Final Gore-Tex Series, Torre de Collserola

Tercer any que puc anar a pujar escales.....estic content però no crec que sigui per estar content perquè és una matada. Però aquest any, a diferencia dels altres, he tornat amb la panxa plena i algun regalet.

Ahir quan el sol s’anava a dormir i sortia la lluna vaig agafar la furgo per poder disfruta del nostre satèl·lit en fase plena i estalviar-me l’agonia de l’any passat patint de mala manera embussos i transit caòtic. Arribada i ohhh sorpresa, el parking de la torre de Collserola està tancat, desprès d’un passeig per una urbanització tètrica truco a la family de l’Aran per veure on paren i si em poden dir on puc dormir....jo ja em veia dormint al costat de la carretera. Explicacions del guia Terribble i puc saludar en persona la family, l’Aran com no va parar de moure’s va ser més difícil.....ja se a qui ha sortit, als pares. Vaya energia que té el punyetero.

Ànims molt importants per viure via móbil-pijo i a dormir. Avui m’aixeco i com hi ha una cursa paral·lela a l’oficial, la nostra cursa és per veure qui quedarà primer en menjar crosanets........vaya pallissa que ens ha fotut, no té rival jajaja, doncs no he esmorzat gaire, a més si tinc que fer una cursa de menys de quatre minuts dubto molt que pilli una pajara.....que equivocat estava.

Entrega de dorsal i d’una mega-fashion jaqueta chofchell i güinstope... -quasi que ja podria marxar cap a casa- he pensat.
Escalfament i lliçó de com fer el revolt per part de Terri mentres l’Anna i jo no ens creiem massa la tàctica, l’Aran estava al·lucinant literalment amb les vistes, de la lliçó del seu pare ni cas.

Em criden per anar a patir i desprès del pertinent comentari, al qual ja estic acostumat, de –Santi Millán! com el de la tele!!!- llavors em toca a mi riure la gràcia i desprès a la línia de sortida a veure el compte enrere...5, 4, 3, 2, 1, a muerte.
Mentres veia el compte enrere, el pulsòmetre ja marcava 150ppm, de locos!!!!
Surto conscient de que això és farà molt llarg tot i que intenti dosificar, així que a morir com els valents, donant-ho tot i quan peti arrossegar-me com un cuc fins a dalt.
No se ben bé en quina planta he petat per primera vegada però calculo que sobre la 28, llavors cada planta és comptava per petada, una planta una petada i així anar fent. Aquest any no he notat el canvi de les primeres 20 plantes obertes i amb corrent d’aire a les 20 últimes tancades i sense aire, suposo que el cervell només feia cas al cor, pulmons i músculs i no feia gaire cas a si les vistes eren boniques o feia molta calor. Quan quedaven unes 10 plantes he pensat en intentar no fer el ridícul i enlloc de fer cas al cap que deia –Tampoc és un fracàs arribar a dalt caminant- he fet cas al cor que deia –Piltrafilla, com caminis seràs un marikilla- i sapiguent que dalt estava la Stephanie Jimenez, no podia quedar malament davant d’ella. De patiment extrem qualificaria els últims segons, tot i sentir que l’Aran gatejant m’hauria avançat, però he arribat a dalt corrent molt lent o caminant suau no ho tinc clar cal revisar la foto-finish.

Al final entre una desesperada recerca d’oxigen i un intent de donar les gràcies a qui m’aplaudia he pogut deixar de morir. Per cert entre qui aplaudia estava la Stephanie....una crack i tan humil aplaudint a tothom.

3’20’’ per pujar la torre dels collons, he fet vuitè de nois i m’han regalat un rellotge. Resumint que he fet un crono 6’’ pitjor que l’any passat i he baixat una posició, i segurament he engreixat un kilet a bas ede crosanets de xocolata, crema i mini-entrepans de carn roja. Content perquè sense haver entrenat tant com l’any passat, per problemes amb els genolls, he disfrutat més tot i no haver competit com m’agrada, es a dir, sapiguent que estic al “100%” de les meves possibilitats.
La cursa perfecta seria l’entrenament, motivació i salut de l’any passat i la tranquil·litat i confiança d’aquest.... però la perfecció diuen NO que existeix, però jo se que SÍ i ho se perquè l'he vist.

Revisant les dades del rellotge suunto T6c, per dir algo perquè amb la de dades que dona el condenado per mi que és una nau extraterrestre disfressada de rellotge a l’espera de l’arribada dels seus amics. Doncs això que el màxim de pulsacions ha sigut, !!!ojo al dato!!!, 197.......segons diuen la formula per sapiguer les màximes és 220-l’edat, total que tinc 23 anyets, Un xaval!!!! jajaja La mitja de pulsacions ha sigut de 189, a veure qui és el que em diu que no he patit prou si he anat a 95.9%. I per acabar i sempre tenint en compte que aquesta és una dada orientativa, m’ha donat un consum d’oxigen màxim de 68ml/kg/min quan entrenant no havia vist superar els 49 qui em torna a dir que no he patit, ehhh, qui??!!!

Volia fer fotos pujant per que puguessiu veure les vistes però sapiguent que darrera venien el Just Sociats, primer, i el Agustí Roc, segon, doncs he pensat que millor anar tirant i no fer embús.

L'any vinent voldria poder repetir experiencia.........hi ha algo que no s'enten, si em passo tot la crónica explicant que he patit com mai i que es agonia pura i dura com potser que ja estigui pensant en l'any vinent.....Soc esclau de la gravetat, de la meva manera de ser i del patiment, raro que és un.

Ens veiem a les escales, l'ascensor no és una opció valida.