Duatló de los Prados del Merluzar

El meu cap de setmana llarg començava el divendres i acabava el diumenge, un que és raro i té les festes al reves de la resta del món.

Feia molt temps que no veia a la Seixetes i el TeriBBle, uns dos o tres anys.....no Dani?. Divendres li vam ficar remei, amb la companyia de la família Terrisse-Seix o Seix-Terrisse, segons es vulgui, vaig anar a fer un training camp en alçada a Port-Aine. Mentres el Dani manxava a fondo amb els skis de muntanya fent metres positius amb el seu oncle Xavi, nosaltres tres, l’Aran, l’Anna i jo, fèiem raquetes-marujeo.

Una vegada agafada la tècnica de caminar amb raquetes comencem a pujar buscant la cafeteria on ens fotríem uns entrepans que ens van donar l’energia necessària per pujar al Pic de l’Orri (2439m). L’Aran sortirà amb un hematòcrit al estil dels xerpes del Nepal. Al principi estava una mica preocupat per si l’Anneta estava forçant més del compte, però amb la cara de felicitat que porta a sobre i com no paràvem de xerrar em vaig anar adonant que tot i estar a punt de ser mare continua estant forta.....quan li treguin la “motxilla” que porta no hi haurà qui la pari.
Dinar marujeant i rient i cap avall.

De baixada passo pel convent de les Avellanes a emplenar dos bosses de cintes, botelles d'aigua i senyals del duatló de Balaguer.......sí, sí, dos setmanes i encara hi ha merda de la cursa. A mi se’m cau la cara de vergonya de veure com esta tot, i com sempre m’ha agradat criticar de manera constructiva doncs ja és el tercer dia (un dia amb Mireia i un altre amb Mariano) que inverteixo hores meves per intentar restaurar l’estat anterior de la bónica natura que tenim.
Per la nit piscina amb les C’s i el B i a sopar.

Dissabte, desprès de dotze dies sense tocar la bici i per preparar el duatló del dia següent que millor que fer una volteta de 84km i 846 positius. Total que les potes van acabar tovetes però jo estava feliç, i és que flaquejar amb bona companyia i un ritme guapo és casi ideal....lo perfecte és mtbikear, ja se sap la cabra tira al monte.

Diumenge a Prats del Lluçanes....en castellà de Bellvis Prados del Merluzar. Duatló diferent, 30km de bici i 10km de còrrer. Per la meva part veient els meus inexistents entrenos des de Balaguer vaig decidir no patir massa, lo justet i ja està, que tampoc va ser tan poc que els meus calentons vaig tenir. Vist com vaig acabar doncs podria dir que tot i que no m’agrada anar a les curses sense competir aquesta era l’excepció que confirma la regla. El recorregut amb bici i corrent era per fer-lo de tranquis i disfrutar-lo perquè era preciós, divertit, entretingut i mooooolt tècnic. Si s’anava a disputar es tenia que fer dur, molt dur...només dirè que Balaguer a comparació d’això és un joc de nens. Baixades on els frens de 160 eren insuficients i no per mi sinó pel Marcel Zamora. Pujades al tram de córrer on calia ajudar-se de cordes fixes per poder “escalar”. Jo l’any vinent torno a intentar fer-ho lo millor que pugui.
Com sempre la Maria amb el seu coco va sapiguer fer la seva cursa. Tan important és sapiguer patir com sapiguer dir prou i no desmotivar-se.

La Mireia és va marca una competició sortint de darrera i arribant la primera amb una capacitat de patiment molt bestia, on res ni ningú li va privar de pujar al lloc més alt del podi.

Jo doncs no tinc ni idea del lloc en que vaig acabar, ni m’importa, em quedo amb lo bé que m’ho vaig passar amb qui vaig compartir cursa i sobretot amb la sobretaula de desprès.