Dimarts
dia de Sant Jordi l’Anna em va regalar el llibre del Scott Jurek, Córrer menjar viure. No soc un gran expert en narració ni literatura però aquest llibre
m’està agradant molt, es fàcil de llegir però no només per un corredor sino per
qualsevol persona. A traves de la seva vida des de petit ens va explicant el
seu bagatge com a esportista de ultra-fons i amb petites pinzellades dona
consells i receptes vegetarianes per millorar en el rendiment esportiu. Es una
barreja de filosofia de vida, experiències personals, sentiments a flor de pell
produïts per l’esport i rendiment físic.
Un dels
seus consells era sortir de la nostra zona de comfort per assolir noves fites, i fa uns mesos, amb la
millor companyia del món, vaig decidir sortir de la meva zona de comfort i
intentar fer realitat un somni que feia molt de temps que rodava pel meu cap.
Volia foquejar en l’immensitat d’un llençol blanc anomenat Pirineu, volia
sentir sota el meus peus el soroll dels esquis fent-se lloc a traves de la neu pols, sentint el flow d’enllaçar
viratges en una baixada per obrir, sense traces ni camins establerts. Volia fer
esqui de muntanya i tornar a sentir sensacions noves en forma de repte.
El 30 de
gener d’aquest any estàvem ficant remei al tema, amb uns esquis finíssim a
Sant Joan de l’Erm. Es tractava de sortir de la zona de comfort ningú diu que
s’hagi de fer a lo boig, nosaltres ho faríem a la nostra manera. L’esqui de
fons ens va agradar però vam veure que alló no era per nosaltres tot i ser un pas, un esglaó en el nostre camí.
Dies desprès estàvem
a Boi Taull, a les pistes d’esqui, amb unes botes que pesaven tones i amb un
monitor que ens guiaria i ens donaria les bases per començar sense cometre els
errors d’anar per lliure, i pas ens estalviaríem perdre el temps. Desprès de tres
dies estavem baixant blaves. Uns quants dies més de pistes i les vermelles
començaven a estar, d’alguna manera, sota control.
Astún va
ser on vam decidir fer un curs d’iniciació al esqui de muntanya. Amb l'Alfredo de Pirineosur.es ens ho va ficar molt fàcil, es va adaptar a nosaltres i vam disfrutar molt. Bufff això sí
que sí. Bestial. Vam veure que això era lo nostre, també ens falta molt i molt
però millor així disfrutarem més fins sentir-nos amb la calma del esquiador
experimentat i durant aquest temps les sensacions seran intenses i
fortes....com el primer moment en que t’encares a la canal per baixar per un
lloc verge sense trepitjar sense sapiguer si es vermella, negra o blava, sense
trepitjar, sense res més que la natura i un mateix.
El següent
pas era anar sols a veure com ens anava sense la tranquil·litat de tenir algú al
costat que saps que et corregirà els errors o en cas de perill et pararà. Dilluns,
amb la camper a tope per quatre dies, sortíem de Balaguer amb la brúixola
marcant el Nord, objectiu trobar neu. Com a més del esperit aventurer també
teníem ganes d’anar de tendes, doncs vam acabar a Andorra, on si no. Desprès de
buscar i re-buscar a les tendes de lloguer esquis amb fixació dynafit vam acabar
a Sornàs a la tenda Esport Les Planes, molt bé, el tio ens va assessora molt bé
i els preus genials. Anem amb tot el material al Tarter on hem decidit que plantarem
el campament gitano. Dos dies de matinar però disfrutar molt tot i que a
primera hora la neu era dura, molt dura i amb una crosta que inclús amb les
pells es relliscava a la que em descuidava. Lo “pitjor” i alhora encisador era
començar a baixar, sense haver “escalfat” en pistes blaves com fèiem quan anàvem
a Boi, i directament tirar-te per una vermella amb una crosta que semblava que estiguéssim
al Pol Nord, els primers girs eren cardíacs però poc a poc trobàvem el ritmet i
es disfrutava a tope i al baixar de cota la neu millorava tan ràpidament que en
poca estona estava tan primavera que en poc metres quasi calia remar en aquella
sopa. Al final de cada dia cansats? sí, però amb aquell somriure tonto que son
els símptomes externs de la sobredosis d’endorfines, serotonina i demes drogues
dures que el cos segrega quan se sent feliç i ple de vida.
Per
acabar d’arrodinor la visita al país dels Pirineus vam anar de tendes a veure
que quedava als prestatges de material d’esqui de muntanya i desprès de molt
rumiar i analitzar quan ja quasi ho donàvem per perdut vam acabar amb unes
taules dynafit seven summits per 259 eurets a Alpesport i jo unes botes Garmont
Orbit, per cert comodíssimes als meus amples i prims peus i cames i a 275
eurets.....un chollo segons el meu parer.
Contents si es l’última esquiada de la temporada, tot
i que no la donem per tancada ja que ara mateix la webcam ens dona aquesta foto
de la nevada que cau.
3 comentaris:
Felicitats! Quina iniciacio mes xula! Pas a pas sense pressa, disfrutant de cada esglao! Ara ja ho teniu, a idsfrutar a tooope i a veure si quedem aviat, perque jo tb crec que aquesta primavera es podran fer excursionetes molt xules! Estem en contacte!!!
Ja que no quedem per pedalar potser haurem de quedar per foquejar, jejeejej
Per cert: Amb els de muntanya ja teniu més experiència que jo, jejeejje
Salut
Seixetes Hem tingut molt bons consellers que ens han recomanat i ajudat molt. GRàcies a tots dos. I lo de la sortideta queda anotat.
Demolitsteam A veure si com a mínim quedem i ens veiem encara que sigui fent un beure, que per ganes no serà.
Salut i muntanyes
Publica un comentari a l'entrada