Cursa del Torró, Agramunt

Quatre mesos i mig sense ficar-me un dorsal per fer una cursa a peu i no ho trobava en falta fins que un dia sense pensar vaig veure aquesta cursa i em vaig inscriure.
Suposo que tenia ganes d’estrenar les Mizuno wave ronin 2 en un 10.000m, i jo pensava que aquesta seria una cursa ràpida.
La cosa no ha sigut tan ràpida, i mentre jo pensava que el recorregut seria pla i majoritàriament per asfalt, ha resultat ser tot lo contrari, pista de terra amb fang i tolls d’aigua com per ficar-se ulleres i nedar..... d’acord, una mica exagerat sí que soc, però anava amb l’idea de trobar una cursa per intentar fer marca.

De la cursa destacar el trobar gent amb qui es un plaer compartir una estoneta. A la sortida com feia abans mal col•locat i durant els dos primers kms calenton per trobar el meu lloc, aquets tram l’he fet colze a colze amb el Manu, desprès ell ha anat tirant endavant com si res....que fort està el condenado. Poc després trobo al Sergi Farre del Km0 Ponent, quasi em fico a la seva par però poc a poc ha tornat a marxar i durant gran part de la cursa l’anava veient marxar...un altre que no se que menja però va com una moto. A la part central de la cursa, sense novetats, anar patint i sense guanyar posicions ni perdre. I llavors les pistes han anat passant de molt bones a més i més fangoses, amb tolls-piscines i alguna zona de patinatge on la feina no era córrer ràpid sinó no caure....divertit? SÍ, ideal per fer marca? NOooooo. L’última part, tot i anar pensant que tindria que afluixar i perdre el grup de quatre que tenia a la vista, no ha estat així però tampoc he pogut agafar-lo, només mantindre la distancia.
Al arribar tenia la sensació de que la cursa s’havia fet molt llarga, i no sabia si era per la falta de forces, o perquè, però semblava que els kms haguessin passat lents. I només arribar el Sergi em diu que hem fet un 10.500 o 10.700....ahhh ja deia jo, a mi m’han sortit 11km i 40’54’’ que si la distancia hagués estat de 10km hauria fet 37’10’’ que per no ser una cursa molt ràpida esta bé... que divertit és divagar tot utilitzant la famosa teoria de: i si.....

Total que molt content de tornar a competir, i molt més encara de no haver pensat en res que no fos patir, ni un segon pensant en el genoll, així dona gust. Per cert a falta de fer un tocho monotemàtic dels keds nous, només diré que si un té cames per portar el ritme que elles demanen, elles son un guant, un plaer als peus.
Per últim no tinc fotos, que sempre ajuden a pair els meus tochos, però la culpa ha estat de l’Anna que a la que olora dolços per de vista el món i fins que no ha tingut un pastisset de coco a les mans no ha descansat....aiii canalla!!!