dimecres, 3 d’octubre del 2012

II Milla de Balaguer 2012



Dissabte, dia D i tot el dia plovent a Balaguer amb més de 30 litres per metre quadrat. Per una part molt content de que plogués, però per l’altra em veia fent el 1609 metres amb barca. Al final l’organització va posposar la cursa al diumenge, i jo encantat.
Diumenge, segon dia D, i aquest si seria el bo perquè el dia era fresc però solejat, ideal.

Arribem l’Anna i jo al passeig i està a tope, canalla petita, canalla gran, de totes les mides però tots de curt i amb ganes de córrer.
Primer feien els petits, i quan dic petits vull dir mini personetes i es que alguns anaven de la mà dels pares, i així totes les mides fins els adults. Quin bo dona veure córrer infantils, cadets, alevins i totes les categories inferiors. Lo que em va agradar més era veure l’il•lusió que els feia quan els animaves i aplaudies, estaven cansats però en aquell moment la cara els hi canviava i feien un sprint que ja voldria jo. Quan veig això encara crec que la raça humana té salvació, però a la que passen uns anyets en aquesta societat podrida molts es perden en el camí.
Mentrestant anàvem escalfant els músculs i sobretot la llengua xerrant amb la gent, això és lo que més trobava en falta de les curses, - Que prepares? - Que tal tot? - Com va el teu genoll? I una mica de plors de lo fatal que estem tots, fins al tret de sortida quan a tothom sembla que li desapareguin els mals i correm com un ramat d’antílops de la sabana a la que veuen un guepard.

La cursa. Doncs va ser un cúmul de lo que més odio...excuses del estil “I si...” I si no m’hagués quedat taponat? I si hagués pogut pillar el grup de davant? I si hagués comptat bé les voltes? I si.... Resumint que vaig acabar content, o millor dit molt content per l’experiència viscuda però amb gust agredolç per creure que podria haver fet molt més.
Ara detallaré els meus errors. A la sortida, i com sempre, em vaig ficar massa enrere i durant els primers metres em vaig veure taponat i fent acceleracions i frenades per poder tenir via lliure. Quan vaig tenir pista per córrer, ja vaig veure que el grup de davant estava marxant. Com vaig veure que ningú volia fer d’enllaç vaig anar progressivament, tot lo progressiu que es pot ser en un cursa de cinc minuts i algo. Quan vaig agafar el grup ja estava molt estirat i els sis primers ja estaven tan lluny que no ni els veia. Així que eren tres i jo mateix, per darrera suposo que venia algú però en cap moment em vaig girar per veure qui venia. Total que a falta de 4oo metres, més o menys, em vaig plantejar passar al davant per no esperar al sprint final, perquè no tinc gaire bona punta de velocitat, i sí soc capaç d’atacar de lluny i aguantar, però llavors em van aparèixer els dubtes de si havia comptat bé les voltes ( la cursa era a tres voltes i un tros més). Total que amb por d’haver-me descomptat amb les voltes vaig decidir ficar-me a la seva alçada i morir al sprint final, i com era d’esperar, vaig passar un i dos van entrar davant meu.
Just creuar la meta miro el crono i lo primer que penso es que el crono no ha funcionat bé i s’ha parat o algo així, i es que deia 5 minuts i 11 segons Bestial!!!!  desprès a les classificacions oficials el temps es de 5’13’’ a un ritme de 3’15’’/km.



 
Com a conclusions veig que tots els càlculs pre-cursa sobre l’estimació de temps en base a entrenos sempre és queden molt lluny de la realitat, doncs el dia D dono un plus molt gran i en distancies tan curtes la desviació és molt més gran que amb distancies més llargues.
Desprès d’analitzar la mala gestió de la cursa que vaig fer, em plantejo si amb l’experiència seria capaç d’apropar-me als 5 minuts. Estic tan convençut que aviat faré la meva milla per treure’m de dubtes... ja informaré..... ja ho podeu dir ben alt, l'ignorancia és molt atrevida jajaja
Com a experiència m’ha agradat molt per l’ambient per córrer plegats des de petits fins a grans. El rollo de tret de sortida i córrer com si no tinguéssim coneixement enganxa molt. Patir per córrer ràpid sense quasi tenir temps de pensar és adictiu. Cansar-se més escalfant que competint és estrany però curiós.

Per últim agrair l’esforç fet per Maratonians del Segre per organitzar tota aquesta moguda. Moltes vegades només veiem els errors de les organitzacions, i mai agraïm prou les moltes hores d’esforç que hi dediquen perqué nosaltres poguém disfrutar de lo que ens agrada.