Pluja i mtb

No és d'avui però per fer ambientillo fa l'efecte, no!!

Sortir a pedalar quan plou és una experiència diferent a la resta de dies que un pot sortir amb la bici, tots tenen algo que els fa diferents, però el dia que plou hi ha tantes sensacions poc habituals que és fantàstic.
El problema és que amb el pensament d’adult que tinc començo a valorar les despeses de pastilles de frens, la cadena, el cassette, la neteja a fons que s’ha de fer desprès, les possibles o quasi segures caigudes, la roba bruta, son un munt més de motius adults per no sortir i esperar que el terra s’assequi, que fan que em quedi a casa.

Tampoc és d'avui però torna a fer l'efecte, no!!

Però avui sense un motiu concret, sense una explicació raonable, sense pensar-m’ho gaire m’he vestit mentres escoltava música de la bona i he sortit com un nen entremaliat que va a fer una de grossa però que intenta estar calladet per no ser descobert.

El cel era preciós, barreja de clarianes que deixaven veure el sol, núvols amenaçadors i cortines de pluja....un espectacle natural.
Quan portava deu minutets, apareix l’arc de Sant Martí, les primeres gotetes sobre la pell, i es que anava amb màniga curta, i llavors festival de sensacions. He oblidat mirar el pulsòmetre que ja no marcava les pulsacions, no he mirat ni el temps ni els kms tot i que també era impossible per el fang que cobria la pantalla, només he pedalat sota pla pluja i sobre un fang molt líquid que feia que no s’empegués a la bici i només m’anés esquitxant. El soroll de la pluja donant cops al casc, l’humitat plena d’olor a terra i herba, el joc de traçar les corbes sense sapiguer on patinaràs, els trossos de fang que aleatòriament salten a la cara i que com pots intentes esquivar, la boca plena de barreja d’aigua i sorra, que més es pot demanar.
Doncs l’únic que queda és arribar a casa, trobar-te un somriure i una dutxa d’aigua calenteta.
Un pedalada per emmarcar i recorda durant temps.