. Go Lance go!!!

El próxim dia a tastar les embriagadores sensacions del mal d’altura dels 2000m.

D'avui no hi han fotos perquè anava en plan light, amb la calitja surten unes fotos molt lletges i a més la càmara no és resistent a la suor, suor-proof.